dd9ed981-8399-426b-8245-729a01baf8cf-page-021

No s’usa allò que no es posseeix. Els usos lingüístics del català es trobaran limitats, abans de pel seguit de determinacions socials que els condicionen, pel coneixement que del codi lingüístic tingui la població. En aquest sentit, les dades que ofereix l’EULP2018 són positives, si bé tota dada positiva a propòsit del coneixement del català i de la capacitat de parlar-lo, llegir-lo i d’usar-lo per escrit, resta relativitzada pel fet que la pràctica totalitat de parlants del seu domini lingüístic són aptes en castellà (al contrari del que passa amb el català en qualsevol de les quatre dades avaluades), cosa que inevitablement farà aparèixer la llengua catalana com una llengua problemàtica ‒i prescindible‒ en el seu mateix espai natural.

COMPRENSIÓ ORAL

En relació amb el percentatge de comprensió oral de la llengua per part de la població més gran de 15 anys de la comunitat autònoma de Catalunya (CAC), les dades indiquen que és entesa per gairebé el 94’5% del total d’aquesta població,[1] la qual cosa deixaria en unes 360.000 la xifra absoluta de residents de la comunitat que assegurarien no entendre’l. Una minoria que, tanmateix no existeix pel que fa al castellà (només 14.000 residents afirmarien no entendre’l). Una altra cosa és, però, el nivell de comprensió, del qual dependrà que aquesta sigui operativa per a la vida quotidiana o que només tingui lloc parcialment i per tant de manera limitada, és a dir que sigui una comprensió poc operativa.

Les dades disponibles fins ara de l’EULP2018 no especifiquen aquests nivells, però deixen entreveure que el percentatge de la població estudiada que es declara competent per a la comprensió del català inclou una part de persones per a les quals aquesta comprensió no és fàcil ni fluïda ja que, deixada a l’autoavaluació personal, la mateixa població que afirma comprendre el català parlat en gairebé un 95% rebaixa la qualitat d’aquesta comprensió declarada a 8’5 punts sobre 10, i podem suposar que aquesta comprensió és encara inferior si l’interlocutor posseeix un llenguatge genuí i ric. Fet i fet, els qui declaren una més gran comprensió són els residents que haurien realitzat estudis universitaris, mentre que els qui declaren no tenir estudis l’entendrien només un escàs 73% dels casos (com més estudis més nivell de comprensió, si bé mai no s’arriba la 100%).

b (1)-page-001.jpg

Entre la població activa ocupada la comprensió se situa una mica per sobre de la mitjana general i seria d’un 96’2% (1’7 punts percentuals per sobre del percentatge general), mentre que en els aturats és una mica més de 4 punts percentuals inferior. Entre la població desocupada el percentatge de comprensió oral seria 1 punt inferior al percentatge general (però 11 punts percentual menys en el cas del grup que declara menys capacitat de comprendre el català: el les persones que declaren que la seua feina són les tasques domèstiques a la pròpia llar).[2]

Pel que fa la franja d’edat més jove (entre 15 i 19 anys), el percentatge de comprensió és del 98’5%, 4 punts percentuals per sobre de la mitjana general.

En qualsevol cas, la comprensió oral ha davallat 2 punts percentuals els darrers 15 anys, no arribant al 92% entre les residents al·lòctons procedents de la resta de l’Estat (una dada molt semblant a la de 2003) i superant de poc el 81% dels residents al·lòctons procedents de fora de l’estat (gairebé 4 punts percentuals menys que fa 15 anys).

CAPACITAT DE PARLAR EL CATALÀ

Pel que fa a la capacitat més decisiva de totes, que és la de la producció oral, determinant per la viabilitat de l’espai comunicatiu, per a l’ampliació dels usos i per a la transmissió intergeneracional, cal dir que se situa en l’actualitat en una mica més del 81% de la població més gran de 15 anys  (unes 5.187.000 persones, és a dir 1.185.00 menys de les que declaren saber parlar el castellà). Novament, una altra cosa és el nivell de català parlat que realment es posseeix. En aquest cas la població enquestada que afirma saber parlar el català  s’autoavalua amb un 7’3 sobre 10 de mitjana, cosa que ens duu a pensar que serà significatiu el percentatge de població que, tot i considerar-se apta en català parlat, en realitat no tindrà prou fluïdesa en aquesta llengua com per a llençar-se a ser-ne parlant habitual, fins i tot no seran pocs els qui, per al seua poca fluïdesa, cas de trobar-se en una ocasió en què podrien parlar-lo, optaran per respondre en castellà, llengua universalment compresa en el territori on s’ha fet l’estudi i en la qual normalment se sentiran més segurs.[3] Els qui declaren una més gran capacitat per a l’expressió oral serien els residents que haurien realitzat estudis universitaris, mentre que els qui declaren no tenir estudis l’entendrien només en un poc del 40% dels casos (com més estudis més nivell de comprensió, si bé mai no s’arriba al 100%).

