EULP2018. IDESCAT

baixa (4)

El fenomen de la convergència lingüística al castellà, és a dir, la tendència dels catalanoparlants habituals a convergir cap a la llengua del seu interlocutor quan aquest els respon en castellà, o fins i tot, de manera preventiva, quan no saben en quina llengua els respondrà o quan, en usos públics o en línia, quan no coneixen els seus interlocutors,[1] té un efecte directe en la disminució efectiva de catalanoparlants habituals i en l’increment de parlants bilingües habituals català/castellà, i podria influir en el nombre de persones que acaben identificant-se amb la llengua natural del país. De fet, fins i tot podríem pensar que, no sols facilita que molts catalanoparlants efectius abandonin l’ús habitual de la llengua, alhora que evita que molts catalanoparlants potencials mai no arribin a fer el pas a un ús habitual de la llengua, sinó que podríem aventurar que esdevindria una raó ‒en determinats àmbits territorials prou decisiva‒ que explicaria el fet que una mica més del 4% dels catalanoparlants inicials hagin esdevingut castellanoparlants habituals.

A l’hora de cercar dades sobre convergència lingüística al castellà en l’EULP2018, cal centrar-se en la informació que aquest estudi ens proporciona a propòsit de la llengua d’establiment de les converses i la llengua en què transcorren aquestes converses, un cop començades, quan l’interlocutor respon en una llengua diferent a aquella en què se li han adreçat. També seran indicadors pertinents que caldrà que siguin tinguts en compte a l’hora d’avaluar la magnitud del fenomen de convergència lingüística al castellà, la llengua d’interacció els entre els treballadors públics i els usuaris, i la llengua emprada entre els clients amb els venedors en els establiments comercials (en ambdós casos, àmbits on la interacció lingüística majoritàriament es produeix entre desconeguts i on la llengua inicialment emprada per clients, usuaris i funcionaris pot determinar en quin idioma transcorrerà l’intercanvi lingüístic). Finalment, caldrà tenir igualment en compte la llengua usada en xats, fòrums i xarxes socials, que constituirien contextos de conversa multipersonal on el fenomen de convergència lingüística pot fer-se notar especialment pel fet que, en ells, participarien, potencialment, parlants dels quals se sap que fan un ús habitual o exclusiu del castellà i, potencialment, parlants el comportament lingüístic dels quals és o pot ser desconegut de la resta. L’indicador de l’EULP2018 que faria referència a aquesta darrera situació comunicativa seria el que quantificaria l’ús del català en els “missatges de mòbil”.

Atenent en primer lloc a les dades sobre la llengua d’inici de les converses i les dades sobre canvi de llengua en funció d’en quina es vehicula la resposta de l’interlocutor, veiem que els qui declaren no començar mai les converses en llengua catalana constituirien gairebé el 27% de la població més gran de 15 resident a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC), mentre que aquells que declararien fer-ho sempre restarien una mica més de 3 punts percentuals per dessota, en un 23’6%. Entre tots dos grups se situaria gairebé un 30% que declararia iniciar les converses sovint en català i un 18’2% que declararia fer-ho poques vegades. 

dd9ed981-8399-426b-8245-729a01baf8cf-page-035

Si ens centrem en la població autòctona, aquells que declaren iniciar les converses sempre en català serien gairebé el 40%, i si a aquest percentatge hi suméssim els qui declararien fer-ho sovint (amb totes les prevencions que calgui respecte al significat d’aquest adverbi) arribarien fins a una mica més del 73%. Per contra, el percentatge dels qui declaren iniciar les converses sempre o gairebé sempre en un altra llengua no superaria el 25% de la població (autòctona) més gran de 15 anys. Pel que fa a la població al·lòctona, els qui declararien iniciar sempre les converses en català es trobarien entre el 5% i el 6%, mentre que els que declararien fer-ho sovint es trobarien sobre el 17%, destacant en ambdós casos el procedents de la restat de l’Estat (que podrien incloure persones procedents d’altres indrets del domini lingüístic català) per sobre dels procedents de fora d’ell.

El que resulta més preocupant de tot plegat és que la tendència a iniciar les converses sempre en llengua catalana menor com més jove és el parlant. Així, mentre els parlants del rang entre 15 i 29 anys afirmen iniciar les converses sempre en català només en un 16’3% dels casos (serien el grup més petit dels quatre en què es classifica el comportament lingüístic en aquest aspecte), entre els parlants del rang entre 30 i 44 el percentatge és 0’6 punts superior, mentre que entre els parlants de 45 a 64 anys és de 13’7 punts per sobre i entre els parlants de més edat (de 65 en amunt) és 19’2 punts més alt. Dit d’una altra manera, entre els parlants més grans la tendència a iniciar les converses sempre en català és més del doble que entre els més joves de la població estudiada. La raó d’aquesta davallada és l’increment notable experimentat pels usos bilingües. Així, entre els parlants entre 15 i 29 anys, el 39% declaren iniciar les converses sovint en català, metre que aquesta xifra cau fins al 18% (21 punts percentuals) entre els parlants de 65 anys i més. Pel que fa als qui declaren no començar mai o gairebé mai una conversa en català, els percentatges seguirien el mateix patró, passant, els qui declaren no començar mai una conversa en català, de poc més del 17% en la franja entre 15 i 29 anys a una mica més del 34% en la franja de més edat, mentre que els qui declaren iniciar “poques vegades” una conversa en català serien gairebé el 10% entre els parlants de més edat, i el 25’3% entre els parlants més joves. Tanmateix, si tenim en compte que la valoració “poques vegades” denota un ús testimonial del català en aquesta aspecte del comportament lingüístic, mentre que la valoració “sovint” és molt inconcreta i es presta a moltes interpretacions, podem formular la hipòtesi que la tendència a interpel·lar sistemàticament els desconeguts en català davalla significament amb la l’edat, o el que es el mateix: l’estatut de llengua franca no marcada del castellà s’aferma en els parlants més joves, cosa que afavoriria la disminució de parlants habituals de català en aquesta mateixa franja d’edat i, a mitjà i llarg termini, entre la població en general.

