EULP2018. IDESCAT

dd9ed981-8399-426b-8245-729a01baf8cf-page-036

ACLARIMENT INICIAL (FET AMB POSTERIORITAT A LA VERSIÓ INICIAL DE L’ESCRIT I QUE HA COMPORTAT MODIFICACIONS EN LES CONCLUSIONS I LA TERMINOLOGIA D’AQUELLA PRIMERA VERSIÓ):
Voldria fer un aclariment a propòsit de la terminologia valorativa emprada en aquest resum.
La qüestió analitzada en aquest punt fa referència a la llengua que a l’entrevistat li agradaria de parlar en el futur (se sobreentén que de continuar residint en territori català). En cap cas no es demana a ningú, directament i obertament, per l’estatut que s’estimaria més per a la llengua catalana. En conseqüència, entre les respostes possibles a la qüestió formulada no n’apareix cap que permeti declarar a l’enquestat si s’estima més que el català tingui, en el territori de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, un estatut sociopolític equivalent al que el castellà té en les províncies en què administrativament s’estructura el seu domini lingüístic a l’estat Espanyol (províncies on és l’única llengua oficialment reconeguda, una llengua que ningú no pot obviar i aquella cap a la qual convergeixen tots els parlants), ni tampoc que li permeti de decantar-se per la possibilitat contrària o, fins i tot que li permeti de dir obertament que opta per la residualització del català o per la seua extinció. (De fet, les respostes possibles a la pregunta eren:  “només en català”, “més en català que en castellà”, “ambdues”, “més català que castellà”, “només castellà”, “només en altres llengües”, “català i altres llengües”, “castellà i altres llengües”, “altres combinacions de llengües”, “no consta”.) Tanmateix, ha estat traslladant a actituds sociopolítiques que he organitzat i interpretat les respostes obtingudes en l’estudi. Si ho he fet així és perquè aquest trasllat des de l’expectativa d’usos lingüístics futurs al capteniment sobre l’estatut de les diverses llengües en contacte al territori de la CAC em sembla imprescindible si el que realment volem aclarir aquí és l’actitud dels entrevistats cap a la llengua (que seria justament és allò que cerca aquest apartat de l’EULP de dilucidar). És més, sembla totalment adequat per a conèixer el capteniment dels declarants sobre la vitalitat i l’estatut que consideren que ha de tenir la llengua catalana en el seu mateix domini lingüístic demanar-los, tal com es fa en l’enquesta, sobre les seues preferències en relació amb l’ús futur de la llengua en comptes de demanar-los directament sobre aquella vitalitat i estatut, perquè és d’esperar que, amb un acostament indirecte que ens permeti inferir el seu pensament en aquest punt, obtindrem respostes més sinceres. El nostre exercici de translació d’expectatives d’ús a expectatives sociopolítiques apareix, per tant, com a perfectament pertinent, tant des del punt de vista significatiu com del metodològic.
Dit això, però, encara em restaria justificar per què he considerat les diverses respostes indicatives de sengles actituds concretes cap a la llengua i el seu estatut sociopolític. Ho intentaré tot seguit alhora que faig autocrítica de la versió original de l’article.
L’EULP 2018 proporciona un percentatge baix però significatiu de persones que declaren que, en un futur, voldrien parlar només castellà o castellà conjuntament amb alguna altra llengua que no fos el català. Així mateix hi apareix un altre contingent de persones que matisen aquesta postura i responen que la seua aspiració és a poder parlar preferentment en castellà. Traduïts aquests percentatges a xifres absolutes, el resultat fa certa angúnia, perquè ens permet parlar de gairebé un milió de persones més grans de 15 anys residents a Catalunya que aspiren a no tenir el català en el seu capital lingüístic o a tenir-lo com un codi sense ús efectiu o amb un ús secundari reduït. En aquest cas m’ha semblat lícit concloure que les respostes denoten un clar menyspreu per la llengua o, si us ho estimeu més, un rebuig declarat a adoptar el català com a llengua d’ús.
Inicialment vaig fer correspondre aquestes actituds a les següents: els qui voldrien no haver d’usar gaire el català s’estarien mostrant favorables que aquesta llengua tingués un caràcter residual en la part territori del seu domini lingüístic estudiada, mentre que els qui declararien no voler-lo fer servir gens estarien mostrant un rebuig encara més gran que seria compatible amb la voluntat de veure’l extingit. Amb quin dret vaig establir aquestes equivalències? Amb el dret que m’atorgava la consideració que ningú no podria optar per declarar la seua voluntat en relació amb l’ús personal del català a què aspira sense donar per descomptat l’existència d’un entorn lingüístic que possibilités aquesta voluntat d’ús declarat i que comportés per a aquesta llengua determinades conseqüències. Així, si algú declara aspirar a no usar gaire el català podem pensar, lícitament, que aspira que en l’entorn sociolingüístic resti residualitzat i, anàlogament, aquell que diu aspirar a viure exclusivament en castellà, o si més no, a viure sense haver d’usar gens el català, és lícit que considerem que aspira a un entorn sociolingüístic on el català no sigui present (i que, per tant, n’hagi senzillament desaparegut o s’hagi llatinitzat, com ha passat amb el gaèlic irlandès a Irlanda, per exemple).
