86514921.jpg

Resum analític sobre l’enquesta d’usos lingüístics de la població, EULP2018

En aquest article podreu trobar una anàlisi exhaustiva, sistemàtica i crítica de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP), corresponent a l’any 2018, la darrera d’aquesta la sèrie de recerques estatístiques quinquennals que va iniciar-se l’any 2003. L’anàlisi que presentem inclou, a més, una sistemàtica comparació longitudinal amb les dades de l’estudi de 2003, reelaborades per l’Institut d’Estatística de Catalunya, Idescat, per tal de fer-les comparables amb les dels estudis posteriors, duts a terme segons una metodologia repensada i millorada.

La meua voluntat en escriure aquestes pàgines no és sols estudiar les dades estadístiques proporcionades per l’EULP, analitzar-les i oferir-les transformades en una descripció ‒acompanyada de consideracions sociolingüístiques‒ del quadre demolingüístic de la comunitat sobre la qual s’ha fet la recerca,[1], sinó també proporcionar una valoració crítica de l’estudi (que tanmateix és el millor de tots els que disposem sobre aquesta matèria, si més no, el millor de tots els fets amb voluntat d’obtenir una fotografia general).

L’univers total de l’EULP2018 és de 6.386.700 persones, és a dir, un poc més del 84 de la població registrada en les quatre províncies que constitueixen la Comunitat Autònoma de Catalunya (7.600.100, a 1 de gener de 2018).

El 1.213.400 de persones restants empadronades en aquest territori representa la seua població menor de 15 anys, que restaria fora de l’estudi. El fet que aquest gairebé 16% de població infantil i adolescents no hi sigui inclòs relativitza decisivament el valor de l’enquesta a l’hora de preveure l’evolució en els usos lingüístics de la població, cosa que caldria que fos esmenada en el futur si vol que aquest treball sigui realment una radiografia exacta de la situació del català en l’àmbit estudiat i una eina efectiva per a la formulació de previsions a curt termini i, per tant, per a la feina de planificació lingüística (si és que realment es té intenció de fer-ne i no deixar l’evolució dels usos en mans de la competència espontània entre desiguals).

Un altre aspecte a considerar en estudis posteriors hauria de ser el de la qualitat  de la llengua catalana encara emprada.

Com tots sabem, en un procés de conflicte lingüístic entre llengües emparentades que ha avançat fins a la bilingüització general de la població subordinada i fins al desenvolupament, per part d’aquesta, de conductes pròpiament diglòssiques i d’actituds psicolingüístiques que denoten inseguretat, un altre fenomen digne d’estudi és el de la dialectalització de la llengua recessiva respecte de la dominant. El català actualment usat és una llengua profundament interferida en tots els seus nivells i aspectes, la qual cosa afegeix a l’amenaça de l’extinció per pèrdua de parlants la d’extinció per pèrdua de la condició de codi lingüístic autònom. Tot just és ara que la població catalanoparlant amoïnada per la seua llengua ha pres consciència d’aquest problema i, per tant, els treballs existents són encara massa genèrics i es troben mancats d’una metodologia definida i consensuada. Caldria, per tant, fer passes també en aquest punt i incloure un sistema d’anàlisi qualitativa de la llengua en futurs estudis.

Dit això, avancem que l’anàlisi que teniu a les mans apunta que, amb les dades disponibles, la llengua catalana dóna senyals d’estar sent substituïda en la societat estudiada, malgrat les proclames optimistes, o si més no tranquil·litzadores, que des de les institucions i, fins i tot, des de les institucions responsables de l’estudi, s’adrecen a la població.

El català no resisteix, recula quantitativament (i també qualitativament), sobretot entre les generacions més joves i en els àmbits d’ús més nous i amb més projecció de futur. La llengua esllangueix i ho fa també ‒potser sobretot‒ per causa de fenòmens demogràfics que en una societat que té en tan alta estimació fer un bon paper davant dels altres i davant d’ella mateixa fan de mal assenyalar. La llengua esllangueix perquè la societat que la parlava i que l’havia mantinguda viva ‒que n’havia salvat els mots!‒ durant tants de segles de menyspreus i persecucions s’està diluint absorbida i desplaçada per un allau immigratori format principalment per persones que tenen com a llengua inicial, d’identificació i habitual, la de l’estat que veu el català, en el millor dels casos com una nosa a conllevar, però també, en els darrers temps, per persones que, procedents d’uns altres orígens lingüístics trien la llengua castellana per a socialitzar-se a Catalunya.

Des de finals del primer terç del segle XX (en els anys de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera) i en tres onades consecutives, la més gran de les quals va ser la segona, el territori de l’actual comunitat autònoma de Catalunya ha rebut milions d’immigrants, dels quals, els de les dues darreres onades no han pogut ser integrats lingüísticament més que en una proporció molt petita.

En el marc d’un fenomen generalitzat de desplaçament de la població peninsular des del centre a la perifèria i des del sud cap al nord, i  en els primers anys del segle actual, en el marc dels desplaçaments de població que caracteritzen una economia globalitzada, el territori de les províncies espanyoles de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona ha rebut, atrets per l’oferta de feina en grans obres públiques, pel desenvolupament econòmic del tardofranquisme i per la preeminença de la indústria turística i del altres sectors productius que l’acompanyen, com ara el de la construcció, entre cinc i cinc milions i mig d’immigrants, que han acabat diluint una població autòctona que no havia ultrapassat mai els dos milions i mig de persones, una població que, a més, s’ha caracteritzat (excepte potser en moments històrics molt concrets) per la seua baixa fertilitat, cosa que ha acabat desembocant en un fenomen de substitució de la població que explica millor la substitució lingüística que no les raons sociolingüístiques (que també hi han tingut i hi tenen pes, és clar). El català és substituït perquè els catalanoparlants inicials són substituïts. Les coses no són tan senzilles, és clar, però va per aquí.

Entenguem-nos bé: la immigració tendeix a enfortir les societats d’acollida, i en el nostre cas ha estat en base de la incorporació d’immigrants a la catalanofonia que el català podria haver incrementat ‒si més no aparentment‒ el volum de parlants habituals els darrers cent anys. A més, gràcies a la immigració, ara el català és una llengua coneguda ‒que no usada‒ per una quantitat de milions de ciutadans i residents europeus com mai abans s’havia donat. Fet i fet, una gran immigració hauria estat, en una context sociopolítiques de llibertat, la clau per a l’enfortiment i la projecció de la comunitat lingüística, una comunitat que s’hauria vigoritzat amb les aportacions al·lòctones.

