photo_2019-09-09_15-07-04

Rellegint els articles i els manifestos que s’han fet públics en defensa de la l’escola catalana i de la consideració del català com a llengua vehicular de l’ensenyament és fàcil d’adonar-se d’una cosa: els partidaris de l’escola catalana i de la vehicularitat del català senten la necessitat de justificar-se.

L’oficialitat del castellà a Catalunya, el seu ús i la seua introducció a l’escola com a llengua vehicular són defensats pels seus partidaris com un dret (un dret que, per cert, no tindrien els parlants d’altres llengües també emprades quotidianament a Catalunya) i acceptats per tothom com a tal, i només qüestionats per alguns en nom de l’oportunitat.

Per contra, l’oficialitat del català, el seu ús públic i el seu caràcter de llengua vehicular a l’escola es defensen amb arguments pedagògics i amb apel·lacions a la diversitat i a la “riquesa” cultural perquè es veu que, per si sols, no constitueixen un dret natural dels catalans.

La conseqüència inevitable d’aquest plantejament és que el castellà esdevé totalment inqüestionable (una qüestió de principis), mentre que la defensa del català esdevé una opció discutible i, per tant, qüestionable.

El castellà no es toca. Al català, però, li cal seduir, i per tant, la llengua per defecte acaba sent el castellà. Allí on predomina el castellà la situació és normal, allí on no predomina la situació és estranya i cal que es justifiqui. El castellà és neutre, el català és opinió.  El castellà és comunicació, el català és política. El castellà és aproblemàtic, el català és problema. El castellà és, mentre que el català, si vol ser de la mateixa manera, és imposició. Una desigualtat de principi que explica que, com deia, en els manifestos de suport a l’escola catalana s’acabi parlant més del castellà i de l’excel·lència de l’ensenyament d’aquesta llengua a l’escola, dels resultats obtinguts pels nostres estudiants en llengua castellana, que no pas del català i del dret dels catalans (de soca o nous, tant se val) a tenir una escola catalana.

Poc avançarem sense un canvi de perspectiva. Poc avançarem si no prenem consciència que el nostre sotmetiment i la nostra subordinació han arribat a penetrar tant en la nostra ànima que ens entelen l’enteniment.

Permeteu-me, abans de continuar, que faci un breu incís aclaridor d’a què em refereixo quan parlo de “subordinació que entela la nostra ànima”:

Les relacions entre individus, totes les relacions, fins i tot les de parella, són, també, relacions de poder, i si la història l’escriuen els vencedors, la ideologia social, la mentalitat dominant, hegemònica i invisible, són els valors, les creences i les expectatives dels grups socials dominants.

Som socialitzats en aquests valors, les creences, les expectatives… dominants que predeterminen les decisions que prendrem i els judicis sobre les iniciatives, les accions i les propostes que aquestes decisions generin. Hi som socialitzats de manera inadvertida i involuntària, perquè aquests valors, creences i expectatives, pel fet de ser hegemònics, són vistos, no com una ideologia, sinó com el sentit comú, com allò normal, com allò que no pot ser altrament, com allò, en definitiva, que es dóna per suposat i que, en tant que suposat, és invisible i salvaguardat de la crítica. Difondre aquells valors, creences, expectatives és ensenyar. Posar de manifest, si s’escau, la injustícia que amaguen, qüestionar-los o, simplement, mostrar-los com allò que són: valors hegemònics i no veritats d’un hipotètic sentit comú, és titllat d’adoctrinament, i de seguida, els qui ostenten l’hegemonia posen en marxa els mecanismes que hauran de reprimir el dissident, el qui no s’adapta.

