MNMMKNVG.jpg

En les entrades d’aquesta categoria s’hi pot trobar una anàlisi exhaustiva, sistemàtica i crítica de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP), corresponent a l’any 2018, la darrera d’aquesta la sèrie de recerques estatístiques quinquennals que va iniciar-se l’any 2003. L’anàlisi que presentem inclou, a més, una sistemàtica comparació longitudinal amb les dades de l’estudi de 2003, reelaborades per l’Institut d’Estatística de Catalunya, Idescat, per tal de fer-les comparables amb les dels estudis posteriors, duts a terme segons una metodologia repensada i millorada.

El sentit d’aquest treball no és sols estudiar les dades estadístiques proporcionades per l’EULP, analitzar-les i oferir-les transformades en una descripció ‒acompanyada de consideracions sociolingüístiques‒ del quadre demolingüístic de la comunitat sobre la qual s’ha fet la recerca,[1], sinó també proporcionar una valoració crítica de l’estudi (que tanmateix és el millor de tots els que disposem sobre aquesta matèria, si més no, el millor de tots els fets amb voluntat d’obtenir una fotografia general).

L’univers total de l’EULP2018 és de 6.386.700 persones, és a dir, un poc més del 84 de la població registrada en les quatre províncies que constitueixen la Comunitat Autònoma de Catalunya (7.600.100, a 1 de gener de 2019).

El 1.213.400 de persones restants empadronades en aquest territori representa la seua població menor de 15 anys, que restaria fora de l’estudi. El fet que aquest gairebé 16% de població infantil i adolescents no hi sigui inclòs relativitza decisivament el valor de l’enquesta a l’hora de preveure l’evolució en els usos lingüístics de la població, cosa que caldria que fos esmenada en el futur si vol que aquest treball sigui realment una radiografia exacta de la situació del català en l’àmbit estudiat i una eina efectiva per a la formulació de previsions a curt termini i, per tant, per a la feina de planificació lingüística (si és que realment es té intenció de fer-ne i no deixar l’evolució dels usos en mans de la competència espontània entre desiguals).

Un altre aspecte a considerar en estudis posteriors hauria de ser el de la qualitat  de la llengua catalana encara emprada.

Com tots sabem, en un procés de conflicte lingüístic entre llengües emparentades que ha avançat fins a la bilingüització general de la població subordinada i fins al desenvolupament, per part d’aquesta, de conductes pròpiament diglòssiques i d’actituds psicolingüístiques que denoten inseguretat, un altre fenomen digne d’estudi és el de la dialectalització de la llengua recessiva respecte de la dominant. El català actualment usat és una llengua profundament interferida en tots els seus nivells i aspectes, la qual cosa afegeix a l’amenaça de l’extinció per pèrdua de parlants la d’extinció per pèrdua de la condició de codi lingüístic autònom. Tot just és ara que la població catalanoparlant amoïnada per la seua llengua ha pres consciència d’aquest problema i, per tant, els treballs existents són encara massa genèrics i es troben mancats d’una metodologia definida i consensuada. Caldria, per tant, fer passes també en aquest punt i incloure un sistema d’anàlisi qualitativa de la llengua en futurs estudis.

Dit això, avancem que l’anàlisi que teniu a les mans apunta que, amb les dades disponibles, la llengua catalana dóna senyals d’estar sent substituïda en la societat estudiada, malgrat les proclames optimistes, o si més no tranquil·litzadores, que des de les institucions i, fins i tot, des de les institucions responsables de l’estudi, s’adrecen a la població.