Atesa la situació acabada de descriure no seria estrany que actualment ja s’estigués produint la situació que catalanoparlants inicials es parlessin entre ells en castellà per haver-se interpel·lat en un primer moment en aquesta llengua. De fet, l’evolució longitudinal de la norma de convergència lingüística al castellà avalaria aquesta hipòtesi ja que, en el transcurs dels darrers 15 anys, el percentatge de parlants que declaren mantenir-se usant el català quan el seu interlocutor els respon en castellà ha davallat en un terç, alhora que s’ha incrementat en un terç els qui declaren no adreçar-se mai en català a ningú en un 6’2%. Paral·lelament, els qui declaren no convergir mai al català han crescut en un 40% (fins al 13’3% del total de la població estudiada). Alhora, les actituds reactives contra al castellà han minvat i les reactives contra el català s’ha incrementat (en tots dos casos mantenint-se en proporcions molt baixes).[3]

Centrant-nos en el capteniment lingüístic dels parlants quan, en haver iniciat una conversa en català, el seu interlocutor els respon en castellà, veiem que no arribaria al 13’5% el percentatge dels qui declaren no convergir cap a aquesta segona llengua (el 13% dels quals ‒unes 75.000 persones‒, a més, declararien mostrar una actitud bel·ligerant contra el comportament lingüístic del seguin interlocutor, amb el qual interromprien la comunicació o li demanarien que els respongués en català). Davant d’això, més del 75% dels parlants estudiats declaren convergir cap al castellà quan, després d’iniciar una conversa en català, el seu interlocutor els respon en aquella llengua.

Aquesta norma de convergència que, com veiem, es troba àmpliament generalitzada, també és més habitual com més jove és el parlant. Així, mentre seria convergir seria l’habitual en el 68’5% dels parlants de 65 anys o més, entre els parlants entre 15 i 29 anys ho seria en el 81’6% dels casos, mentre que correlativament, la fidelitat a la llengua catalana arribaria al 19% dels més grans, però només es donaria entre el 9’3% dels més joves (entre els quals, a més, no es detectaria cap comportament reactiu). Afegim que la el trencament de la norma de convergència lingüística al castellà és més habitual entre parlants autòctons (el 57% del total dels qui trenquen la norma).

Si ens fixéssim en els parlants que iniciarien una conversa en castellà amb un interlocutor que els respondria en català (cosa que, d’acord amb el que acabem de veure, passaria en pocs casos, atesa la tendència generalitzada del catalanoparlants a convergir cap al castellà), trobaríem que el 13’3% es mantindrien en aquesta llengua (una mica més del 8% dels quals, a més, mostraria un actitud reactiva contra el català: més de 55.000 persones), mentre que els qui declararien convergir cap al català serien el 79%. Aquestes xifres, però, serien referides només als qui declaren saber usar el català i estar disposats a fer-ho, una xifra que oscil·laria entre el 89% de la població i el 91%. Cal apuntar, també, que, atenent al fet que una part significativa dels qui declaren saber usar el català oralment, mostren moltes o algunes limitacions en aquesta capacitat, el percentatge del 79% seria més aviat un indicador de bona voluntat que no un indicador de convergència lingüística real cap al català.

Si atenem als grup d’edat veurem que els percentatges acabats d’indicar no canvien significativa en funció de l’edat del parlant, de manera que la diferència entre els parlants més joves i el més grans que declaren mantenir-se parlant en castellà no arribaria a 1 punt percentual (i a més ho faria a favor dels més joves), mentre que la tendència a convergir al català seria només 9’4 punts superior entre els més joves (en relació amb els parlants de 65 anys o més), en contrast amb els 14’1 punts percentuals de diferència que registraven entre aquest dos grups d’edat pel que fa al comportament de convergència al castellà, i això malgrat l’escolarització en català. La tendència cap als usos bilingües, per tant, no és generalitzada, i es dóna sobretot en les generacions més joves i amb una vinculació més estreta amb el català, la qual cosa posa de manifest l’avenç constant del castellà com a llengua d’ús habitual en la societat catalana.

La convergència lingüística al català, quan es dóna, és un comportament molt més habitual en entre la població autòctona que no en l’al·lòctona (en el si de la qual es circumscriuen exclusivament els comportaments bel·ligerants contra l’ús del català). En això no hi hauria diferències significatives entre al·lòctons nascuts a l’estat Espanyols i nascuts fora.

