780_008_4532132_68f44c903b5019d5f15d2055bb429afe.jpg

 

L’afirmació, d’entrada, sembla, efectivament, prou raonable. Serien molts els qui hi respondrien afirmativament si un dia, pel carrer, es trobessin algú que els posés un micròfon al davant i els preguntés: «¿Els pares han de poder decidir quina educació reben els seus fills?» La veritat, però, és que ningú no decideix per si mateix, a títol individual, sobre l’educació dels seus fills. Ningú no selecciona quines matèries cursarà el seu fill, ni quantes hores en farà, de cadascuna d’elles, ni qui els les impartirà.

No decidim la manera d’impartir els continguts curriculars, ni d’avaluar-los, ni quins materials didàctics de suport caldrà emprar. Molt menys encara decidim sobre quin curs cal introducció de cadascuna de les assignatures. Fet i fet, ni tan sols podem decidir si escolaritzem els nostres fills o no, perquè l’escolarització és universal i obligatòria.

Potser no ho havíem pensat mai, això. Però és d’aquesta manera.

Llavors, haurem de concloure que l’estat és un monstre que ens limita arbitràriament la potestat sobre els nostres fills?

La resposta és que no, que de fet aquesta no és la manera de veure-ho. I no ho és perquè, d’entrada, aquesta potestat sobre els nostres fills no és ni il·limitada ni il·limitable.

En la mesura que els nostres fills són persones diferents a nosaltres, no tenim cap dret a fer-ne el que vulguem. Però, a més, hi ha una altra cosa: no vivim sols, els nostres fills i nosaltres convivim amb d’altres famílies, i les nostres decisions repercuteixen sobre elles, de la mateixa manera que les decisions d’aquestes repercuteixen sobre la nostra. Així que, de fer el que vulguem, atenent exclusivament les nostres preferències, res de res.

A l’hora de decidir caldrà que ho fem entre tots i, com que no és d’esperar que puguem trobar-nos tots plegats en una macroreunió de veïns per decidir sobre l’escolaritat dels nostres fills, allò que es fa en cada societat singular i delimitada és triar uns representants en qui es deleguen aquestes decisions (juntament amb moltes d’altres), amb l’únic mandat explícit que, decideixin allò que decideixin, ho facin atenent l’interès general.

És fent ús d’aquestes atribucions que els atorguem, que els nostres representants elaboren una política educativa general i comuna per a tota la societat. I en fer-ho, és d’esperar que vetllin efectivament per l’interès general i que, en les decisions que finalment adoptin, preguin en consideració l’estat actual dels coneixements en aquells sabers que són rellevants en matèria educativa (com ara la psicologia, o la pedagogia).

Així es dissenya una escola. El resultat pot ser millor o pitjor, millorable o molt millorable, però, en tot cas, el procediment és aquest. Si quan volem posar a punt el nostre auto el portem a un mecànic i li’l deixem, tot confiant que li farà allò que calgui i que ho farà de manera competent… per què pensem que, a l’hora d’escolaritzar els nostres fills, hem de ser nosaltres els qui prenguem les decisions tècniques (pedagògiques, didàctiques, organitzatives…)? No, no són els pares els qui han de decidir sobre com ha de ser l’escola dels fills.

Certament, les famílies han de poder (i de fet, això constituiria no sols un dret sinó un deure) participar en l’educació que l’escola els dóna, i també han de poder triar a quina escola els porten (igual que triem entre els diversos tallers que tenim a la nostra disposició), i fer-ho d’acord amb criteris com ara la seua proximitat al domicili familiar o els horaris (que poden facilitar més o menys la conciliació de la vida laboral, escolar i familiar). Fins i tot han de poder decidir sobre aquells aspectes que constitueixen estrictament qüestions de consciència (com ara que els seus fills cursin o no una determinada matèria de religió, i, cas afirmatiu, quina, o si els porten a una escola religiosa, o no). És més: cas que hi hagi a la seua disposició alguns centres regits per models educatius alternatius al propi, importats d’altres societats i sustentats per les institucions d’aquestes, també han de poder decidir portar-hi els seus fills (això no és cap problema, mentre s’atenguin a les conseqüències en matèria d’homologació de títols i sempre que aquests centres, és clar, no articulin una alternativa al model general de la nostra societat, capaç de soscavar-lo, una alternativa que, per venir de fora, s’escaparia dels nostres mecanismes democràtics de control).

Ara bé, la decisió sobre el model escolar, els seus continguts, la seua organització i, també, la llengua o llengües vehiculars més adequades per assolir els objectius pedagògics i socials que es proposa la institució escolar, això, tot això, ho decidim entre tots.

La lliure elecció té uns límits, i aquest límits són els drets dels altres (i entre aquests, els nostres fills). No puc decidir no escolaritzar el meu fill perquè ell té els seus propis drets que cal que se li garanteixin (i mentre que escolaritzar-lo no li produeix cap perjudici, no fer-ho potser sí). I no puc decidir sobre qualsevol cosa en relació amb l’escola dels meus fills, perquè l’escola dels meus fills, no és dels meus fills ni meua, sinó que és de tothom i per a tothom.

El model d’escola el decidim, no personalment, sinó democràticament. En aquest sentit, el nostre veritable dret i deure d’elegir se centra a omplir les institucions de representants formats i informats que no prenguin cap decisió en contra de l’interès general i dels drets fonamentals de tots (especialment els d’aquells que, per trobar-se en inferioritat de condicions, no poden defensar-se’ls per ells mateixos de manera efectiva), i a fiscalitzar l’acció d’aquests representants.

I si encara, malgrat tot l’acabat de dir, no acabem de veure clar que la resposta negativa a la qüestió d’encapçalament, mireu-vos-ho d’una altra manera: aquesta pregunta tindria sentit per a vosaltres en tots els casos? Vull dir: la trobaríeu raonable per a una família que volgués escolaritzar el seu fill en català a… Burgos, posem per exemple? O per una família que volgués escolaritzar el seu fill en urdú a Vilanova i la Geltrú, per posar-ne un altre? Si en veieu aquest possibilitats com a absurdes, aleshores demaneu-vos: per què, per contra, triar la llengua d’escolarització a Catalunya sí que seria raonable? Sobretot tenint en compte que triar una llengua vol dir refusar-ne la resta, de manera que quan parlem d’“elegir la llengua d’escolarització” volem dir “refusar determinades llengües com a vehiculars”, cosa que, traslladant-nos al cas particular de Catalunya, es tradueix en la possibilitat de rebutjar escolaritzar els fills a Catalunya en llengua catalana. Tot molt normal.