Però el marc sociopolític no ha estat en cap cas de llibertat, si més no de llibertat lingüística, i en el context sociopolític i sociolingüístic en què es va produir els dos darrers allaus immigratoris la socialització i la integració lingüístiques en català van esdevenir impossibles, és més, aquest doble context va facilitar que la integració lingüística fos en sentit contrari, i així han estat els autòctons els qui, bilingüitzats, analfabetitzats en la seua llengua i despullats de drets politicolingüístics han tendit a incorporar-se a la hispanofonia hibridant en proporcions cada cop més favorables al castellà els seus usos lingüístics quotidians (especialment entre els més joves) i naturalitzant comportaments socials  de submissió i convergència al castellà.

El volum de la immigració dels anys seixanta i setanta, juntament amb el fet que aquesta immigració estava formada per individus que pertanyien al grup politicolingüístic dominant de l’estat, va facilitar la naturalització del castellà a Catalunya fins que aquest va esdevenir l’altra llengua territorial. La següent onada immigratòria, que ha portat al país més d’1.300.000 persones, gairebé el 45% de les quals d’origen llatinoamericà i de llengua inicial castellana, ha convertit aquesta en la llengua majoritària, una tendència que la baixa fertilitat del grup catalanoparlant ha consolidat.

La primera gran batzegada després del franquisme va registrar-se amb a l’EULP de 2008, des d’aleshores la tendència negativa s’ha atenuat, però continua progressant en detriment del català. La situació sociolingüística no s’ha estabilitzat i els catalanoparlants habituals cada cop ho són menys habitualment, tot i que potser no se n’adonen perquè les coses avancen sense pausa però poc a poc. Ja és ben cert que un s’acostuma a tot i que és impossible d’enyorar allò que mai no s’ha tingut. Com hauríem de veure un dèficit en l’absència de cinema en català, o en la pràctica inexistència de plataformes de televisió sota demanda en la nostra llengua, si mai no hem conegut res més que la seua absència? Com hauríem d’enyorar-los, si mai no ha existit? Només la imprecisió de les categories fetes servides en els estudis demolingüístics poden dissimular la caiguda.

Per exemple, què vol dir realment “ús habitual del català”? Què deu passar realment pel cap d’un parlant entrevistat quan se li demana si usa el català ”molt” o “sovint”, o “mitjanament”? La seua resposta ja descompta els àmbits en què el català ni hi és ni se l’espera? Potser que pensi que el català, a diferència de llengües com el castellà pot parlar-se massa i, per tant potser que consideri que, parlant-lo poc ja el parla força?

L’anàlisi que hem fet posa de manifest la inconsistència de la dada de parlants habituals en llengua catalana amb d’altres dades d’usos (a la feina, amb els amics, amb els veïns, en les aplicacions dels dispositius de telefonia mòbil….) que no hi concorden. Tot plegat estén la sospita sobre titulars de premsa que sols justificaria el màrqueting lingüístic i que apunten a una estabilització de la situació (que, de tan greu com és ni tan sols admetria jugar amb la idea d’una petita recuperació).

Si el volum dels moviments immigratoris registrats ja suposaria, per si mateix, un hàndicap per a la continuïtat de l’idioma i, sobretot, per a la seua pervivència com a llengua normal de la comunitat (ho suposaria, de fet, en qualsevol indret del món, però molt especialment en societats sense drets policolingüístics reconeguts i sotmeses, en aquest punt, al parer d’altres grups lingüístics dominants i plens d’hostilitat),[2] sense la recuperació del control sobre la política i la planificació lingüístiques, i sense una feina crítica prèvia que desemmascari els prejudicis i les conviccions tendencioses que segles d’imposicions i de culpabilització de la víctima han naturalitzat en la ideologia lingüística dominant del país, el català deixarà d’usar-se i romandrà com a llengua simbòlica, com una llengua de mudar per a treure a passejar en ocasions especials. I ho farà en les dècades vinents.

Cada vegada vindrà més gent. De fet, l’envelliment de la població autòctona i la seua baixa natalitat fan que sigui d’esperar que el flux d’immigrants actual ‒que de moment coincideix amb l’escenari alt de les previsions dels demògrafs‒[3] es mantingui durant dècades. Mentrestant el govern regional va perdre, amb la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010 contra la Llei de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, tota capacitat de discriminar legislativament de manera positiva la llengua del país, alhora que els poders de l’estat Espanyol no cessen de promoure la protecció legal del castellà i sectors importants de la població resident a Catalunya, esperonats per la seua supremacia política i la consciència de jugar al costat del poder militen en el lingüicidi, amagant el seu crim sota l’aparença d’autodefensa, com la guineu que exigia llibertat a crits quan va adonar-se que no podia accedir al galliner.

El còctel és letal. Saber-ho és important, i no sembla que gaires catalans (de sempre o nous, tant se val) en siguin conscients. Aquells que en dir-nos catalans encara fem referència a alguna cosa més que a una mera residència administrativa som un grup humà envellit i en transició cap al no-res.

De totes maneres, amb saber-ho no n’hi ha prou, cal voler fer-hi alguna cosa, una reacció que en el nostre cas comportarà sacrificis, perquè al davant tenim un estat amb una manifesta voluntat etnocida. I sí, és veritat: als catalans ens importa la nostra llengua, ens amoïna, però no tinc clar que ens amoïni prou. Una cosa et pot inquietar, però potser no t’inquieta prou com per arriscar-hi res. No estic segur de quin és el nostre cas, però ho intueixo.

Ara mateix la consigna del bon gust és la del multiculturalisme a ultrança, però la Catalunya futura no apareix com a multicultural, sinó com a multicolor i castellanitzada, en un marc global no menys estandarditzat. Les diferències culturals només semblen garantides en la mesura que puguin esdevenir objectes de consum o recursos de màrqueting. En realitat la diversitat molesta les guineus.

Tenim encara algun punt fort? La resposta és que sí, que tenim una societat encara prou activa en català[4] i, sobretot, força competent en aquesta llengua que, en un marc polític adequat i amb una ideologia dominant que no consagrés el supremacisme castellà podria viure realment en català de manera força habitual demà mateix. Podem comptar amb la lleialtat lingüística dels catalanoparlants i dels neocatalanoparlants, podem comptar amb la consideració encara imbatuda que el català és la llengua natural del país, l’única sobre la qual pot bastir-se una veritable cohesió social sense pecat original.