ELS MÒBILS I EL CATALÀ

mobile_1798333c.jpg

Coincidint amb l’esclat dels smartphones, l’EULP incorpora en la seua edició de 2018, la qüestió sobre quina llengua és la que s’usa en els missatges de mòbil (que cal entendre com a llengua dels missatges SMS, però també dels posts entrats en les xarxes socials, de les interaccions en xats i dels comentaris en els fòrums d’opinió, entre d’altres). Les respostes obtingudes són especialment negatives per al català i, tenint en compte la importància creixent d’aquests mitjans de comunicació, així com el protagonisme extraordinari que tenen entre els adolescents ja des d’edats molt primerenques, els usos que s’hi vinculen de centrar bona part de les preocupacions i dels esforços dels planificadors i dels qui s’amoïnen la revitalització de la llengua catalana.

El percentatge de la població més gran de 15 anys que declara fer servir només o sobretot el català en els seus interaccions mitjançant smartphone no arriba a una quarta part del total (el 23’6%),[4] mentre que l’ús exclusiu o majoritari del castellà en aquest àmbit s’enfila 43’2% del total (gairebé el 48% si hi sumem el percentatge dels qui afirmem usar, paritàriament el castellà i una altra llengua diferent del català), restant els usos paritaris bilingües català/castellà limitats a un 13’5% de les interaccions. Seríem davant d’un àmbit en què l’ús del castellà dobla el del català i, per tant, davant d’un indicador que hauria de fer saltar totes les alarmes, sobretot tenint en compte, com ja hem dit, la seua gran influència, creixent i, a més, especialment important entre els joves. D’altra banda, si valorem la importància per ala comunicació interpersonal que cada cop més adquireixen aquests aparells, potser hauríem de qüestionar-nos, un cop més, i novament a la baixa, els percentatges de parlants que es declaren catalanoparlants habituals (que potser en declarar-s’hi pensen en situacions comunicatives diferents a les que tenen lloc mitjançant aparells electrònics, les quals, tanmateix, formen ja una part quantitativament important de les nostres interaccions lingüístiques quotidianes).

A més, el problema adquireix un to encara més greu quan constatem que són justament els parlants de la franja entre 15 i 29 anys els qui recorren menys a usar el català amb el mòbil (2 punts percentuals per dessota de la mitjana),[5] mentre que són els parlants de la franja entre 44 i 64 anys els qui en fan un us més alt (4 punts per sobre de la mitjana). Pel que fa als usos bilingües català/castellà, els parlants entre 15 i 29 anys declararien recórrer-hi en les seues interaccions mitjançant smartphone un 21’5% del total del rang d’edat (8 punts per sobre de la mitjana). Assistim, per tant, a la bilingüització, però sobretot ‒i és dramàtic‒, a l’abandonament del català pel castellà (i, correlativament, a la consolidació de l’ús del castellà i a l’allunyament respecte de la llengua catalana en el cas dels castellanoparlants inicials) en les comunicacions virtuals, un àmbit en què el caràcter sovint públic de la conversa i l’anonimat de si més no part dels interactuants potencien l’efecte negatiu de la tan ben establerta norma de conversió lingüística al castellà, a l’hora que en fan un medi en el qual el caràcter cada cop més pronunciat del castellà com a llengua franca i no marcada adquireix més rellevància.[6]

Per suposat, el fet que la competència lingüística escrita en català sigui, de les quatre valorades aquella que assoleix registres més baixos, també influeix en el baix ús del català en els missatges de mòbil, però aquesta component no bastaria per si sola a explicar aquest fenomen, com es posa de manifest amb el fet que siguin, després dels més grans, justament els parlants més joves, la gran majoria d’ells escolaritzats en català, els qui menys ús habitual facin del català en aquest àmbit i els qui hi facin un ús més majoritari del castellà (el 43’6% dels parlants entre 15 i 29 anys, un percentatge qual cal afegir un 6’4% que afirmen usar, paritàriament el castellà i una altra llengua diferent del català, cosa que situaria aquest grup 2 punts percentuals per sobre de la mitjana i el faria arribar al 50% del total d’aquesta rang d’edat, encara per dessota del 55% a què aquesta conceptes ascendirien el rang d’edat immediatament superior).

USOS LINGÜÍSTICS EN EL SECTOR SERVEIS

dd9ed981-8399-426b-8245-729a01baf8cf-page-033 (1)

Si ens centrem ara en les usos lingüístics que declaren les persones que treballen atenent al públic (ja sigui en el sector públic com en el privat), usos que es trobaran condicionat per la norma social de convergència al castellà, veurem que el 35’4% de la població ocupada en el sector respondria que fa servir sempre, o majoritàriament, el català (o el català i una altra llengua diferent del castellà) en la seua relació amb clients i usuaris, si bé l’ús exclusiu de la llengua restaria restringit a un terç del total. Pel que respectaria als usos bilingües equilibrats català/castellà, representarien el 30’2% del total, mentre que l’ús exclusiu o únic del castellà (o del castellà amb una altra llengua diferent del català) restaria una mica per sota, sobre el 30%.  Per la seua banda, els usos habituals d’altres llengües representarien només el 4’6% del total.

