EULP2018. IDESCAT

dd9ed981-8399-426b-8245-729a01baf8cf-page-034

LA LLENGUA DE RELACIÓ AMB ELS COMPANYS D’ESTUDIS

 Si en l’EULP2003 el percentatge de persones que declaraven parlar habitualment en català amb els companys d’estudis sumava un 43’4% del total (el 60% dels quals afirmava fer-ho de manera exclusiva), en l’EULP2018 aquest percentatge davalla fins al 36’3% (només un 50% del quals usaria el català de manera exclusiva), és a dir, un 16% menys. Per contra l’ús habitual del castellà en aquest context hauria passat del 31’8% (amb un 65% d’usos exclusius), al 32’8% (amb un 60% d’usos exclusius), un lleu increment de poc més del 3%, mentre que els usos bilingües català/castellà paritaris s’haurien mantingut en el 19’1%, sent la gran novetat la irrupció d’un 7’7% que declararia usar habitualment altres llengües (un 3’3%) o fer usos bilingües paritaris de català i una altra llengua diferent del castellà (gairebé el 2%) , o de castellà i una altra llengua diferent del català (un 2’5%).

Resumint aquestes dades podem concloure que el català representa la llengua de referència en la relació amb els companys d’estudis per als 38’2% de la població estudiantil, mentre que el castellà ho és ja per a un 35’3%. La distància entre totes dues llengües s’hauria reduït, per tant, de 4’5 punts percentuals en 2003, a poc menys de 3 punts en 2018, esdevenint, a més, entre els catalanoparlants habituals, els usos combinats serien més freqüents que no els exclusius, cosa que no hauria passat en el cas dels castellanoparlants habituals.  En general, la llengua de relació amb els companys d’estudis hauria experimentat un moviment cap als usos múltiples i certa castellanització, alhora que hauria contemplat la irrupció de terceres llengües com a llengües de relació habitual en un percentatge, però, baix, tot i que no obviable. Tot això en detriment de l’ús del català, que també hauria reculat en l’ambient escolar (malgrat que se suposa que el català és la llengua normal ‒única o habitual, en funció dels nivells educatius‒ d’instrucció i la de referència de l’ensenyament a Catalunya) fins a situar-se en nivells d’ús molt semblants als del conjunt de la població (i només lleugerament per damunt d’aquests).[1]

Els qui més farien ús de la llengua catalana de manera habitual entre els companys d’estudis serien els parlants autòctons (en un 42’6%, la meitat dels quals declararien fer-ne un ús exclusiu), que també serien els que més usos paritaris català/castellà o català/una altra llengua diferent del castellà farien (un 20’7% i un 2’3% respectivament), mentre que l’ús habitual o exclusiu d’altres llengües o combinacions de llengües restaria, entre aquests parlants, relegat al 34’4% (el 76% dels quals farien ús habitual del castellà, majoritàriament de manera exclusiva). Per contra, entre els estudiants al·lòctons procedents del fora de l’estat Espanyol (una bona part d’ells procedents de l’Amèrica llatina), el percentatge d’ús del català com a llengua habitual és molt baix (aproximadament d’un 19% del total dels casos, el 50% de manera exclusiva), predominant-hi un ús habitual del castellà del 50’5% (exclusiu en el 67% dels casos), més de 17 punts superior al percentatge mitjà d’ús habitual d’aquesta llengua en la població estudiantil general, al qual encara caldria afegir un 8’5% més que declararien usar habitualment el castellà amb una altra llengua diferent del català en la seua relació amb els companys d’estudis.[2] Es posa de manifest, per tant, que el sistema estudiantil català no és realment útil per a la socialització en la llengua natural del país de la població nouvinguda. Pel que fa als estudiants amb al·lòctons però originaris de l’estat Espanyol les dades disponibles no serien concloents però apunten a una tendència massiva (gairebé unànime) a usar, de manera exclusiva, el castellà.

