ANÀLISI DE LES DADES DE L’ENQUESTA D’USOS LINGÜÍSTICS DE LA POBLACIÓ. 2018 ÀMBIT TERRITORIAL DE L’EBRE (pdf)

EULP2018. RESULTATS ÀMBIT TERRITORIAL DE L’EBRE. DADES

EULP2018. RESULTATS ÀMBIT TERRITORIAL DE L’EBRE. DOSSIER DGPL

1200px-Comarques_de_les_Terres_de_l'Ebre.svg.png

INTRODUCCIÓ

LA LLENGUA DE LES TERRES DE L’EBRE

Les quatre comarques de la regió de l’Ebre constitueixen l’àmbit territorial del Principat de Catalunya on l’ús habitual de la llengua catalana és més elevat. Aquest fet, àmpliament conegut per la població del territori (i captat intuïtivament per aquesta en el seu dia a dia) tendeix a ocultar, però, una dada tan objectiva com aquesta: el català, com a llengua d’ús habitual a les Terres de l’Ebre,[1] hauria experimentat una davallada del 20% en els darrers 15 anys, passant de ser la llengua habitual del 90% de la població, a ser-ho de poc més del 72% (alhora que el castellà hauria passat de ser la llengua d’ús quotidià habitual del 7’5% en 2003 a ser-ho de l’11’5% en 2018).

Allí on, però, es fa notar més la penetració de la llengua castellana és l’increment que experimenten els usos mixtos (bilingües català/castellà) entre la població de llengua inicial catalana, que sense abandonar del tot aquesta llengua, la substitueixen pel castellà en una bona part de els seues interaccions diàries. En els darrers anys, per tant, s’ha registrat un procés progressiva castellanització dels usos lingüístics quotidians, en detriment de l’ús de la llengua catalana.

Un seguit de causes concorren a explicar aquest fenomen: el fet que la població efectivament bilingüe de els Terres de l’Ebre sigui la catalanoparlant inicial (cap parlant inicial d’una altra llengua té, d’entrada, ni el deure legal ni sovint la necessitat de saber català, i de fet, a  l’àmbit de l’Ebre, més de 14.000 persones declararien no saber-lo parlar, més d’un terç de les quals, afirmarien, a més, ni tan sols entendre’l), l’existència de múltiples entrebancs a l’ús normal de la llengua catalana (que fa que, en molts àmbits aquest ús sigui pràcticament inexistent), l’arribada, les dues darreres èpoques d’un contingent molt elevat de població immigrada parlant de llengües diferents del català (i sovint parlant de castellà), la tendència dels catalanoparlants a canviar de llengua quan el seu interlocutor no els respon en català, o fins i tot a interpel·lar-lo directament en castellà quan pressuposa que ha vingut de fora o, simplement, si no el coneix, la constatació per part dels nouvinguts que la llengua del poder és la castellana i que el català no passa de ser optatiu i opinable (consideració, aquesta darrera, que comparteixen amb molts catalanoparlants autòctons després de segles de condicionament lingüístic)… tot plegat fa que l’alt percentatge de catalanoparlants habituals a l’Ebre, per tant, no hagi representat un factor suficient per a la integració lingüística activa de la població immigrada, ans al contrari: hauria estat la població autòctona la que hauria canviat els seus usos lingüístics per a acostar-se als d’una població nouvinguda que s’hauria socialitzat en castellà.

Aquesta capacitat d’atracció de la llengua castellana és especialment remarcable si tenim en compte que, en els darrers 10 anys, el percentatge de població immigrada de llengua inicial castellana més gran de 15 anys ha minvat, mentre que la de llengua inicial no castellana s’ha incrementat lleugerament, i tanmateix, és l’ús del castellà el que continua creixent i no el de la llengua en principi més parlada al territori (passaria, per tant, que la llengua amb menys parlants inicials del territori seria la que incrementaria més el seu ús).

I tanmateix, les dades posen de manifest que, paral·lelament a aquesta extensió de l’ús del castellà per els comarques de l’Ebre, s’hauria produït una significativa penetració del català entre la població d’origen immigrat, penetració que hauria comportat un notable increment del coneixement passiu d’aquesta llengua (comprensió oral i escrita) entre els nouvinguts.

En definitiva, les Terres de l’Ebre seguirien el mateix patró en l’evolució dels usos lingüístics que segueix la resta de la població de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, que malgrat tendir a mantenir-se lleial al català, es veu progressivament minoritzada lingüísticament en el seu domini lingüístic per l’arribada, en el transcurs dels darrers 100 anys, de grans quantitats de població immigrada cada cop més difícil d’integrar lingüísticament pels entrebancs que imposa un estat que, lluny d’identificar-se amb el català, veu aquesta llengua més aviat com un cos estrany i un factor de distorsió, però també, i sobretot, per la bilingüització forçada de la totalitat de la població catalanoparlant inicial en castellà (una llengua que els generacions més noves ja tendim a veure tan nostra com la nostra). La diferència amb la resta de territoris catalans ha estat que, a l’Ebre, l’arribada de població immigrada abans del canvi de segle ha estat percentualment molt escassa, cosa que ha fet ha fet que els efectes sociolingüístics no s’hagin notat gaire fins al darrer vintenni, quan entre 30.000 i 35.000 persones hi ha arribat procedents de fora dels territoris de llengua catalana (als quals cal sumar un percentatge significatiu de persones procedents d’altres àmbits del domini lingüístic català però de llengua habitual castellana).

La migradesa dels fluxos immigratoris anteriors al canvi de segle explicaria la vitalitat del català a les nostres comarques, una vitalitat que ha minvat considerablement després que la darrera onada ens hagi afectat en la mateixa mesura que a la resta de territoris del domini lingüístic. La molt baixa natalitat de la població originària del territori s’hauria afegit al aquest fenomen i hauria contribuït a la davallada, que s’hauria notat en tots els àmbits des dels més íntims (la llar, els amics, els veïns, els companys de feina…), fins als més públics (àmbit del petit i el gran comerç, de l’administració, dels estudis i dels companys de feina, de la sanitat…), si bé, a l’Ebre, encara es pot dir que l’àmbit laboral funciona com un espai de socialització en català (malgrat que el castellà cada cop hi és més present), cosa que ja no passa en cap àmbit territorial més.

En realitat tot sembla indicar que la hibridació lingüística amb el castellà per part de la població catalanoparlant inicial i de la població d’origen exterior als dominis lingüístics del català i del castellà és més gran encara en el si de la llar que en l’espai públic, cosa que indicaria una marcada tendència a la integració de poblacions d’orígens diferents que, si les condicions sociolingüístiques no fossin tan desfavorables a la llengua catalana oferiria, un horitzó molt positiu de cara a la seua difusió i ús, però que, en els actuals condicions, ha comportat una minva significativa en el seu ús exclusiu o habitual, acompanyada d’un correlatiu increment en els usos mixtos, cosa que deixa la porta oberta a un futur ple d’incerteses, especialment tenint en compte que, pel que fa a la transmissió intergeneracional de la llengua, les dades territorialitzades que ens ofereix l’EULP18, si bé són favorables al català, ho són en percentatges clarament inferiors als globals de la comunitat autònoma catalana (CAC).

Apuntem, a més, que, en el cas dels nouvinguts de fora del domini lingüístic del castellà, la disminució de la transmissió de la llengua d’origen oscil·laria entre el 36% i el 38% en la primera generació (en aquest cas, però, a favor del castellà de manera aclaparadora).

Abans d’acabar paga la pena destacar una especificitat sociolingüística detectada en el cas de les Terres de l’Ebre, on, a diferència del que passa en el global de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, el nombre de persones residents més grans de 15 anys que identifiquen el català com la seua llengua d’identificació és menor que el percentatge de catalanoparlants habituals. Paral·lelament, apareix per primer cop un percentatge estatísticament rellevant de parlants que declaren identificar-se a l’ensems amb el català i el castellà, que arriba al 6’7% del total de més grans de 15 anys (quan, en 2008, l’àmbit de l’Ebre era l’únic en què aquesta identificació era tan escassa que ni tan sols se li assignava cap percentatge). La lectura conjunta de dades com aquestes semblen apuntar que, en el nostre territori, el prestigi de la llengua catalana entre la població és inferior al que té en els altres àmbits territorials, cosa que, més tard o d’hora pot acabar redundant en la seua capacitat d’atracció.

Malgrat això, l’àmbit de l’Ebre destacaria per la una lleugerament més alta fidelitat lingüística a l’hora de no desistir de l’ús públic de la llengua, si bé, la tendència és a la baixa si ho comparem amb les dades dels estudis anteriors. En aquest sentit, la dada més destacada fóra la referida al manteniment en català quan l’interlocutor respon en castellà, un capteniment lingüístic que presenta percentatges serien clarament inferiors als declarats 10 anys enrere, quan pràcticament un de cada quatre entrevistats declarava mantenir-se en l’ús del català. Per contra, l’any 2018 aquest percentatge hauria davallat fins al 18’4% de les persones entrevistades continuaria la conversa en castellà, mentre que, paral·lelament, hauria crescut la tendència a convergir amb el castellà emprat per l’interlocutor.

Al cap i a la fi, el castellà és l’única llengua que la totalitat dels residents a les Terres de l’Ebre afirmen entendre, l’única que arriba a un gairebé 99% de persones que afirmen saber-lo parlar, i l’única que sap escriure el 95% de la població, i també aquella en què la població que té totes aquests competència afirma dominar-la de manera excel·lent (força per damunt del domini que afirmen tenir en català aquells que s’hi declaren competents). La veritable llengua franca de les Terres de l’Ebre. L’habitual de cada cop més gent.



