EULP2018. IDESCAT

Fake-news-sobre-salut-catala_2268983362_64185880_651x1005

TRANSMISSIÓ INTERGENERACIONAL

Les dades relatives a la transmissió intergeneracional, que apunten al fet que una part de la població resident a la CAC i d’origen familiar castellanoparlant, decideix parlar en català als seus fills, la qual cosa ens permet deduir també que han fet el pas mental de considerar el català com la llengua que els defineix. Les dades recollides en l’EULP2018 indiquen que en la transmissió intergeneracional, el castellà perd entre un 8’1% i 11’7%,[1] en funció de si es compara la llengua parlada amb els fills amb la parlada amb el pare o amb la mare, mentre que els usos bilingües català/castellà també davallen, en aquest cas entre un 4’7% i un 5% a favor del català.[2] En el cas de les famílies amb usos bilingües castellà/una altra llengua diferent del català, l’evolució és favorable al castellà en un percentatge molt baix (no arribaria al 2%), mentre que, pel que fa als residents a la CAC, nascuts fora del Regne d’Espanya i amb una llengua inicial diferent del català i del castellà, l’evolució és contraria al manteniment de la llengua familiar (fins a un 15’7 d’interrupció en la transmissió intergeneracional), si bé és d’esperar, atenent al raquític percentatge d’immigrants d’aquest origen que adopten el català com a llengua d’identificació (només un 2’2% del total de la població més gran de 15 anys actualment resident a la CAC ho ha fet, mentre que un 1’5% s’identifica com a bilingüe català/castellà), que aquesta interrupció es faci a favor del castellà.

Aquesta tendència s’ha mantingut molt estable els darrers 15 anys, amb un lleu descens mitjà  lleugerament inferior al 20% i en la tendència a favor del català, atribuïble a el paper cada cop més gran que les famílies castellanoparlants inicials d’origen llatinoamericà tenen en el contingent total de famílies castellanoparlants inicials.[3]

També es registraria una tendència favorable a la transmissió lingüística del català en les famílies amb usos bilingües català/una altra diferents del castellà i en les famílies bilingües castellà/una altra llengua diferent del català, en tots dos casos fins i tot superior als valors percentuals registrats en famílies castellanoparlants inicials, si bé, igualment en tots dos casos, el fet que el nombre total d’aquestes famílies sigui escàs fa que els dades estadístiques referides a elles siguin poc fiables per elles mateixes i que, en tot cas, tingui molt poc impacte real.

És fa molt difícil, amb les dades que disposem, dir quin percentatge de la població que per orígens familiars hagués esdevingut potencialment castellanoparlant d’identificació, finalment no ho ha esdevingut per causa d’aquesta evolució favorable al català (al cap i la fi l’EULP no indica el nombre mitjà de fills per persona que n’ha tingut). D’altra banda, si tenim en compte que els fills de la població arribada en la darrera onada immigratòria nascuts ja en les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona en la seua majoria encara no han arribat als 15 anys d’edat, haurem de concloure que l’impacte a favor del castellà entre aquest infants encara no s’ha recollit a l’estudi que analitzem i que, en canvi, sí que s’hi recull l’impacte a favor del català de les famílies d’origen castellanoparlant. Tot plegat podria fer-nos pensar que, en l’onada de l’EULP de 2018, unes desenes de milers de persones procedents de famílies d’origen castellanoparlant, que de 2003 fins aquí haurien passat la ratlla dels 15 anys, s’haurien integrat a la catalanofonia i s’identificarien amb la llengua catalana o, en un percentatge més baix amb la catalana i la castellana a l’ensems, sempre en detriment del contingent de població que s’identifica amb el castellà, un ajustament que, tanmateix, resultaria puntual i no indicaria l’existència d’una tendència a la recuperació progressiva de la proporció població que identifica el català com a llengua pròpia i que l’usa habitualment, ja que, en endavant, ja en la propera enquesta, previsiblement es farà notar l’efecte de la incorporació a la hispanofonia dels nens i nenes nascut al territori de la CAC i fills de famílies nouvingudes amb orígens lingüístics aliens tant amb el castellà com amb el català, que molt majoritàriament, a dia d’avui, encara no es compten entre la població més gran de 15 anys. En l’impacte que tindrà aquest col·lectiu pot jugar-hi un paper molt important atesa la, en general, més gran natalitat d’aquestes famílies (especialment en els primers anys de residència en el nostre territori).

