780_0377_121673_360d58ca499cd898796d73afa16f34b3

La llengua, en tant que objecte d’estudi, no és equiparable a altres matèries com les ciències naturals o la historia, perquè la llengua no és un contingut conceptual, sinó una habilitat, o més ben dit, un conjunt d’habilitats productives (parlar, traduir, escriure) i receptives (comprensió lectora i comprensió oral), cosa que fa que l’aprenentatge d’una llengua no pugui limitar-se al seu estudi en hores de classe, sinó que li escau l’exercici pràctic, sistemàtic i sovintejat en situacions comunicatives reals.

De fet, dient això no diem res que no sapiguem. O no és justament això el que donem a entendre quan afirmem que per aprendre bé una llengua cal que passem un temps en un entorn en el qual es faci necessari de parlar-la? No és justament per això que enviem els nostres fills a fer estades lingüístiques o un dels motius que fan que tants d’estudiants universitaris optin per passar un temps a Anglaterra, a França, a Alemanya o a Itàlia (per dir només algunes de les destinacions més freqüents)? No és potser aquest un dels motius pels quals la Unió Europea promou la mobilitat de l’alumnat que cursa estudis superiors mitjançant programes com el conegudíssim Erasmus?

Si estem d’acord, doncs, que l’existència d’un entorn comunicatiu on posar en pràctica les habilitats lingüístiques apreses a classe resulta del tot imprescindible per tal aprendre realment la llengua estudiada, digueu: en el cas del català, on poden trobar, si no és en l’escola, aquest entorn els estudiants de gran part del territori català que no tenen el català com a llengua inicial i que, a més, tenen com a companys i companyes altres estudiants per als quals tampoc no és el català llengua inicial?

L’entorn escolar, en tota la seua dimensió i varietat de situacions, acaba resultant, per tant, per a gran part dels nostres estudiants, l’únic entorn on poden realitzar una pràctica sistemàtica i sovintejada del català i, per tant, no pot desaprofitar-se.

És ben lògic i raonable que així sigui, des d’un punt de vista estrictament pedagògic. On és el problema? ¿És que potser, en una estada lingüística immersiva a Irlanda, per exemple, no s’estableix com a norma bàsica, que l’únic idioma que es podrà emprar, a dins i a fora de classe, serà l’anglès, i això, a tothom, no sols li sembla bé, sinó que, a més, probablement no triaríem un programa d’ensenyament d’aquesta llengua on es descurés aquest aspecte tan essencial? Llavors, per què, quan es tracta de fer el mateix amb el català, n’hi ha que ho veuen com un problema? Per raons pedagògiques no serà, segur.

D’altra banda, hem de valorar el fet que l’escola és, pròpiament, un parèntesi, un indret al qual no s’hi traslladen els prejudicis de la societat a la qual dóna servei, ni tampoc s’hi reprodueixen els usos i costums ordinaris. Tot això queda suspès en l’entorn escolar, perquè l’escola és una eina per comprendre el món i repensar-lo, no un espai on reproduir-lo acríticament. Volem que els nostres fills i filles surtin de l’escola havent desenvolupat la seua capacitat crítica i, per tant, sent capaços de canviar el món, si s’escau, no de clonar-lo. Si admetem que en les concepcions i els usos lingüístics de la societat catalana actual el català juga un paper secundari que el posa en perill de residualització, i que aquesta situació és conseqüència d’una discriminació històrica injustificable (i no de la menor vàlua intrínseca de la llengua), llavors, ¿no és exigible a l’escola que repari aquest estat de coses de la mateixa manera que ajuda els xiquets i xiquetes a superar les actituds i els estereotips sexistes o racistes, o que, en definitiva, els estimula a superar els prejudicis en general? I quina altra manera hi ha de canviar els usos lingüístics dominants que no sigui mostrant, mitjançant la pràctica, que els usos poden ser uns altres? Fora de l’escola ja faran allò que voldran, però que no sigui perquè es pensin que no es pot fer res més, perquè les coses són com són, perquè és natural que siguin així: les dones a la cuina i el català per parlar-lo només amb els qui ja el parlaven de petits a casa.