annual_report_icon

 

  • La llengua catalana apareix com la llengua d’ús habitual del 36’1% de la població més gran de 15 anys resident a les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, cosa que, en xifres absolutes representa 2.305.100 persones (a penes 15.500 menys de les que s’hi identifiquen, i gairebé 295.000 més de les que el català aquesta llengua com a llengua inicial).

 

 (Hi ha un seguit d’indicadors que ens permeten veure que aquest percentatge de “parlants habituals de llengua català” és en realitat inferior: l’ús del català en els aparells de telefonia mòbil, l’ús a la feina, l’ús amb els amics, l’ús amb els veïns… un ús habitual menor que encara és més petit en la franja d’edat més jove entre la població estudiada. Cal tenir en compte que per a un catalanoparlant habitual declarar-s’hi no implica en absolut que el català sigui l’única llengua de la qual fa un ús actiu o passiu al dia, mentre que algú que es declari castellanoparlant habitual cap la possibilitat que tingui aquesta llengua com l’única a què realment recorri en el seu dia a dia, o si no l’única, pràcticament l’única. D’altra banda es fa difícil dir saber si aquelles persones que es declaren bilingües habituals català/castellà, empren realment totes dues llengües en percentatges semblants o si, en realitat, i malgrat la seua percepció, aquest ús es troba decididament decantat cap a una de les dues llengües.)

 

  • De les 4.197.200 persones més grans de 15 anys residents a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) que declaren tenir com a llengua inicial una de diferent del català, només un 2’9% haurien adoptat aquesta darrera com la seua habitual.

 

  • Si suméssim ambdós contingents (català llengua inicial més bilingües inicials) el resultat seria de 2.779.100 persones, és a dir, que un 43’5% de la població més gran de 15 anys resident a la CAC declararia fer un ús entre freqüent i habitual de la llengua catalana (si bé només un 87% d’aquestes persones en farien un ús prioritari, i és de suposar que cap ni una un ús exclusiu). Per tant, aproximadament el 56’5% de la població catalana no fa cap ús (o un ús molt restringit) de la llengua catalana.

 

  • Els darrers 15 anys han estat de retrocés tant en xifres relatives com en absolutes: 278.000 parlants habituals menys, sols molt parcialment compensats per 255.000 bilingües habituals més.

 

  • En el rang d’edat entre 15 i 29 el percentatge de catalanoparlants habituals (prenent en consideració ara el total de la població resident a la CAC) ha caigut del 42’2%, del 2003, al 35’2% del 2018 (7 punts percentuals menys, tot i que 3’7 punts més que en 2008, l’any del pitjor registre, i gairebé 1 punt percentual de sota de la mitjana general).

 

  • La gran majoria del qui han abandonat l’ús habitual de la seua llengua inicial (diferent del català i/o del castellà) han passat a adoptar la castellà com la seua llengua d’ús general. Així ho haurien fet un mínim de 260.000 i un màxim de 290.000 persones (entre el 68’5 i el 80% de les qui haurien fet aquest canvi) Una mitjana del 74’2%, és a dir, tres quartes parts.

 

  • Les de persones que declaren usar només o preferentment el català en un activitat tan personal com l’escriptura de notes per a consum propi no arriben la 28% del total de la població més gran de 15 anys (el 81% dels quals afirmarien fer ús exclusiu del català en aquest punt), més de 8 punts percentuals per sota del percentatge que representarien els qui es declaren parlants habitual de català.

 

  • l’EULP2018 ens indica que un 10’5% dels castellanoparlants inicials haurien esdevingut catalanoparlants habituals, mentre que un 8’1% declararien haver esdevingut bilingües habituals català/castellà.

 

  • Entre dels bilingües inicials català/castellà, un 42’3% haurien esdevingut catalanoparlants habituals (per un 16’2% que haurien esdevingut castellanoparlants habituals), podem dir, per tant, que el bilingüisme inicial predisposa a la incorporació efectiva a la catalanofonia.

 

  • Els bilingües inicials català/castellà que s’identificarien amb la primera d’aquestes dues llengües: un 47’6%, contra un 8’6% dels qui ho farien amb la segona i un 43’8 que ho farien amb totes dues a l’ensems).

 

  • Només un 4’1 dels catalanoparlants inicials haurien esdevingut castellanoparlants habituals, mentre que un 5’1 haurien esdevingut bilingües habituals castellà/català. D’acord amb això, gairebé el 91% dels catalanoparlants inicials romandrien “habitualment” fidels a la llengua en els seus usos (aproximadament 1.830.000 persones), i només unes 82.500 d’ells hi haurien renunciat a favor de la llengua de l’estat (mentre que gairebé 100.000 haurien vist recular el seu ús del català fins a esdevenir bilingües habituals).

 

  • Només un 2’6% dels catalanoparlants inicials s’identificarien amb el castellà (unes 52.300 persones). Una mica més alta és el percentatge dels qui s’identificarien amb el castellà tant com amb la seua llengua inicial. En aquest cas parlaríem d’un 3’7% (poc més de 75.000 persones).

 

  • Entre els parlants inicials de llengües diferents del català i del castellà, gairebé la meitat acaben esdevenint parlants habituals de la segona, tot i que no arriben a la meitat d’aquest els qui declaren fer-ne un ús prioritari habitual.

 

  • En cap grup lingüístic no castellanoparlant inicial, la identificació amb aquesta llengua supera el 20% del total dels més grans de 15 anys del grup en qüestió).

 

  • Les dades semblen apuntar al manteniment del retrocés, però de manera moderada (pareix que les grans pèrdues registrades entre 2003 i 2013 no es tornaran a produir), retrocés motivat sobretot per l’increment dels usos bilingües i, de manera molt menys important, per la baixa natalitat dels catalans, dos fenòmens que poden veure’s parcialment compensats pel fet que, en la franja d’edat de 65 anys i més el percentatge de catalanoparlants habituals és 2 punts percentuals inferior al de castellanoparlants habituals (a diferència del que passava en 2003: 7 punts més de catalanoparlants habituals que no de castellanoparlants, i en 2013: més 11 punts percentuals més).