CONEIXEMENT DEL CATALÀ

 El 88’5% de la població més gran de 15 anys de la regió de l’Ebre declara saber parlar el català (autovalorant el seu domini de la llengua una mitjana de 8’3 punts sobre 10, 1 per damunt de la mitjana de la Comunitat autònoma de Catalunya). Dit altrament: fins un 11’5% de la població més gran de 15 anys de les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta declaren no saber parlar la llengua del país, cosa que representaria, en xifres absolutes, una mica més de 14.000 persones.[2]

Deu anys enrere, el percentatge de persones més grans de 15 anys residents a la regió de l’Ebre que declaraven no saber parlar català era 5’3 punts percentuals superior (16’8%) i arribava en xifres absolutes, a una mica més de 22.000 persones, és a dir, unes 8.000 persones més que en l’actualitat, davallada que, com veurem una mica més endavant, caldrà atribuir fonamentalment a la pèrdua general de població experimentada a les comarques de l’Ebre els darrers 10 anys, motivada principalment per la marxa d’una part de la població immigrada arribada els anys immediatament anteriors a 2008.

Aquesta millora, tanmateix, no es fa notar en relació amb la població resident a l’àrea de l’Ebre que declara entendre el català (amb una autovaloració mitjana de 8’8 sobre 10, una mica per sobre la valoració mitjana de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona). Aquí els percentatges de 2008 i 2018 experimenten una variació estadísticament irrellevant, restant en una mica menys del 4% del total de la població més gran de 15 anys la que declara no entendre la llengua del país, cosa que, en xifres absolutes representaria una mica més de 5.000 persones (una xifra molt semblant a la de 10 anys enrere i que apuntaria a l’existència d’una fracció molt petita però estable i no estadísticament irrellevant de residents que no sols no saben parlar català sinó que es mantindrien al marge de la llengua del país, malgrat ser, encara, com veurem tot seguit, la usada majoritàriament al territori).

En relació amb la comprensió lectora en català i la capacitat d’escriure la llengua, els qui no se’n declaren capaços d’entendre textos escrits en català representarien el 12’5% del total de la població més gran de 15 anys (és a dir, unes 15.500 persones),[3] mentre que els qui declararien no saber escriure aquesta llengua arribarien al 29% del total dels més grans de 15 anys (unes 36.000 persones).[4] En ambdós casos es constata una millora en relació amb les dades de 2008, quan els qui afirmaven no entendre el català escrit eren el 19’6% (més de 25.500 persones) i quan els qui asseguraven no saber-lo escriure superaven el 40’5% del total (una mica més de 62.500 persones, 25.500 més que en l’actualitat).

Podem dir, per tant, que la llengua catalana, malgrat la competència amb la llengua castellana i a pesar de totes les limitacions i dificultats amb què topa a diari, continua sent, a la regió de l’Ebre, una llengua prou viva com per aconseguir difondre’s de manera significativa entre la població immigrada, una difusió tanmateix centrada en les competències passives.[5]

LLENGUA INICIAL

El català, com a llengua inicial de la població, registra, a la regió de l’Ebre, l’any 2018, un creixement de l’1’7 punts percentuals respecte de fa de 10 anys,[6] fins arribar al 66’7% del total dels residents més grans de 15 anys.[7] Aquest increment en xifres relatives, però, no es correspon a un augment real, ja que, en xifres absolutes, el saldo final apuntar una pèrdua de 2.300 parlants (atribuïble, principalment, al creixement natural negatiu d’aquest grup de població),[8] situant-se actualment en gairebé 102.000 parlants inicials de llengua catalana. La raó d’aquest contradicció entre un creixement relatiu i una davallada absoluta cal cercar-la en la pèrdua general de població registrada per la regió de l’Ebre des de 2008 (període en què s’hi ha passat de 187.468, a primer de gener de 2008, a 178.156, a primer de gener de 2018).

La població resident a l’Ebre de llengua inicial castellana representaria el 15% del total dels més grans de 15 anys (gairebé 23.000 persones), mentre que la que té com a llengua inicial una diferent del català i del castellà arribaria al 12% (gairebé 18.500 parlants), la qual cosa representaria una davallada d’unes 7.500 persones en el primer cas (gairebé 4 punts percentuals menys des de 2008), mentre que, en el segon, la quantitat s’hauria mantingut sense canvis significatius.

La més gran pèrdua de població castellanoparlant inicial, que hauria caigut més del triple que la població catalanoparlant inicial explicaria, per tant, juntament amb l’estancament de població de llengua inicial diferent de la catalana i de la castellana, el lleuger increment en el percentatge de catalanoparlants inicials que indicàvem al principi.

Destaquem, per últim, que el percentatge de població ebrenca que declararia tenir com a llengua inicial alhora la catalana i la castellana (bilingües inicials) seria estatísticament irrellevant (com ho seria també la que declararia ser bilingüe inicial català/una altra llengua diferent del castellà o castellà/una altra llengua diferents del català).[9]

LLENGUA HABITUAL

Pel que fa a la llengua declarada com a habitual, la davallada és molt més pronunciada, arribant a les 6.300 persones menys en 10 anys. En canvi, la quantitat de persones que es declaren bilingües habituals català/castellà a les comarques de l’Ebre ha crescut una xifra molt semblant (6.800), la qual cosa sembla indicar que s’ha registrat un procés progressiva castellanització dels usos, segurament motivada per l’increment de població nouvinguda i procedent de fora del domini lingüístic català, que s’ha traduït en un clar increment dels usos mixtos en detriment de l’ús de la llengua catalana. L’alt percentatge de catalanoparlants habituals a l’Ebre, per tant, no hauria representat un factor de facilitació de la integració lingüística activa de la població immigrada. De fet, el fenomen detectat seria el contrari: és la població autòctona la que canvia els seus usos lingüístics per a acostar-se als d’una població nouvinguda que se socialitza en castellà. Tot plegat crida especialment l’atenció si tenim en compte que, els darrers 10 anys, el percentatge de població immigrada de llengua inicial castellana més gran de 15 anys ha minvat, mentre que la de llengua inicial no castellana s’ha incrementat lleugerament. Estaria passat, per tant, que la llengua amb menys parlants inicials del territori seria la que incrementaria més el seu ús.[10]

La pèrdua de 2.300 parlants inicials de català explicaria parcialment la davallada en parlants habituals en aquesta llengua. El retrocés de l’ús exclusiu del català cap als usos mixtos hauria afectat, per tant a uns 4.000 parlants, mentre que n’hi hauria uns 2.500 que, partint d’una llengua inicial diferent de la catalana haurien avançat cap a usos més o menys paritaris del català i del castellà (si més no, d’acord amb la seua percepció).[11]

En qualsevol cas, si parlen en xifres relatives, el percentatge declarat de catalanoparlants habituals més grans de 15 anys hauria davallat només 0’5 punts percentuals en 10 anys (un altre cop, la pèrdua real de parlants es veu emmascarada per la davallada de població) i seria, actualment del 72’2% (és a dir, poc més de 110.000 persones),[12] mentre que el percentatge de bilingües habituals català/castellà hauria passat de ser estatísticament irrellevant l’any 2008 a representar el 4’4% de la població ebrenca actual.

En el cas del castellà la pèrdua de parlants habituals ha estat de 3 punts percentuals (sent ara de l’11’6%; una mica més de 17.500 persones), cosa que representaria gairebé 4000 persones menys que fa 10 anys (una xifra que contrasta amb la corresponent a la pèrdua de castellanoparlants inicials, que hauria estat de 7.500, una diferència que apuntaria a un fenomen ─la magnitud del qual no podem precisar─ de compensació parcial de les pèrdues per la incorporació a la hispanofonia de persones de llengua inicial no castellana).[13]

En definitiva, s’estaria produint un fenomen d’abandonament de la seua llengua d’origen per part d’un percentatge important de la població nouvinguda (tant castellanoparlant inicial com parlant inicial d’una altra llengua diferent de la catalana i de la castellana). En alguns casos aquesta població s’hauria decantat per usos habituals bilingües paritaris català/castellà (especialment castellanoparlants inicials), mentre que, en uns altres ─la majoria─ per l’ús habitual del castellà.[14]

LLENGUA D’IDENTIFICACIÓ

La hipòtesi que hi hagi una part de parlants habituals de llengua catalana procedent de la immigració recent semblaria recolzada pel fet que, a diferència del que passa en el global de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, a la regió de l’Ebre, el nombre de persones residents més grans de 15 anys que identifiquen el català com la seua llengua pròpia (llengua d’identificació) és menor que el percentatge de catalanoparlants habituals, concretament uns significatius 4’8 punts percentuals menys (el percentatge total és de 67’4%, pràcticament idèntic al de parlants inicials),[15] cosa que representaria 102.700 parlants (4’2 punts percentuals menys que en 2008, cosa que es tradueix en una minva de gairebé 12.000 persones). Hi hauria, per tant, aproximadament 7.000 parlants habituals de català que no tenen aquesta llengua com a aquella que identifiquen com a pròpia. Per contra, en l’EULP18 apareix per primer cop un percentatge estatísticament rellevant de parlants que declaren identificar-se a l’ensems amb el català i el castellà, que arriba al 6’7% del total de més grans de 15 anys (quan, en 2008, l’àmbit de l’Ebre era l’únic en què aquesta identificació era tan escassa que ni tan sols se li assignava cap percentatge), cosa que equival a 4.400 persones. La valoració d’aquestes dades apuntarien cap a un cert poder d’atracció del català que duria una part de la població immigrada a parlar-lo amb més o menys freqüència, però no a identificar-s’hi. La llengua catalana, per tant, gaudiria d’un menor prestigi en la regió de l’Ebre que no en altres territoris, malgrat la seua més gran presència social (sent l’únic àmbit territorial diferenciat en l’EULP en què això passaria).