El català no resisteix, recula quantitativament (i també qualitativament), sobretot entre les generacions més joves i en els àmbits d’ús més nous i amb més projecció de futur. La llengua esllangueix i ho fa també ‒potser sobretot‒ per causa de fenòmens demogràfics que en una societat que té en tan alta estimació fer un bon paper davant dels altres i davant d’ella mateixa fan de mal assenyalar. La llengua esllangueix perquè la societat que la parlava i que l’havia mantinguda viva ‒que n’havia salvat els mots!‒ durant tants de segles de menyspreus i persecucions s’està diluint absorbida i desplaçada per un allau immigratori format principalment per persones que tenen com a llengua inicial, d’identificació i habitual, la de l’estat que veu el català, en el millor dels casos com una nosa a conllevar, però també, en els darrers temps, per persones que, procedents d’uns altres orígens lingüístics trien la llengua castellana per a socialitzar-se a Catalunya.

Des de finals del primer terç del segle XX (en els anys de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera) i en tres onades consecutives, la més gran de les quals va ser la segona, el territori de l’actual comunitat autònoma de Catalunya ha rebut milions d’immigrants, dels quals, els de les dues darreres onades no han pogut ser integrats lingüísticament més que en una proporció molt petita.

En el marc d’un fenomen generalitzat de desplaçament de la població peninsular des del centre a la perifèria i des del sud cap al nord, i  en els primers anys del segle actual, en el marc dels desplaçaments de població que caracteritzen una economia globalitzada, el territori de les províncies espanyoles de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona ha rebut, atrets per l’oferta de feina en grans obres públiques, pel desenvolupament econòmic del tardofranquisme i per la preeminença de la indústria turística i del altres sectors productius que l’acompanyen, com ara el de la construcció, entre cinc i cinc milions i mig d’immigrants, que han acabat diluint una població autòctona que no havia ultrapassat mai els dos milions i mig de persones, una població que, a més, s’ha caracteritzat (excepte potser en moments històrics molt concrets) per la seua baixa fertilitat, cosa que ha acabat desembocant en un fenomen de substitució de la població que explica millor la substitució lingüística que no les raons sociolingüístiques (que també hi han tingut i hi tenen pes, és clar). El català és substituït perquè els catalanoparlants inicials són substituïts. Les coses no són tan senzilles, és clar, però va per aquí.

dd9ed981-8399-426b-8245-729a01baf8cf-page-010.jpg

Entenguem-nos bé: la immigració tendeix a enfortir les societats d’acollida, i en el nostre cas ha estat en base de la incorporació d’immigrants a la catalanofonia que el català podria haver incrementat ‒si més no aparentment‒ el volum de parlants habituals els darrers cent anys. A més, gràcies a la immigració, ara el català és una llengua coneguda ‒que no usada‒ per una quantitat de milions de ciutadans i residents europeus com mai abans s’havia donat. Fet i fet, una gran immigració hauria estat, en una context sociopolítiques de llibertat, la clau per a l’enfortiment i la projecció de la comunitat lingüística, una comunitat que s’hauria vigoritzat amb les aportacions al·lòctones.

Però el marc sociopolític no ha estat en cap cas de llibertat, si més no de llibertat lingüística, i en el context sociopolític i sociolingüístic en què es va produir els dos darrers allaus immigratoris la socialització i la integració lingüístiques en català van esdevenir impossibles, és més, aquest doble context va facilitar que la integració lingüística fos en sentit contrari, i així han estat els autòctons els qui, bilingüitzats, analfabetitzats en la seua llengua i despullats de drets politicolingüístics han tendit a incorporar-se a la hispanofonia hibridant en proporcions cada cop més favorables al castellà els seus usos lingüístics quotidians (especialment entre els més joves) i naturalitzant comportaments socials  de submissió i convergència al castellà.

El volum de la immigració dels anys seixanta i setanta, juntament amb el fet que aquesta immigració estava formada per individus que pertanyien al grup politicolingüístic dominant de l’estat, va facilitar la naturalització del castellà a Catalunya fins que aquest va esdevenir l’altra llengua territorial. La següent onada immigratòria, que ha portat al país més d’1.300.000 persones, gairebé el 45% de les quals d’origen llatinoamericà i de llengua inicial castellana, ha convertit aquesta en la llengua majoritària, una tendència que la baixa fertilitat del grup catalanoparlant ha consolidat.

