candle-burning-out-775x344

Les recerques estadístiques tenen tres principals punts febles: un de caràcter quantitatiu, relacionat amb la mostra (grandària, estratificació…) i dos més de caràcter qualitatiu, un de centrat en les qüestions que es fan, en el seu ordre i en el ventall de respostes possibles que s’ofereixen, i un altre de derivat del mitjà emprat a l’hora d’interactuar amb l’entrevistat (telefònic, telemàtic, entrevista directa…) i del fet que cap esperar de l’enquestat que tendeixi a voler fer un bon paper amb l’enquestador i, per tant que tendeixi, de manera més o menys conscient, a convergir en bona mesura amb la idea se n’ha fet, tot responent alguna cosa que pensi que serà ben rebuda per ell (o que, si més no, no serà mal rebuda). Per un altre costat, l’anàlisi de les dades obtingudes té les seues pròpies dificultats, entre els quals hi ha l’elecció del termes que hauran de servir per a presentar, en forma d’una descripció entenedora, els resultats al públic. Aquests termes transcriuen les dades matemàtiques a nocions discursives, una operació arriscada que ens pot dur a tergiversar allò que les dades realment indicarien. En el cas de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2018 (EULP18) dues de les nocions més problemàtiques emprades en la transcripció conceptual de les dades són les de “llengua inicial” i de “llengua habitual”. La primera comporta problemes específics: ¿hi ha realment “parlants inicials” de llengua catalana en el mateix sentit que diem que n’hi ha de llengua castellana, quan és obvi que les pantalles han entrat a formar part de la vida familiar de les nostres llars i que, en la mesura que difonen missatges sobretot en castellà, aquesta llengua ha passat a formar part del repertori lingüístic dels infants de llengua familiar catalana, ja des de ben petits? ¿L’existència d’un percentatge tan gran de castellanoparlants habituals, una bona part dels quals, a més, no té prou domini del català com per expressar-s’hi normalment, permet que la infantesa lingüística d’un nen de llengua familiar catalana romangui en el cercle d’aquesta llengua en la mateixa mesura que hi roman la d’un infant de llengua familiar castellana, llengua cap a la qual molts d’adults -i llavors, molts d’infants- catalanoparlants convergiran en adreçar-se-li? Pel que fa a la noció de “llengua habitual” els problemes se centren molt més en la seua l’ambigüitat. Què és un “parlant habitual” de català a Catalunya (un país on la majoria de la gent s’expressa en castellà i on el català no és conegut per tothom, ni tothom qui el coneix el coneix prou bé)? Realment un parlant entrevistat que declari parlar gairebé sempre o molt sovint en català, ho fa o només es pensa que ho fa, o respon així perquè així li agradaria que fos i, a més, vol que l’entrevistador ho cregui? Valorar realment l’ús “habitual” del català és, per tant molt difícil, i l’única manera de fer-ho amb honestedat és evitant centrar-se en la resposta (en realitat molt oberta) a la qüestió directa i passar a comparar i creuar les respostes a diferents qüestions indirectes formulades de la mateixa enquesta, en un exercici que ens permetrà conèixer millor els usos lingüístics reals de l’enquestat en compte de conèixer més aviat l’autopercepció que té al respecte. Si fem aquest aquest exercici sobre les dades de l’EULP18 veiem que els resultats, no sols confirmen el procés de substitució lingüística, sinó que deixen veure que aquest és més accelerat del que potser sembla a primer cop d’ull.

Convé ser conscients que les dades sobre el percentatge de catalanoparlants habituals entre la població més gran de 15 anys resident a la comunitat autònoma de Catalunya (CAC) es basa, en gran mesura, en suposicions interpretatives associades a les respostes que ofereixen els participants en l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP). Així, per exemple, considerar que els enquestats que trien l’opció de respondre “força” a la qüestió sobre en quina mesura usen el català en un dia qualsevol admet que formulem un dubte seriós sobre si realment l’usen força o si, senzillament, troben que ho fan, perquè, què vol dir “força”?. Fins i tot podríem demanar-nos què volen dir els enquestats quan responen a aquesta mateixa qüestió amb un “l’uso molt”. El quantitatius indefinits “molt” i “força”, en referència a l’ús quotidià del català (respostes que són les emprades per a quantificar l’ús habitual del català) no signifiquen el mateix quan són referits a l’ús quotidià dels castellà, ja que, per a algú que parli català, que el parli “molt” o que el parli ”força” rarament anirà mai més enllà del fet que l’usi en combinació amb una altra llengua, i pot arribar a significar que en faci un ús paritari amb el castellà (o amb un/uns altre o altres/altres idioma/idiomes). I tanmateix aquestes dues respostes són les que nodreixen el percentatge d’ús habitual. És més, la resposta “mitjanament” (emprada per a quantificar els usos bilingües català/castellà) pot entendre’s com un “més aviat poc”, mentre que la resposta  “l’uso poc” pot voler dir, en realitat, “no l’uso gairebé mai”. Del que podem estar segurs és que la resposta “no l’uso mai” vol dir que, efectivament, que no l’usa mai.