La valoració que fem de les llengües, la percepció que en tenen els parlants, els usos que en fan, la justícia de les reivindicacions que hi tenen a veure i, en definitiva, llur vida i mort també es troben predeterminats per aquesta mentalitat social que reflecteix la ideologia del vencedor. Com la resta de la ideologia social, la ideologia lingüística l’estableixen, la difonen, la tradueixen en lleis i la consagren els grups lingüístics dominants, que com més dominants són, més incrementen el seu domini (perquè el poder fa poder…)

Els Països Catalans no són cap excepció a aquesta regla. Aquí, la ideologia lingüística és també la del grup dominant a l’estat (als estats) en què es desenvolupa la vida política dels seus habitants. I aquest ideologia ens dur a creure’ns en l’obligació de justificar la nostra existència lingüística plena i lliure, és a dir: normal.

Tanmateix, els catalans som un poble tan digne com qualsevol altre, un poble al qual no li cal seduir ningú perquè mereix respecte incondicional. Quan comprenguem això, serem capaços de desfer-nos de prejudicis i d’entendre la nostra situació de manera desemboirada. Quan passi això, si és que som capaços de fer que passi i els prejudicis no ens acaben matant, en confrontar-nos a la nostra situació, serem capaços de fer-nos, i de respondre’ns, preguntes com les següents, preguntes que ara, colgats en una ideologia lingüística que ofega ni se’ns acudeixen:

Com és que els catalans, com a nació que som, no tenim garantit el dret a tenir una escola catalana, una escola que empri el català com a llengua vehicular i que es projecti al món, i se’l miri, des d’una perspectiva catalana? ¿com és que se’ns qüestiona, als catalans, el dret a tenir una escola catalana, com els portuguesos tenen dret a una escola portuguesa, els flamencs a una escola flamenca, els anglesos a una escola anglesa, els suïssos alemanys a una escola suïssa alemanya i els castellans a una escola castellana (és a dir, en castellà i que es mira el món des d’una perspectiva hispànica, perquè al cap i a la fi, és impossible no mirar-se el món des d’una perspectiva determinada)? Com és que els catalans no tenim dret a voler, per al català, a Catalunya, el mateix estatus que el castellà, té a Castella? ¿Com és que no se’ls qüestiona, a les comarques històricament castellanoparlants del País Valencià, que la seua escola tingui el castellà com a llengua vehicular i, en canvi, és encara ara impossible una escola valenciana en les mateixes condicions a les comarques històricament catalanoparlants del País Valencià? Com és que no tenim dret a voler per a nosaltres el que els altres volen per a ells? Tenen dret a dir-nos, les institucions espanyoles i els qui els donen suport, que nosaltres no mereixem tenir el que ells sí que volen per a ells mateixos?

¿Ens adonem que justícia no és igualtat sinó equitat i que, per tant, ser just, implica donar-li a  cadascú el que li correspon, tractant de manera igual el que és igual, però de manera diferent el que és diferent? ¿Ens adonem, d’acord amb això, que si catalans i castellans som iguals, nosaltres tenim dret, a Catalunya i per a la llengua catalana, el mateix tracte que rep el castellà a les terres de llengua castellana? ¿Som realment iguals davant la llei espanyola i les seues institucions? ¿O és que, constitucionalment, n’hi ha uns que són més iguals que els altres, uns que són libres e iguales i uns altres que, perquè no devem ser tant bons, ho som només en la mesura que els primers ens deixin?

¿Som prou conscients que, contràriament al que el mite diu, la llengua habitual no es tria, sinó que constitueix un fet social que ve determinat per l’entorn i que els tries lingüístiques són tan socialment condicionades com les tries de vestimenta o les de naturalesa econòmica? ¿Som prou conscients que les llengües desprotegides i afeblides no són atractives, ni el seu ús social resulta exempt de problemes, de manera que optar per elles és un acte de militància insostenible a la llarga? ¿Som conscients que les llengües desprotegides i afeblides, les llengües que no s’identifiquen amb el poder, són rarament les triades per la immigració per a socialitzar-se en la societat d’acollida? ¿Som conscients que la seua vehicularitat a l’escola és una condició, insuficient, però absolutament necessària, per a la pervivència d’una llengua desprotegida i afeblida que, altrament, no es triaria, ni s’aprendria, si no fos en un improbable acte de militància? ¿Som, en definitiva, prou conscients que només es pot triar entre allò que es troba igualtat de condicions, i que una llengua que no es domina prou i/o que resulta d’ús problemàtic perquè no tothom la coneix, és inelegible?