El percentatge de persones més grans de 15 anys que tindrien el castellà com a llengua d’identificació en 2018 seria del 12’4% (2’5 punts percentuals més que en 2008), cosa que es tradueix en gairebé 19.000 persones (3.300 menys que en 2008), mentre que el percentatge de persones que declararien identificar-se amb alguna llengua diferent del català i del castellà arribaria al 10’7% (0’4 punts més que fa 10 anys), és a dir, 16.700 parlants més grans de 15 anys (fet i fet els mateixos que els registrats fa 10 anys). Per tant, pel que fa a la llengua d’identificació, les xifres seguirien el mateix patró que les dades sobre llengua habitual i, per tant, semblarien confirmar les hipòtesis sociolingüístiques que hi aventuràvem.[16]

L’ÚS DEL CATALÀ AMB ELS MEMBRES DE LA LLAR I LA TRANSMISSIÓ INTERGENERACIONAL DE LA LLENGUA

En aquest punt és on constatem una davallava més significativa en els usos del català. Així, només el 60’9% de la població més gran de 15 anys de l’àmbit de l’Ebre que viu almenys amb una altra persona (gairebé 83.000 persones), afirma emprar a la llar, de manera exclusiva, el català (un 11% menys que 10 anys enrere).[17] Per contra, en l’EULP18 apareix un 9’1% de parlants que declararien usar a casa més el català que no pas el castellà, un percentatge de població amb usos mixtos a la llar que no apareixia l’any 2008 (aleshores aquest grup era considerat inexistent a efectes estatístics a l’àmbit de l’Ebre), que es tradueix en gairebé 12.500 persones. Si sumem ambdues quantitats el resultat ofereix un saldo de 4.700 persones menys de les que afirmaven usar el català a la llar fa 10 anys (i que, a més, aleshores, afirmaven emprar-lo de manera exclusiva).

Per contra, un 8’6% de la població (11.700 persones), declararia usar exclusivament el castellà a la llar (en aquest cas els qui declararien usar preferentment el castellà però no únicament serien irrellevants a efectes estatístics), 5 punts percentuals menys que fa 10 anys (unes 8.200 persones), davallada que cal atribuir a la pèrdua de parlants inicials d’aquesta llengua (que tot sembla indicar constituirien el gruix dels emigrats del territori durant els darrers 10 anys), a la seua incorporació al grup que declara parlar, preferentment però no exclusivament, en català a la llar o al grup que declara fer-ho en castellà i un altra llengua (que tanmateix cap esperar que estigui format sobretot per immigrants d’origen exterior als dominis lingüístics català i castellà), un grup, aquest, inexistent en 2008 i que en 2018 representa el 4’9% del total dels parlants més grans de 15 anys (6.600 persones).

Pel que fa a la població que declara usar a la llar només una (o unes) llengües diferents del català i del castellà, trobem que l’any 2018 representaria el 7’4% de la població (10.000 persones), un 41% menys que 10 anys enrere, quan suposava un grup de més de 17.000 persones.

Tot sembla indicar, per tant, que la hibridació lingüística amb el castellà per part de la població catalanoparlant inicial i de la població d’origen exterior als dominis lingüístics del català i del castellà és més gran encara en el si de la llar que en l’espai públic, cosa que indicaria una marcada tendència a la integració de poblacions d’orígens diferents que, si les condicions sociolingüístiques no fossin tan desfavorables a la llengua catalana oferiria, un horitzó molt positiu de cara a la seua difusió i ús,[18] però que, en els actuals condicions, ha comportat una minva significativa en el seu ús exclusiu o habitual, tant a la llar ─sobretot─ com a l’àmbit públic, acompanyada d’un correlatiu increment en els usos mixtos, i deixa la porta oberta a un futur ple d’incerteses, especialment tenint en compte que, pel que fa a la transmissió intergeneracional de la llengua, les dades territorialitzades que ens ofereix l’EULP18, si bé són favorables al català, ho són en percentatges clarament inferiors als globals de la comunitat autònoma catalana (CAC).

Així, mentre la llengua declarada de relació amb els pares per part d’aquells parlants que declaren tenir fills (per tant la llengua declarada de relació amb els avis d’aquests darrers) seria el català en entre un 62’7% i un 64’8% dels casos (superior en fins a 4 punts pel que fa a l’ús declarat del català a l’hora de relacionar-se amb els avis), el català seria la llengua de relació amb la parella en el 65’9% dels casos i la llengua de relació amb els fills en un pràcticament idèntic a efectes estatístics 65’8%. per tant, la transmissió intergeneracional seria favorable al català en un interval entre 1 i 3’2 punts, un increment molt baix i que no arriba a la mitjana de la CAC ni tan sols si féssim la comparació amb la llengua de relació amb els avis.

A més a més, cal assenyalar (en consonància amb allò que s’ha detectat en el conjunt dels territori de la CAC) que aquestes xifres són inferiors a les registrades fa 10 anys en l’EULP08, quan la llengua declarada de relació amb els pares per part d’aquells parlants que declaraven tenir fills era el català en entre un 65’6% i un 65’9% dels casos, amb la parella en el 66’3% dels casos, i amb els fills en un 69’8%; percentatges que apuntaven a un increment en la transmissió intergeneracional del català en un interval d’entre un 3’8 i 3’9 punts, és a dir, clarament superior a l’actual.[19]

Val a dir, però, que aquests baixos percentatges positius s’explicarien, en part, pel fet que, pel que fa a l’Ebre, el punt de partida en aquest cas és força més alt que el global del territori de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, de manera que és d’esperar que les xifres relatives, en partir d’una base ja elevada de catalanoparlants inicials, no mostrin increments tan marcats com en d’altres indrets on el punt de partida és molt més modest i increments igualment modestos en xifres absolutes es tradueixen en percentatges més alts.[20] Reforçant aquesta idea podem adduir que, en el cas dels castellanoparlants inicials, la disminució en la transmissió intergeneracional d’aquesta llengua oscil·laria entre 46% i el 50% a la segona generació (la dels néts), mentre que, en el cas dels nouvinguts de fora del domini lingüístic del castellà, la disminució de la transmissió de la llengua d’origen oscil·laria entre el 36% i el 38% en la primera generació (en aquest cas, però, a favor del castellà de manera aclaparadora).[21]


Apuntarem encara, i per a acabar, en aquest apartat d’usos domèstics com hauria evolucionat l’ús declarat del català en la redacció de notes d’ús personal (un ús molt vinculat amb el domini de l’habilitat escriptora en català).

En aquest punt detectem un increment en l’ús exclusiu del català, que hauria passat d’un 40’4% a un 44’2%, acompanyat d’un increment en l’ús no exclusiu però sí que majoritari d’aquesta llengua, que hauria passat de ser estatísticament irrellevant en 2008 a representar el 8’2% en l’actualitat. Podem comprovar, per tant, que si bé una mica més del 72% de la població més gran de 15 anys a la regió de l’Ebre declararia tenir com a llengua habitual el català, aquets ús habitual decauria gairebé 20 punts percentuals a l’hora d’usar-lo per escrit i per a ús personal.

Per la seua banda l’ús exclusiu o majoritari del castellà en l’elaboració de notes personals hauria passat del 32% en 2008 a un 29’3% actual, mentre que l’ús exclusiu d’altres llengües amb la mateixa finalitat hauria caigut a la meitat en els darrers 10 anys (del 10% al 5%). Finalment, anotem que els usos lingüístics paritaris haurien passat de gairebé el 6% a una mica més del 7%.[22]

CONVERGÈNCIA LINGÜÍSTICA AL CASTELLÀ

 Els comportaments lingüístics declarats en l’Enquesta d’Usos Lingüístics del Català de 2018 apuntarien que l’àmbit de l’Ebre destacaria per la una lleugerament més alta fidelitat lingüística a l’hora de no desistir de l’ús públic de la llengua, si bé, com veurem, la tendència és a la baixa.

Així, el percentatge total de població més gran de 15 anys que declararia començar sempre o sovint les converses en català arribaria al 81’2% del total (i tres quartes parts d’aquests parlants declararien fer-ho sempre), davant del 52’5% que declara fer-ho en el conjunt de la Comunitat Autònoma de Catalunya (i encara només el 45% dels quals ho faria sempre). Enfront d’aquest percentatge, gairebé el 17% de la població estudiada declararia no fer-ho mai o poques vegades (una xifra que coincideix amb la dels qui es declararien no ser catalanoparlants habituals).

Però la dada més destacada fóra la referida al manteniment en català quan l’interlocutor respon en castellà. En aquest cas un 18’4% de les persones entrevistades continuaria la conversa en castellà[23] (5 punts percentuals per damunt de la mitjana de la CAC). Tanmateix, en l’àmbit de l’Ebre, com arreu del país, l’habitual és convergir la castellà, conducta declarada pel 75% dels entrevistats (havent-hi una mica més d’un 6’5% la conducta dels quals en aquest punt no consta), 4’5 punts percentuals superior al de 2008 per al mateix àmbit de l’Ebre, si bé 4 punts per sobre de la mitjana global de la CAC.[24]

Ara bé, aquests percentatges serien clarament inferiors als declarats 10 anys enrere, quan pràcticament un de cada quatre entrevistats declarava mantenir-se en l’ús del català, distingint-se en aquest grup una meitat (el 11’5% del total de la població estudiada) que declarava no canviar de llengua i una altra meitat (el 12’8% del total de població estudiada) que declarava demanar al seu interlocutor que passés a parlar-li en català,[25] un grup, aquest darrer, que hauria desaparegut en 2018 (i, amb ell, una actitud més assertiva o, fins i tot, més reactiva o bel·ligerant).[26]

Per un altre costat, el percentatge de parlants més grans de 15 anys que declara no canviar de llengua si comença a parlar en castellà i el seu interlocutor li respon en català no sobrepassa el 5% del total de la població estudiada (unes 6.700 persones), cosa que representaria 1’6 punts percentuals menys que 10 anys enrere i que posaria de manifest una bona predisposició cap a la convergència lingüística cap al català, que seria practicada pel 78’6% de la població (no detectant-se ningú que manifesti una actitud reactiva o bel·ligerant).[27]

Deixem constància, per últim, que hi hauria un 14’3% de la població estudiada (més de 19.000 persones) que declararien no adreçar-se mai a ningú en castellà,[28] més del doble que el global de la CAC, però 3’6 punts percentuals menys que en 2008.


