escolacat2

La immersió és el millor mètode per garantir els objectius marcats per la legislació educativa estatal i catalana, el millor mètode per adquirir la llengua del país per part de la població immigrada, el millor mètode perquè aquells qui tenen el català com a llengua inicial en mantinguin un domini òptim, un mitjà necessari per garantir la igualtat d’oportunitats, la integració i la convivència socials, i un instrument que contribueix decisivament a rescabalar els ciutadans de Catalunya de la persecució lingüística i cultural a què han estat històricament sotmesos. Per tot això, la immersió lingüística no pot ser considerada mai una imposició, sinó que només pot ser vista com un dret i una de les claus del nostre estat del benestar.

Una consideració complementària: el català és la llengua de Catalunya, i els Països Catalans l’únic lloc del món on els catalans poden usar amb plenitud i normalitat la seua llengua. Quin sentit té, aleshores, parlar d’imposició quan la immersió és l’única metodologia que garanteix que allò que és, i que és normal que sigui, continuï sent?

Es pot dir que el castellà s’imposa a Castella o a Andalusia (on és l’única llengua oficial, l’única llengua vehicular a l’escola i llengua d’obligat coneixement)? Doncs si allí no es pot dir una cosa com aquesta, aquí tampoc. O és que allò de la igualtat té lletra petita?

El català, en nel seu domini lingüístic, pot ser prohibit, residualitzat, condicionat, recuperat o normalitzat, però no té cap sentit dir que pot ser imposat. L’única llengua que no pot ser mai imposada a Catalunya és justament la seua, la catalana.

(Per cert, si parlem d’imposicions, potser hauríem de recordar que la Constitució de 1978 determina el coneixement del castellà com un deure obligat per a tothom, castellanoparlants inicials… o no.)