Caldria combatre la norma social a la convergència lingüística al castellà. Caldria que s’aconseguís que els parlants de fet i els potencials fossin conscients que la normalització lingüística del català no és una opció ideològica sinó un acte de justícia. Caldria mostrar la veritable cara de la ideologia bilingüista i de la desigualtat de drets i deures en què descansa. Caldria que el català fos llengua d’estat (de l’Espanyol o d’un altre). Caldria una planificació lingüística que tingués com una de les seues potes la planificació dels fluxos migratoris. Caldria que la gran empresa catalana exercís de catalana i que recolzés els projectes de l’Administració i, si cal, que hi anés per davant (com quan des del mecenatge privat es promovien iniciatives com la col·lecció Bernat Metge). Caldria unitat i col·laboració entre totes les regions del domini lingüístic.[5]

Ens caldria, en definitiva, seriositat, coneixement i voluntat explícita de sobreviure.

Comencem per no amagar-nos la veritat i dir la realitat…

ELS CONEIXEMENTS DE LLENGUA CATALANA

Els percentatges corresponents a les quatre habilitats lingüístiques quantificades per l’EULP2018 han seguit una evolució diferent els darrers 15 anys, i així, mentre la capacitat la capacitat d’escriure en català s’ha incrementat lleugerament, les capacitats de parlar el català i la capacitat d’entendre el català parlat i el català escrit ha davallat, especialment la tercera. L’explicació d’aquest davallades cal trobar-la en la importància que la immigració ha tingut en el creixement de la població des de finals del primer terç del segle XXI, mentre que l’increment en la primera habilitat cal atribuir-lo a l’acció de l’escola catalana, que tanmateix funcionaria com una bomba evacuant l’aigua que penetra per un esvoranc enorme sota la línia de flotació d’un vaixell a punt de naufragar.

Una altra cosa seria, però, la qualitat del català parlat i escrit, i també la capacitat real d’entendre’ls. Els mateixos enquestats que afirmen posseir aquestes habilitats s’autoavaluen entre un 8’5 sobre 10 per a la capacitat d’entendre el català parlat, i un 5’9 pel que fa al capacitat real d’escriure’l. Tot plegat dades força baixes que fan pensar en una escassa fluïdesa, molt inferior a la que es posseiria en castellà, que inevitablement ha de desembocar, en molts de casos, en una renúncia a fer servir el català.

5.190.000 persones afirmen saber parlar el català, però menys de la meitat el parlen habitualment, 6.028.00 persones afirmen entendre el català parlat, però a la majoria mai no se l’hi adrecen, 5.465.000 saber-lo llegir, però el mercat de lectors de llibres en català és entre tres quartes parts i tres cinquenes parts inferior al mercat de llibres en castellà, 4.170.00 afirmen saber-lo escriure, però només una fracció escrita l’empra en els missatges de mòbil. 4.130.000 persones afirmen ser competents en totes quatre habilitats, però en castellà ho són pràcticament tots els qui resideixen a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC).

Com a punt positiu destaquem que són els més joves els qui més català saben, i les dades semblen indicar que el domini del català facilita la incorporació al món del treball, i no obstant els joves usen ben poc el català amb els seus amics, i fins i tot l’usen poc a l’escola, a la qual se li suposa ser un ambient catalanitzat. Mentrestant, es pot treballar en un entorn laboral predominantment català i no saber ni parlar, ni escriure, ni tan sols entendre aquesta llengua. A més, està mal vist exigir explícitament el coneixement del català per a accedir a un lloc de treball i, segons com es demana aquest coneixement, fins i tot resulta inconstitucional. A més, com veurem una mica més avant, l’ús habitual  del català en l’entorn de treball es troba per dessota de l’hipotètic ús habitual general de la llengua.

EL CATALÀ COM A LLENGUA INICIAL

La població autòctona de les província de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, a l’actual Regne d’Espanya, ha mostrat fins ara una clara lleialtat lingüística cap a la seu llengua natural: el català. Això no ha impedit, però, que els parlants d’aquesta llengua hagin restat minoritzat al seu territori per causa d’una immigració massiva que ha superat de llarg els 5.000.000 de persones durant el segle XX i la primera quinzena del XXI (per una mica menys de 2.000.000 d’habitants residents en el territori en 1900). La desproporció de la immigració (conjuntament amb l’hostilitat manifesta del Regne d’Espanya contra l’ús de la llengua catalana i la bilingüització obligada de la població autòctona), si bé han impedit la integració lingüística general d’un contingent tan gran de població immigrada, no han evitat una proporció petita d’aquest nouvinguts s’incorporessin a la catalanofonia i s’hi mantinguessin igualment lleials. Resultat d’això ha estat la no disminució en xifres absolutes del nombre de catalanoparlants inicials en el territori de referència i el manteniment del català com a llengua majoritària de la població en ell nascuda (de fet, el nombre de catalanoparlants inicials se situava, l’any 2018, encara per sobre el 50% del total de la població nascuda en les províncies esmentades). Tanmateix, l’evolució és negativa, perquè, mentre les xifres absolutes mostren un estancament, les relatives assenyalen una progressiva pèrdua del pes social de català que mostra signes de perdurar i, fins i tot, de tendir a d’incrementar-se.

La lliçó que en podem treure és que, sense planificació demogràfica es fa impossible una planificació lingüística seriosa, si més no en el marc d’una comunitat no sobirana. Si per a conservar un espai natural cal controlar l’accés dels visitants i les condicions com hi accedeixen, per a conservar un espai lingüístic aquesta mena de control no és menys necessari. Si la diversitat lingüística (part essencial de l’etodiversitat[6]) no és menys important que la biodiversitat, les condicions per al manteniment d’aquella no són menys importants de respectar que les condicions per al manteniment d’aquesta darrera. Val a dir, però, que com que en sociologia les percepcions subjectives se concreten en comportament objectius, l’existència d’un espai simbòlic de referència que identifiqués la llengua de la comunitat de rebuda com llengua d’integració i, sobretot, l’existència d’un espai polític sobirà que la fes necessària i, per tant, la dotés de valor, no sols simbòlic sinó també material, matisaria molt el pes de la component migratòria en la transformació fels usos lingüístics de la societat receptora.