La primera gran batzegada després del franquisme va registrar-se amb a l’EULP de 2008, des d’aleshores la tendència negativa s’ha atenuat, però continua progressant en detriment del català. La situació sociolingüística no s’ha estabilitzat i els catalanoparlants habituals cada cop ho són menys habitualment, tot i que potser no se n’adonen perquè les coses avancen sense pausa però poc a poc. Ja és ben cert que un s’acostuma a tot i que és impossible d’enyorar allò que mai no s’ha tingut. Com hauríem de veure un dèficit en l’absència de cinema en català, o en la pràctica inexistència de plataformes de televisió sota demanda en la nostra llengua, si mai no hem conegut res més que la seua absència? Com hauríem d’enyorar-los, si mai no ha existit? Només la imprecisió de les categories fetes servides en els estudis demolingüístics poden dissimular la caiguda.

Per exemple, què vol dir realment “ús habitual del català”? Què deu passar realment pel cap d’un parlant entrevistat quan se li demana si usa el català ”molt” o “sovint”, o “mitjanament”? La seua resposta ja descompta els àmbits en què el català ni hi és ni se l’espera? Potser que pensi que el català, a diferència de llengües com el castellà pot parlar-se massa i, per tant potser que consideri que, parlant-lo poc ja el parla força?

L’anàlisi que hem fet posa de manifest la inconsistència de la dada de parlants habituals en llengua catalana amb d’altres dades d’usos (a la feina, amb els amics, amb els veïns, en les aplicacions dels dispositius de telefonia mòbil….) que no hi concorden. Tot plegat estén la sospita sobre titulars de premsa que sols justificaria el màrqueting lingüístic i que apunten a una estabilització de la situació (que, de tan greu com és ni tan sols admetria jugar amb la idea d’una petita recuperació).

Si el volum dels moviments immigratoris registrats ja suposaria, per si mateix, un hàndicap per a la continuïtat de l’idioma i, sobretot, per a la seua pervivència com a llengua normal de la comunitat (ho suposaria, de fet, en qualsevol indret del món, però molt especialment en societats sense drets policolingüístics reconeguts i sotmeses, en aquest punt, al parer d’altres grups lingüístics dominants i plens d’hostilitat),[2] sense la recuperació del control sobre la política i la planificació lingüístiques, i sense una feina crítica prèvia que desemmascari els prejudicis i les conviccions tendencioses que segles d’imposicions i de culpabilització de la víctima han naturalitzat en la ideologia lingüística dominant del país, el català deixarà d’usar-se i romandrà com a llengua simbòlica, com una llengua de mudar per a treure a passejar en ocasions especials. I ho farà en les dècades vinents.

Cada vegada vindrà més gent. De fet, l’envelliment de la població autòctona i la seua baixa natalitat fan que sigui d’esperar que el flux d’immigrants actual ‒que de moment coincideix amb l’escenari alt de les previsions dels demògrafs‒[3] es mantingui durant dècades. Mentrestant el govern regional va perdre, amb la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010 contra la Llei de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, tota capacitat de discriminar legislativament de manera positiva la llengua del país, alhora que els poders de l’estat Espanyol no cessen de promoure la protecció legal del castellà i sectors importants de la població resident a Catalunya, esperonats per la seua supremacia política i la consciència de jugar al costat del poder militen en el lingüicidi, amagant el seu crim sota l’aparença d’autodefensa, com la guineu que exigia llibertat a crits quan va adonar-se que no podia accedir al galliner.

dd9ed981-8399-426b-8245-729a01baf8cf-page-007.jpg

El còctel és letal. Saber-ho és important, i no sembla que gaires catalans (de sempre o nous, tant se val) en siguin conscients. Aquells que en dir-nos catalans encara fem referència a alguna cosa més que a una mera residència administrativa som un grup humà envellit i en transició cap al no-res.