Aquests comportaments lingüístics serien més favorables al català en els casos en què el treballador és d’origen autòcton. Aleshores l’ús exclusiu o majoritàriament del català en l’atenció al públic es dóna el 40’6% dels casos, mentre que els usos bilingües paritaris baixarien fins al 24% i els usos exclusius o majoritàries en castellà arribarien al 29% (només un punt per dessota de la mitjana general). Per contra, els treballadors al·lòctons incorporats al sector serveis a la comunitat autònoma de Catalunya farien un ús molt majoritari del castellà (el 56% en el cas dels nascuts fora de la CAC però a l’estat Espanyol, i el 62% en el cas dels nascut fora de l’estat). En aquest cas el català com a llengua d’interacció habitual restaria restringit al 14’5% dels originaris de l’estat Espanyol (però no nascuts a la CAC) i a una mica més d’aquest percentatge pel que fa als nascuts fora de l’estat, mentre que els usos bilingües paritaris es trobarien per sobre d’aquests darrers i arribarien al 20% en el cas dels originaris de l’estat i al 8’6% en el cas dels nascuts a fora.[7]

Tot plegat descriu un panorama en el sector serveis molt més favorable als usos bilingües que no el que indicarien els valors generals sobre la llengua habitual de la població. Aquesta variació, consistent a incrementar l’ús alternatiu del català i del castellà es faria a costa de l’ús exclusiu o majoritari de cada una d’aquestes dues llengües, sobretot, però a costa de l’ús exclusiu o majoritari del castellà (això darrer, com veurem, gràcies sobretot al paper del sector públic). En el sector serveis, es produeix un fenomen generalitzat de convergència lingüística amb l’interlocutor que, però, no resulta tan desfavorable al català com seria d’esperar si se seguís la norma social habitual (convergència asimètrica la castellà). Això cabria atribuir-ho, en base a les dades disponibles, a la més gran presència conferida al català en el sector públic, que dotaria la llengua del país d’una dimensió ambiental que contribuiria a activar la convergència lingüística al català.

El comerç

shoppingcart-1066110386.jpg

Quan es demana als usuaris per la llengua usada en el petit comerç veiem com gairebé el 38% respon que usa el català de manera habitual (una xifra que concorda amb el 35’4% dels treballadors del sector serveis que afirmen atendre en català habitualment), tanmateix, l’ús del castellà com a llengua habitual s’enfila al 42’6% (gairebé 13 punts per sobre del percentatge de treballadors del sector servei que declaraven usar el castellà habitualment) i els usos bilingues resten en poc més del 18%. Novament, també en aquest sector es nota una davallada de l’ús del català com a llengua exclusiva o majoritària (hauria caigut en un 20% en el transcurs dels darrers 15 anys) i l’increment de l’ús habitual del castellà (s’hauria enfilat una mica més del 23%) i dels usos bilingües paritaris, que pràcticament s’haurien doblat.

En el cas de les grans superfícies, el percentatge d’usuaris que afirmen relacionar-s’hi majoritàriament o exclusivament en català és del 33%, mentre que l’ús majoritari o exclusiu del castellà arriba al 46’4% i els usos bilingües paritaris resten en un 18’7%, unes xifres més desfavorables al català que en cas del petit comerç i que, com en aquest, suposarien una davallada de l’ús de la llengua en el transcurs dels darrers 15 anys. Així, l’ús habitual del català en el sector hauria davallat, des de 2003, un 30%, mentre que els ús habitual del castellà s’hauria incrementat un 10’5% i els usos lingüístics paritaris serien un terç més alts en 2018 en relació amb 2003. Sens dubte un dels sectors que més ha influït en la davallada de l’ús habitual en el sector serveis ha estat el de les grans superfícies, l’anonimat imperant en les quals afavoreix la tendència també incrementada que s’iniciïn les converses en castellà.[8] Sembla clar, per tant,  que en l’àmbit de els grans superfícies la norma de convergència al castellà condueix a una disminució de l’ús habituals de català en no haver-hi cap factor  que la contraresti i en veure’s encara potenciada per la consideració que venedor ha de convergir a la llengua del client, pel coneixement implícit que el bilingüisme, entre la població catalana, és asimètric (i que no tots els qui saben parlar castellà saben parlar també català), per la presència d’una població flotant al·lòctona, pel paper del castellà com a llengua d’interposició (i, per tant, de relació amb el foraster i el turista) i per la cada cop més assentada consideració del castellà coma llengua franca i no marcada. Tots aquest factors tindrien, però un pes molt menor en l’àmbit del petit comerç, que mantindria un ús habitual del català molt més semblant al general i on l’increment dels usos bilingües que es dóna en tot el sector serveis es faria sobretot en detriment del castellà i de terceres llengües. Cap aventurar, a la vista d’això darrer, l’existència d’un ús més assertiu del català per part dels seus parlants habituals (investits de la condició de clients) en  la seua relació amb el petit comerç i, fins i tot, una activació del procés de convergència al castellà, potser potenciat per un major nombre de catalanoparlants habituals entre els petits comerciants.

Serveis sanitaris

terveyspalvelut-laakari-lapsi-aikuinen-kuvituskuva

L’EULP2018 recull dades sobre els usos lingüístics en diversos àmbits del sector serveis. Entre aquests àmbits, a més del comerç al detall, del qual ja hem parlat, hi ha el sanitari, en els indicadors del qual també ens aturem per la importància que aquest sector té en la vida dels individus, per la freqüència amb què s’hi recorre i per l’alta valoració que se’n fa, que fa raonable pensar que dels usos lingüístics prevalents en uns serveis tan valorats per la població serà inevitable que se’n derivin percepcions valoratives en relació amb les llengües emprades i al seu ús públic.