Ara bé, se’m podia acusar, amb versemblança, d’estar sobreinterpretant en establir aquest equivalències, perquè podria ser, perfectament, que aquell que manifestés voler mantenir-se del tot o gairebé del tot al marge del català en realitat pensés que això seria possible amb l’existència d’una comunitat lingüística catalana, tolerada, sempre i que aquesta comunitat lingüística no li representés cap o gairebé cap obligació. En aquest cas, la persona que declarés voler mantenir-se al marge del català -del seu ús- en realitat no aspiraria a una més gran minorització i encara menys a l’extinció de la comunitat lingüística. Certament, això en realitat no té sentit des d’un punt de vista sociolingüístic, perquè seria una aposta conscient pel bilingüisme social asimètric que, com ens consta, condueix a l’extinció de la llengua subordinada, és a dir, de la llengua en què no es troba bilingüitzada tota la societat. Però d’això darrer no tindria per què saber-ho l’entrevistat. Admeto aquesta interpretació, i això em va dur a renunciar aquí a atribuir una voluntat implícita de veure residualitzada i extingida la llengua a aquell qui declara preferir un futur en què pogués mantenir-se, del tot o essencialment, al marge del seu ús actiu. Al cap i al fi, declarar que no es vol parlar el català, no implica necessàriament no voler entendre’l i, per tant, negar també la possibilitat de mantenir converses bilingües. En realitat, l’única actitud que podria atribuir-se amb veritable sentit als qui manifesten aquesta voluntat seria la de voler mantenir el caràcter marginal del català en el sentit de voler que l’ús d’aquesta llengua mai no arribés a un punt que els obligués a aprendre’l i emprar-lo.
I no obstant, em costa no trobar aquesta darrera interpretació, tot i raonable, massa prudent, i insatisfactòria.
La trobo insatisfactòria perquè, si bé la qüestió formulada en l’enquesta fa estrictament referència explícita a la llengua en què agradaria a l’entrevistat de parlar en el futur, no deixa de ser forçat considerar que una actitud contrària a parlar el català (i hem de suposar que també a escriure’l) es consideri aproblemàticament compatible amb un actitud oberta al fet que altres el parlin i en facin un ús ple, i això perquè, al cap i al fi, com menys residualitzat estigués el català, menys probable seria que la preferència expressada pogués fer-se realitat. En realitat seria justament per a separar la voluntat expressada d’usar preferentment el castellà del desig implícit de residualització del català (una residualització definitiva) que caldria fer un exercici de sobreinterpretació. Pensar que l’actitud manifestada per aquests enquestats és compatible amb l’existència d’una comunitat catalanoparlant àmplia i sense limitacions establertes a priori sembla impossible. Com més català, més difícil li resultaria a qui volgués evitar emprar-lo de prescindir-ne. 
Sigui com sigui, la meua voluntat és ser honest en tot moment i, per tant, no puc passar per alt que m’adono que la interpretació inicial en termes de preferències sociopolítiques no era acurada, perquè l’actitud declarada no les implicava necessàriament. Així que he decidit revisar aquest resum, deixar de parlar de voluntat d’extinció i fins i tot de voluntat de residualització, i limitar-me a a fer referència a l’aposta per un tractament asimètric favorable al castellà, que associo, això sí, a la voluntat de minorització. Considero que, després de l’acabat de dir, aquesta equivalència queda plenament justificada (si més no, més justificada que cap altra).
Diguem per últim que algú podria pensar que potser hi ha actituds que donen per bona la minorització de la llengua, però que tanmateix qui respon podria ser que no en fos conscient. Em costa d’admetre-ho, tenint en compte que l’enquestat fa una declaració explícita i que té al davant d’altres possibles respostes que apunten en sentit contrari a aquella per la qual ha optat, i que l’haurien d’ajudar a entendre què realment implica allò que està dient, però potser també hauríem d’admetre aquesta nova objecció. Ara bé, tot i que no seria descartable que l’enquestat no fos conscient de les implicacions de la seua resposta, a nosaltres ens tocarà ser-ho. És veritat que no podem excloure la possibilitat que l’entrevistat respongui la pregunta que se li fa sense pensar-hi gaire, i considerar que, d’haver-hi reflexionat i haver entès les implicacions de la seua resposta, potser hagués dit una altra cosa. Efectivament podríem pensar-ho… però no crec que tinguem cap dret a fer-ho. L’honestedat i la racionalitat se li suposen al declarant, i si no és així, cap enquesta no val res. 
Pel que fa al cas contrari, és a dir al de la traducció que faig de l’afirmació de la preferència manifestada per un percentatge dels entrevistats a parlar només català en el futur en el sentit que aquests enquestats, en respondre d’aquesta manera, estarien manifestant la seua aspiració que el català gaudís, en el seu domini històric, del mateix estatut que el castellà ja gaudeix en el seu, em sembla que no li cal gaire explicació. Aquest entrevistats saben prou bé les limitacions a què s’enfronta el català en el seu mateix domini lingüístic i aquestes limitacions, que contrasten amb el seu desig manifest (permanentment frustrat), han de fer-los conscients que, parlar només en català en un futur exigeix un canvi sociopolític en el sentit apuntat.