En aquest punt sembla adequat fer referència als usos lingüístics declarats dels parlants ebrencs més grans de 15 anys a l’hora de fer servir els seus dispositius de telefonis mòbil, ja que sovint, en aquest cas, la interacció lingüística s’adreça a un grup de persones, i no a una de sola, entre els quals hi ha realment, o pot haver-hi, potencialment, no-catalanoparlants habituals.

En qualsevol cas, aquesta és una qüestió nova en l’EULP18 i que, per tant, no ens permet de fer una comparació longitudinal, així que ens caldrà limitar-nos a fer referència a les dades obtingudes al respecte en aquesta edició de l’Enquesta, que apunten a un ús exclusiu o majoritari del català de gairebé un 48’4%, que representa més del doble que la mitjana general de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), mentre que l’ús exclusiu o majoritari del castellà i l’ús mixt del castellà i una altra llengua diferent del català resta en un 16’5%, és a dir, tres vegades inferior a la mitjana de la CAC. Pel que fa als usos paritaris català/castellà en aquest àmbit, el percentatge també és inferior al de la mitjana de la Comunitat Autònoma (9’5% en el cas de l’Ebre, davant d’un 13’5% del global).

L’existència d’un 18’5% de parlants els usos lingüístics dels quals en aquest punt no consten ens duu a ser molt prudents amb aquestes dades, que tanmateix apuntarien, malgrat ser clarament favorables al català, al fet que, el de les xarxes socials i missatges fets des d’un aparell de telefonia mòbil és un àmbit en què la utilització del català decau significativament (de fet, el 48’4% d’usuaris exclusius o majoritaris del català en les comunicacions a través de dispositius de telefonia mòbil contrasta amb el més de 72% de parlants habituals de català).

L’ÚS DEL CATALÀ AMB L’ENTORN MÉS PROPER

USOS LINGÜÍSTICS AMB LES AMISTATS

Pràcticament el 50% dels residents a l’àmbit de l’Ebre més grans de 15 anys declaren usar exclusivament el català amb les seues amistats, mentre que gairebé un 20% més declara relacionar-se amb els seus amics sobretot en català, però també, en més i menys mesura, en castellà.

Davant d’això, gairebé un 12% afirmen relacionar-se només en castellà o en castellà juntament amb un altra llengua diferent del català (per tant, gairebé 18.000 persones, una xifra pràcticament idèntica a la dels qui declaren tenir el castellà com a llengua habitual), mentre que un 9’5% dels entrevistats afirmem usar de manera més i menys paritària el català i el castellà.

L’estudi no detecta una xifra estatísticament rellevant de parlants amb usos bilingües en aquest àmbit català/una llengua diferent del castellà, però deixa sense catalogar els usos lingüístics d’un 10% de la població més gran de 15 anys, que podria explicar també l’estranya desaparició el 2018 del 4’5% de parlants més grans de 15 anys (gairebé 7.500 persones) que l’any 2008 declaraven usar amb els seus amics només una o algunes llengües diferents del català i del castellà.

Comparant aquests percentatges amb els de fa 10 anys veien una davallada molt significativa de l’ús exclusiu del català amb les amistats (una davallada de 18 punts percentuals, és a dir, una pèrdua de més del 25% de parlants exclusius), acompanyat d’un increment molt significatiu dels usos bilingües català/castellà en aquest àmbit (estatísticament irrellevants en 2008 i del 20% en l’actualitat). També hauria minvat, però, l’ús exclusiu del castellà i l’ús del castellà conjuntament amb una altra llengua diferent del català, que hauria passat d’una mica més del 18% l’any 2008 al 12% actual (una davallada d’un terç del total).

Pel que fa al percentatge de persones que declaren usar en l’àmbit de l’amistat el català i el castellà de manera paritària, veiem que s’ha més que doblat, passant d’una mica menys del 4’5% al 9’5% actual.

En xifres absolutes aquests percentatges es tradueixen en una espectacular pèrdua de més de 32.500 parlants exclusius de català en l’àmbit de les amistats i en un increment de més de 37.500 parlants que declaren recórrer-hi a usos mixtos català/castellà (un 39% dels quals usarien ambdues llengües a parts iguals, 7.500 més que no fa 10 anys). Els parlants exclusius de castellà o de castellà juntament amb una altra llengua diferent del català haurien passat dels gairebé 27.500 de 2008 als gairebé 18.000 actuals (una davallada de pràcticament un 35% que podríem atribuir en gran mesura a la pèrdua de castellanoparlants inicials especialment a conseqüència del moviment migratori).[29]

USOS LINGÜÍSTICS AMB ELS VEÏNS

L’ús del català com a llengua exclusiva de relació amb els veïns hauria caigut, en el transcurs dels 10 darrers anys, d’una mica més del 71% a només el 55’3% (una davallada de gairebé una quarta part), mentre que l’ús majoritari però no exclusiu d’aquesta llengua hauria passat de ser estatísticament irrellevant en 2008 a representar gairebé el 16% en 2018.

Per al seua banda, l’ús exclusiu del castellà també hauria caigut significativament: de gairebé el 22% en 2008 al 10’5% en 2018; mentre que l’ús bilingüe paritari català/castellà hauria passat de no ser estatísticament rellevant fa 10 anys a representar el 9% en 2018.

Amb més d’un 9% de parlants els usos lingüístics dels quals amb els veïns no consten i, per tant, amb la prudència que aqueta xifra imposa, podem concloure que, també en aquest àmbit, els usos exclusius decauen en favor dels mixtos, en uns percentatges que mostren que l’atracció de la llengua catalana resta en gran mesura compensada per la resistència del castellà.

USOS LINGÜÍSTICS AMB ELS COMPANYS D’ESTUDIS

En aquest punt els resultats no són concloents però tot i així apunten a una davallada molt significativa de l’ús exclusiu del català cap a usos mixtos (tot i que encara majoritaris en aquesta llengua). Així, mentre en 2008 el català era la llengua exclusiva d’ús de pràcticament el 70% de la població ebrenca més gran de 15 anys que cursava estudis, en 2018 aquest percentatge hauria caigut gairebé un 40%, situant-se en només el 42’3%, mentre que apareixeria un 25’3% de població ebrenca que cursa estudis, més gran de 15 anys, que declara fer un ús majoritari d’aquesta llengua, però ja no exclusiu.

USOS LINGÜÍSTICS AMB ELS COMPANYS DE FEINA

Si passem a valorar els usos lingüístics habituals declarats amb els companys de feina, trobem que, amb un elevadíssim 16% de població el comportament lingüístic del qual en aquest àmbit no consta, la població que declara usar exclusivament el català més que quadruplica la que declara usar exclusivament el castellà (un 10’5% davant d’un 43’3%), mentre que els qui declaren usos mixtes català/castellà arriben a una mica més al 30% de la població (poc més del 31% dels quals declararien fer un ús paritari d’ambdues llengües). Davant d’aquests percentatges, l’any 2008 trobàvem que una 50’5% de la població declarava usar exclusivament el català,[30] davant d’un 20’3%% que declarava usar exclusivament el castellà i un 9’6% que declarava fer un ús majoritari però no exclusiu del català.[31]  Observem, per tant, que els usos mixtos es tripliquen respecte a fa 10 anys (passant a representar els usos paritaris del català i del castellà una tercera d’aquest usos mixtos, quan 10 anys enrere aquests usos paritaris eren estatísticament irrellevants), mentre que els usos exclusius del català i del castellà minven (gairebé un 15% en el cas del català i gairebé el 50% en el cas del castellà.). L’àmbit laboral, per tant, en el cas de l’Ebre, i a diferència del que passaria en el conjunt del domini lingüístic) encara funcionaria com un àmbit de socialització en català, malgrat que el castellà també hi deixaria mostrar la seua influència.

L’ÚS DEL CATALÀ EN EL SECTOR SERVEIS

USOS LINGÜÍSTICS EN EL COMERÇ

Pel que fa als usos lingüístics en del petit comerç, la població resident a l’Ebre més gran de 15 anys declararia usar-hi exclusivament el català representaria més del doble de la qui declararia usar només el castellà o fer un ús paritari del català i del castellà, mentre que gairebé un 22% de la població declararia usar-hi totes dues llengües però fer un ús prioritari de la primera (dit altrament: gairebé tres quartes parts de la població emprada en el petit comerç usaria exclusivament o majoritàriament el català,[32] mentre que els qui declararien emprar exclusivament el castellà no superarien el 13%). Aquestes xifres, respecte a les de 10 anys enrere implicarien un increment dels usos mixtos, tant en contra de l’ús exclusiu del català (ús que hauria perdut més de 38.500 parlants, és a dir, un terç del total) com del castellà (que hauria perdut una mica més de 16.000 parlants, més del 71% del total respecte de 2008).

Davant d’aquestes dades, els usos lingüístics en el tracte comercial amb les grans superfícies presenten xifres més modestes per a la llengua catalana. En aquest cas, només el 39% dels parlants més grans de 15 anys de la regió de l’Ebre afirmarien usar-hi exclusivament el català, mentre que els qui declararien usar tant el català com el castellà però principalment la primera llengua arribarien pràcticament al 25%. Tenim, per tant, dos terços de la població més gran de 15 anys que afirmaria usar únicament o principalment el català en la seua relació amb les grans superfícies (un percentatge inferior al registrat en 2008, quan s’arribava la 67’5%,[33] representant els usos mixtos un percentatge molt baix), mentre que, en el cas del petit comerç, aquest percentatge s’apropa a les quatre cinquenes parts. Pel que fa a l’ús exclusiu o prioritari del castellà, en les grans superfícies representaria un 18’2% dels casos, mentre que els usos bilingües paritaris arribarien al 13’5% (més d’un 35% superiors als detectats en l’àmbit del petit comerç i més de quatre cops superiors als declarats fa 10 anys).

USOS LINGÜÍSTICS AMB LES ENTITATS FINANCERES

En aquest àmbit d’ús la davallada en la utilització del català ha estat enorme. Així, mentre que en 2008 prop de tres quartes parts del parlants més grans de 15 anys afirmaven usar exclusivament el català en la seua relació amb les entitats financeres, en 2018, aquest percentatge hauria davallat a encara no el 60% (un descens de més del 17%), mentre que els qui afirmen usar-hi només el castellà haurien a passat del 22% al 14%. Els grans beneficiats haurien estat els usos mixtos, que haurien passat del ser estatísticament irrellevants fa 10 anys al 20’2% actual.