EL CATALÀ COM A LLENGUA D’IDENTIFICACIÓ

Si bé, com passava en el cas de la llengua inicial, en xifres absolutes la identificació de la població més gran de 15 anys amb el català es manté encara en nivells superiors a fa un segle (i en aquest cas no tan sols lleugerament superiors, sinó clarament superiors), aquesta progressió no segueix la de l’increment demogràfic, que ha estat galopant, ni resisteix la seua influència. El resultat és el registre d’una davallada, els darrers 15 anys, important en termes absoluts i dramàtica en termes relatius, davallada que confirma la minorització, aparentment irreversible, del català al territori de la comunitat autònoma de Catalunya, tant en termes de llengua inicial com en termes de llengua d’identificació simbòlica.

La raó principal d’aquesta davallada, pel que fa a les xifres absolutes, no és tant la influència lingüística dels nouvinguts (que incidiria sobretot en l’increment dels usos bilingües en detriment dels majoritàriament en català) sinó l’envelliment de la població catalanoparlants d’identificació, que la duu a la desaparèixer, per causa del moviment demogràfic natural, en una proporció que no pot compensada per les noves incorporacions. És pel que fa a les xifres relatives que cal destacar l’impacte de l’arribada d’una onada immigratòria de grans dimensions que, molt majoritàriament, ha obviat o evitat identificar-se amb el català, ja fos perquè provenia de punts del domini lingüístic de l’espanyol i se sentia decantada per defecte cap a aquesta llengua, ja fos perquè, procedent d’altres dominis lingüístics, ha optat majoritàriament (en els casos en que no han romàs identificats a la seua llengua d’origen) per identificar-se amb la hispanofonia. El previsible increment d’aquesta tendència (la gent arribada a Catalunya parlant llengües diferents del castellà deixa de transmetre-les a la generació següent en un percentatge alt i opta per substituir-les molt majoritàriament pel castellà, cosa que facilita la identificació amb aquesta llengua), la pèrdua de població identificada amb el català per causes naturals i el fet que la tendència a la recepció de població sembla consolidar-se i fer-ho per la banda alta de les previsions dels demògrafs, fan preveure que la tendència a identificar la llengua catalana com a pròpia davallarà de manera sostinguda i imparable els anys vinents.

L’ensenyament que en podem treure és que, atès que el poder genera adhesió espontània, la qual cosa es tradueix, en el cas que ens ocupa, en l’increment del prestigi de a llengua amb que aquest poder s’identifica (que serà aquella valorada pels immigrants, especialment pels acabats d’arribar), sense el prestigi que proporciona un estat propi que s’identifiqui amb el català, sense una economia que tinguin es vehiculi en aquesta llengua i sense els aparador d’un sistema educatiu i de comunicació que tinguin com a referència vehicular el català, la nostra llengua veurà minvar la seua capacitat d’atracció, encara existent, sobretot entre els autòctons. Les llengües que no són necessàries no són atractives, ans al contrari: esdevenen una nosa i la seua reivindicació és vista com una imposició.

EL CATALÀ COM A LLENGUA HABITUAL

Cal destacar que 2.779.100 persones, és a dir, que un 43’5% de la població més gran de 15 anys resident a la CAC declara fer un ús entre freqüent i habitual de la llengua catalana (si bé només un 87% d’aquestes persones en farien un ús prioritari, i és de suposar que cap ni una un ús exclusiu) i que, per tant, aproximadament el 56’5% de la població catalana no fa cap ús (o un ús molt restringit) de la llengua catalana. La dada és per si mateixa demolidora perquè mostra com és de consistent la minorització del català fins i tot en el territori del seu domini lingüístic amb més vitalitat.

Tanmateix els percentatges ofereixen, encara, certa esperança a un capgirament de la situació sociolingüística, sempre és clar, que les condicions socioeconòmiques i sociopolítiques hi contribueixin, la qual cosa exigiria, a grans trets una moderació de la immigració i l’assumpció del català com a llengua d’estat, dues coses, aquestes, que no s’albiren de cap manera en l’horitzó. (I sempre també, que donem per bons els percentatges aquí recollits, cosa que costa tenint en compte l’ambigüitat de les categories de resposta  a l’enquesta i tenint en compte el fet que no percentatges consistents amb d’altres sobre usos que analitzarem més endavant ‒per exemple els referents als usos amb els companys de feina, amb els amics, amb els veïns o en els dispositius de telefonia mòbil.)

El català sembla aguantar en xifres absolutes, i fins i tot hi avançaria tímidament, sobretot en els usos mixtos català/castellà, això, però, amb la mirada posada en aquest començament de segle, mentre que si mirem més enrere i ens fixem en l’evolució durant els darrers 100 anys, mostra un estancament que, en realitat, amaga un retrocés perquè tant el creixement natural com, sobretot, el vegetatiu de la població catalanoparlant habitual s’hauria estroncat alhora que el usos bilingües s’han popularitzat (apuntem que, pel que fa al creixement natural, cal atribuir la davallada, a l’increment dels usos mixtos i a l’efecte de l’assimilació lingüística al castellà, en qualsevol cas molt escassa, sinó també per la baixíssima natalitat dels catalanoparlants tradicionals, probablement més baixa que la de qualsevol altre grup distingible al territori). El català sobreviu però no avança, i això, a la pràctica, el fa retrocedir, com s’encarreguen de mostrar-nos les xifres relatives, on es pot veure l’efectivitat de les actituds i les polítiques lingüicides de l’estat Espanyol, que estarien guanyant la partida a la fidelitat lingüística del catalans i al seu voluntarisme.

Podem aventurar que aquesta lleialtat lingüística, que es tradueix sobretot en la reivindicació del seu manteniment en l’espai públic i institucional (més que no en els usos privats), juntament amb la minorització efectiva de la comunitat catalanoparlant habitual, pot generar en aquells residents a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) que no tenen el català com a llengua inicial (la majoria dels qual tenen coma primera llengua el català o tendeixen majoritàriament a identificar-se amb ella i a incorporar-se a la hispanofonia) la sensació de presència desproporcionada del català en l’àmbit públic i, fins i tot de pressió lingüística viscuda en termes d’imposició, una cosa que no es donaria si el context polític fos un altre ja que la pertinença a l’estat Espanyol i la identificació d’aquest amb el castellà indueix aquesta part de la població a creure que es troba en possessió d’uns drets lingüístics que, en un altre marc de referència no imaginaria tenir (en el cas concret de la gent procedent de fora de l’estat Espanyol i de llengua inicial no castellana, hauríem de parlar més aviat de malestar per les dificultats  d’integració lingüística que la presència en l’àmbit públic de la llengua afeblida podria ocasionar-los ‒en exigir-los que aquesta integració inclogui un segon codi lingüístic‒, que no de desenvolupament de la creença en l’existència d’uns drets lingüístics ‒pròpiament inexistents‒ en relació amb la llengua castellana i el seu ús en el domini lingüístic català.