És interessant de revisar l’actitud que adopta la població estudiada sobre el paper que hauria de tenir la llengua catalana en el seu mateix domini lingüístic, perquè és reveladora de la valoració que se’n fa i del capteniment que pot esperar-se davant de qualsevol iniciativa revitalitzadora. En aquest sentit cal destacar que no arriba al 30% del total de la població resident a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) més gran de 15 anys el percentatge dels qui creuen que el català hauria de tenir-hi (en un futur, segons la qüestió formulada en l’EULP2018) un paper prioritari[1] (dintre d’aquest grup només un 42’5% consideren que aquest paper pròpiament hauria de ser el de llengua única),[2] als quals caldria sumar poc més d’un 1% que declararien voler un futur en què la predominança lingüística fos repartida entre el català i una altra llengua diferent del castellà. Davant d’aquest grup trobem gairebé un 14% per declaren considerar que el català hauria de mantenir-se com a llengua minoritzada en el seu domini lingüístic històric (cosa que representaria gairebé 890.000 persones residents a la CAC). Al darrere aquest grup caldria que s’hi afegís, encara, un 1’3% que declara que les llengües que caldria que predominessin en la CAC haurien de ser el castellà i alguna altra diferent del català, cosa que faria ascendir la població que manifesta desafecció explícita cap a la llengua natural del territori estudiat fins una mica més de 975.000 persones.[3] Per contra, en xifres absolutes, els qui es decantarien per la predominança del català (o del català al costat d’una altra llengua diferent del castellà) sumarien, aproximadament, 1.955.000 persones (una xifra molt propera a la dels parlants inicials de català més grans de 15 anys). A aquests dos grups caldria afegir-ne un de tercer: el dels qui manifesten la seua preferència per un futur amb paritat lingüística català/castellà, que representarien gairebé el 40% de la població estudiada ‒el grup majoritari‒ i una mica més de 2.520.000 persones, grup al qual caldria sumar-hi encara un quart, constituït per una mica més del 10% de la població més gran de 15 anys[4] (cosa que representaria gairebé 650.000) persones que declararien la seua preferència per la predominança d’una combinació de llengües que inclouria el català i el castellà juntament amb una llengua diferent, o més d’una.

Podem dir, per tant, que els residents a la comunitat autònoma de Catalunya que declaren pensar que al català li correspondria en el seu mateix domini lingüístic el mateix estatut que el castellà té en el seu[5] no serien més de 800.000 persones (entre els més grans de 15 anys), gairebé 175.000 persones menys que les que declaren donar per bona la seua residualització (i, per tant, no es mostren disposats a reconèixer drets lingüístics plens als catalanoparlants). D’altra banda, el fet que l’opció majoritària sigui la bilingüe mostra fins a quin punt la ideologia lingüística majoritària ha penetrat en la mentalitat de la població i com de difícil serà contrarestar les conductes que s’hi vinculen, que parteixen, ni que sigui implícitament, de la prescindibilitat del català en el seu mateix domini lingüístic (l’ús del qual es veurà sovint com a no escaient, és a dir, que no toca).