És de suposar que, en el cas de les entrevistes presencials, els enquestadors hauran mirat de desfer ambigüitats semàntiques, tot i així, es tractaria novament d’una suposició. Una suposició que la comparació sistemàtica de dades ens ajudarà a valorar, i ho farà, ai las!, amb resultats negatius per al català. I tanmateix, trobarem que en l’Enquesta d’usos múltiples de la població (EULP) corresponent a 2018 hi ha un seguit d’indicadors que ens permeten veure que el percentatge global de “parlants habituals de llengua català” és en realitat inferior al 36’1% declarat: l’ús del català en els aparells de telefonia mòbil, l’ús a la feina, l’ús amb els amics, l’ús amb els veïns… un ús habitual menor que encara és més petit en la franja d’edat més jove entre la població estudiada. Vegem-ho.

L’ÚS DEL CATALÀ AMB LES AMISTATS

Un àmbit d’ús destacat a l’hora valorar la vitalitat i les perspectives de futur d’una llengua és el de les relacions amb els amics (entre els quals sovint es trobarà parella). Aquest és un àmbit estudiat en la sèrie de les EULP des de 2003, que ens proporciona un altre cop dades clarament a la baixa en relació amb l‘ús de la llengua catalana. Així, mentre en l’estudi de 2003 el català era la llengua d’ús habitual en les relacions entre amics en un 39% dels casos (en exclusiva en el 57% d’ells), en l’estudi de 2018 ho és per a un percentatge d’escassament el 30% (a més a més ara en exclusiva només per als 34% del total dels casos), mentre que el castellà ha passat en 15 anys a ser la llengua de relació habitual en una mica més del 40%, a ser-ho en el 43%, un increment del 7% (si bé ho és en exclusiva en el 67% dels casos, un percentatge gairebé idèntic al de 2003, que era del 69%). A aquest ús habitual del castellà caldria sumar-hi el 5% de la població que declara relacionar-se amb els seus amics en castellà i en una altra llengua diferent del català.[1] Per la seua banda els usos bilingües català/castellà paritaris s’haurien incrementat en només una mica més del 3% els darrers 15 anys, arribant a representar el 18’3% en 2018. L’altra dada a tenir en compte és la irrupció de gairebé un 4% de la població que afirma relacionar-se amb les seues amistats només en una o més d’una llengua diferents, en tot cas, del català i del castellà.

Molts més usos combinats i paritaris de català i castellà, increment també dels l’ús habitual del castellà i aparició d’un percentatge petit de persones que declararien fer servir habitualment d’altres llengües en aquest àmbit, en què la davallada de l’ús habitual del català ha estat de més del 23%, havent-se passat de gairebé 2.195.000 persones que es relacionarien amb les amistats habitualment en català a només 1.905.000, ni més ni menys que 400.000 menys que les declararien que el català seria la seua llengua habitual, una contradicció flagrant que representaria una esmena a la totalitat de la dada sobre llengua habitual i que mostraria la veritable magnitud del desastre sociolingüístic que tenim al davant.[2] En qualsevol cas, és clar que en l’àmbit de les relacions d’amistat el català ha caigut en picat els darrers 15, havent estat substituït pel castellà i, fins i tot (potser de manera només provisional) per altres llengües.

