EULP2018. IDESCAT

Close-up on discussion.

Un àmbit d’ús destacat a l’hora valorar la vitalitat i les perspectives de futur d’una llengua és el de les relacions amb els amics (entre els quals sovint es trobarà parella). Aquest és un àmbit estudiat en la sèrie de les EULP des de 2003, que ens proporciona un altre cop dades clarament a la baixa en relació amb l‘ús de la llengua catalana. Així, mentre en l’estudi de 2003 el català era la llengua d’ús habitual en les relacions entre amics en un 39% dels casos (en exclusiva en el 57% d’ells), en l’estudi de 2018 ho és per a un percentatge d’escassament el 30% (a més a més ara en exclusiva només per als 34% del total dels casos), mentre que el castellà ha passat en 15 anys a ser la llengua de relació habitual en una mica més del 40%, a ser-ho en el 43%, un increment del 7% (si bé ho és en exclusiva en el 67% dels casos, un percentatge gairebé idèntic al de 2003, que era del 69%). A aquest ús habitual del castellà caldria sumar-hi el 5% de la població que declara relacionar-se amb els seus amics en castellà i en una altra llengua diferent del català.[1] Per la seua banda els usos bilingües català/castellà paritaris s’haurien incrementat en només una mica més del 3% els darrers 15 anys, arribant a representar el 18’3% en 2018. L’altra dada a tenir en compte és la irrupció de gairebé un 4% de la població que afirma relacionar-se amb les seues amistats només en una o més d’una llengua diferents, en tot cas, del català i del castellà.

Molts més usos combinats i paritaris de català i castellà, increment també dels l’ús habitual del castellà i aparició d’un percentatge petit de persones que declararien fer servir habitualment d’altres llengües en aquest àmbit, en què la davallada de l’ús habitual del català ha estat de més del 23%, havent-se passat de gairebé 2.195.000 persones que es relacionarien amb les amistats habitualment en català a només 1.905.000, ni més ni menys que 400.000 menys que les declararien que el català seria la seua llengua habitual, una contradicció flagrant que representaria una esmena a la totalitat de la dada sobre llengua habitual i que mostraria la veritable magnitud del desastre sociolingüístic que tenim al davant.[2] En qualsevol cas, és clar que en l’àmbit de les relacions d’amistat el català ha caigut en picat els darrers 15, havent estat substituït pel castellà i, fins i tot (potser de manera només provisional) per altres llengües.

La cosa és encara més greu si ens fixem en els percentatges de les franges d’edat més jove (entre 15 i 29 anys i del 30 anys als 44), en els quals els percentatges de parlants que declararien relacionar-se amb les seues amistats habitualment en llengua catalana serien, respectivament, de poc més del 27% i 24% (amb uns usos exclusius del català del 38% i del 35’5% respectivament), mentre que els usos bilingües català/castellà paritaris ascendirien, en el primer grup, a gairebé el 20% dels casos, mentre que l’ús habitual del castellà (o del castellà i una altra llengua diferent del català) arribaria a una mica més del 47’5% del casos en aquesta franja més jove i al 52’5% en la immediatament superior, unes xifres que, definitivament, fan pensar en un procés de substitució lingüística.

Acabem assenyalant que les dades són una mica millor entre els parlants autòctons, entre els quals l’ús habitual del català en aquest àmbit és d’un poc més del 45’5% (exclusius també en un 45’5% del casos), mentre que els usos bilingües català/castellà paritaris superarien el 22% i les usos majoritaris del castellà restarien en un 29’5% (exclusius en el 47% dels casos). La població al·lòctona procedent de fora de l’estat Espanyol pràcticament no usaria gens el català en les seues relacions d’amistat (ho faria només un 4% dels casos, i encara majoritàriament en usos combinats), mentre que habitualment usaria el castellà (o el castellà en combinació amb una altra llengua diferent del català) en un altíssim 73’5% dels casos. En aquest grup, l’ús habitual en l’àmbit de les amistats d’altres llengües diferents dels català i del castellà (que arribaria a una mica més del 13% dels casos, més del triple que l’ús habitual del català) seria fins i tot superior al dels usos bilingües català/castellà paritaris (que no arribarien al 7’5% del total). Potser als catalans els agrada acollir, però sembla clar que no els agrada relacionar-se amb les persones acollides, si més no no els agrada fer-ho en la llengua del país.

Pel que fa als parlants al·lòctons procedents de la resta de l’estat, l’ús habitual que fan del castellà en les seues relacions d’amistat s’aproparia al 80%, presentant uns usos bilingües català/castellà paritaris del 18% i deixant el català com a llengua de relació habitual amb els amics en un testimonial 8’4%. Aquí, la norma de convergència lingüística al castellà es fa notar en tota la seua força i contundència.