Podem expressar-ho d’una altra manera: la xifra dels qui no valorarien prou la llengua catalana com per arribar a considerar-la digna de ser la llengua de referència del país sumarien almenys 4.215.000 persones entre els més grans de 15 anys residents a les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, és a dir, gairebé dos terços de la població més gran de 15 anys, per menys d’un terç que, amb més o menys intensitat pensa el contrari.[6] El consens general del país es mostra, per tant, entre hostil i mal disposat a la normalització lingüística, cosa que destacaria la necessitat que, al costat d’aquesta o abans seu, es fes un esforç per denunciar les inconsistències i perversitats de l’actual ideologia lingüística dominant,[7] una feina que, de fer-se, podríem avançar que gaudiria de bones perspectives, com deixa entreveure l’avenç que una mica més avall mostrarem que ha tingut els darrers l’acceptació de l’estatut bilingüe català/castellà paritari entre la població al·lòctona resident a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC), en detriment del suprematisme castellà entre els membres d’aquest grup procedents de l’estat Espanyol, i en detriment de les consideracions sobre el reconeixement que llurs seues llengües inicials (diferents del castellà) haurien de tenir en la societat catalana, entre els parlants originaris de fora de l’estat.

Entre els parlants més joves (entre els 15 i els 29 anys) la voluntat que el català, en el seu mateix domini lingüístic, arribi a tenir un estatut igual o semblant al que el castellà té en el seu és encara inferior (mentre que en els grups d’edat successius anirà incrementant-se, fins arribar al 35,5% dels parlants de 65 anys o més) i registra només un 24%[8] (6’5 punts percentuals inferior als qui es declaren, en aquest grup d’edat, parlants inicials de català i 13 punts inferior als qui s’hi declararien catalanoparlants d’identificació). A més, només una tercera part d’aquests parlants aspiraria que aquesta correspondència fos completa. En aquest grup d’edat el percentatge dels qui mostrarien la seua preferència perquè el català compartís estatut amb una llengua diferent del castellà seria de l’1’4%, mentre que els qui es decantarien per la paritat amb el castellà arribaria la seua xifra més alta: gairebé el 42%[9] (2 punts per sobre del percentatge general) i els partidaris de la minorització del català sumarien una mica més de l’11%,[10] als quals caldria sumar els qui mostrarien la seua preferència per una inconcreta combinació de diferents llengües que inclouria també el català i el castellà, que arribarien al 14%.[11]

Si ens fixem ara en l’origen dels parlants, constatem que, entre les parlants autòctons, els partidaris que el català tingui, en el seu mateix domini lingüístic, un estatut igual o semblant al que el castellà té en el seu creixerien fins a gairebé un 42% del total,[12] mentre que els partidaris d’usos paritaris amb el castellà no arribarien al 36% (un 42% si hi afegim els qui aspirarien a usos paritaris del català, el castellà i una o unes altres llengües),[13] mentre que els partidaris que el català compartís preponderància amb una altra llengua diferent del castellà suposarien un altre 1’2%. Entre els autòctons, els partidaris de la minorització de la llengua pròpia suposarien només un 6’5%.[14] Davant d’aquestes dades, gairebé el 31% dels parlants al·lòctons procedents de l’estat Espanyol mostrarien la seua preferència per la minorització de la llengua catalana[15], mentre que aquest percentatge ascendiria al 25% entre els parlants d’origen al·lòcton.[16] Uns percentatges, en ambdós casos, que haurien de fer-nos pensar.

Entre els residents al·lòctons d’origen en l’estat Espanyol els partidaris d’un estatut bilingüe català/castellà arriba a gairebé el 48’5% (53’3% si hi suméssim els qui incorporarien encara almenys una tercera llengua),[17] mentre aquest percentatge entre els al·lòctons procedents de fora de l’estat es redueix a gairebé el 43’5% (si bé s’enfilaria fins al 56’5% si hi suméssim els qui incorporarien encara almenys una tercera llengua).[18] D’altra banda, entre aquests darrers parlants el percentatge de partidaris que el català adquireixi un estatut igual o semblant al que el castellà té en el seu domini lingüístic arribaria a gairebé el 13%[19] (per un 9’5% dels parlants al·lòctons procedents de l’estat Espanyol), mentre que un 1’1% declararien desitjable que el català, al seu domini lingüístic, compartís preponderància amb una altra llengua diferent del castellà (un percentatge inexistent en el cas dels parlants al·lòctons nascuts a l’estat).[20]

Subratllem-ho abans d’acabar: gaire el 80% dels residents a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) procedents de l’estat Espanyol no creu que el català mereixi, en el seu domini lingüístic, mateixa consideració que el castellà té en els territoris d’on, majoritàriament, aquesta població procedeix, i no sols això: gairebé una tercera part d’aquesta part de la població es decanten per la minorització de la llengua. Unes dades que, efectivament, fan pensar.