La perspectiva a curt i mitjà termini no sembla anunciar cap canvi de tendència, ans al contrari, ja que la globalització, a la qual la societat catalana s’ha abocat incondicionalment, ha esdevingut una aliada de la castellanització (cosa que, de fet, era perfectament previsible). Les dinàmiques demogràfiques i de consum lingüístic constitueixen un context desfavorable en el qual les polítiques etnocides concretes de l’estat Espanyol veuen multiplicada la seua efectivitat i la velocitat amb què s’apropen als seus objectius de minorització irreversible i residualització (que com més segurs es veuen és clarament es confessen).

L’ensenyament que es pot derivar d’aquest retrat és que, sense el reconeixement i el suport estatals l’única tria es troba entre l’extinció ràpida o lenta, una elecció que tampoc no es fa entre dues opcions igual de probables perquè, amb la successió de les generacions i en absència de polítiques de reversió, la manca d’identificació amb la llengua s’aprofundeix i, amb ella, el procés de substitució lingüística passa a avançar de manera exponencial. Ara per ara, però, la resistència dels catalanoparlants és alta i, si més no fins al moment present, les pèrdues només se succeeixen en una progressió aritmètica poc marcada. La clau es troba a assegurar la identificació lingüística de les noves generacions i això, entre d’altres coses, exigeix que els nostres joves puguin viure principalment en català alhora que adquireixen un marcat sentit de comunitat singular. Oci i relat ens permetran sobreviure i resistir, en absència d’una política d’estat i mentre l’esperem.

LA TRANSMISSIÓ INTERGENERACIONAL DE LA LLENGUA

Els percentatges de transmissió intergeneracional de la llengua catalana indiquen que la població que la té com a llengua inicial s’hi manté fidel, mentre que una part de la població que té coma llengua inicial el castellà decideix parlar en català als seus fills. Aquesta comportament lingüístic, però, afecta només una part petita de la població de llengua inicial castellana (i a una part de la població nascuda en ambients familiars bilingües català/castellà) i, lluny d’ampliar-se, els darrers anys ha retrocedit en xifres relatives.

La incorporació ‒limitada‒ de parlants a la catalanofonia que es derivaria d’aquesta tendència no implica, però un creixement de les xifres absolutes de parlants inicials i habituals de llengua catalana pel fet que no és suficient ni tan sols per a compensar la reducció de la població catalanoparlant inicial per causa del seu seua evolució demogràfica negativa (creixement natural negatiu). Pel que a les xifres relatives, l’evolució dels darrers 15 anys ha estat clarament negativa per causa de l’arribada constant de població nouvinguda d’origen llatinoamericà, juntament amb població nouvinguda amb llengües inicials diferents del castellà que, tanmateix, manifesta la tendència a transmetre aquesta darrera llengua als seus fills en un percentatge clarament superior al que registra la tendència més amunt apuntada de transmetre el català al següent generació d’una part de la població castellanoparlant inicial amb orígens de fora de la comunitat autònoma de Catalunya però, procedent l’estat Espanyol. Apuntem que l’impacte d’aquest comportament lingüístic en la transmissió intergeneracional de les persones nouvingudes i originàries de fora del domini de la hispanofonia encara no ha pogut ser registrat en l’actual EULP de 2018. Quan es registre en els proper estudi podrà calibrar-se’n la magnitud, que podria ser significativa atenent al fet que tot sembla indicar la prevalença d’una més gran fertilitat en aquest grup de població. Afegim que en gairebé el 70% de les llars formades per persones al·lòctones procedents de fora de l’estat Espanyol la llengua habitual és el castellà, mentre que l’ús habitual del català, o del català en combinació paritària amb alguna altra llengua, només es donaria en un escàs 5% dels casos.

La comparació de les dades referides a la transmissió intergeneracional de la llengua catalana i les dades referides a l’ús habitual de la llengua catalana amb els membres de la llar confirmarien que la nupcialitat dels catalanoparlants habituals i/o la natalitat en les parelles catalanoparlants habituals, o que han decidit transmetre el català als seus fills, serien inferiors a les de les parelles castellanoparlants habituals o que han decidit transmetre aquesta llengua als fills i, sobretot, significativament inferior al nombre de parelles que habitualment no empren ni el català ni el castellà.

Les dades disponibles donen a entendre que només el 17% de les llars de la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) són llars amb fills on el català és la llengua habitual (i només un 14’1% catalanoparlants exclusives). Ara bé, si considerem que la natalitat en el si del grup catalanoparlants habituals és inferior al de qualsevol altre grup lingüístic, hauríem de considerar aquests percentatges màxims que, de fet, es trobarien per sobre dels reals.

L’horitzó final que s’albira és tremendament preocupant que se’ns ofereix és desoladora, ja que apuntaria la consolidació d’un procés de substitució de població que faria molt difícil un escenari de supervivència de la llengua.

LA NORMA SOCIAL DE CONVERGÈNCIA LINGÜÍSTICA AL CASTELLÀ

La comparació longitudinal de les dades proporciones per la sèrie d’enquestes d’usos lingüístics (EULP) posa de manifest que, la tendència a la convergència lingüística al castellà en converses inicialment bilingües o en el tracte amb desconeguts, afermada ja fa temps, lluny d’afeblir-se es consolida i avança (el percentatge dels qui ja la seguien s’hauria incrementat un terç el darrers 15 anys arribant al 75% dels parlants que es trobarien en aquesta situació), i això especialment entre els parlants més joves (en aquest cas la convergència la castellà seria la norma per a gairebé el 83% dels casos). Si això li sumem que la possibilitat contrària, és a dir, la convergència cap al català quan l’interlocutor respon en aquesta llengua, davalla dràsticament (un 40% en quinze anys) alhora que es dobla de manera el percentatge dels qui afirmen no adreçar-se mai en català a ningú per sistema, el resultat és la disminució de parlants habituals de llengua catalana (deixant els qui farien un ús actiu pràcticament exclusiu del català en proporcions molt baixes, inferiors al 25%), i l’increment, sobretot a costa seua, dels qui declararien usos bilingües català/castellà paritaris.