USOS LINGÜÍSTICS AMB EL PERSONAL MÈDIC

Si en l’àmbit de les entitats financeres el descens en l’ús del català ha estat l’àmbit de les relacions amb el personal mèdic aquest descens ha estat espectacular. Així, mentre que en 2008 més del 70% declarava emprar-hi exclusivament el català[34] i l’ús exclusiu del castellà restava en encara no un 25%, 10 anys més tard, l’ús exclusiu del català ha davallat en més d’un terç, situant-se en encara no un 46% del total), mentre que l’ús del castellà hauria davallat en un percentatge semblant, restant en poc més del 15% del total. Per contra, els usos bilingües haurien passat de ser estatísticament irrellevants en 2008 a representar un terç del total en 2018.

USOS LINGÜÍSTICS EN RELACIÓ AMB LES ADMINISTRACIONS

En aquest cas l’evolució longitudinal dels usos s’haurà de limitar a l’interval del darrers 5 anys, atenent al fet que la qüestió sobre els usos en l’àmbit de es relacions amb les diverses administracions va començar a formular-se, per als diferents àmbits territorials en l’EULP de 2013.

Doncs bé, en aquest quinquenni, pel que fa als usos en aquets àmbit observem, novament, una davallada general en l‘ús exclusiu de la llengua catalana a favor dels usos mixtos català/castellà, centrada, però, de manera exclusiva, en l’administració de la Generalitat i, sobretot, en l’estatal.

Així, veiem que, pel que fa a l’administració local, és registraria un estancament en els usos lingüístics que, en el cas del català passaria, en 5 anys, del 66’4% al 67’7%, mentre que l’ús exclusiu del castellà passaria del 12’1% al 13’5% i els usos mixtos baixarien del 15’3% al 13’4%. Un increment, per tant de l’ús del català i del castellà en detriment dels usos mixtos. Un cas singular però poc rellevant (sobretot atenent a l’existència d’aproximadament d’un significatiu 6% de parlants els usos lingüístics els quals, en aquest àmbit, no ens constarien).

Pel que fa a l’administració de la Generalitat, la davallada en l’ús exclusiu del català hauria estat de 3 punts percentuals, mentre que l’ús del castellà s’hauria incrementat en 1 punt. Els usos mixtos haurien passat del 9’7% a una mica més del 12%, davallant, però, els que representaven un ús majoritari del català, mentre que els usos paritaris declarats del català i del castellà haurien passat de ser estatísticament irrellevants en 2013 al representar un 4’2% 5 anys més tard.

Finalment, i en relació amb els usos lingüístics amb l’administració estatal, hi observem una davallada de gairebé el 30% en l’ús exclusiu del català (que en 5 anys hauria passat del 44’7% al 34’9%), mentre que l’ús exclusiu o majoritari del castellà hauria passat del 20’4% al 27’3% (un increment de més d’un terç). Els usos mixtos en aquest àmbit no haurien experimentat cap canvi significatiu, mantenint-se en una mica més del  29% (si bé els paritaris s’haurien incrementat mentre que els l’ús no exclusiu però sí que majoritari del català hauria minvat en la mateixa proporció).[35]

ACTITUD DE LA POBLACIÓ CAP A LA LLENGUA

Prop d’un terç de la població de l’Ebre més gran de 15 anys (31’7%) declara que, en un futur voldria que la seua llengua d’ús habitual fos només el català (poc més de 48.000 persones), un desig compatible amb la defensa per a aquesta llengua, en el seu domini històric, d’una situació i un estatuts equivalents a aquells dels quals el castellà ja gaudeix en el seu. Aquest percentatge suposa una pèrdua de gairebé 11 punts percentuals respecte a 2008, quan era el 44’5% de la població més gran de 15 anys la que manifestava aquest voluntat, cosa que representa una reculada, pel que fa a quest capteniment lingüístic assertiu de més de 12.000 persones en xifres absolutes.

Per contra, la voluntat de tenir en el futur sobretot, però no només, el català com a llengua habitual s’enfila més de 10 punts percentuals per sobre del valor declarat 10 anys enrere: 22’5% en l’actualitat (davant d’un 12’1% en 2008 (una mica més de 34.000 persones en 2018, davant dels més de 19.000 parlants amb aquesta voluntat declarada en 2008). Sumant els percentatges de totes dues respostes, podem concloure que la població ebrenca més gran de 15 anys que manifesta desitjar per al català en el futur un ús únic o prioritari i, per tant, que podem pressuposar que estaria d’acord amb atorgar a aquesta llengua, en el seu domini històric, una consideració igual o semblant a aquella de la qual el castellà ja gaudeix en l’actualitat en el seu, arribaria al 54’2% del total, una xifra pràcticament idèntica a la de 10 anys enrere (54’6%).

La visió de conjunt d’aquestes dades apunta, per tant, a una davallada molt significativa de les actituds lingüístiques favorables al català en xifres absolutes. Aquesta davallada, que no es veu reflectida en els xifres relatives per causa de la disminució general de la població més gran de 15 anys resident a l’àmbit de l’Ebre, s’acompanya, a més, d’una atenuació en el grau d’assertivitat mostrat per la població que manté una actitud favorable a la llengua catalana, ja que, en el si d’aquest grup, el percentatge dels qui manifestarien unes expectatives compatibles amb dotar el català d’un estatut equivalent al que té el castellà en el seu territori històric, experimentaria una davallada de més d’una quarta part en relació amb els qui manifestaven aquestes mateixes expectatives en 2008, mentre que els qui les atenuarien i es limitarien a desitjar un ús futur del català majoritari i que, per tant, podem pressuposar que desitjarien per al català un estatut de llengua preferent no necessàriament equivalent amb l’estatut que gaudeix el castellà en el seu domini històric, veuen el seu percentatge gairebé triplicat. Podem afirmar, per tant, i sense por a equivocar-nos, que, en els darrers 10 anys, la ideologia bilingüista ha experimentat una difusió significativa en la societat ebrenca.[36]

Aquesta apreciació es veu corroborada pel fet que el percentatge de població i més gran de 15 anys que declara obertament aspirar a un futur en què l’ús del català i el del castellà siguin equivalents s’ha incrementat en més d’un terç en els darrers 10 anys, passat del 20’7% de 2008 al 28% actual, la qual cosa representa, en xifres absolutes, un increment de més de 9.000 persones.

Apuntem, també, que en l’Enquesta de 2018, apareix un 8’5% d’individus que declaren aspirar a usar en el futur una combinació que inclogui el català, el castellà i a més d’alguna altra llengua (o d’algunes). En aquest punt es registraria una gran davallada respecte a allò manifestat 10 anys enrere quan el percentatge de població que declarava aquesta voluntat superava el 18% (un percentatge més del doble que l’actual), cosa que representa, en xifres absolutes, una davallada de de més de 16.000 persones, que podem suposar en gran mesura lligada a la més gran integració de la població nouvinguda parlant inicial de llengües diferents del català i del castellà, que hauria comportat que, a data de 2018, albirés com a probable i desitjable (o, si més no, no indesitjable) un futur en què la seua llengua d’origen o familiar ja no jugués un paper significatiu en la seua vida quotidiana.

Diguem, per últim, que en l’EULP2018 apareix un 9’6% de la població més gran de 15 anys, la voluntat dels quals sobre la llengua o llengües que aspirarien a parlar en el futur, no ens consta, un xifra prou altra com per no obviar-la i tenir-la en compte a l’hora de ser més o menys rotunds en els afirmacions i consideracions fetes fins ara. Sí que podem dir, però, que a la regió de l’Ebre, no consta cap percentatge significatiu de persones que aspirin de manera més o menys conscient a la minorització de la llengua catalana en el seu domini històric (si bé, recordem-ho, aquells qui aspirarien, de manera igualment més o menys conscient, a veure el català dotat d’un ús i d’un estatut futurs equivalents a aquells dels quals ja gaudeix el castellà actualment en el seu no arribarien a un terç del total).



CONCLUSIONS

 Malgrat la competència amb la llengua castellana i a pesar de totes les limitacions i dificultats amb què topa a diari, la llengua catalana continua sent, a la regió de l’Ebre, la llengua de la seua gent, una llengua que no ha interromput la seua transmissió intergeneracional i, en definitiva, una llengua prou viva com per aconseguir difondre’s de manera significativa entre la població immigrada que no la té com a inicial, si bé cal dir que aquesta difusió és efectiva bàsicament només en les competències passives que mostren els nouvinguts (comprensió oral i escrita).

De fet, mentre gairebé la totalitat de la població ebrenca declara saber parlar castellà,  a data de 2018 fins un 11’5% de la població més gran de 15 anys de les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta declaren no saber parlar la llengua del país, cosa que representaria, en xifres absolutes, una mica més de 14.000 persones que afirmarien ser incapaces de parlar català (un percentatge que, però, 10 anys enrere era 5’3 punts percentuals superior (16’8%). Al costat d’aquesta dada cal anotar que el 4% del total de la població més gran de 15 anys la que declara no entendre la llengua del país, cosa que, en xifres absolutes representaria una mica més de 5.000 persones (una xifra molt semblant a la de 10 anys enrere i que apuntaria a l’existència d’una fracció molt petita però estable i no estadísticament irrellevant de residents que no sols no saben parlar català sinó que es mantindrien al marge de la llengua del país).

Pel que fa a la comprensió lectora en català i la capacitat d’escriure la llengua, els ebrencs més grans de 15 anys que es declaren incapaços d’entendre textos escrits en català representarien el 12’5% (és a dir, unes 15.500 persones), mentre que els qui declararien no saber escriure aquesta llengua arribarien al 29% (unes 36.000 persones).  