Entre la població activa ocupada la capacitat de parlar en català novament se situa per sobre de la mitjana general fins arribar al 86% (5 punts percentuals per sobre del percentatge general), mentre que entre els aturats es troba una mica més de 6 punts percentuals per dessota de la mitjana i en la població desocupada hi és 4’5 punts inferior (25’5 punts menys en el cas del grup que declara menys capacitat de parlar el català: un altre cop el les persones que declaren que la seua feina són les tasques domèstiques no retribuïdes; gairebé un 31’4% menys que la mitjana de la capacitat oral).[4]

Pel que fa a la franja d’edat més jove (entre 15 i 19 anys), el percentatge de comprensió és del 96’3%, més de 15 punts percentuals per sobre de la mitjana (al voltant d’un 19% més).

La comprensió oral s’ha mantingut pràcticament estable durant els darrers 15 anys, incrementant-se de gairebé un punt percentual entre els autòctons, de 5’7 punts entre els residents al·lòctons procedents de la resta de l’estat (gairebé un 11%), però davallant entre els al·lòctons procedents de fora de l’estat, que actualment afirmen saber-lo parlar en poc més de la meitat dels casos (el 51% del total del grup, 1’3 punts percentuals menys que en 2003, una davallada atribuïble a l’increment constant de la immigració, un increment que va assolir el seu màxim l’any 2007).

COMPRENSIÓ LECTORA

Un punt per sobre del percentatge de comprensió oral del català es trobaria el percentatge de comprensió escrita en aquesta mateixa llengua entre els residents a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC). El 85’5% de la població més gran de 15 anys afirmaria entendre el català escrit, una xifra, però, 3’5 punts percentuals inferior a la de 2003, que deixaria en gairebé 5.465.000 les persones que declararien saber llegir en català, que s’autoavaluarien en un 7’7 sobre 10, la qual cosa posaria de manifest que, malgrat considerar-se aptes per a la comprensió de textos escrits en català, trobarien aquest textos més difícils i críptics que els escrits en llengua castellana, que cal suposar els resultarien relativament més assequibles i, per tant, preferibles. També aquí, els qui declaren una més gran capacitat per a la comprensió escrita del català serien els residents que haurien realitzat estudis universitaris, gairebé el 93% del total, mentre que els qui declaren no tenir estudis el podrien llegir en un escàs del 38% dels casos (com en els casos anteriors, com més estudis més nivell de comprensió, si bé tampoc no s’arriba mai al 100%).

En aquest apartat, la població activa ocupada novament declara una més gran capacitat que l’aturada pel que fa a la comprensió lectora del català (gairebé un 91% ‒5’5 punts per sobre del percentatge general‒ enfront d’un 80’5% ‒5 punts percentuals per dessota de la mitjana‒). Pel que fa a la població desocupada el percentatge de comprensió lectora supera per poc el 76’7% (més d’un 10% inferior a la mitjana global), destacant, però, una comprensió de gairebé el 94% dels estudiants (un 6% dels estudiants de la CAC no entenen el català escrit?) i sobresortint, pel costat contrari, un baix 55’7% de comprensió escrita del català declarat per les persones dedicades a la feina domèstica a les seues llars.[5]

Pel que fa la franja d’edat més jove (entre 15 i 19 anys), el percentatge de comprensió és del 97’2%, gairebé 12 punts percentuals per sobre de la mitjana (al voltant d’un 15% més).

Entre els parlants autòctons la comprensió escrita és del 98%, el mateix percentatge que en 2003, mentre que entre els residents al·lòctons procedents de la resta de l’estat no arriba la 70%, 2’8 punts inferior a 2003, una dada inesperada en principi difícil d’explicar, i entre els al·lòctons procedents de fora de l’estat de poc més del 64’5%, 12 punts percentuals inferior a fa 15 anys (un 16% menor).

COMPRENSIÓ ESCRITA

La darrera habilitat a analitzar seria la corresponent a la capacitat d’escriure en català, que se situaria en el 65’3% dels residents més grans de 15 anys, la qual cosa implicaria que en aquesta població podríem trobar 4.170.000 persones que afirmarien saber escriure en la llengua del país, que s’autoavaluarien en un menys d’un 6 sobre 10, cosa ens fa pensar que l’habilitat d’escriure en català en realitat és escassa, si bé es trobaria bastant estesa la possibilitat de fer-ho amb força incorrecció però de manera prou reconeixible (és a dir, sense allunyar-se excessivament de la norma). Novament, el grup amb un percentatge més alt de capacitat escriptora serien els residents que haurien realitzat estudis universitaris, gairebé el 79% del total, mentre que els qui declaren no tenir estudis el podrien escriure en un escassíssim del 10’5% dels casos.

També és la població activa ocupada la que declara una més gran capacitat d’escriure el català  (gairebé el 76%, pràcticament un 18% per sobre de la mitjana general), mentre que la població activa aturada el sabria escriure només en un 60% (un 8% per sota la mitjana). Pel que fa a la població desocupada el percentatge dels qui declaren saber escriure el català no arriba al 52’5% (un 20% per dessota per percentatge general), destacant una capacitat escriptora d’una mica més del 92’5% entre els estudiants, i sobresortint, pel costat contrari, el minso 32% de persones que declaren sabre escriure en català del català entre les dedicades a la feina domèstica no retribuïda.[6]

Pel que fa la franja d’edat més jove (entre 15 i 19 anys), declaren saber escriure en català gairebé el 95% dels seus membres (pràcticament un 50% per damunt de la mitjana).