Segons l’estudi analitzat, el 40% de la població més gran de 15 anys resident a les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona usaria habitualment el català en la seua relació amb els serveis sanitaris (el 68% dels quals de manera exclusiva), un percentatge molt inferior al registrat en l’estudi de 2003, quan un 47’2 dels usuaris més grans de 15 anys afirmaven usar habitual el català en la seua relació amb aquests serveis (el 81% dels quals de manera exclusiva), un molt notable descens de gairebé el 17’5%, especialment important en els usos exclusius, que haurien caigut en gairebé una tercera part.

Per contra, els usos predominants del castellà haurien passat, en el transcurs dels darrers 15 anys, del 40’7% de 2003, al 45’2% de 2018,[9] un increment de l’11%, registrat en una proporció molt semblant tant pel que fa a l’ús exclusiu (el 85% dels casos), com a l’ús combinat amb el català.

Pel que fa als usos lingüístics percebuts com a bilingües català/castellà de manera paritària, també s’hi hauria registrat un increment, en aquest cas del 27%, arribant a representar aquest usos declarats el 14’5% del total a data de 2018.

Pel que fa a la segmentació d’aquests usos per edats, podem veure que són els parlants més grans (que també són els qui freqüenten més els serveis sanitaris) els qui hi fan un major ús habitual, un ús que, tanmateix, és pràcticament igual a l’ús habitual declarat del castellà en la mateixa franja d’edat (43’8% en el primer cas, 45’2% en el segon), amb la diferència que, entre els qui declaren usar preferentment el català, l’ús exclusiu arribaria al 77% dels casos, mentre que, entre els qui declaren usar preferentment el castellà aquest percentatge s’enfilaria al 93% del total. A continuació dels usuaris més grans serien els de la franja d’edat oposada, la dels parlants entre 15 i 29 anys els qui més declararien fer un ús habitual del català (així seria en el 40’2% dels casos, si bé l’ús exclusiu se situaria 11 punts percentuals per dessota del que en farien els parlants del grup de més edat: el 66% dels casos), mentre que seria també en aquesta rang d’edat on trobaríem el percentatge més alt d’individus que declararien fer un ús bilingüe català/castellà paritari en la seua relació amb el sector sanitari: el 18%. En aquesta franja, l’ús habitual del castellà arribaria a un 40’8% (amb un ús exclusiu en el 77% dels casos).

Aquestes dades apunten que el sector sanitari continua sent un àmbit del qual l’ús social de la llengua catalana rep un important suport, un suport que no troba en el sector privat de serveis (representat de manera significativa pels comerços). La pertinença de la major part dels serveis sanitari del nostre país al sector públic afavoreix l’ús del català en el seu si (com faran les oficines d’atenció al públic de la Generalitat i de l’Administració local), compensant en part els dèficits del sector privat, on predomina una lògica darwinista que perjudica la llengua més mal posicionada. Tanmateix no hem de perdre de vista que, en bona mesura, la posició encara significativa del català en les interaccions lingüístiques en l’àmbit sanitari descansaria en el pes dels usuaris de més edat que són, justament els qui més ús fan dels serveis mèdics[10] i els qui, de totes les edats, fan un ús habitual més gran del català. Un altre factor a tenir en compte a l’hora de valorar les dades exposades és el nivell de formació mitjà dels treballadors del sector sanitari, que facilitaria llur domini el català i que, per tant, en poguessin fer un ús més alt,[11] així com la tendència a mantenir, per part dels usuaris, els mateixos professionals de referència al llarg de tota la vida, cosa que el mateix sistema assistencial afavoreix i que contribueix al manteniment del comportament lingüístic, que aleshores es veuria menys afectat per al inseguretat lingüística que afavoreix el castellà en la mesura que està esdevenint la llengua franca de la població.

La dada positiva enmig de la davallada general en l’ús del català i l’increment correlatiu de l’ús del castellà i, sobretot, dels usos percebuts com a bilingües català/castellà paritaris, seria la constatació que els parlants més joves de la població estudiada comportarien una recuperació de l’ús del català en el sector, respecte de les franges d’edat immediatament superiors, sense, però, arribar al que en fan els usuaris de la franja d’edat a partir de 65 anys, si bé aquesta recuperació no ho és tant pel que fa als usos exclusius.

Els  serveis de l’Administració[12]

Public-Administration-Careers.png

Administració local i autonòmica

Segons les dades de l’EULP2018, l’ús habitual del català és el comportament percentualment més alt en la relació amb l’Administració local a les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Així, gairebé la meitat dels usuaris (el 47’5% del total), hi emprarien habitualment aquesta llengua (aproximadament el 80% de manera exclusiva), mentre que l’ús habitual del castellà suposaria més de 10 punts percentuals menys (el 37’1% del total, majoritàriament amb un ús exclusiu d’aquesta llengua: en el 84% dels casos) i els usos bilingües català/castellà paritaris superarien per poc el 9%.[13] Ajuntaments, diputacions, consells comarcals i empreses públiques de l’àmbit local serien, per tant, un altre factor d’importància a l’hora de mantenir l’ús púbic del català en el seu nivell mitjà actual.