LLENGUA USADA A LA LLAR

La davallada en transmissió intergeneracional del castellà i l’increment en la del català hauria de reflectir-se en els percentatges de llars que tenen l’una o l’altra llengua com a llengua de comunicació habitual, cosa que, tanmateix, no registren les dades de l’EULP2018. Així, mentre el percentatge general de catalanoparlants habituals és del 36’1% de la població, el de les llars a que tenen el català com a llengua habitual és 3’3 punts percentuals inferior (un total del 32’8%, només el 83% declaren fer servir en exclusiva aquesta llengua). Per contra, el percentatge de llars que declaren tenir com a llengua habitual de relació dels seus integrants el castellà és del 47’8%  (el 80% dels quals farien un ús exclusiu d’aquesta llengua), és a dir, només un 0’8% inferior al percentatge de parlants habituals d’aquesta llengua més grans de 15 anys. Per la seua banda, el percentatge de llars en què els seus membres declararien mantenir usos bilingües català/castellà seria 0’4 punts superior al percentatge de la població estudiada que declararia tenir aquest mateixos usos, mentre que el percentatge de llars que usarien habitualment una llengua diferent del català i del castellà, o que declararien usos lingüístics bilingües castellà/una altra llengua diferent del català, seria 3 punts superior als percentatges de la població general (més gran de 15 anys) que declararia aquests usos habituals.

Aquesta manca de correspondència entre percentatges semblaria desmentir les dades referides a la transmissió intergeneracional, però podrien explicar-se per un altre motiu. Tots dos conjunts de dades podrien ser coherents en la mesura que consideréssim que la nupcialitat dels catalanoparlants habituals i/o la natalitat en les parelles catalanoparlants habituals, o que han decidit transmetre el català als seus fills, són inferiors a les de les parelles castellanoparlants habituals o que han decidit transmetre aquesta llengua als fills i, sobretot, significativament inferior al nombre de parelles que habitualment no empren ni el català ni el castellà. Aquesta hipòtesi, que a manca de dades no podem verificar, semblaria recolzada, tanmateix, pel fet que l’ús habitual del català s’incrementa amb el nivell d’estudis, un factor que també es relaciona amb el descens de la fertilitat.

Per la seua banda, la magnitud de la diferència entre el percentatge persones que declaren parlar habitualment una llengua que no és el català ni el castellà (o parlar habitualment aquesta darrera llengua en combinació amb una altra diferent del català) i el percentatge de persones que afirmem tenir aquest mateixos usos lingüístics a la llar, podria apuntar a una més gran fertilitat i/o tendència d’aquest grup a formar llars no unipersonals, cosa que, de retruc contribuiria a explicar la davallada relativa en els usos exclusius del castellà com a llengua habitual a la llar, però que no representaria en realitat una pèrdua per aquesta llengua ja que la tendència és que els usos mixtos castellà/una altra llengua diferent del català derivin en l’abandonament d’aquesta segona llengua i l’adopció de la primera com a llengua habitual, ja que la norma majoritària en els parlants d’una llengua diferent del castellà és acanar adoptant aquesta llengua com l’habitual i de referència.

De ser certes aquestes hipòtesi, l’increment de la transmissió intergeneracional del català restaria neutralitzat a la pràctica per la baixa fertilitat existent entre els catalanoparlants inicials i habituals.