Conclusions

Especialment reveladors són els usos lingüístics declarats amb les amistats, un àmbit especialment important per a avaluar la vitalitat i les possibilitats de futur d’una llengua. En aquest punt les dades són demolidores. La davallada en xifres relatives de l’ús habitual del català en l’entorn de les amistats ha caigut, des de 2003, en més d’un 23% (passant, a més a més, a ser aquest ús habitual del català majoritari en la seua versió d’usos combinats, quan fa 15 anys era majoritari en el seu ús exclusiu), però allò més cridaner de tot és el fet que aquesta caiguda ha significat una disminució en la xifra absoluta dels parlants que declaren relacionar-se amb els seus amics en català de 290.000 parlants, que situarien aquest grup, l’any 2018, en només 1.905.000 persones  ni més ni menys que 400.000 menys que les declararien que el català seria la seua llengua habitual, una contradicció flagrant que corroboraria l’anàlisi dels usos lingüístics habituals declarats amb els veïns i que representaria una esmena a la totalitat de la dada sobre llengua habitual i que mostraria la veritable magnitud del desastre sociolingüístic que tenim al davant. En qualsevol cas, és clar que en l’àmbit de les relacions d’amistat el català ha caigut en picat els darrers 15, havent estat substituït pel castellà i, fins i tot (potser de manera només provisional) per altres llengües.
La cosa és encara més greu si ens fixem en els percentatges de les franges d’edat més jove (entre 15 i 29 anys i del 30 anys als 44), en els quals els percentatges de parlants que declararien relacionar-se amb les seues amistats habitualment en llengua catalana serien, respectivament, de poc més del 27% i 24%, mentre que els usos bilingües català/castellà paritaris ascendirien, en el primer grup a gairebé el 20% dels casos. Per la seua banda, l’ús habitual del castellà (o del castellà i una altra llengua diferent del català) arribaria a una mica més del 47’5% del casos en aquesta franja més jove i al 52’5% en la immediatament superior, unes xifres que, definitivament, fan pensar en un procés de substitució lingüística.[3]
Fem notar per últim que la població al·lòctona procedent de fora de l’estat Espanyol pràcticament no usaria gens el català en les seues relacions d’amistat (ho faria només un 4% dels casos, i encara majoritàriament en usos combinats), mentre que habitualment usaria el castellà (o el castellà en combinació amb una altra llengua diferent del català) en un altíssim 73’5% dels casos. En aquest grup l’ús habitual en l’àmbit de les amistats d’altres llengües diferents dels català i del castellà (que arribaria a una mica més del 13% dels casos, més del triple que l’ús habitual del català) seria fins i tot superior al dels usos bilingües català/castellà paritaris (que no arribarien al 7’5% del total). Potser als catalans els agrada acollir, però sembla clar que no els agrada relacionar-se amb les persones acollides, si més no no els agrada fer-ho en la llengua del país.
Pel que fa als parlants al·lòctons procedents de la resta de l’estat, l’ús habitual que fan del castellà en les seues relacions d’amistat s’aproparia al 80%, presentant uns usos bilingües català/castellà paritaris del 18% i deixant el català com a llengua de relació habitual amb els amics en un testimonial 8’4%. Aquí, la norma de convergència lingüística al castellà es fa notar en tota la seua força i contundència.

[1] Els qui s’hi relacionarien en català i, en la mateixa mesura en una altra llengua diferent del castellà suposarien un irrellevant 0’3% del total.
[2] Un panorama semblant apunten les dades sobre usos lingüístics amb els veïns, que assenyalen un ús habitual del català de poc més del 31% davant d’ús habitual del castellà de gairebé el 48% i d’uns usos bilingües català/castellà paritaris al voltant del 17%, que representarien, respectivament, en relació amb el 2003, un descens del 17% per al català i un increment de gairebé el 9% per al castellà, mentre que els usos bilingües es mantindrien estables. Aquestes dades coincideixen amb les assenyales per a les relacions amb les amistats (amb una mica més d’estabilitat per al català, cosa que s’explicaria fàcilment pel fet que la relació amb els veïns seria més estable per trobar-se lligada, en part, a la propietat immobiliària). En xifres absolutes, la davallada en aquest cas hauria estat de gairebé 150.000 parlants, i la diferència amb la xifra absoluta de parlants que es declaren com a catalanoparlants habituals seria de poc menys de 320.000 persones.
[3] En el cas del usos lingüístics declarats amb els veïns observem la mateixa pauta: 30% d’ús habitual del català i 47’5% d’ús habitual amb el castellà en la franja entre 15 i 29 anys, i 26’5% d’ús habitual del català per un 51% d’ús habitual del castellà en la franja immediatament superior (entre 30 i 44 anys). Els usos bilingües en ambdós casos es trobarien, novament, al voltant del 17%.