Si ens fixem ara en quina és la llengua que declaren com a inicial (la primera parlada) els ebrencs, el català registra, a la regió de l’Ebre, l’any 2018, un creixement de l’1’7 punts percentuals respecte de fa de 10 anys, fins arribar al 66’7% del total dels residents més grans de 15 anys. Aquest increment en xifres relatives, però, no es correspon a un augment real, ja que, en xifres absolutes, el saldo final apuntar una pèrdua de 2.300 parlants (atribuïble, principalment, al creixement natural negatiu d’aquest grup de població), situant-se actualment en gairebé 102.000 parlants inicials de llengua catalana.

La població resident a l’Ebre de llengua inicial castellana representaria el 15% del total dels més grans de 15 anys (gairebé 23.000 persones), mentre que la que té com a llengua inicial una diferent del català i del castellà arribaria al 12% (gairebé 18.500 parlants), la qual cosa representaria una davallada d’unes 7.500 persones en el primer cas (gairebé 4 punts percentuals menys des de 2008), mentre que, en el segon, la quantitat s’hauria mantingut sense canvis significatius.

La població ebrenca que declararia tenir com a llengua inicial alhora la catalana i la castellana (bilingües inicials) constituiria un percentatge estatísticament irrellevant.

Pel que fa a la llengua declarada com a habitual, es constata una davallada de 6.300 parlants menys en 10 anys. En canvi, la quantitat de persones que es declaren bilingües habituals català/castellà a les comarques de l’Ebre hauria crescut una xifra molt semblant (6.800), la qual cosa semblaria indicar que s’hauria registrat un procés progressiva castellanització dels usos, segurament motivada per l’increment de població nouvinguda i procedent de fora del domini lingüístic català, que s’hauria traduït en un clar increment dels usos mixtos en detriment de l’ús de la llengua catalana. L’alt percentatge de catalanoparlants habituals a l’Ebre, per tant, no hauria representat un factor de facilitació de la integració lingüística activa de la població immigrada. De fet, el fenomen detectat seria el contrari: és la població autòctona la que canvia els seus usos lingüístics per a acostar-se als d’una població nouvinguda que se socialitza en castellà. Tot plegat crida especialment l’atenció si tenim en compte que, els darrers 10 anys, el percentatge de població immigrada de llengua inicial castellana més gran de 15 anys ha minvat, mentre que la de llengua inicial no castellana s’ha incrementat lleugerament. Estaria passat, per tant, que la llengua amb menys parlants inicials del territori seria la que incrementaria més el seu ús.

Si ens centrem en el cas de la població immigrada amb una llengua inicial diferent del català, s’observa que s’estaria produint un fenomen d’abandonament de l’ús habitual de la seua llengua d’origen per part d’un percentatge d’aquesta població, que en alguns casos aquesta població s’hauria decantat per usos habituals bilingües paritaris català/castellà (especialment castellanoparlants inicials), mentre que, en uns altres ─la majoria─ s’hauria decantat per l’ús habitual del castellà.

Trasllades a questa dades a xifres relatives, el percentatge declarat de catalanoparlants habituals més grans de 15 anys hauria davallat només 0’5 punts percentuals en 10 anys (la davallada en xifres absolutes es veuria aquí emmascarada per la davallada de població) i seria, actualment del 72’2% (és a dir, poc més de 110.000 persones).

Malgrat l’acabat de dir, l’àmbit de l’Ebre destacaria per la una lleugerament més alta fidelitat lingüística a l’hora de no desistir de l’ús públic de la llengua, si bé, com veurem, la tendència és a la baixa.

En aquest sentit, la dada més destacada fóra la referida al manteniment en català quan l’interlocutor respon en castellà. En aquest cas un 18’4% de les persones entrevistades continuaria la conversa en castellà (5 punts percentuals per damunt de la mitjana de la CAC). Tanmateix, en l’àmbit de l’Ebre, com arreu del país, l’habitual és convergir la castellà, conducta declarada pel 75% dels entrevistats (havent-hi una mica més d’un 6’5% la conducta dels quals en aquest punt no consta), 4’5 punts percentuals superior al de 2008 per al mateix àmbit de l’Ebre, si bé 4 punts per sobre de la mitjana global de la CAC.

Tanmateix, aquests percentatges serien clarament inferiors als declarats 10 anys enrere, quan pràcticament un de cada quatre entrevistats declarava mantenir-se en l’ús del català, distingint-se en aquest grup una meitat (el 11’5% del total de la població estudiada) que declarava no canviar de llengua i una altra meitat (el 12’8% del total de població estudiada) que declarava demanar al seu interlocutor que passés a parlar-li en català, un grup, aquest darrer, que hauria desaparegut en 2018

Per la seua banda, el percentatge de parlants més grans de 15 anys que declara no canviar de llengua si comença a parlar en castellà i el seu interlocutor li respon en català no sobrepassa el 5% del total de la població estudiada (unes 6.700 persones), cosa que representaria 1’6 punts percentuals menys que 10 anys enrere i que posaria de manifest una bona predisposició cap a la convergència lingüística cap al català, que seria practicada pel 78’6% de la població (no detectant-se ningú que manifesti una actitud reactiva o bel·ligerant).

Fixant-nos concretament en el cas especial dels usos lingüístics declarats dels parlants ebrencs més grans de 15 anys a l’hora de fer servir els seus dispositius de telefonis mòbil, veiem que les dades obtingudes al respecte en aquesta edició de l’Enquesta, que apunten a un ús exclusiu o majoritari del català de gairebé un 48’4%, que representa més del doble que la mitjana general de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), mentre que l’ús exclusiu o majoritari del castellà i l’ús mixt del castellà i una altra llengua diferent del català resta en un 16’5%, és a dir, tres vegades inferior a la mitjana de la CAC. Pel que fa als usos paritaris català/castellà en aquest àmbit, el percentatge també és inferior al de la mitjana de la Comunitat Autònoma (9’5% en el cas de l’Ebre, davant d’un 13’5% del global). Malgrat tot, aquestes dades, tot i ser clarament favorables al català, al fet que, el de les xarxes socials i missatges fets des d’un aparell de telefonia mòbil és un àmbit en què la utilització del català decau significativament

En relació amb la llengua considerada com la seua pròpia per part de la població ebrenca, crida l’atenció que, a diferència del que passa en el global de les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, a la regió de l’Ebre el nombre de persones residents més grans de 15 anys que identifiquen el català com la seua llengua d’identificació és menor que el percentatge de catalanoparlants habituals, concretament uns significatius 4’8 punts percentuals menys (el percentatge total és de 67’4%, pràcticament idèntic al de parlants inicials), cosa que representaria 102.700 parlants

De fet, en l’EULP18 apareix per primer cop un percentatge estatísticament rellevant de parlants que declaren identificar-se a l’ensems amb el català i el castellà, que arriba al 6’7% del total de més grans de 15 anys (quan, en 2008, l’àmbit de l’Ebre era l’únic en què aquesta identificació era tan escassa que ni tan sols se li assignava cap percentatge), cosa que equival a 4.400 persones. La valoració d’aquestes dades apuntarien cap a un cert poder d’atracció del català que duria una part de la població immigrada a parlar-lo amb més o menys freqüència, però no a identificar-s’hi. La llengua catalana, per tant, gaudiria d’un menor prestigi en la regió de l’Ebre que no en altres territoris, malgrat la seua més gran presència social (sent l’únic àmbit territorial diferenciat en l’EULP en què això passaria).

ÚS A LA LLAR I TRANSMISSIÓ INTERGENERACIONAL

Només el 60’9% de la població més gran de 15 anys de l’àmbit de l’Ebre que viu almenys amb una altra persona (gairebé 83.000 persones), afirma emprar a la llar, de manera exclusiva, el català (un 11% menys que 10 anys enrere). Per contra, en l’EULP18 apareix un 9’1% de parlants que declararien usar a casa més el català que no pas el castellà, un percentatge de població amb usos mixtos a la llar que no apareixia l’any 2008 (aleshores aquest grup era considerat inexistent a efectes estatístics a l’àmbit de l’Ebre), que es tradueix en gairebé 12.500 persones. Si sumem ambdues quantitats el resultat ofereix un saldo de 4.700 persones menys de les que afirmaven usar el català a la llar fa 10 anys (i que, a més, aleshores, afirmaven emprar-lo de manera exclusiva).

D’altra banda, trobem que la població que declara usar a la llar només una (o unes) llengües diferents del català i del castellà, representa l’any 2018 el 7’4% de la població (10.000 persones), un 41% menys que 10 anys enrere, quan suposava un grup de més de 17.000 persones.

Tot plegat sembla indicar, per tant, que la hibridació lingüística amb el castellà per part de la població catalanoparlant inicial i de la població d’origen exterior als dominis lingüístics del català i del castellà és més gran encara en el si de la llar que en l’espai públic, cosa que indicaria una marcada tendència a la integració de poblacions d’orígens diferents que, si les condicions sociolingüístiques no fossin tan desfavorables a la llengua catalana oferiria, un horitzó molt positiu de cara a la seua difusió i ús, però que, en els actuals condicions, ha comportat una minva significativa en el seu ús exclusiu o habitual, tant a la llar ─sobretot─ com a l’àmbit públic, acompanyada d’un correlatiu increment en els usos mixtos, i deixa la porta oberta a un futur ple d’incerteses, especialment tenint en compte que, pel que fa a la transmissió intergeneracional de la llengua, les dades territorialitzades que ens ofereix l’EULP18, si bé són favorables al català, ho són en percentatges clarament inferiors als globals de la comunitat autònoma catalana (CAC). Així, la transmissió intergeneracional seria favorable al català en un interval entre 1 i 3’2 punts, un increment molt baix i que no arriba a la mitjana de la CAC.

En el cas dels nouvinguts de fora del domini lingüístic del castellà, la disminució de la transmissió de la llengua d’origen oscil·laria entre el 36% i el 38% en la primera generació (en aquest cas, però, a favor del castellà de manera aclaparadora).