Conclusions

Les dades de l’EULP2018 assenyalen l’existència, entre els residents de la comunitat lingüística de Catalunya (CAC) d’una mica més de 975.000 persones que es declaren refractaris a la llengua del país i que veuen bé la seua minorització. Per contra els qui es decantarien per la predominança del català (o del català al costat d’una altra llengua diferent del castellà) sumarien, aproximadament, 1.955.000 persones (una xifra molt propera a la dels parlants inicials de català més grans de 15 anys). A aquests dos grups caldria afegir-ne un de tercer: el dels qui manifesten la seua preferència per un futur amb paritat lingüística català/castellà, que representarien gairebé el 40% de la població estudiada ‒el grup majoritari‒ i una mica més de 2.520.000 persones. Podem dir, per tant, que els residents a la comunitat autònoma de Catalunya que declaren pensar que al català li correspondria en el seu mateix domini lingüístic el mateix estatut que el castellà té en el seu no serien més de 800.000 persones (entre els més grans de 15 anys), gairebé 175.000 persones menys que les que declaren estimar-se més la seua minorització. D’altra banda, el fet que l’opció majoritària sigui la bilingüe mostra fins a quin punt la ideologia lingüística majoritària ha penetrat en la mentalitat de la població i com de difícil serà contrarestar les conductes que s’hi vinculen, que parteixen, ni que sigui implícitament, de la prescindibilitat del català en el seu mateix domini lingüístic (l’ús del qual es veurà sovint com a no escaient, és a dir, que no toca).
Podem afegir, a més, que la xifra dels qui no valorarien prou la llengua catalana com per arribar a considerar-la digna de ser la llengua de referència del país sumarien almenys 4.215.000 persones entre els més grans de 15 anys residents a les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, és a dir, gairebé dos terços de la població més gran de 15 anys, per menys d’un terç que, amb més o menys intensitat pensa el contrari. El consens general del país es mostra, per tant, entre hostil i mal disposat a la normalització lingüística, cosa que destacaria la necessitat que, al costat d’aquesta o abans seu, es fes un esforç per denunciar les inconsistències i perversitats de l’actual ideologia lingüística dominant.
Entre els parlants més joves (entre els 15 i els 29 anys) la voluntat que el català, en el seu mateix domini lingüístic, arribi a tenir un estatut igual o semblant al que el castellà té en el seu és encara inferior (mentre que en els grups d’edat successius anirà incrementant-se, fins arribar al 35,5% dels parlants de 65 anys o més) i registra només un 24% (6’5 punts percentuals inferior als qui es declaren, en aquest grup d’edat,  parlants inicials de català i 13 punts inferior als qui s’hi declararien catalanoparlants d’identificació). A més, només una tercera part d’aquest parlants aspiraria que aquesta correspondència fos completa. En aquest grup d’edat el percentatge dels qui es decantarien per la paritat amb el castellà arribaria la seua xifra més alta: gairebé el 56% (2 punts per sobre del percentatge general) i els partidaris de la minorització del català sumarien una mica més de l’11%.
D’altra banda, entre els residents al·lòctons d’origen en l’estat Espanyol els partidaris d’un estatut bilingüe català/castellà arriba a gairebé el 48’5%, mentre aquest percentatge entre els al·lòctons procedents de fora de l’estat es redueix a gairebé el 43’5%. Al costat d’aquest grups, gairebé el 31% dels parlants al·lòctons procedents de l’estat Espanyol mostrarien la seua preferència per la minorització de la llengua catalana, mentre que aquest percentatge ascendiria al 25% entre els parlants d’origen al·lòcton.
ECDIMA20150811_0016_1 (1).jpg

