47401.jpg

Fa temps que s’escampen per Catalunya determinats tòpics en relació amb el model lingüístic que hauria de presidir la nostra comunitat, tòpics sustentats sobre certs valors (bilingüisme, obertura, cosmopolitisme…) que, malgrat ser molt abstractes i indefinits, en cap cas no són posats en qüestió (no és de bon to fer-ho). El resultat és una ideologia lingüística hegemònica que, tot intentant evitar de totes totes el conflicte lingüístic al qual ens aboca la voluntat suprematista castellana característica de l’estat Espanyol, ha acabat naturalitzant la presència del castellà a casa nostra i posant en dubte el caràcter de llengua pròpia que, en justícia, li correspondria al català. El resultat final és que, no sols no s’ha superat cap conflicte lingüístic, sinó que, s’ha perpetuat la situació de discriminació del català, al mateix temps que aquesta esdevenia invisible, i això pel fet que els catalanoparlants (habituals i esporàdics, actuals i futurs) han acabat assimilant com a normal la seua subordinació lingüística i a integrar com una actitud correcta i cortesa allò que, en realitat, no és res més que el desistiment dels seus legítims drets lingüístics i culturals, i sempre en benefici del manteniment d’uns privilegis que, en darrer terme ha estat erigits en base a la dominació militar i política.

L’entramat ideològic que ha acabat invisibilitzant el conflicte lingüístic existent a les terres de parla catalana ha comportat, a més a més, el desarmament argumental dels catalanoparlants, que assisteixen ara, pràcticament indefensos, a un nou pas en el procés d’imposició de l’hegemonia lingüística del castellà a Catalunya. Em refereixo aquí, concretament, a l’ofensiva per descavalcar el català de la posició preeminent que els darrers anys havia aconseguit assolir a l’escola de la part del Principat sota sobirania espanyola (i, en menor grau a les Illes Balears), una posició que resulta totalment clau si és que encara pretenem un futur per a la nostra llengua.

Aquesta ofensiva, que té un dels seus moments cabdals en la nefasta sentència de 28 de juny de 2010, del Tribunal Constitucional, contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, es lliura, entre d’altres fronts, en el del camp ideològic, on s’intenta fer passar botxins per víctimes i on es criminalitza l’existència d’un escola catalana en llengua i continguts, tot cercant fer aparèixer entre els catalans un sentiment de culpabilitat pel fet de reclamar, per a la seua escola, allò que caracteritza i es dóna per descomptat en l’escola de qualsevol país lliure i normal arreu del món (incloent aquí l’escola de les comunitats autònomes espanyoles de llengua castellana).

L’argumentari que segueix intenta mostrar al lector fins a quin punt, els tòpics lingüístics que ara ocupen la centralitat del debat sobre la política lingüística que li escauria a Catalunya (àmpliament difosos els darrers 25 anys per mitjans de comunicació i pretesos intel·lectuals que cerquen retornar al català a la situació prèvia a 1979), constitueixen afirmacions inconsistents amarades d’una característica mala fe, i proporcionar, alhora, justament mitjançant el desemmascarament d’aquests tòpics (però també amb alguns aclariments i definicions), l’instrumental argumental que els catalans (sigui el que sigui el seu origen i la seua llengua habitual i d’identificació) necessiten per defensar-se dels qui cerquen criminalitzar-los cada cop que es rebel·len contra l’assimilació forçada i els esforços constants de l’Estat per eliminar-nos com a comunitat cultural diferenciada.