L’ÚS DEL CATALÀ AMB L’ENTORN MÉS PROPER

USOS LINGÜÍSTICS AMB LES AMISTATS

Pràcticament el 50% dels residents a l’àmbit de l’Ebre més grans de 15 anys declaren usar exclusivament el català amb les seues amistats, mentre que gairebé un 20% més declara relacionar-se amb els seus amics sobretot en català, però també, en més i menys mesura, en castellà.

Davant d’això, gairebé un 12% afirmen relacionar-se només en castellà o en castellà juntament amb un altra llengua diferent del català (per tant, gairebé 18.000 persones, una xifra pràcticament idèntica a la dels qui declaren tenir el castellà com a llengua habitual), mentre que un 9’5% dels entrevistats afirmem usar de manera més i menys paritària el català i el castellà.

Comparant aquests percentatges amb els de fa 10 anys veien una davallada molt significativa de l’ús exclusiu del català amb les amistats (una davallada de 18 punts percentuals, és a dir, una pèrdua de més del 25% de parlants exclusius), acompanyat d’un increment molt significatiu dels usos bilingües català/castellà en aquest àmbit (estatísticament irrellevants en 2008 i del 20% en l’actualitat).

Pel que fa al percentatge de persones que declaren usar en l’àmbit de l’amistat el català i el castellà de manera paritària, veiem que s’ha més que doblat, passant d’una mica menys del 4’5% al 9’5% actual.

En xifres absolutes aquests percentatges es tradueixen en una espectacular pèrdua de més de 32.500 parlants exclusius de català en l’àmbit de les amistats i en un increment de més de 37.500 parlants que declaren recórrer-hi a usos mixtos català/castellà (un 39% dels quals usarien ambdues llengües a parts iguals, 7.500 més que no fa 10 anys).

USOS LINGÜÍSTICS AMB ELS VEÏNS

L’ús del català com a llengua exclusiva de relació amb els veïns hauria caigut, en el transcurs dels 10 darrers anys, d’una mica més del 71% a només el 55’3% (una davallada de gairebé una quarta part), mentre que l’ús majoritari però no exclusiu d’aquesta llengua hauria passat de ser estatísticament irrellevant en 2008 a representar gairebé el 16% en 2018.

Per un altre costat, l’ús bilingüe paritari català/castellà hauria passat de no ser estatísticament rellevant fa 10 anys a representar el 9% en 2018.

Constatem, per tant, que també en aquest àmbit, els usos exclusius decauen en favor dels mixtos, en uns percentatges que mostren que l’atracció de la llengua catalana resta en gran mesura compensada per la resistència del castellà.

USOS LINGÜÍSTICS AMB ELS COMPANYS D’ESTUDIS

Mentre en 2008 el català era la llengua exclusiva d’ús de pràcticament el 70% de la població ebrenca més gran de 15 anys que cursava estudis, en 2018 aquest percentatge hauria caigut gairebé un 40%, situant-se en només el 42’3%, mentre que apareixeria un 25’3% de població ebrenca que cursa estudis, més gran de 15 anys, que declara fer un ús majoritari d’aquesta llengua, però ja no exclusiu.

USOS LINGÜÍSTICS AMB ELS COMPANYS DE FEINA

La població que declara usar exclusivament el català més que quadruplica la que declara usar exclusivament el castellà (un 10’5% davant d’un 43’3%), mentre que els qui declaren usos mixtes català/castellà arriben a una mica més al 30% de la població (poc més del 31% dels quals declararien fer un ús paritari d’ambdues llengües). els usos mixtos es tripliquen respecte a fa 10 anys (passant a representar els usos paritaris del català i del castellà una tercera d’aquest usos mixtos, quan 10 anys enrere aquests usos paritaris eren estatísticament irrellevants), mentre que els usos exclusius del català i del castellà minven (gairebé un 15% en el cas del català i gairebé el 50% en el cas del castellà).

Podem concloure que l’àmbit laboral, per tant, en el cas de l’Ebre, i a diferència del que passaria en el conjunt del domini lingüístic) encara funcionaria com un àmbit de socialització en català, malgrat que el castellà també hi deixaria mostrar la seua influència.

L’ÚS DEL CATALÀ EN EL SECTOR SERVEIS

USOS LINGÜÍSTICS EN EL COMERÇ

Pel que fa als usos lingüístics en del petit comerç, la població resident a l’Ebre més gran de 15 anys declararia usar-hi exclusivament el català representaria més del doble de la qui declararia usar només el castellà o fer un ús paritari del català i del castellà, mentre que gairebé un 22% de la població declararia usar-hi totes dues llengües però fer un ús prioritari de la primera (dit altrament: gairebé tres quartes parts de la població emprada en el petit comerç usaria exclusivament o majoritàriament el català, mentre que els qui declararien emprar exclusivament el castellà no superarien el 13%). Aquestes xifres, respecte a les de 10 anys enrere implicarien un increment dels usos mixtos, tant en contra de l’ús exclusiu del català com del castellà.

Les dades són encara més negatives en relació amb l’ús del català amb el gran comerç (les grans superfícies), on només dos terços de la població més gran de 15 anys afirmaria usar únicament o principalment el català.

USOS LINGÜÍSTICS AMB LES ENTITATS FINANCERES

Mentre que en 2008 prop de tres quartes parts del parlants més grans de 15 anys afirmaven usar exclusivament el català en la seua relació amb les entitats financeres, en 2018, aquest percentatge hauria davallat a encara no el 60% (un descens de més del 17%), mentre que els qui afirmen usar-hi només el castellà haurien a passat del 22% al 14%. Els grans beneficiats haurien estat els usos mixtos, que haurien passat del ser estatísticament irrellevants fa 10 anys al 20’2% actual.

USOS LINGÜÍSTICS AMB EL PERSONAL MÈDIC

Si en 2008 més del 70% declarava emprar-hi exclusivament el català i l’ús exclusiu del castellà restava en encara no un 25%, 10 anys més tard, l’ús exclusiu del català ha davallat en més d’un terç, situant-se en encara no un 46% del total), els usos bilingües haurien passat de ser estatísticament irrellevants en 2008 a representar un terç del total en 2018.

USOS LINGÜÍSTICS EN LA RELACIÓ DELS USUARIS AMB LES ADMINISTRACIONS

Mentre que en l’àmbit de l’administració local, és registraria un estancament en els usos lingüístics, en el de l’administració de la Generalitat s’hi hauria registrat una davallada en l’ús exclusiu del català hauria estat de 3 punts percentuals, mentre que l’ús del castellà s’hauria incrementat en 1 punt. els usos paritaris declarats del català i del castellà haurien passat de ser estatísticament irrellevants en 2013 al representar un 4’2% 5 anys més tard.

Pel que fa als usos lingüístics en la relació amb l’administració estatal, hi observem una davallada de gairebé el 30% en l’ús exclusiu del català (que en 5 anys hauria passat del 44’7% al 34’9%), mentre que l’ús exclusiu o majoritari del castellà hauria passat del 20’4% al 27’3% (un increment de més d’un terç).

ACTITUD DE LA POBLACIÓ CAP A LA LLENGUA

Prop d’un terç de la població de l’Ebre més gran de 15 anys (31’7%) declara que, en un futur voldria que la seua llengua d’ús habitual fos només el català (poc més de 48.000 persones), un desig compatible amb la defensa per a aquesta llengua, en el seu domini històric, d’una situació i un estatuts equivalents a aquells dels quals el castellà ja gaudeix en el seu. Aquest percentatge suposa una pèrdua de gairebé 11 punts percentuals respecte a 2008, quan era el 44’5% de la població més gran de 15 anys la que manifestava aquest voluntat. Al costat d’aquesta dada tenim que  la població ebrenca més gran de 15 anys que manifesta desitjar per al català en el futur un ús únic o prioritari i, per tant, que podem pressuposar que estaria d’acord amb atorgar a aquesta llengua, en el seu domini històric, una consideració igual o semblant a aquella de la qual el castellà ja gaudeix en l’actualitat en el seu, arribaria al 54’2% del total, una xifra pràcticament idèntica a la de 10 anys enrere (54’6%).

Podem afirmar, per tant, i sense por a equivocar-nos, que, en els darrers 10 anys, la ideologia bilingüista ha experimentat una difusió significativa en la societat ebrenca. Una apreciació, aquesta, que es veu corroborada pel fet que el percentatge de població i més gran de 15 anys que declara obertament aspirar a un futur en què l’ús del català i el del castellà siguin equivalents s’ha incrementat en més d’un terç en els darrers 10 anys, passat del 20’7% de 2008 al 28% actual, la qual cosa representa, en xifres absolutes, un increment de més de 9.000 persones.