[1] Un descens del 13% en els darrers 15 anys.
[2] Cosa que representaria tan sols el 12’5% de la població total.
[3] Cal dir, però, que aquests percentatges, en 2003 sumaven fins a un 25’6%, de manera que la davallada hauria estat espectacular, i s’hauria produït, sobretot, a favor d’un estatut bilingüe català/castellà.
[4] Un percentatge molt semblant al registrat en l’EULP2003.
[5] Fem un aclariment: la qüestió formulada en l’EULP2018 en aquest punt és, literalment: «Quina llengua li agradaria parlar en el futur?», la qual cosa podria interpretar-se per part de l’interrogat en el sentit de quina és la llengua, que ara no parla, li agrària de parlar també en el futur. Aquesta interpretació, però, és en realitat molt improbable quan es veuen les opcions que se li proposen per a respondre-la: “Només català”, “Més català que castellà”, “Ambdues”, “Més castellà que català”, “Només castellà”, “Només en altres llengües”, “Català i altres llengües”, “Castellà i altres llengües”, “Altres combinacions de llengües”. Aquestes nou opcions de resposta aclareixen el significat de la qüestió formulada i donen a entendre que allò que se li demana a l’enquestat és quines llengües es veu en el futur parlant de romandre en aquest mateix territori. Altres interpretacions possibles no són totalment descartables, però resultarien tan estranyes que no se les podria valorar com a significatives, per això considerem que les dades analitzades fan referència al que es vol (al que li “agradaria” a l’enquestat) per al futur de la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) en matèria lingüística, és a dir, al que trobaria prescriptible en aquest aspecte i, per tant a qui hauria de ser l’estatut lingüístic de la comunitat.
[6]Hi hauria un 4’5% de la població més gran de 15 anys el capteniment del qual no consta.
[7] Que hi ha molta feina a fer ho demostren dades també disponibles en l’EULP2018 com les que indica que gairebé una quarta part dels parlants autòctons no estan segurs si la llengua pròpia de les comunitats autònomes de Catalunya (CAC), de València (CAV) i la Balear (CAB), així com també la del Principat d’Andorra són la mateixa (per només un 18’6% dels al·lòctons procedents de fora de la CAC ‒entre els quals, però, hi trobaríem, andorrans valencians, balears i pitiüsos‒ i un 21’5% dels procedents de fora de l’estat), mentre gairebé un 8% nega aquesta identitat (un percentatge molt semblant als que es donen entre els dos grups de parlants al·lòctons) i un 8% més que afirma que ni ho sap ni li importa (per un 15’5% i gairebé un 17% dels parlants al·lòctons procedents de l’estat Espanyol i de fora d’aquest, respectivament, els qual, cal dir-ho, no responen la qüestió en el 15’5% i en el 22% dels casos, també respectivament).
[8] Un descens del 13% en 15 anys.
[9] Un increment del 24% en 15 anys.
[10] Un espectacular descens del 55% en 15 anys.
[11] El 15% en 2003.
[12] Un percentatge pràcticament idèntic al de 2003.
[13] Un creixement de gairebé el 17% en 15 anys.
[14]  Per gairebé un 14% en 2003 (havent-se registrat, per tant, un descens del 54% des d’aleshores). Apuntem també que hi hauria encara un 11% de partidaris d’una combinació de dues llengües diferents del català i del castellà, o de més de dues, sense especificar, en aquest darrer cas, quin paper haurien de jugar el català o el castellà en aquesta combinació, i un 3’3% de parlants el capteniment dels quals no consta. (Aquest mateix percentatge era del 8% en 2003.)
[15] Aclarim, però, que aquest percentatge hauria perdut 21 punts percentuals en 15 anys (un descens del 40% que hauria favorit els partidaris d’un estatut bilingüe català/castellà paritari).
[16] Un percentatge molt semblant al de fa 15 anys.
[17] Un espectacular creixement del 70%.
[18] Un descens del 10% respecte a 2003.
[19] Un percentatge bàsicament idèntic al de 2003.
[20] El percentatge dels partidaris d’una inconcreta combinació de diverses llengües entre els quals, cas de comprendre’n més de dues, hi podria haver, no, el català i/o el català, arriba a gairebé el 5% entre els parlants al·lòctons procedents de l’estat Espanyol i s’enfila al 13% entre els parlants al·lòctons procedents de fora de l’estat (entre els quals aquest percentatge era de més del 36% en 2003, cosa que apuntaria a l’èxit a la integració lingüística en la societat d’acollida, que, tanmateix, s’hauria fet, massivament, al voltant del castellà). Els percentatges de parlants el capteniment dels quals no consta es troba, en aquestes dos grups, al voltant del 6’5%.