La cosa és encara més greu si ens fixem en els percentatges de les franges d’edat més jove (entre 15 i 29 anys i del 30 anys als 44), en els quals els percentatges de parlants que declararien relacionar-se amb les seues amistats habitualment en llengua catalana serien, respectivament, de poc més del 27% i 24% (amb uns usos exclusius del català del 38% i del 35’5% respectivament), mentre que els usos bilingües català/castellà paritaris ascendirien, en el primer grup, a gairebé el 20% dels casos, mentre que l’ús habitual del castellà (o del castellà i una altra llengua diferent del català) arribaria a una mica més del 47’5% del casos en aquesta franja més jove i al 52’5% en la immediatament superior, unes xifres que, definitivament, fan pensar en un procés de substitució lingüística.[3]

Assenyalem que les dades són una mica millor entre els parlants autòctons, entre els quals l’ús habitual del català en aquest àmbit és d’un poc més del 45’5% (exclusius també en un 45’5% del casos), mentre que els usos bilingües català/castellà paritaris superarien el 22% i les usos majoritaris del castellà restarien en un 29’5% (exclusius en el 47% dels casos). La població al·lòctona procedent de fora de l’estat Espanyol pràcticament no usaria gens el català en les seues relacions d’amistat (ho faria només un 4% dels casos, i encara majoritàriament en usos combinats), mentre que habitualment usaria el castellà (o el castellà en combinació amb una altra llengua diferent del català) en un altíssim 73’5% dels casos. En aquest grup, l’ús habitual en l’àmbit de les amistats d’altres llengües diferents dels català i del castellà (que arribaria a una mica més del 13% dels casos, més del triple que l’ús habitual del català) seria fins i tot superior al dels usos bilingües català/castellà paritaris (que no arribarien al 7’5% del total). Potser als catalans els agrada acollir, però sembla clar que no els agrada relacionar-se amb les persones acollides, si més no els agrada fer-ho en la llengua del país.

Pel que fa als parlants al·lòctons procedents de la resta de l’estat, l’ús habitual que fan del castellà en les seues relacions d’amistat s’aproparia al 80%, presentant uns usos bilingües català/castellà paritaris del 18% i deixant el català com a llengua de relació habitual amb els amics en un testimonial 8’4%. Aquí, la norma de convergència lingüística al castellà es fa notar en tota la seua força i contundència.

L’ÚS DELS CATALÀ EN ELS MISSATGES DE TELÈFON MÒBIL

El percentatge de la població més gran de 15 anys que declara fer servir només o sobretot el català en els seus interaccions mitjançant smartphone no arriba a una quarta part del total (el 23’6%),[4] mentre que l’ús exclusiu o majoritari del castellà en aquest àmbit s’enfila 43’2% del total (gairebé el 48% si hi sumem el percentatge dels qui afirmem usar, paritàriament el castellà i una altra llengua diferent del català), restant els usos paritaris bilingües català/castellà limitats a un 13’5% de les interaccions. Si valorem la importància per a la comunicació interpersonal que adquireixen, cada cop més, aquests aparells, potser hauríem de qüestionar-nos, un cop més, i novament a la baixa, els percentatges de parlants que es declaren catalanoparlants habituals (que potser en declarar-s’hi pensen en situacions comunicatives diferents a les que tenen lloc mitjançant aparells electrònics, les quals, tanmateix, formen ja una part quantitativament important de les nostres interaccions lingüístiques quotidianes).

A més, el problema adquireix un to encara més greu quan constatem que són justament els parlants de la franja entre 15 i 29 anys els qui recorren menys a usar el català amb el mòbil (2 punts percentuals per dessota de la mitjana),[5] mentre que són els parlants de la franja entre 44 i 64 anys els qui en fan un us més alt (4 punts per sobre de la mitjana). Pel que fa als usos bilingües català/castellà, els parlants entre 15 i 29 anys declararien recórrer-hi en les seues interaccions mitjançant smartphone un 21’5% del total del rang d’edat (8 punts per sobre de la mitjana). Justament són els parlants més joves, la gran majoria d’ells escolaritzats en català, els qui menys ús habitual fan del català en aquest àmbit i els qui hi fan un ús més majoritari del castellà (el 43’6% dels parlants entre 15 i 29 anys, un percentatge al qual cal afegir un 6’4% que afirmen usar, paritàriament el castellà i una altra llengua diferent del català, cosa que situaria aquest grup 2 punts percentuals per sobre de la mitjana i el faria arribar al 50% del total d’aquesta rang d’edat).