[1] Val a dir que aquestes dades d’ús habitual corresponen a allò que declaren els entrevistats en el marc de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, que es realitza cada cinc anys des de 2003, per tant, es tracta d’autopercepcions subjectives d’una població avesada a tenir un contacte continuat amb la llengua castellana  a través dels mitjans de comunicació, del cinema, de la publicitat… Si aquest contacte habitual no fos donat per descomptat per part de al població entrevistada veuríem com les dades declarades d’ús habitual serien molt més baixes per al català del que ja ho són ara i, per contra, serien molt més altes per al castellà. Tanmateix, el fet que aquesta immersió continuada en el castellà per part de la població catalanoparlant inicial es doni per descomptada, fa que esdevingui invisible als seus ulls, de manera que, no és estrany que molts catalanoparlants de l’Ebre responguin que la seua llengua d’ús habitual és el català quan, en realitat, al cap del dia, potser han passat tantes o més hores en interacció lingüística amb el castellà que no amb la llengua que ells consideren la seua habitual.
[2] Partim del supòsit que la població ebrenca menor de 15 anys gira al voltat del 16’5%, que és el percentatge que aquesta part de la població representa sobre el total en el conjunt de els províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
[3] Amb un autovaloració mitjana de només 7’9, no obstant una mica per sobre de la mitjan de la CAC.
[4] Amb un pobre autovaloració mitjana de 6’4, tot i així superior al 5’9 de mitjana de la CAC.
[5] En qualsevol cas, però, la llengua castellana és entesa, en aquest mateix àmbit ebrenc, per la pràctica totalitat de la població, que a més declara saber-la parlar en un 99% del casos i llegir-la i escriure-la en un 97% i en un gairebé 95% dels casos, respectivament, i en tots els casos amb una autovaloració mitjana entre 9 i 9’7 sobre 10.
[6] En aquesta anàlisi, no compararem com ja s’ha pogut veure en el punt anterior els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2018 amb els de la de 2003, que seria la primera de la sèrie perquè, a partir de l’enquesta de 2008, van introduir-se un seguit de canvis metodològics que fan pròpiament incomparables les dades de 2003 amb les de 2008, 2013 i 2018. Per tant, ens limitarem a comparar els resultats de 2018 amb els de 2008 ja que, en ambdós casos la metodologia és la mateixa i fan possible la comparació longitudinal.
Aclarim que, si bé els resultats generals de 2003 van acabar sent corregits per tal d’adaptar-los a les modificacions metodològiques introduïdes cinc anys més tard, aquesta adaptació no es da dur a terme en relació amb els resultats referents als diversos àmbits territorials, per això, si bé fa poc hem publicat un estudi analític de els dades globals de l’EULP18 i hi vam comparar els seus resultats amb els de 2003, en el cas d’aquesta anàlisi referida a l’àmbit territorial de l’Ebre, la comparació no pot anar més enrere de 2008.
Val a dir, a més, que va ser justament aquell any que es va poder registrar el sotrac més gran en els usos lingüístics del català de les dècades recents. En conseqüència, en establir la comparació de els dades actuals amb les de fa 2008, la davallada continuada en l’ús del català no semblarà tan pronunciada com es veuria si l’espai temporal valorat hagués estat, en comptes dels darrers 10 anys, els darrers 15.
[7] El percentatge que consta de 2003 és d’un 81’2%, cosa que apuntaria a unes 110.00 persones més grans de 15 anys.
[8] Els darrers 10 anys el creixement natural a les Terres de l’Ebre ha estat negatiu, havent-se perdut, per aquest concepte aproximadament 5.300 habitants, mentre que el saldo migratori també ha estat negatiu, en aquest cas en unes 3.900 residents.
[9] Cal tenir present l’existència d’un percentatge del 6’3% de la població resident a la regió de l’Ebre més gran de 15 anys la llengua inicial del qual no consta, una quantitat prou elevada com per a posar matisar significativament aquestes estimacions en relació amb el creixement i el descens dels contingents de població segons llengua inicial (especialment pel que fa a al població de llengua inicial castellana, el marcat descens de la qual és el que crida més l’atenció).
[10] A l’hora d’explicar-nos aquest fenomen podem aventurar, per una banda, que és el castellà la llengua triada per a la seua socialització per part dels nouvinguts que no tenen ni el català ni el castellà com a llengua inicial, cosa que, atès l’increment recent d’aquesta població, tindria l’efecte d’atreure parlants autòctons, que la triarien per a relacionar-se amb la nova immigració (quan, en realitat, atès el pes de catalanoparlants inicials i habitual de a les comarques de l’Ebre, una conducta més lleial per part seua cap a la llengua catalana podria haver generat fàcilment el procés contrari, malgrat el prestigi i la protecció de què gaudeix el castellà per ser la llengua d’identificació de l’estat).
[11] Cal tenir en compte que les dades dels saldos migratoris en interns en els darrers 10 anys desmentirien la hipòtesi un saldo positiu d’immigració procedent d’altres àmbits del domini lingüístic català i catalanoparlant habitual o bilingüe català/castellà habitual.
[12] Aproximadament uns 13.000 parlants habituals menys que en 2003, si atenem a les xifres disponibles d’aquell any, que representaven gairebé el 90% del total de parlants més grans de 15 anys.
[13] Fem notar, però, que, en relació amb la llengua habitual, a l’EULP18 no ofereix dades pel que fa a gairebé un 6% de la població de l’Ebre més gran de 15 anys. Per tant, les xifres que oferim en aquest punt, i molt especialment aquestes en relació amb el castellà, que semblen ser les més difícils de fer quadrar, admetrien ser, entre matisables i molt matisables.
[14] Ara bé, el fet que les estatístiques indiquin que aquesta incorporació no va acompanyada de l’esperable disminució de parlants d’altres llengües diferents del català i del castellà (per contra, en xifres relatives el percentatge de parlants habituals d’una llengua diferent del català i del castellà hauria crescut 0’7 punts percentuals a les comarques de l’Ebre els darrers 10 anys), juntament amb el fet que l’arribada de població nouvinguda els darrers 10 anys no hagi estat significativa, faria que aquesta explicació no semblés consistent. Podríem aventurar que seria la més gran natalitat d’aquest darrer grup allò que li hauria permès, malgrat una important pèrdua d’efectius cap al castellà i el català, de mantenir-se i, fins i tot, d’incrementar-se. Aquesta hipòtesi, però, sembla poc probable. A més a més, encara restaria sense explicar com és que l’EULP18 considera estatísticament irrellevant el percentatge de gent que declararia parlar habitualment una combinació de llengües diferent de la català/castellà.
Potser la solució a aquest dubtes caldria cercar-la en el 4’5% (més de 7.000 persones) de la població més gran de 15 anys els usos lingüístics de la quals no constarien. (Cal dir que un percentatge semblant a aquest i de vegades fins i tot superior, però rarament inferior, d’individus els usos lingüístics dels quals no consten, es dóna, no sols en aquest cas, sinó en les respostes a totes les qüestions formulades en l’enquesta.)
Anotem que l’any 2018 el percentatge de persones que declaraven parlar habitual una llengua diferent del català i del castellà a l’àmbit de l’Ebre era de gairebé el 6%, cosa que representava gairebé 9.000 parlants de més de 15 anys.
[15] Un fenomen que val a dir que no apareix en les dades disponibles de 2003.
[16] Cal assenyalar, en aquest punt de la llengua d’identificació, que hi hauria gairebé un 5% de la població de l’àmbit territorial de l’Ebre més gran de 15 anys de la qual no consta quina llengua consideren la pròpia.
[17] I un 24% menys respecte a fa 15 anys, si fem cas de les dades disponibles de 2003, quan el 80% dels entrevistats declaraven usar a la llar només la llengua catalana (cosa que representava gairebé 14.500 persones més que no en 2018).
[18] Anotem,  però, que una mica més del 9% de la població resident a l’àmbit regional de l’Ebre més gran de 15 anys no ens consta quins són els seus usos lingüístics a la llar, un percentatge prou important com perquè haguéssim de posar entre parèntesi la magnitud efectiva del fenomen que aquí exposem.
[19] Unes xifres a favor de la transmissió intergeneracional del català pràcticament idèntiques a les registrades en l’estudi disponible de 2003.
[20] És clar que també podríem dir que, tenint en compte que l’ús social del català és molt més alt a l’Ebre que en qualsevol altre àmbit territorial, cabria esperar que els ´percentatges d’increment en la transmissió generacional del català fossin també més alts.
[21] Pel que a al llengua declarada de relació amb la paralla, el castellà hauria experimentat un descens del 36% (restant en un 10’3% dels casos), mentre que, pel que a l’ús d’una llengua diferent del català i del castellà amb la parella aquest descens hauria estat del 15% 8restant en un 11’7% dels casos).
[22] Restaria encara un 6% de la població més gran de 15 anys els usos lingüístics del qual en aquests punt no constarien.
[23] Val a dir, però, que aquestes dades contrasten vivament amb les percepcions de qui signa aquesta anàlisi, fins al punt de veure-les com a inversemblants i expressions més aviat d’un desig que no de la conducta lingüística real.
[24] On, però, hi hauria una mica més d’un 12% de la població més gran de 15 anys que declararia no adreçar-se mai a ningú en català, un comportament que no consta en el cas de l’Ebre.
[25] Sense que puguem saber del cert quin fóra els eu comportament si la seu proposta fos rebutjada.
[26] No se’ns escapa que la interpretació de la resposta «demana si li poden parlar en català» a la qüestió sobre l’«actitud de la població que s’adreça en castellà i li responen en català» és difícil d’interpretar. Nosaltres ens decantem per la interpretació que ens sembla més plausible, i que és la que indicaria un intent de forçar la convergència lingüística que espontàniament no s’hauria produït.
[27] Cosa que, val a dir, contradiu l’experiència de qui signa aquesta anàlisi.
[28] Restant-nos, però, el dubte de quina seria la seua reacció si l’interlocutor, malgrat haver-se-li adreçat en aquesta llengua, els respongués en castellà, si bé podem suposar que aquests parlants seguirien les grans tendències més amunt indicades i tres terços d’ells convergirien al castellà.
[29] Per a saber-ho del cert ens caldria conèixer quin és el comportament lingüístic efectiu del 10% de la població els usos del qual en aquest àmbit no ens consten.
[30] Més del 63% en 2003, segons les dades disponibles.
[31] Més del 17% en 2003, segons les dades disponibles.
[32] Més del 88% en 2003, segons les dades disponibles.
[33] Gairebé el 83% en 2003, segons les dades disponibles.
[34] Més del 80% en 2003, segons les dades disponibles.
[35] Sembla que la gent de l’Ebre sap perfectament quina en quina llengua adreçar-se a cada administració, alhora que és conscient d’on pot tenir problemes per raó de llengua i on aquest problemes no són esperables.
[36] De fet, només un 8% de la població estudiada (unes 12.000 persones) declararia percebre l’ús actual del català a l’àmbit de l’Ebre com a baix, davant d’un 27’5% declararia percebre’l com a “normal”. (L’any 2003, segons les dades disponibles, els qui afirmarien percebre que el català s’usava poc eren més del 21%.)
 Al costat d’aquests percentatges hi hauria un 70’8% que declararia percebre que el català s’usaria “molt” o “bastant” (unes valoracions difícils d’interpretar en termes de preocupació per la situació sociolingüística).

llengua