Per edats, el grup en què l’ús habitual del català és inferior correspon la de la franja més gran dels parlants estudiats (65 anys o més), mentre que la franja més jove (entre 15 i 29 anys) declararia usar habitualment el català en el 47’9% dels casos (de manera exclusiva en el 75% d’aquest total) i fer un ús bilingüe paritari en  l’11’2% dels casos (més de 2 punts percentuals per sobre de la mitjana general: una mica més del 20% d’increment). En aquest rang d’edat l’ús habitual del castellà restaria en el 27% (10 punts per sota de la mitjana general, si bé es tracta d’una xifra matisable perquè l’estudi registra, en aquest punt de la llengua habitual de relació amb l’Administració local de la franja d’edat més jove un 12’5% de persones els usos lingüístics dels quals no consten).

Pel que fa a les oficines de l’Administració autonòmica, les dades apunten a un ús del català com a llengua habitual, lleugerament inferior al registrat pel que fa l’Administració local, del 45’8% (que en el 82% dels casos seria exclusiu), mentre que els usos bilingües català/castellà paritaris arribarien al 7’8% (2 punts percentuals per dessota dels declarats en relació amb l’Administració local) i l’ús habitual del castellà se situaria en gairebé un 34% (3 punts per sota de l’indicador corresponent en el cas de l’Administració local, i exclusiu en el 86% del casos). Aquests percentatges, però, serien qüestionables en la mesura que, en aquest apartat, troben un 12’5% de la població els usos lingüístics de la qual no consten. Tot el que podríem dir, per tant, és que l’Administració autonòmica de la comunitat d’autònoma de Catalunya (CAC) representa, també, un factor important a l’hora de mantenir la presència pública del català i d’explicar els registres actuals, tot i que s’apunta la possibilitat que en aquest paper sigui superada per l’Administració local.

Per franges d’edat l’única gran diferència en relació amb el comportament lingüístic dels usuaris amb l’Administració autonòmica és la tendència a la disminució de l’ús habitual del castellà com més jove s’és (9 punts percentuals menys en la franja entre 15 i 29 anys respecte a la franja de 65 anys o més) i a l’increment dels usos combinats i bilingües paritaris. Tanmateix es fa difícil assegurar res en aquest punt atesa la importància dels percentatges de població el comportament lingüístic de la qual en relació amb l’administració autonòmica no consten (un 17’6% en la franja més jove, i un 7%, un 10% i un 19%, en, progressivament, en la resta de franges d’edat).

Administració estatal

Si els serveis públics locals i autonòmics la presència del castellà és molt alta, en els serveis estatals ho és encara més, fins a esdevenir clarament majoritària i a fer-ho en uns percentatges força superiors als que ostenta el català respecte al castellà en els dos casos anteriors. Així, en aquest cas, l’ús habitual declarat del català seria del 33’6% (només exclusiu en el 60% dels casos), mentre que l’ús habitual del castellà arribaria a gairebé el 48% (exclusiu en el 81% dels casos) i els usos declarats bilingües català/castellà paritaris suposarien el 13’6% del total.[14] Com veiem, en l’àmbit de l’Administració estatal, l’ús del català experimenta registres semblants als que vèiem en el comerç de gran superfície i que col·labora, per tant, al fet que els registres globals no siguin més alts. En aquest cas la percepció que l’estat és hostil a la llengua natural del país pot contribuir a que molts parlants ja no provin d’usar-la. Un altre factor que sens dubte influeix en els percentatges d’ús del català en l’Administració estatal seria l’elevada presència de funcionaris no capacitat per a atendre l’usuari en aquesta llengua i el caràcter  dominant del castellà com a llengua ambiental en aquesta mena d’establiments.

Per edats s’apunta, de manera general, a un increment dels usos bilingües com més jove és el parlant, increment que s’alimentaria principalment de la davallada de l’ús del castellà, que també perd percentatge de manera significativa com a llengua d’ús exclusiu.