Tanmateix, les dades indiquen també que si les converses s’iniciessin sistemàticament en català, o si es respongués sistemàticament en català a un interlocutor que se’n hagués adreçat en castellà, la tendència àmpliament majoritària seria mantenir la conversa cap al català o convergir cap a aquesta llengua (de fet, gairebé el 80% dels qui afirmen fer servir aquesta llengua declaren la seua predisposició a fer-jo), la qual cosa mostra que la regla de convergència al català es manté sobretot pel suport inercial, i en cap cas actiu, de la majoria dels parlants, de manera que revertir la situació no hauria de ser difícil amb una política adequada encaminada a aconseguir-ho, una política que destaqués el valor afegit que el fet de parlar habitualment, per norma, en català Catalunya.

Mentre això no passi, la tendència convergidora al castellà, cada cop més generalitzada, contribueix a caracteritzar aquesta llengua com la comuna i de trobada, és a dir, com a llengua franca no marcada. Així, convergir al castellà, en haver esdevingut la norma general, no connotaria res a propòsit de qui ho fa, mentre que, no convergir connotaria ideològicament el parlant, una conseqüència implícita, aquesta, de la norma de convergència, que ajudaria a retroalimentar-la.

LA COMUNICACIÓ  MITJANÇANT EL TELÈFON MÒBIL

Si valorem la presència d’interaccions en català en l’àmbit virtual (un àmbit en el qual el caràcter sovint públic de la conversa i l’anonimat de si més no part dels interactuants potencien l’efecte negatiu de la tan ben establerta norma de conversió lingüística al castellà, a l’hora que en fan un medi en el qual el caràcter cada cop més pronunciat del castellà com a llengua franca i no marcada adquireix més rellevància) constatem un procés accelerat la bilingüització, especialment important pel que fa ales generacions més joves, però també a un procés no vist en altres dimensions sociolingüístiques d’abandonament del català pel castellà (i, correlativament, a la consolidació de l’ús del castellà i a l’allunyament respecte de la llengua catalana en el cas dels castellanoparlants inicials). L’EULP2018, el primer del seguit d’estudis que incorpora la qüestió sobre l’ús del català en els missatges tramesos mitjançant un dispositiu de telefonia mòbil, registra que el percentatge de la població més gran de 15 anys que declara fer servir només o sobretot el català en aquesta mena d’interaccions no arriba a una quarta part del total (el 23’6%), i és encara 2 punts inferiors en la franja dels parlants entre 15 anys i 29, mentre que, en aquesta mateixa franja els usos bilingües català/castellà paritaris estarien 8 punts per sobre de la mitjana corresponent i els qui declararien usar majoritàriament el castellà arribarien al 50% (si hi sumem els qui afirmen fer-hi servir, paritàriament, el castellà i una altra llengua diferent del català).

L’ÚS DEL CATALÀ AL SECTOR SERVEIS

Les coses serien molt diferents pel que fa als usos lingüístics en el sector serveis, molt més favorable als usos bilingües (que es trobarien al voltant del 30% del total dels casos) que no el que indicarien els valors generals sobre la llengua habitual de la població. Aquesta variació, consistent a incrementar l’ús alternatiu del català i del castellà es faria a costa de l’ús exclusiu o majoritari de cada una d’aquestes dues llengües, sobretot, però a costa de l’ús exclusiu o majoritari del castellà (això darrer, com veurem, gràcies sobretot al paper del sector públic). En el sector serveis, es produeix un fenomen generalitzat de convergència lingüística amb l’interlocutor que, però, no resulta tan desfavorable al català com seria d’esperar si se seguís la norma social habitual (convergència asimètrica la castellà). Això cabria atribuir-ho, en base a les dades disponibles, a la més gran presència conferida al català en el sector públic, que dotaria la llengua del país d’una dimensió ambiental que contribuiria a activar la convergència lingüística al català. Sigui com sigui, i en marc general de davallada d’usos del català, en aquest àmbit del sector serveis l’ús habitual d’aquesta llengua hauria experimentat un descens del 20% en els darrers 15 anys, mentre que l’ús del castellà hi hauria augmentat.

Un dels sectors que més ha influït en la davallada de l’ús habitual en el sector serveis ha estat el de les grans superfícies (aquí l’ús habitual del català hauria experimentat una davallada del 30%), on l’anonimat imperant en les quals afavoreix la tendència també incrementada que s’iniciïn les converses en castellà (l’ús habitual del català hi resta reduït al 33% dels casos ‒quan la mitjana del sector serveis és del 35’4%‒, mentre que els usos bilingües ascendeixen fins la 19%). Sembla clar, per tant,  que en l’àmbit de els grans superfícies la norma de convergència al castellà condueix a una disminució de l’ús habituals de català en no haver-hi cap factor  que la contraresti i en veure’s encara potenciada per la consideració que venedor ha de convergir a la llengua del client, pel coneixement implícit que el bilingüisme, entre la població catalana, és asimètric (i que no tots els qui saben parlar castellà saben parlar també català), per la presència d’una població flotant al·lòctona, pel paper del castellà com a llengua d’interposició (i, per tant, de relació amb el foraster i el turista) i per la cada cop més assentada consideració del castellà coma llengua franca i no marcada. Tots aquest factors tindrien, però un pes molt menor en l’àmbit del petit comerç, que mantindria un ús habitual del català (38% del total) molt més semblant al general i on l’increment dels usos bilingües (que aquí arribaria al 18%) que es dóna en tot el sector serveis es faria sobretot en detriment del castellà i de terceres llengües.

En relació amb el usos en el sector sanitari cal qui que aquest continua sent un àmbit del qual l’ús social de la llengua catalana rep un important suport (40% d’ús habitual del català i 14’5% d’usos bilingüe paritaris). La pertinença de la major part dels serveis sanitari del nostre país al sector públic afavoreix l’ús del català en el seu si (com faran les oficines d’atenció al públic de la Generalitat i de l’Administració local), compensant en part els dèficits del sector privat, on predomina una lògica darwinista que perjudica la llengua més mal posicionada. Coherentment amb això, el més grans suports a l’ús públic del català en el sector serveis serien l’Administració pública local i autonòmica, on les els percentatges d’ús habitual del català arribarien, respectivament, al 47’5% i a gairebé el 46%. Per contra, el l’Administració de l’estat registra percentatges d’ús semblants als de eles grans superfícies comercials. En el cas de l’Administració no podem realitzar comparacions més enllà del 2013 perquè el sector no s’incloïa en el qüestionari de les EULP anteriors (en relació amb el 2013 cal dir que s’ha experimentat, en tots tres nivells de l’Administració) un increment dels usos bilingües al voltant del 10%.