LA LLENGUA DE RELACIÓ AMB ELS COMPANYS DE FEINA

Pel que fa a la llengua de relació habitual amb els companys de feina el castellà manté un clar avantatge sobre el català: 30’4% d’ús habitual del català (un ús exclusiu en el 50% dels casos), davant d’un 39’2% d’ús habitual del castellà (un ús exclusiu en el 66% dels casos), al qual cal sumar un 2’8% que declararia usar habitualment de manera paritària el castellà i una altra llengua diferent del català. Per la seua banda, els usos bilingües català/castellà paritaris representarien un 20’2%.[6]

Tampoc aquí les dades semblen concordar amb l’una mica més del 36% de catalanoparlants habituals declarats.

LLENGUA USADA A LA LLAR

Un percentatge que tampoc no trobaria recolzament en el de les llars a que tindrien el català com a llengua habitual és 3’3 punts percentuals inferior (un total del 32’8%, només el 83% declaren fer servir en exclusiva aquesta llengua). Per contra, el percentatge de llars que declarien tenir com a llengua habitual de relació dels seus integrants el castellà és del 47’8%  (el 80% dels quals farien un ús exclusiu d’aquesta llengua), és a dir, només un 0’8% inferior al percentatge de parlants habituals d’aquesta llengua més grans de 15 anys. Per la seua banda, el percentatge de llars en què els seus membres declararien mantenir usos bilingües català/castellà seria 0’4 punts superior al percentatge de la població estudiada que declararia tenir aquest mateixos usos, mentre que el percentatge de llars que usarien habitualment una llengua diferent del català i del castellà, o que declararien usos lingüístics bilingües castellà/una altra llengua diferent del català, seria 3 punts superior als percentatges de la població general (més gran de 15 anys) que declararia aquests usos habituals.[7]


[1] Els qui s’hi relacionarien en català i, en la mateixa mesura en una altra llengua diferent del castellà suposarien un irrellevant 0’3% del total.
[2] Un panorama semblant apunten les dades sobre usos lingüístics amb els veïns, que assenyalen un ús habitual del català de poc més del 31% davant d’ús habitual del castellà de gairebé el 48% i d’uns usos bilingües català/castellà paritaris al voltant del 17%, que representarien, respectivament, en relació amb el 2003, un descens del 17% per al català i un increment de gairebé el 9% per al castellà, mentre que els usos bilingües es mantindrien estables. Aquestes dades coincideixen amb les assenyales per a les relacions amb les amistats (amb una mica més d’estabilitat per al català, cosa que s’explicaria fàcilment pel fet que la relació amb els veïns seria més estable per trobar-se lligada, en part, a la propietat immobiliària). En xifres absolutes, la davallada en aquest cas hauria estat de gairebé 150.000 parlants, i la diferència amb la xifra absoluta de parlants que es declaren com a catalanoparlants habituals seria de poc menys de 320.000 persones.
[3] En el cas del usos lingüístics declarats amb els veïns observem la mateixa pauta: 30% d’ús habitual del català i 47’5% d’ús habitual amb el castellà en la franja entre 15 i 29 anys, i 26’5% d’ús habitual del català per un 51% d’ús habitual del castellà en la franja immediatament superior (entre 30 i 44 anys). Els usos bilingües en ambdós casos es trobarien, novament, al voltant del 17%.
[4] Un irrellevant 0’4% declararia fer un ús paritari del català i d’una altra llengua diferent del castellà. La majoria dels qui recorrerien al català en les seues interaccions mitjançant smartphone serien els parlants inicials de català i els qui, tenint aquesta llengua com a inicial o no, s’hi identifiquen.
[5] Un 1% més declaren fer servir, paritàriament, el català i un altra llengua diferent del castellà.
[6] L’ús d’altres llengües diferents del català i del castellà en la relació habitual amb els companys de feina representaria un 4% del total dels casos.
[7] Val a dir, però, que aquesta manca de correspondència entre percentatges podria explicar-se per un altre motiu. Tots dos conjunts de dades podrien ser coherents en la mesura que consideréssim que la nupcialitat dels catalanoparlants habituals i/o la natalitat en les parelles catalanoparlants habituals, o que han decidit transmetre el català als seus fills, són inferiors a les de les parelles castellanoparlants habituals o que han decidit transmetre aquesta llengua als fills i, sobretot, significativament inferior al nombre de parelles que habitualment no empren ni el català ni el castellà. Aquesta hipòtesi, que a manca de dades no podem verificar, semblaria recolzada, tanmateix, pel fet que l’ús habitual del català s’incrementa amb el nivell d’estudis, un factor que també es relaciona amb el descens de la fertilitat.