D’altra banda, si traslladem directament (sense factors de correcció) el percentatge de persones que declaren tenir el català com a llengua habitual de relació a la llar sobre el percentatge total de llars amb fills existents a la CAC (un 46’5% del total),[4] obtindríem que només el 17% de les llars de la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) són llars amb fills on el català és la llengua habitual (i només un 14’1% catalanoparlants exclusives). Ara bé, si considerem que la natalitat en el si del grup catalanoparlants habituals és inferior al de qualsevol altre grup lingüístic, hauríem de considerar aquests percentatges màxims que, de fet, es trobarien per sobre dels reals.

De fet, que les persones a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) que declarin usar habitualment el català amb la resta de membres de la seua llar sumi 2.010.400 persones, i que la grandària mitjana de la llar (incloses les llars unipersonals) al conjunt de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona sigui de 2’47 membres, ens fa pensar que els percentatges acabats d’exposar s’ajusten a la realitat, ja que, d’acord amb aquestes xifres, el nombre de llars catalanes catalanoparlants habituals no superaria el de 814.000, d’un total de poc més de 3.004.000 milions, és a dir, poc més del 27%[5] del total, cosa que fa versemblant que el percentatge de llars catalanoparlants habituals amb fills, efectivament, no sigui superior al 17% de totes les llars.[6]

La perspectiva que se’ns ofereix és més que preocupant, ja que apuntaria la consolidació d’un procés de substitució de població que faria molt difícil un escenari de supervivència de la llengua i pràcticament inversemblant un horitzó de recuperació de la normalitat lingüística prèvia als esdeveniment militars, polítics i demogràfics del darrer segle.

Apuntem, per últim, i com a conjunt de dades que ens permetran tenir un retrat complet del mapa lingüístic de les llars de la CAC, que, encara a 2018, la majoria de les llars integrades per autòctons tindrien el català com a llengua inicial, mentre que una mica més del 38% tindrien com a llengua habitual el castellà, un 10% català i castellà  a l’ensems, i només un 1% d’altres llengües o combinacions de llengües. Per contra, només un 9% de les llars formades per persones d’origen al·lòcton a la CAC però nascudes a l’estat Espanyol, tindrien el català com a llengua habitual (aquí s’inclourien les persones nascudes en altres punts del domini lingüístic català), un percentatge que estaria per sota del 3% en el cas de les llars formades per persones nascudes fora de l’estat (percentatge a que es caldria afegir un gairebé 5% integrat pels qui declaren usar de manera semblant el català i el castellà o el català i una altra llengua diferent del castellà), mentre que el percentatge de les llars d’aquest característiques on el castellà és la llengua habitual arriba a gairebé el 70% del total.