De totes maneres, amb saber-ho no n’hi ha prou, cal voler fer-hi alguna cosa, una reacció que en el nostre cas comportarà sacrificis, perquè al davant tenim un estat amb una manifesta voluntat etnocida. I sí, és veritat: als catalans ens importa la nostra llengua, ens amoïna, però no tinc clar que ens amoïni prou. Una cosa et pot inquietar, però potser no t’inquieta prou com per arriscar-hi res. No estic segur de quin és el nostre cas, però ho intueixo.

Ara mateix la consigna del bon gust és la del multiculturalisme a ultrança, però la Catalunya futura no apareix com a multicultural, sinó com a multicolor i castellanitzada, en un marc global no menys estandarditzat. Les diferències culturals només semblen garantides en la mesura que puguin esdevenir objectes de consum o recursos de màrqueting. En realitat la diversitat molesta les guineus.

Tenim encara algun punt fort? La resposta és que sí, que tenim una societat força competent en català que, en un marc polític adequat i amb una ideologia dominant que no consagrés el supremacisme castellà podria viure realment en català de manera força habitual demà mateix. Podem comptar amb la lleialtat lingüística dels catalanoparlants i dels neocatalanoparlants, podem comptar amb la consideració encara imbatuda que el català és la llengua natural del país, l’única sobre la qual pot bastir-se una veritable cohesió social sense pecat original.

Caldria combatre la norma social a la convergència lingüística al castellà. Caldria que s’aconseguís que els parlants de fet i els potencials fossin conscients que la normalització lingüística del català no és una opció ideològica sinó un acte de justícia. Caldria mostrar la veritable cara de la ideologia bilingüista i de la desigualtat de drets i deures en què descansa. Caldria que el català fos llengua d’estat (de l’Espanyol o d’un altre). Caldria una planificació lingüística que tingués com una de les seues potes la planificació dels fluxos migratoris. Caldria que la gran empresa catalana exercís de catalana i que recolzés els projectes de l’Administració i, si cal, que hi anés per davant (com quan des del mecenatge privat es promovien iniciatives com la col·lecció Bernat Metge). Caldria unitat i col·laboració entre totes les regions del domini lingüístic.[4]

Ens caldria, en definitiva, seriositat, coneixement i voluntat explícita de sobreviure.

Comencem per no amagar-nos la veritat i dir la realitat…


[1] Com es veurà, ens referirem a la comunitat objecte d’estudi com a comunitat autònoma de Catalunya (CAC) o com a províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona (del Regne d’Espanya), indiferentment, tot defugint les denominacions “Catalunya” o “Principat de Catalunya”, per mor de la precisió. El darrer terme pròpiament li escau a un territori més extens, que inclouria també l’actual departament francès dels Pirineus Orientals, mentre que el terme Catalunya (com sobretot el gentilici “català”) li escauria no sols a les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, a més del departament dels Pirineus Orientals, sinó potser també a la resta dels Països Catalans. En qualsevol cas he preferit ajustar-me a les denominacions oficials reals per a definir exactament què s’estava estudiant. Al cap i a la fi analitzem un estudi fet sobre usos lingüístics en un territori no sobirà i depenent de les institucions i de la població propis d’altres dominis lingüístics, cosa que explica la situació sociolingüística descrita. Amagar la realitat sota denominacions del que voldríem que fos és enganyar-se, i l’autoengany no és precisament una qualitat científica.
[2] Ja sé que paraules com aquestes dites per un catalanoparlants suposen vulnerar un tabú, però… eppur si mouve.
[3] Pot consultar-se aquesta dada en la pàgina 6 del dossier de Projecció de població 2012-2041 (base 2008), elabo-rat per l’Idescat i disponible a: https://www.idescat.cat/serveis/biblioteca/docs/cat/pp2021-2041pr.pdf
[4] Fóra una bona idea adoptar la denominació inclusiva de llengua catalanovalenciana (a la manera del serbocroat o del galaicoportuguès) per a fomentar el reconeixement i la col·laboració entre els dos grans territoris del domini lingüístic?