http://www.elpunt.cat

NO ÉS VERITAT QUE NO TINGUEM POR. SÍ QUE EN TENIM.

 Però no tenim por dels qui ens volem mal…

 dels qui fa segles que treuen fruit de l’annexió del nostre país a Castella i de la creació del Regne d’Espanya,

dels qui diuen que tots som iguals però que ells són més iguals que nosaltres, 

dels qui ens diuen que no valem si no oblidem qui som i ens assimilem a ells,

dels qui són jutge i part, 

dels qui fan lleis en contra nostra i després les esgrimeixen com a armes,

dels qui tenen cura que els nostres recursos passin directament a les seues mans i després els usen per a subjectar-nos, per a ferir-nos, per a afeblir-nos,

dels qui se senten valents tenint el poder al seu servei, i s’alegren i se’n riuen veient el patiment que ens infringeixen amb els seus actes,

dels maltractadors, dels qui ens escarneixen i agredeixen amb impunitat, embriacs de supèrbia,

dels mentiders i difamadors, dels qui escampen falsedats i sofismes per aïllar-nos, separar-nos i fer-nos dubtar dels nostres drets,

dels qui es proclamen amos de les paraules i les defineixen i redefineixen segons el seu capritx,

dels qui ens fan triar entre silenci o dolor,

dels qui, quan s’adrecen a nosaltres ens parlen imperativament i amb menyspreu per a dir-nos que poden fer i què no, què podem dir i què no, què podem pensar i què no,

dels qui troben que treuen satisfacció d’humiliar-nos,

dels qui són arrogants amb les febles i obsequiosos amb els forts,

dels qui parlen de nosaltres con si no hi fóssim, al davant,

dels qui creuen que ens poden fer el que no voldrien que els fessin a ells,

dels qui decideixen el futur de la nostra llengua i decideixen que ha de desaparèixer,

dels qui ens diuen que amb els germans valencians ens hem d’entendre en la llengua de Castella,

dels qui vénen a per nosaltres de matinada i enmig d’un circ de mercenaris de  la propaganda i se’ns emporten

dels qui destrossen famílies i vides i tanquen els millors de nosaltres

dels qui diuen que la justícia són ells i que la llei és seua. Dels qui ens diuen que som espanyols i afegeixen, «i si no voleu us feu fotre!»

Dels uniformats que sabem que no estan per protegir-nos, i que saben que ho sabem, i per això es passegen per eles nostres carreteres, perquè els veiem i que recordem que han vingut a per nosaltres,

dels togats arrogants que ens diuen que davant seu no tenim dret a parlar en la nostra llengua i que ens amenacen amb destrossar-nos la vida si gosem fer-ho,

dels qui s’exclamen i es planyen quan els assenyalem perquè ens maltracten,

dels qui converteixen un parlament en una fira i es passegen pels nostres pobles com si fossin els amos de la plantació,

dels qui no saben què és moral ni els importa perquè tenen un canó i apuntant-nos a al cara,

dels qui s’autoanomenen catalans només per conveniència,

dels qui han nascut amb el dret de venir aquí i exigir «que la classe se haga en castellano aunque sólo uno lo pida.»

dels qui quan parlen amenacen,

dels qui es reuneixen en divendres a la Moncloa per a pensar quina ens en fan aquella setmana

dels qui no ha parat fins  treure’ns el somriure de la boca i després ens assenyalen cínicament dient que ja no somriem.

DEL QUE TENIM POR, MOLTA POR, ÉS:

del silenci dels indiferents,

dels equidistants,

dels neutrals,

dels qui tenen coses més importants a fer,

dels qui pensen que els deure és una cosa que afecta els altres,

dels qui abdiquen de els seues responsabilitats cíviques i exigeixen que d’altres facin allò que ningú no pot fer per ells,

dels qui es pensen que tenir és més important que ser,

dels qui pensen que el silenci és neutral,

dels qui es pensen que un estat no té color,

dels qui volen canvis però pertot veuen radicals,

dels qui pensen que totes les opinions són iguals de legítimes i, d’aquesta manera acaben justificant l’agressor,

dels qui creuen que és l’home que està fet per a la llei i no la llei per a l’home,

dels qui s’escolten els mentiders, i els donen crèdit, i pensen… si ho diuen és que alguna cosa hi ha,

dels qui pensen que «alguna cosa hauran fet»,

dels qui han assumit que, realment, els catalans no tenim dret,

dels qui justifiquen el fort i s’aparten del feble,

dels qui diuen «sí senyor»,

dels qui abandonen la seua llengua a la primera, i encara es pensen que aquest gest els honora,

dels quin han après a ser submisos,

dels qui es pensen que la nostra llengua no mereix, a casa nostra, el tracte que a qualsevol indret lliure rep la llengua de l’indret, 

dels qui, quan demanen igualtat, també demanen perdó,

dels pobres d’esperit que no saben diu prou,

dels qui primer pensen en ells mateixos i, després, en mateixos ells també

dels qui troben que no és cosa seua,

TENIM POR DEL SILENCI DEL NOSTRE POBLE.

TENIM POR QUE ABANDONEM ELS NOSTRES.

TENIM POR QUE ALGÚ PENSI A RENDIR-SE.

TENIM POR DE DESAPARÈIXER, QUE FINALMENT ENS ESBORRIN DE LA HISTÒRIA, QUE AQUEST POBLE ES DONI I QUE ELS QUI ENS VOLEM MAL SE’N SURTIN.

I per això us mirem als ulls i us diem:

Som poble, i ara no tenim res més important davant nostre que fer-nos dignes als nostres ull, guanyar-nos el respecte del món i fer tremolar l’enemic.

Que ningú no reculi, que ningú no es tanqui a casa, que ningú no renunciï a l’herència dels qui ens han precedit, que ningú no cerqui solucions personals i que tothom estigui a l’alçada del temps que ens ha tocat viure.

Perquè nosaltres no li volíem mal a ningú, però han vingut a cercar-nos i a prendre’ns ho tot.

Fem-los adonar del seu error, resistim, desobeïm, encarem-los;

COMPORTEM-NOS COM HO FAN LES NACIONS!

COMPROMETEM-NOS ELS UNS AMB ELS ALTRES I CONJUREM-NOS PER A SER I GUANYAR!

QUE SAPIGUEM QUE, AMB NOSALTRES, S’HAN EQUIVOCAT, I MOLT!

EN NOMÉS DOS MOTS:

CATALANS, CATALUNYA!