images

Conclusions

Els percentatges de transmissió intergeneracional de la llengua catalana indiquen que la població que la té coma llengua inicial s’hi manté fidel, mentre que una part de la població que té coma llengua inicial el castellà decideix parlar en català als seus fills. Aquesta comportament lingüístic, però, afecta només una part petita de la població de llengua inicial castellana (i a una part de la població nascuda en ambients familiars bilingües català/castellà) i, lluny d’ampliar-se, els darrers anys ha retrocedit en xifres relatives.
La incorporació ‒limitada‒ de parlants a la catalanofonia que es derivaria d’aquesta tendència no implica, però un creixement de les xifres absolutes de parlants inicials i habituals de llengua catalana pel fet que no és suficient ni tan sols per a compensar la reducció de la població catalanoparlant inicial per causa del seu seua evolució demogràfica negativa (creixement natural negatiu). Pel que a les xifres relatives, l’evolució dels darrers 15 anys ha estat clarament negativa per causa de l’arribada constant de població nouvinguda d’origen llatinoamericà, juntament amb població nouvinguda amb llengües inicials diferents del castellà que, tanmateix, manifesta la tendència a transmetre aquesta darrera llengua als seus fills en un percentatge clarament superior al que registra la tendència més amunt apuntada de transmetre el català al següent generació d’una part de la població castellanoparlant inicial amb orígens de fora de la comunitat autònoma de Catalunya però, procedent l’estat Espanyol. Apuntem que l’impacte d’aquest comportament lingüístic en la transmissió intergeneracional de les persones nouvingudes i originàries de fora del domini de la hispanofonia encara no ha pogut ser registrat en l’actual EULP de 2018. Quan es registre en els proper estudi podrà calibrar-se’n la magnitud, que podria ser significativa atenent al fet que tot sembla indicar la prevalença d’una més gran fertilitat en aquest grup de població. Afegim que en gairebé el 70% de les llars formades per persones al·lòctones procedents de fora de l’estat Espanyol la llengua habitual és el castellà, mentre que l’ús habitual del català, o del català en combinació paritària amb alguna altra llengua, només es donaria en un escàs 5% dels casos.
La comparació de les dades referides a la transmissió intergeneracional de la llengua catalana i les dades referides a l’ús habitual de la llengua catalana amb els membres de la llar confirmarien que la nupcialitat dels catalanoparlants habituals i/o la natalitat en les parelles catalanoparlants habituals, o que han decidit transmetre el català als seus fills, serien inferiors a les de les parelles castellanoparlants habituals o que han decidit transmetre aquesta llengua als fills i, sobretot, significativament inferior al nombre de parelles que habitualment no empren ni el català ni el castellà.
Les dades disponibles donen a entendre que només el 17% de les llars de la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) són llars amb fills on el català és la llengua habitual (i només un 14’1% catalanoparlants exclusives). Ara bé, si considerem que la natalitat en el si del grup catalanoparlants habituals és inferior al de qualsevol altre grup lingüístic, hauríem de considerar aquests percentatges màxims que, de fet, es trobarien per sobre dels reals.
L’horitzó final que s’albira és tremendament preocupant que se’ns ofereix és desoladora, ja que apuntaria la consolidació d’un procés de substitució de població que faria molt difícil un escenari de supervivència de la llengua.

[1] Aquesta pèrdua, però no seria absoluta, ja que una part dels qui afirmem adreçar-se en català als seus fills a diferència del que feien amb els seus pares, declaren fer-ho de manera majoritària però no exclusiva.
[2] El català, per contra, en les famílies catalanoparlants inicials experimentaria un increment en la transmissió intergeneracional entre el 6’5% i el 7’1%. Que aquests percentatges siguin inferiors als favorables al català en si de els famílies inicialment castellanoparlants pot semblar incongruent. La diferència, però, podria explicar-se per una pèrdua absoluta de famílies catalanoparlants inicials, no prou compensada per la incorporació de noves famílies a la catalanofonia, cosa que s’explicaria per una menor natalitat relativa dels catalanoparlants tradicionals.
[3] Apuntem com a esperançador que les dades de l’EULP20013 eren més preocupants, ja que en elles la davallada mitjana registrada en la tendència a favor de la transmissió intergeneracional del català era del 33%. (La lleugera remuntada en l’EULP2018 podria ser atribuïble a la imprecisió estatística però podria representar un increment real que, en tant que s’expressa en xifres relatives, podria ser motivat per una hipotètica disminució en la natalitat de les famílies castellanoparlants inicials establertes en el territori, les pautes reproductives de els quals tendirien a convergir amb les locals.)
[4] Des de l’Idescat, disponibles a: https://www.idescat.cat/indicadors/?id=anuals&n=10336
[5] Que aquesta xifra sigui gairebé 8 punts percentuals inferior al percentatge de persones que usarien habitualment el català amb la resta de membres de la seua llar és raonable tenint en compte que la xifra de 1.886.000 persones que declaren aquest ús habitual de la llengua catalana no inclou els menors de 15 anys, de manera que caldria sumar-los-hi i, aleshores, la xifra de 764.000 llars catalanoparlants habituals, atesa la grandària mitjana de les llars al territori estudiat, seria superior.
[6] Una xifra val a dir que consistent amb les dades d’ús habitual del català entre la població escolaritzada recollits pel darrer estudi de l’entitat Plataforma per la Llengua (Informecat 2019. 50 dades sobre la llengua catalana, disponible a: https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat-2019_1560499259.pdf ).