Voleu llibertat d’elecció lingüística? Doncs garantiu el coneixement del català en una escola que li doni el tractament pedagògic necessari perquè tothom el sàpiga, de manera que es trobi en condicions de ser triada com a llengua habitual i llengua de transmissió intergeneracional.

Per què en diuen “elecció de la llengua vehicular”, quan volen dir rebutjar aprendre el català? Per què en diuen “elecció de la llengua vehicular”, quan volen dir viure a Catalunya al marge de l’escola catalana, al marge de la llengua catalana? Per què en diuen “elecció de la llengua materna —de la llengua inicial— com a llengua vehicular de l’escola”, quan l’única llengua elegible és el castellà, i no cap de les altres més de dues-centes llengües que actualment es parlen a Catalunya? Per què en diuen “dret” de donar als pares a triar entre ensenyament en català o ensenyament en castellà a Catalunya, quan ningú té aquest “dret” allí on la llengua és el castellà? Com pot ser un dret allò que, alhora que el vols per a tu, consideres que no li escau a l’altre? Per què si és dret i un deure aprendre la llengua de la societat d’acollida, quan aquesta és el castellà, aprendre aquesta llengua és una “imposició” quan es tracta del català? Per què en diuen “dret” quan volen dir privilegi (el privilegi del poderós).

Per què un italianoparlant, o un lusoparlant, o un francòfon… són lliures de saber o no saber castellà, però per a un catalanoparlant aquesta possibilitat és inexistent? Com és que un castellanoparlant és lliure de saber o no saber italià, ni portuguès, ni francès… i fins i tot és lliure de saber o no català… encara que visqui a Catalunya, però a un catalanoparlant no li està permès no saber castellà… encara que no es mogui de casa seua?

¿Com és que saber català és optatiu i saber castellà constitucionalment obligatori? ¿Com és que no hi ha cap catalanoparlant inicial que no sàpiga també castellà i en canvi hi ha tants no-catalanoparlants inicials que no saben català, o que ni tan sols no l’entenen? ¿Com és que exigir el català, a Catalunya, és una imposició, i exigir el castellà, a Castella… i a Catalunya, no ho és? ¿Com és que hi ha qui diu que l’escola catalana i els esforços per retornar-li al català la posició que li correspon a Catalunya és fer «como Franco, per al revés», quan fer com el dictador, però a la inversa, fóra imposar el català a Castella? ¿Com es pot “imposar” el català, a Catalunya?

Com voleu que no estiguem amoïnats quan, l’any 1900, els Països Catalans eren un espai 100% catalanoparlant i en l’actualitat el català no és la llengua habitual ni d’un terç de la població? ¿Com no hem de sentir-nos ofesos quan el futur del català es decideix fora de Catalunya? No podem decidir el futur polític del nostre país, perquè aquest futur no ens afecta només a nosaltres, però una majoria aliena a Catalunya es reserva, ja sigui directament, ja sigui a través dels seus representants a les Corts i al govern de l’Estat, el dret de decidir el futur de la nostra llengua, que només ens afecta a nosaltres. Aleshores, ¿com no hem de sentir-nos desesperats sent una minoria nacional en un estat supremacista que es reserva el dret de decidir sobre la vida o la mort de la nostra llengua, sabent que la llibertat lingüística dels catalanoparlants és precària i condicional? ¿Com no ens hem d’amoïnar quan veiem que entre nosaltres hi viu tanta gent que ens voldria reduïts a una reserva, i a qui no li sap greu de veure’ns tancats a la presó?

¿Tenim dret a resistir-nos a l’assimilació forçosa, per molt que les lleis i les sentències espanyoles la promoguin i la forcin? Per què hem de viure constantment assetjats, menyspreats i humiliats?

I acabo amb les preguntes més bàsiques: qui s’han cregut què són ells? I qui s’han pensat què som nosaltres?