Conclusions

La comparació longitudinal de les dades proporciones per la sèrie d’enquestes d’usos lingüístics (EULP) posa de manifest que, la tendència a la convergència lingüística al castellà en converses inicialment bilingües o en el tracte amb desconeguts, afermada ja fa temps, lluny d’afeblir-se es consolida i avança (el percentatge dels qui ja la seguien s’hauria incrementat un terç el darrers 15 anys arribant al 75% dels parlants que es trobarien en aquesta situació), i això especialment entre els parlants més joves (en aquest cas la convergència la castellà seria la norma per a gairebé el 83% dels casos). Si això li sumem que la possibilitat contrària, és a dir, la convergència cap al català quan l’interlocutor respon en aquesta llengua, davalla dràsticament (un 40% en quinze anys) alhora que es dobla de manera el percentatge dels qui afirmen no adreçar-se mai en català a ningú per sistema, el resultat és la disminució de parlants habituals de llengua catalana (deixant els qui farien un ús actiu pràcticament exclusiu del català en proporcions molt baixes, inferiors al 25%), i l’increment, sobretot a costa seua, dels qui declararien usos bilingües català/castellà paritaris.
Tanmateix, les dades indiquen també que si les converses s’iniciessin sistemàticament en català, o si es respongués sistemàticament en català a un interlocutor que se’n hagués adreçat en castellà, la tendència àmpliament majoritària seria mantenir la conversa cap al català o convergir cap a aquesta llengua (de fet, gairebé el 80% dels qui afirmen fer servir aquesta llengua declaren la seua predisposició a fer-jo), la qual cosa mostra que la regla de convergència al català es manté sobretot pel suport inercial, i en cap cas actiu, de la majoria dels parlants, de manera que revertir la situació no hauria de ser difícil amb una política adequada encaminada a aconseguir-ho, una política que destaqués el valor afegit que el fet de parlar habitualment, per norma, en català Catalunya.
Mentre això no passi, la tendència convergidora al castellà, cada cop més generalitzada, contribueix a caracteritzar aquesta llengua com la comuna i de trobada, és a dir, com a llengua franca no marcada. Així, convergir al castellà, en haver esdevingut la norma general, no connotaria res a propòsit de qui ho fa, mentre que, no convergir connotaria ideològicament el parlant, una conseqüència implícita, aquesta, de la norma de convergència, que ajudaria a retroalimentar-la.
Si valorem la presència d’interaccions en català en l’àmbit virtual (un àmbit en el qual el caràcter sovint públic de la conversa i l’anonimat de si més no part dels interactuants potencien l’efecte negatiu de la tan ben establerta norma de conversió lingüística al castellà, a l’hora que en fan un medi en el qual el caràcter cada cop més pronunciat del castellà com a llengua franca i no marcada adquireix més rellevància) constatem un procés accelerat la bilingüització, especialment important pel que fa ales generacions més joves, però també a un procés no vist en altres dimensions sociolingüístiques d’abandonament del català pel castellà (i, correlativament, a la consolidació de l’ús del castellà i a l’allunyament respecte de la llengua catalana en el cas dels castellanoparlants inicials). L’EULP2018, el primer del seguit d’estudis que incorpora la qüestió sobre l’ús del català en els missatges tramesos mitjançant un dispositiu de telefonia mòbil, registra que el percentatge de la població més gran de 15 anys que declara fer servir només o sobretot el català en aquesta mena d’interaccions no arriba a una quarta part del total (el 23’6%), i és encara 2 punts inferiors en la franja dels parlants entre 15 anys i 29, mentre que, en aquesta mateixa franja els usos bilingües català/castellà paritaris estarien 8 punts per sobre de la mitjana corresponent i els qui declararien usar majoritàriament el castellà arribarien al 50% (si hi sumem els qui afirmen fer-hi servir, paritàriament, el castellà i una altra llengua diferent del català).
Les coses serien molt diferents pel que fa als usos lingüístics en el sector serveis molt més favorable als usos bilingües (que es trobarien al voltant del 30% del total dels casos) que no el que indicarien els valors generals sobre la llengua habitual de la població. Aquesta variació, consistent a incrementar l’ús alternatiu del català i del castellà es faria a costa de l’ús exclusiu o majoritari de cada una d’aquestes dues llengües, sobretot, però a costa de l’ús exclusiu o majoritari del castellà (això darrer, com veurem, gràcies sobretot al paper del sector públic). En el sector serveis, es produeix un fenomen generalitzat de convergència lingüística amb l’interlocutor que, però, no resulta tan desfavorable al català com seria d’esperar si se seguís la norma social habitual (convergència asimètrica la castellà). Això cabria atribuir-ho, en base a les dades disponibles, a la més gran presència conferida al català en el sector públic, que dotaria la llengua del país d’una dimensió ambiental que contribuiria a activar la convergència lingüística al català. Sigui com sigui, i en marc general de davallada d’usos del català, en aquest àmbit del sector serveis l’ús habitual d’aquesta llengua hauria experimentat un descens del 20% en els darrers 15 anys, mentre que l’ús del castellà hi hauria augmentat.
Un dels sectors que més ha influït en la davallada de l’ús habitual en el sector serveis ha estat el de les grans superfícies (aquí l’ús habitual del català hauria experimentat una davallada del 30%), on l’anonimat imperant en les quals afavoreix la tendència també incrementada que s’iniciïn les converses en castellà (l’ús habitual del català hi resta reduït al 33% dels casos ‒quan la mitjana del sector serveis és del 35’4%‒, mentre que els usos bilingües ascendeixen fins la 19%). Sembla clar, per tant,  que en l’àmbit de els grans superfícies la norma de convergència al castellà condueix a una disminució de l’ús habituals de català en no haver-hi cap factor  que la contraresti i en veure’s encara potenciada per la consideració que venedor ha de convergir a la llengua del client, pel coneixement implícit que el bilingüisme, entre la població catalana, és asimètric (i que no tots els qui saben parlar castellà saben parlar també català), per la presència d’una població flotant al·lòctona, pel paper del castellà com a llengua d’interposició (i, per tant, de relació amb el foraster i el turista) i per la cada cop més assentada consideració del castellà coma llengua franca i no marcada. Tots aquest factors tindrien, però un pes molt menor en l’àmbit del petit comerç, que mantindria un ús habitual del català (38% del total) molt més semblant al general i on l’increment dels usos bilingües (que aquí arribaria al 18%) que es dóna en tot el sector serveis es faria sobretot en detriment del castellà i de terceres llengües.
En relació amb el usos en el sector sanitari cal qui que aquest continua sent un àmbit del qual l’ús social de la llengua catalana rep un important suport (40% d’ús habitual del català i 14’5% d’usos bilingüe paritaris). La pertinença de la major part dels serveis sanitari del nostre país al sector públic afavoreix l’ús del català en el seu si (com faran les oficines d’atenció al públic de la Generalitat i de l’Administració local), compensant en part els dèficits del sector privat, on predomina una lògica darwinista que perjudica la llengua més mal posicionada. Coherentment amb això, el més grans suports a l’ús públic del català en el sector serveis serien l’Administració pública local i autonòmica, on les els percentatges d’ús habitual del català arribarien, respectivament, al 47’5% i a gairebé el 46%. Per contra, el l’Administració de l’estat registra percentatges d’ús semblants als de eles grans superfícies comercials. En el cas de l’Administració no podem realitzar comparacions més enllà del 2013 perquè el sector no s’incloïa en el qüestionari de les EULP anteriors (en relació amb el 2013 cal dir que s’ha experimentat, en tots tres nivells de l’Administració) un increment dels usos bilingües al voltant del 10%.