EL CATALÀ AMB ELS COMPANYS D’ESTUDIS I A LA FEINA

La llengua de relació amb els companys d’estudis a la comunitat autònoma de Catalunya hauria experimentat un moviment cap als usos múltiples i certa castellanització, alhora que hauria contemplat la irrupció de terceres llengües com a llengües de relació habitual en un percentatge, però, baix, tot i que no obviable. Tot això en detriment de l’ús del català, que també hauria reculat en l’ambient escolar (malgrat que se suposa que el català és la llengua normal ‒única o habitual, en funció dels nivells educatius‒ d’instrucció i la de referència de l’ensenyament a Catalunya) fins a situar-se en nivells d’ús molt semblants als del conjunt de la població (i només lleugerament per damunt d’aquests). Les dades, que resulten especialment preocupants entre els estudiants del rang d’edat més jove (entre 15 i 29 anys), on de fet es troba el gruix de la població estudiantil, demostren també que el sistema educatiu fracassa a l’hora de socialitzar en català la població nouvinguda, que serà la que mostraria uns percentatges d’ús del català com a llengua habitual de relació amb els companys d’estudis més baixos (gairebé testimonials). Apuntem encara que les dades recentment fetes públiques en l’Informecat de Plataforma de la llengua de 2019 rebaixen per als estudiants menors de 15 anys el percentatge d’ús habitual de la llengua catalana (i fins i tot dels usos bilingües), en una tendència en què la baixa natalitat dels parlants autòctons segurament hi juga un paper important.

Pel que fa a la llengua de relació habitual amb els companys de feina el castellà manté un clar avantatge sobre el català de gairebé 9 punts percentuals (al qual cal sumar un 2’8% que declararia usar habitualment de manera paritària el castellà i una altra llengua diferent del català), mentre que els usos bilingües català/castellà paritaris representarien arribarien a un 20%. Si ens centrem en els treballadors al·lòctons nouvinguts en la darrera gran onada immigratòria veurem que els usos habituals de català per a relacionar-se amb els companys de feina serien fins i tot menors a l’ús que fan de les seues llengües inicials diferents del castellà). Aquestes dades, encara més baixes si ens centrem en la franja d’edat estudiada més jove (entre 15 i 29 anys) posarien de manifest que l’accés al treball, fora del sector dels serveis, ja no representaria un factor d’impuls de la socialització en llengua catalana, cosa que encara sí que representaria encara el sistema educatiu ‒si comparem els percentatges de parlants inicials i habituals de català de la franja d’edat més jove estudiada en l’EULP amb les d’ús habituals del català amb els companys d’estudis dintre de la mateixa franja‒, tot i que el paper de l’escola restaria cada cop més restringit a permetre l’adquisició del codi lingüístic.

Tanmateix, si comparem les xifres sobre ús habitual del català com a llengua de relació amb els companys d’estudis i els de feina amb les de parlants habituals de català d’origen autòcton, descobrirem que, pel que fa a aquests parlants, tant l’accés a la feina com el pas pel sistema educatiu, lluny de representar un estímul per a la socialització en català o resultar neutre en aquest sentit, implica un estímul cap a la socialització en llengua castellana, cosa que, si més no en el cas del sistema educatiu faria aconsellable la introducció de canvis que cerquessin l’enfortiment del català (i cap cas diluir-lo en un multilingüisme d’aparador que tendeix a concretar-se en més ús del castellà).

L’ÚS DEL CATALÀ AMB ELS AMICS

Especialment reveladors són els usos lingüístics declarats amb les amistats, un àmbit especialment important per a avaluar la vitalitat i les possibilitats de futur d’una llengua. En aquest punt les dades són demolidores. La davallada en xifres relatives de l’ús habitual del català en l’entorn de les amistats ha caigut, des de 2003, en més d’un 23% (passant, a més a més, a ser aquest ús habitual del català majoritari en la seua versió d’usos combinats, quan fa 15 anys era majoritari en el seu ús exclusiu), però allò més cridaner de tot és el fet que aquesta caiguda ha significat una disminució en la xifra absoluta dels parlants que declaren relacionar-se amb els seus amics en català de 290.000 parlants, que situarien aquest grup, l’any 2018, en només 1.905.000 persones  ni més ni menys que 400.000 menys que les declararien que el català seria la seua llengua habitual, una contradicció flagrant que corroboraria l’anàlisi dels usos lingüístics habituals declarats amb els veïns i que representaria una esmena a la totalitat de la dada sobre llengua habitual i que mostraria la veritable magnitud del desastre sociolingüístic que tenim al davant. En qualsevol cas, és clar que en l’àmbit de les relacions d’amistat el català ha caigut en picat els darrers 15, havent estat substituït pel castellà i, fins i tot (potser de manera només provisional) per altres llengües.

La cosa és encara més greu si ens fixem en els percentatges de les franges d’edat més jove (entre 15 i 29 anys i del 30 anys als 44), en els quals els percentatges de parlants que declararien relacionar-se amb les seues amistats habitualment en llengua catalana serien, respectivament, de poc més del 27% i 24%, mentre que els usos bilingües català/castellà paritaris ascendirien, en el primer grup a gairebé el 20% dels casos. Per la seua banda, l’ús habitual del castellà (o del castellà i una altra llengua diferent del català) arribaria a una mica més del 47’5% del casos en aquesta franja més jove i al 52’5% en la immediatament superior, unes xifres que, definitivament, fan pensar en un procés de substitució lingüística.

Fem notar per últim que la població al·lòctona procedent de fora de l’estat Espanyol pràcticament no usaria gens el català en les seues relacions d’amistat (ho faria només un 4% dels casos, i encara majoritàriament en usos combinats), mentre que habitualment usaria el castellà (o el castellà en combinació amb una altra llengua diferent del català) en un altíssim 73’5% dels casos. En aquest grup l’ús habitual en l’àmbit de les amistats d’altres llengües diferents dels català i del castellà (que arribaria a una mica més del 13% dels casos, més del triple que l’ús habitual del català) seria fins i tot superior al dels usos bilingües català/castellà paritaris (que no arribarien al 7’5% del total). Potser als catalans els agrada acollir, però sembla clar que no els agrada relacionar-se amb les persones acollides, si més no no els agrada fer-ho en la llengua del país.