5b76b45cbb3a6

LA LLENGUA DE RELACIÓ AMB ELS COMPANYS DE FEINA

Pel que fa a la llengua de relació habitual amb els companys de feina el castellà manté un clar avantatge sobre el català: 30’4% d’ús habitual del català (un ús exclusiu en el 50% dels casos), davant d’un 39’2% d’ús habitual del castellà (un ús exclusiu en el 66% dels casos), al qual cal sumar un 2’8% que declararia usar habitualment de manera paritària el castellà i una altra llengua diferent del català. Per la seua banda, els usos bilingües català/castellà paritaris representarien un 20’2%.[3] L’ús del català amb els companys de feina es trobaria, per tant, clarament per dessota de l’ús declarat amb els clients i usuaris en el sector serveis, però també per dessota del percentatge d’ús habitual general. Això posaria de manifest que l’accés al treball, fora del sector dels serveis ja no representaria un factor d’impuls de la socialització en llengua catalana (cosa que encara sí que representaria el sistema educatiu ‒comparant els percentatges de parlants inicials i habituals de català de la franja d’edat més jove estudiada en l’EULP amb les d’ús habitual del català amb els companys d’estudis dintre de la mateixa franja‒, si bé el paper de l’escola restaria cada cop més restringit a permetre l’adquisició del codi lingüístic, tot i que això també inevitablement amb certes limitacions atès que, en molts de casos, no es faria un ús efectiu del codi adquirit, cosa que en dificultaria el domini i en rebaixaria la qualitat). 

Aquests percentatges implicarien una davallada de l’ús del català els darrers 15 anys en què podem suposar ha influït l’arribada massiva, en aquest període de temps, de treballadors immigrants que en la seua immensa majoria s’han socialitzat en llengua castellana.[4] Així, en relació amb els percentatges registrats en l’EULP2003, l’ús habitual del català amb els companys de feina ha davallat un 25%, mentre que l’ús habitual del castellà s’ha incrementat en un 11% i els usos bilingües català/castellà paritaris s’haurien mantingut iguals. A més, dintre dels usos majoritaris en català, els usos exclusius haurien davallat en un 20%, mentre que en el cas de l’ús habitual del castellà aquest descens en l’ús exclusiu no hauria arribat al 4%. Més usos bilingües, més usos d’altres llengües i més ús del castellà, o el que és el mateix: un increment de l’ús absolut del castellà i irrupció de noves llengües de relació, en detriment de manera gairebé exclusiva del català.

Un altre cop, la franja d’edat que declara un ús menor del català amb els companys de feina és la més jove (entre 15 i  29 anys), on el percentatge d’ús habitual de la llengua del país és un 7’5% inferior a la mitjana d’ús general en aquest àmbit, mentre que el castellà hi és un 6% inferior, els usos bilingües català/castellà paritaris hi creixen un 9% i irromp almenys[5] un 7% d’ús habitual d’altres llengües, que es mantindrà en les següents franges d’edat.

Com era d’esperar són els treballadors autòctons aquells que fan un ús més alt del  català amb el seus companys de treball, el 40’6% (el 50% de manera exclusiva), davant del 39% que declaren relacionar-s’hi habitualment en castellà (el 61% dels quals de manera exclusiva) i el 24% que declaren usos bilingües català/castellà paritaris. Aquestes xifres comparades amb les de parlants habituals de català d’origen autòcton, posen de manifest que, pel que fa a aquests parlants autòctons, l’accés a la feina, lluny de representar un estímul per a la socialització en català o resultar neutre en aquest sentit, implica un estímul cap a la socialització en llengua castellana, cosa que també passaria, paradoxalment, amb el sistema educatiu (i que ens obligaria, potser, a introduir-hi canvis, sempre cercant enfortir el català en comptes de diluir-lo en un multilingüisme d’aparador que tendeix a concretar-se en més ús del castellà).