[1] Podríem afegir aquí la tendència mostrada pels catalanoparlants a adreçar-se en castellà a un interlocutor l’aspecte del qual els fa pensar en té origen al·lòcton, o a adreçar-s’hi igualment en castellà quan, malgrat rebre resposta en català, troben que l’accent de l’interlocutor denota un origen foraster.
[2] En aquest punt, els percentatges oferts completarien amb un 2’5% de “no consta”.
[3] Les persones que declaren usar sempre el català i mantenir-se en aquest ús sumen, l’any 2018, aproximadament 303.000 persones (una mica més del 95% de les quals autòctones i cap d’elles, en principi, originària de l’estat Espanyol però de fora de la CAC, tot i que l’existència d’un percentatge d’una mica més del 21% de la població d’aquest origen el capteniment de les quals indica l’EULP2018 que no consta, fa que agafem aquesta dada amb pinces). Per contra hi hauria una mica més de 470.000 persones que es mantindrien sempre en l’ús del castellà (el 37’5% autòctones, el 34’5% procedent de l’estat Espanyol i el 28% nascudes fora de l’estat).
[4] Un irrellevant 0’4% declararia fer un ús paritari del català i d’una altra llengua diferent del castellà.
         La majoria dels qui recorrerien al català en les seues interaccions mitjançant smartphone serien els parlants inicials de català i els qui, tenint aquesta llengua com a inicial o no, s’hi identifiquen.
[5] Un 1% més declaren fer servir, paritàriament, el català i un altra llengua diferent del castellà.
[6] Quantes vegades els catalanoparlants habituals poden formular-se la qüestió si, en funció dels destinatari és o no convenient emprar el català, i quantes vegades s’arriba a formular la mateixa qüestió respecte al castellà, per part de castellanoparlants habituals?
[7] En aquest darrer grup cal destacar que un 10’5% declararia usar únicament o preferentment una llengua diferent del català o del castellà, molt per damunt del global dels usuaris que declararien usar habitualment una llengua diferent del català i del castellà en el petit comerç. Aquesta diferència posaria de manifest la importància d’aquesta ocupació entre els nouvinguts procedents de fora de l’estat Espanyol.
[8] No disposem de dades per a confirmar-ho, però també és possible que sigui en els grans superfícies on es creïn més llocs de treballs que atreguin persones procedents de l’estat Espanyol i de fora de la comunitat autònoma de Catalunya, cosa que, sens dubte afavoriria l’ús del castellà, oimés tenint en compte que aquest grup de població seria la més procliu a iniciar converses en castellà i a no convergir amb el català.
[9] Al qual caldria sumar encara un 0’2% de persones que declaren relacionar-se amb els serveis sanitària en castellà i amb alguna altra llengua diferent del català.
[10] Apuntem, però, per a no induir a error, que la freqüència amb la qual els usuaris de més edat recorren als serveis sanitaris no és estudiada en l’EULP20188, que es limita a registrar els usos lingüístics de la franja d’edat de parlants de 65 anys o més, estimada de manera proporcional al pes relatiu que aquests parlants tenen en la població en general, no en la població usuària del serveis mèdics.
[11] L’arribada, els darrers anys, al sistema sanitari català de professionals procedents de l’Amèrica llatina soscavaria, però, la confiança que podem dipositar en aquest factor.
[12] Les EULP dels anys 2003 i 2008 no contemplaven cap qüestió relacionada amb els usos lingüístics dels usuaris amb les oficines d’atenció al públic de l’Administració, per aquest motiu, en l’anàlisi que en fem, no hi incloem una valoració longitudinal (que només podríem fer en relació amb 2013). En qualsevol cas podríem assenyalar a un tendència generalitzada (al voltant del 10% d’increment), en les relacions en tots tres nivells de l’Administració, a l’augment dels usos bilingües partidaris i a la minva dels usos exclusius, tant en català com en castellà).
[13] Cal indicar que l’EULP2018 registra una mica més d’un 6% de la població més gran de 15 anys que empraria amb preferència una llengua diferent del català i del castellà en la seua relació amb l’Administració local. El percentatge corresponent a aquells de qui no consta la llengua de relació habitual amb aquest nivell de l’Administració s’aproxima al 7%.
[14] Apuntem que el percentatge de població els usos lingüístics de la qual en la seua relació l`àmbit de l’Administració estatal no consta és del 6’7%.