Pel que fa als parlants al·lòctons procedents de la resta de l’estat, l’ús habitual que fan del castellà en les seues relacions d’amistat s’aproparia al 80%, presentant uns usos bilingües català/castellà paritaris del 18% i deixant el català com a llengua de relació habitual amb els amics en un testimonial 8’4%. Aquí, la norma de convergència lingüística al castellà es fa notar en tota la seua força i contundència.

LES ACTITUDS DE LA POBLACIÓ CAP AL CATALÀ

Les dades de l’EULP2018 assenyalen l’existència, entre els residents de la comunitat lingüística de Catalunya (CAC) d’una mica més de 975.000 persones que es declaren refractaris a la llengua del país i que veuen bé la seua minorització. Per contra els qui es decantarien per la predominança del català (o del català al costat d’una altra llengua diferent del castellà) sumarien, aproximadament, 1.955.000 persones (una xifra molt propera a la dels parlants inicials de català més grans de 15 anys). A aquests dos grups caldria afegir-ne un de tercer: el dels qui manifesten la seua preferència per un futur amb paritat lingüística català/castellà, que representarien gairebé el 40% de la població estudiada ‒el grup majoritari‒ i una mica més de 2.520.000 persones. Podem dir, per tant, que els residents a la comunitat autònoma de Catalunya que declaren pensar que al català li correspondria en el seu mateix domini lingüístic el mateix estatut que el castellà té en el seu no serien més de 800.000 persones (entre els més grans de 15 anys), gairebé 175.000 persones menys que les que declaren estimar-se més la seua minorització. D’altra banda, el fet que l’opció majoritària sigui la bilingüe mostra fins a quin punt la ideologia lingüística majoritària ha penetrat en la mentalitat de la població i com de difícil serà contrarestar les conductes que s’hi vinculen, que parteixen, ni que sigui implícitament, de la prescindibilitat del català en el seu mateix domini lingüístic (l’ús del qual es veurà sovint com a no escaient, és a dir, que no toca).

Podem afegir, a més, que la xifra dels qui no valorarien prou la llengua catalana com per arribar a considerar-la digna de ser la llengua de referència del país sumarien almenys 4.215.000 persones entre els més grans de 15 anys residents a les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, és a dir, gairebé dos terços de la població més gran de 15 anys, per menys d’un terç que, amb més o menys intensitat pensa el contrari. El consens general del país es mostra, per tant, entre hostil i mal disposat a la normalització lingüística, cosa que destacaria la necessitat que, al costat d’aquesta o abans seu, es fes un esforç per denunciar les inconsistències i perversitats de l’actual ideologia lingüística dominant.

Entre els parlants més joves (entre els 15 i els 29 anys) la voluntat que el català, en el seu mateix domini lingüístic, arribi a tenir un estatut igual o semblant al que el castellà té en el seu és encara inferior (mentre que en els grups d’edat successius anirà incrementant-se, fins arribar al 35,5% dels parlants de 65 anys o més) i registra només un 24% (6’5 punts percentuals inferior als qui es declaren, en aquest grup d’edat,  parlants inicials de català i 13 punts inferior als qui s’hi declararien catalanoparlants d’identificació). A més, només una tercera part d’aquest parlants aspiraria que aquesta correspondència fos completa. En aquest grup d’edat el percentatge dels qui es decantarien per la paritat amb el castellà arribaria la seua xifra més alta: gairebé el 42% (2 punts per sobre del percentatge general) i els partidaris de la minorització del català sumarien una mica més de l’11%.

D’altra banda, entre els residents al·lòctons d’origen en l’estat Espanyol els partidaris d’un estatut bilingüe català/castellà arriba a gairebé el 48’5%, mentre aquest percentatge entre els al·lòctons procedents de fora de l’estat es redueix a gairebé el 43’5%. Al costat d’aquest grups, gairebé el 31% dels parlants al·lòctons procedents de l’estat Espanyol mostrarien la seua preferència per la minorització de la llengua catalana, mentre que aquest percentatge ascendiria al 25% entre els parlants d’origen al·lòcton.

936eb1fe50469dbd9acb651117bbe9b3


[1] Com es veurà, ens referirem a la comunitat objecte d’estudi com a comunitat autònoma de Catalunya (CAC) o com a províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona (del Regne d’Espanya), indiferentment, tot defugint les denominacions “Catalunya” o “Principat de Catalunya”, per mor de la precisió. El darrer terme pròpiament li escau a un territori més extens, que inclouria també l’actual departament francès dels Pirineus Orientals, mentre que el terme Catalunya (com sobretot el gentilici “català”) li escauria no sols a les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, a més del departament dels Pirineus Orientals, sinó potser també a la resta dels Països Catalans. En qualsevol cas he preferit ajustar-me a les denominacions oficials reals per a definir exactament què s’estava estudiant. Al cap i a la fi analitzem un estudi fet sobre usos lingüístics en un territori no sobirà i depenent de les institucions i de la població propis d’altres dominis lingüístics, cosa que explica la situació sociolingüística descrita. Amagar la realitat sota denominacions del que voldríem que fos és enganyar-se, i l’autoengany no és precisament una qualitat científica.
[2] Ja sé que paraules com aquestes dites per un catalanoparlants suposen vulnerar un tabú, però… eppur si mouve.
[3] Pot consultar-se aquesta dada en la pàgina 6 del dossier de Projecció de població 2012-2041 (base 2008), elaborat per l’Idescat i disponible a: https://www.idescat.cat/serveis/biblioteca/docs/cat/pp2021-2041pr.pdf
[4] Capaç de permetre que una mica més del 54% de la població al·lòctona procedent de l’estat Espanyol que declara saber parlar el català, i una mica més del 37% de la procedent de fora de l’estat que també declara saber-lo parlar, afirmin haver-lo après en la seua vida quotidiana.
[5] Fóra una bona idea adoptar la denominació inclusiva de llengua catalanovalenciana (a la manera del serbocroat o del galaicoportuguès) per a fomentar el reconeixement i la col·laboració entre els dos grans territoris del domini lingüístic?
[6] Anomeno “etodiversitat” a la diversitat cultural.