L’ús habitual dels català per a relacionar-se amb els companys de feina per part dels treballadors al·lòctons seria gairebé testimonial (d’un 14’5% per als treballadors procedents de fora de la CAC però originaris de l’estat Espanyol, i de poc més del 7% per als treballadors originaris de fora de l’estat, en tots dos casos un 50% de caràcter exclusiu), mentre que l’ús habitual del castellà seria clarament majoritari (56% en el cas dels treballadors al·lòctons procedents de la restat de l’estat ‒exclusiu en un 76%‒ dels casos, i de fins al 62% ‒exclusiu fins al 81% dels casos‒ en el cas dels treballadors originaris de fora de l’estat, entre els quals, a més, un 10’5% declararien recórrer a usos bilingües paritaris de castellà i una altra llengua diferent del català).[6] Pel que fa als usos bilingües català/castellà paritaris se situarien sobre el 20% en el cas dels treballadors originaris de la resta de l’estat i no arribarien al 9% el cas dels treballadors originaris de fora d’aquest.

conditions-de-travail-fonction-publique-640x312.jpg

Conclusions

La llengua de relació amb els companys d’estudis a la comunitat autònoma de Catalunya hauria experimentat un moviment cap als usos múltiples i certa castellanització, alhora que hauria contemplat la irrupció de terceres llengües com a llengües de relació habitual en un percentatge, però, baix, tot i que no obviable. Tot això en detriment de l’ús del català, que també hauria reculat en l’ambient escolar (malgrat que se suposa que el català és la llengua normal ‒única o habitual, en funció dels nivells educatius‒ d’instrucció i la de referència de l’ensenyament a Catalunya) fins a situar-se en nivells d’ús molt semblants als del conjunt de la població (i només lleugerament per damunt d’aquests). Les dades, que resulten especialment preocupants entre els estudiants del rang d’edat més jove (entre 15 i 29 anys), on de fet es troba el gruix de la població estudiantil, demostren també que el sistema educatiu fracassa a l’hora de socialitzar en català la població nouvinguda, que serà la que mostraria uns percentatges d’ús del català com a llengua habitual de relació amb els companys d’estudis més baixos (gairebé testimonials). Apuntem encara que les dades recentment fetes públiques en l’Informecat de Plataforma de la llengua de 2019 rebaixen per als estudiants menors de 15 anys el percentatge d’ús habitual de la llengua catalana (i fins i tot dels usos bilingües), en una tendència en què la baixa natalitat dels parlants autòctons segurament hi juga un paper important.
Pel que fa a la llengua de relació habitual amb els companys de feina el castellà manté un clar avantatge sobre el català de gairebé 9 punts percentuals (al qual cal sumar un 2’8% que declararia usar habitualment de manera paritària el castellà i una altra llengua diferent del català), mentre que els usos bilingües català/castellà paritaris representarien arribarien a un 20%. Si ens centrem en els treballadors al·lòctons nouvinguts en la darrera gran onada immigratòria veurem que els usos habituals de català per a relacionar-se amb els companys de feina serien fins i tot menors a l’ús que fan de les seues llengües inicials diferents del castellà). Aquestes dades, encara més baixes si ens centrem en la franja d’edat estudiada més jove (entre 15 i 29 anys) posarien de manifest que l’accés al treball, fora del sector dels serveis, ja no representaria un factor d’impuls de la socialització en llengua catalana, cosa que encara sí que representaria encara el sistema educatiu ‒si comparem els percentatges de parlants inicials i habituals de català de la franja d’edat més jove estudiada en l’EULP amb les d’ús habituals del català amb els companys d’estudis dintre de la mateixa franja‒, tot i que el paper de l’escola restaria cada cop més restringit a permetre l’adquisició del codi lingüístic.
Tanmateix, si comparem les xifres sobre ús habitual del català com a llengua de relació amb els companys d’estudis i els de feina amb les de parlants habituals de català d’origen autòcton, descobrirem que, pel que fa a aquests parlants, tant l’accés a la feina com el pas pel sistema educatiu, lluny de representar un estímul per a la socialització en català o resultar neutre en aquest sentit, implica un estímul cap a la socialització en llengua castellana, cosa que, si més no en el cas del sistema educatiu faria aconsellable la introducció de canvis que cerquessin l’enfortiment del català (i cap cas diluir-lo en un multilingüisme d’aparador que tendeix a concretar-se en més ús del castellà).

