e551cb66bb82fdbe59da79e544c8e81c000063.jpg

De fet és habitual que, en moltes societats plenament normalitzades, coexisteixi el model universal d’escola propi d’aquella societat amb escoles sostingudes per institucions foranes que segueixen en l’essencial altres models escolars (justament els de les societats on tenen origen i seu aquelles institucions que sostenen aquestes escoles).

A Catalunya les coses no tindrien per què ser diferents, sempre és clar, que es tractés del mateix cas, és a dir, d’allò que hem anomenat una “societat normalitzada”. Definim doncs aquesta noció i vegem si la societat catalana s’hi ajusta i, si ho fa, fins a quin punt.

Convindrem tots que una bona definició de”societat normalitzada” seria aquella que fes referència a una comunitat bàsicament cohesionada, amb estabilitat institucional i econòmica, on es respectessin de manera plena els drets fonamentals i on aquest estat de coses no estigués en risc.

Afortunadament (i gràcies a l’esforç dels homes i dones d’aquest país i al dels qui ens han precedit), la societat catalana respon, en l’essencial, a aquesta definició. No seríem però, honestos, si obviéssim el fet que, a Catalunya, el dret fonamental de conservar la pròpia identitat cultural i d’usar amb plenitud i normalitat la pròpia llengua en el territori que constitueix el seu domini lingüístic natural no es troba garantit. I és que, com pot estar garantit el dret a usar amb plenitud una llengua en un territori on no tothom que hi viu l’entén, gairebé un 20% de la població més gran de 15 anys declara no saber-la parlar gens i encara un 15% declara no saber-la llegir?

Com pot estar garantit el dret fonamental a viure en català a Catalunya (cosa que, en justícia, hauria de poder ser tan normal com fer-ho en castellà al domini hispanoparlant, o en portuguès al lusòfon) quan el 40% de la població que hi viu procedeix de fora del domini lingüístic català, i on encara no un terç de la població més gran de 15 anys declara tenir-lo com a llengua inicial?

En almenys un aspecte, per tant, la societat catalana no pot considerar-se una “societat normalitzada” i és justament un aspecte en el qual l’escola juga un paper essencial i insubstituïble, cosa que ens portaria a concloure que no seria desitjable que, en la societat catalana actual, coexisteixin diversos models d’escola, sobretot, si aquests models poden arribar a suposar una competència seriosa per a l’escola catalana.


D’acord amb l’article tercer de la Declaració Universal dels drets lingüístics (aprovada a Barcelona durant la Conferència Mundial de Drets Lingüístics, celebrada del 6 al 9 de juny de 1996 per iniciativa del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics, del PEN Club Internacional, i el CIEMEN, amb el suport moral i tècnic de la Unesco, la participació de 66 organitzacions no governamentals, 41 centres PEN i 41 experts internacionals en jurisprudència lingüística), es consideren drets personals inalienables, exercibles en qualsevol situació, els següents: el dret a ésser reconegut com a membre d’una comunitat lingüística; el dret a l’ús de la llengua en privat i en públic; el dret a l’ús del propi nom; el dret de relacionar-se i d’associar-se amb altres membres de la comunitat lingüística d’origen; el dret de mantenir i desenvolupar la pròpia cultura; el dret a l’ensenyament de la pròpia llengua i cultura; el dret a disposar de serveis culturals; el dret a una presència equitativa de la llengua i la cultura del grup en els mitjans de comunicació i el dret a ser atesos en la seva llengua en els organismes oficials i les relacions socioeconòmiques. Entenent-se, a més, que l’exercici de tots aquest drets per part d’un individu o d’un grup d’individus «no poden representar cap obstacle a la interrelació i la integració d’aquests amb la comunitat lingüística receptora, ni cap limitació dels drets d’aquesta comunitat o dels seus membres a la plenitud de l’ús públic de la llengua pròpia en el conjunt del seu espai territorial.»