Entre els parlants autòctons la capacitat d’escriure en català declarada és del 87%, una mica més del 43% per damunt del percentatge de 15 anys enrere, mentre que entre els residents al·lòctons procedents de la resta de l’estat no arriba a un baixíssim 28% (tanmateix gairebé 6 punts percentuals més que en 2003), per sota del 37’5% declarat de la població al·lòctona més gran de 15 anys procedent de fora de l’estat (més de 6 punts percentuals per damunt de la dada de 2003), que per ser més jove, ha passat per les aules de l’escola catalana en un percentatge més gran.

b (2)-page-001.jpg

Conclusions

El primer paràgraf d’aquestes conclusions contenia un error (que no hi havia en el text principal anterior), corregit en 12 d’agost de 2019.
Els percentatges corresponents a les quatre habilitats lingüístiques quantificades per l’EULP2018 han seguit una evolució diferent els darrers 15 anys, i així, mentre la capacitat la capacitat d’escriure en català s’ha incrementat lleugerament, les capacitats de parlar el català i la capacitat d’entendre el català parlat i el català escrit ha davallat, especialment la tercera. L’explicació d’aquest davallades cal trobar-la en la importància que la immigració ha tingut en el creixement de la població des de finals del primer terç del segle XXI, mentre que l’increment en la primera habilitat cal atribuir-lo a l’acció de l’escola catalana, que tanmateix funcionaria com una bomba evacuant l’aigua que penetra per un esvoranc enorme sota la línia de flotació d’un vaixell a punt de naufragar.
Una altra cosa seria, però, la qualitat del català parlat i escrit, i també la capacitat real d’entendre’ls. Els mateixos enquestats que afirmen posseir aquestes habilitats s’autoavaluen entre un 8’5 sobre 10 per a la capacitat d’entendre el català parlat, i un 5’9 pel que fa al capacitat real d’escriure’l. Tot plegat dades força baixes que fan pensar en una escassa fluïdesa, molt inferior a la que es posseiria en castellà, que inevitablement ha de desembocar, en molts de casos, en una renúncia a fer servir el català.
5.190.000 persones afirmen saber parlar el català, però menys de la meitat el parlen habitualment, 6.028.00 persones afirmen entendre el català parlat, però a la majoria mai no se l’hi adrecen, 5.465.000 saber-lo llegir, però el mercat de lectors de llibres en català és entre tres quartes parts i tres cinquenes parts inferior al mercat de llibres en castellà, 4.170.00 afirmen saber-lo escriure, però només una fracció escrita l’empra en els missatges de mòbil. 4.130.000 persones afirmen ser competents en totes quatre habilitats, però en castellà ho són pràcticament tots els qui resideixen a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC).
Com a punt positiu destaquem que són els més joves els qui més català saben, i les dades semblen indicar que el domini del català facilita la incorporació al món del treball, i no obstant els joves usen ben poc el català amb els seus amics, i fins i tot l’usen poc a l’escola, a la qual se li suposa ser un ambient catalanitzat. Mentrestant, es pot treballar en un entorn laboral predominantment català i no saber ni parlar, ni escriure, ni tan sols entendre aquesta llengua. A més, està mal vist exigir explícitament el coneixement del català per a accedir a un lloc de treball i, segons com es demana aquest coneixement, fins i tot resulta inconstitucional. A més, com veurem una mica més avant, l’ús habitual  del català en l’entorn de treball es troba per dessota de l’hipotètic ús habitual general de la llengua.

[1] Entre els residents autòctons la comprensió declarada és del 100%.
[2] Destaquem que, sorprenentment, gairebé un 2’5% de la població estudiantil declara no entendre el català i que un 0’7% dels qui declaren treballar en un entorn laboral on la llengua habitual és la català declaren també no entendre’l.
[3] Per no parlar de l’efecte que tindrà la tendència dels catalanoparlants habituals a avortar tota conversa en català qual l’interlocutor no mostra una completa seguretat en el seu ús oral.
[4] Destaquem que una mica més del 6% la població estudiantil declararia no saber parlar el català i que gairebé un 3% de la població que afirma treball en un entorn laboral catalanoparlant habitual tampoc no el parlarien.
[5] El percentatge de la població activa i ocupada que afirma treballar en un entorn laboral catalanoparlant habitual i que declararia no entendre el català escrit seria del 2%.
[6] El percentatge de la població activa i ocupada que afirma treballar en un entorn laboral catalanoparlant habitual i que declararien no saber escriure el català seria de més de l’11%, la qual cosa sembla suggerir que el fet que el català sigui la llengua ambiental d’un entorn de treball no necessàriament implica que sigui la llengua de treball (o, si més no, l’única llengua de treball).