[1] És conegut que en un recent estudi de l’entitat Plataforma per la Llengua (Informecat. 50 dades sobre la llengua catalana, ja esmentat anteriorment) aquestes dades són encara matisades a la baixa pel que a la població que encara no és estudiada en l’EULP2018, és a dir, els menors de 15 anys. Així, l’estudi d’aquesta entitat estableix només serien en català el 24’3% de els converses a l’hora de pati entre en el cas dels estudiants d’ensenyaments obligatoris. Un percentatge que s’apujaria al 35% (ara sí, proper al que estableix l’EULP2018) entre els estudiants de primària, però que entre els estudiants d’Educació Secundària Obligatòria (ESO) davallaria a només un 14’6%. Coherentment amb això, l’EULP2018 constata que entre la població estudiantil entre 15 i 29 anys (el rang d’edat més jove estudiat i també el que inclou un més gran nombre d’estudiants) els registren són els més desfavorables al català: poc més del 36% d’ús habitual d’aquesta llengua (només un 43% dels quals declararien fer-ne un ús exclusiu), davant d’un 34’6% que declararien usar habitualment el castellà (el 45% de manera exclusiva) i un percentatge d’usos bilingües català/castellà paritaris d’una mica més del 20% (el poc més del 9% restant seria per als estudiants que es relacionarien amb els seus companys majoritàriament en altres llengües o en català o castellà i una altra llengua diferent d’aquestes).
    Apuntem també que, segons el mateix estudi de Plataforma per la Llengua, només el 10% de les tesis doctorals a les universitats de la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) serien redactades en català.
[2] Els usos bilingües català/castellà paritaris entre els estudiants al·lòctons amb famílies procedents de fora de l’estat Espanyol restarien en el 15’4%, 3’7 punts percentuals per dessota de la mitjana general d’usos bilingües català/castellà paritaris de la població estudiantil en general a la CAC.
[3] L’ús d’altres llengües diferents del català i del castellà en la relació habitual amb els companys de feina representaria un 4% del total dels casos.
[4] La població activa a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) ha passat del representar 3.282.100 persones el quart trimestre de 2002 a ser de 3.842.500 persones el quart trimestre de 2018 (dades de l’Enquesta de Població) activa, EPA, recollides per l’Idescat i disponibles a: https://www.idescat.cat/treball/epa?tc=4&id=ic0700&dt=20024&x=12&y=11. Un increment en xifres absolutes de més de 560.000 persones.
[5] Trobem en aquesta franja un 4% d’usos que no consten.
[6] Per tant, els treballadors al·lòctons d’origen estranger recorrerien menys al català que a les seues llengües inicials diferents del castellà. Entre aquest treballadors el recurs castellà com a llengua de relació amb l’entorn de treball seria pràcticament general (una adopció del castellà en què també hi tindria molt a veure la tendència dels catalanoparlants habituals a adreçar-se sistemàticament en castellà als nouvinguts, reforçada per la norma de convergència al castellà en el cas que el nouvingut tingui aquesta llengua com a inicial). La combinació de la consideració del castellà de llengua d’interposició, juntament amb el seu caràcter de llengua d’identificació de l’estat i la norma social de convergència la castellà haurien resultat letals per a la integració a la catalanofonia dels parlants inicials de llengües diferents del castellà arribats en la darrera onada immigratòria (i que, és clar, inclou moltes persones vingudes d’Amèrica llatina).