jornades cohesio petit.jpg

El model de conjunció lingüística, característic de l’escola catalana actual i el sistema d’immersió s’inspiren en les propostes pedagògiques que, arreu del món, han tingut èxit a l’hora d’intentar donar resposta a situacions com la nostra, en què conviuen parlants de diverses llengües, dues de les quals, amb molt, les majoritàries, però on només els parlants inicials d’una d’aquestes dues llengües són els qui acaben esdevenint, tots ells, bilingües, mentre que els parlants de l’altra llengua majoritària romanen, molts o la majoria d’ells, monolingües (perquè és la llengua inicial d’aquests la que gaudeix de més presència en els mitjans de comunicació i d’un major potencial demogràfic).

De no fer-s’hi res, és a dir, de no articular ─entre altres mesures─ un model educatiu que mirés de compensar de manera efectiva aquella asimetria inicial aquesta mena de situacions es mantindrien ─i de fet s’agreujarien─ fins dur la llengua menys afavorida a la desaparició.

El model lingüístic actual de l’escola catalana és pensat per a compensar els desequilibris en el coneixements lingüístics que caracteritzen la societat catalana dels darrers 80 o 90 anys perquè és el que resulta el més efectiu alhora d’ensenyar l’altra llengua majoritària a aquella part de la població no bilingüitzada en ella. A més, un model com aquest, en garantir l’adquisició precoç de competències en dues llengües facilita l’adquisició posterior de competències en noves llengües, ja que contribueix a incrementar l’anomenada competència metalingüística dels individus (és a  dir, les competències lingüístiques subjacents, que són traslladables d’una llengua a una altra i que, per tant, proveeixen el parlant d’una base sòlida, i cada cop més àmplia, que li permet d’enfrontat-se en millors condicions a l’aprenentatge d’una llengua nova).

En qualsevol cas, perquè aquesta competència lingüística assolida pels infants quan han adquirit de manera precoç dues llengües potenciï efectivament l’aprenentatge lingüístic i el funcionament intel·lectual, cal que la metodologia aplicada sigui l’adequada.

Ara bé, haurem de tenir present que els infants bilingüitzats podrien no experimentar cap benefici si el nivell de competència assolit en una de les llengües apreses fos baix (“hipòtesi dels llindars”, Cummins, 1979).

Això és justament el que tendeix a passar en el cas dels infants parlants inicials d’una llengua minoritzada (en el nostre cas el català) si, alhora que tenen poc contacte amb la seua llengua fora de l’entorn familiar, són escolaritzats en una altra de diferent. Aquests xiquets acabaran tenint un domini insuficient de la seua llengua inicial, esdevenint aleshores bilingües no equilibrats (“primer llindar”). En aquest cas, la seua experiència bilingüe probablement no tindrà cap conseqüència negativa, però tampoc no en tindrà cap de positiva ni de reforçadora (és el que ens ha acabat passant a la majoria dels infants catalanoparlants inicials, i a hores d’ara ja adults, formats en l’escola franquista, que tan poc ens va afavorir a l’hora d’aprendre francès o anglès).

Una cosa semblant tendeix a passar als xiquets parlants inicials de la llengua amb més presència social cas de ser escolaritzats en aquesta mateixa llengua o en programes en els quals la presència de la segona llengua és limitada (és a dir, en el nostre cas, en programes diferents del d’immersió lingüística en català).

Només quan els infants tenen una competència adequada a la seua edat en les dues llengües, manifesten tots els avantatges cognitius proporcionats per la seua experiència bilingüe. Esdevenen llavors bilingües equilibrats (“segon llindar”), cosa que s’assoleix només només gràcies a l’aplicació de programes de compensació i reequilibrament lingüístics, és a dir, els programes coneguts com a d’immersió, els qual, per tant, podem afirmar que, efectivament promouen l’aprenentatge de llengües (directament les ensenyades i indirectament qualsevol altra).

Pel que fa a la promoció de la cohesió social n’hi hauria d’haver prou posant de manifest  que la correcció del bilingüisme asimètric (que fa que, en principi només els parlants de català com a llengua inicial, siguin, tots ells, bilingües) contribueix a la igualtat efectiva dels ciutadans, la qual, al seu torn, és condició de possibilitat de la cohesió social.

La integració social en una única comunitat de catalans i catalanes, certament diversa, però que alhora s’autoidentifiqui com un tot solidari (una cosa necessària a tot arreu, però especialment en societats com la nostra, on els moviments migratoris han revestit una importància i unes magnituds més que notables i gens habituals) fa imprescindible trobar un punt de convergència compartit per tothom, un element que estigui revestit d’una gran importància simbòlica i que, alhora, estigui constantment present en la vida dels individus. I què podria jugar millor aquest paper que la llengua?

Cal posar de manifest, també, que, d’entre les gairebé tres-centes llengües que avui dia es parlen a casa nostra, cap que no sigui la catalana no tindrà la legitimitat necessària per erigir-se en patrimoni comú i nucli de cohesió, i això perquè, mentre el fet de considerar el català idioma d’identificació no posa en risc la comunitat lingüística i cultural d’origen de cap dels catalans i les catalanes del segle XXI, ni qüestiona el conreu a casa nostra d’altres llengües inicials, no fer-ho i, per tant, acceptar-ne la seua minorització i la seua reducció a un element cultural i identitari més, al mateix nivell que llengües d’origen forà, sí que dificulta i amb el temps fa impossible la viabilitat d’una comunitat lingüística catalana (només existent i possible aquí), cosa que suposa una humiliació objectiva —i potencialment subjectiva i, per tant, viscuda i experimentada— d’una part del nostre poble.

Dit en unes altres paraules: considerar que qualsevol altra llengua que no sigui el català no ha de tenir, a Catalunya, l’estatut de llengua preferent no vulnera cap dret fonamental ni representa cap pèrdua pera la diversitat lingüística de la humanitat, mentre que no atorgar-li aquesta consideració a la llengua catalana sí que afecta aquesta darrera i els drets fonamentals dels catalanoparlants (pel fet que, aquests es troben en el seu propi domini lingüístic, perquè el català és la llengua natural de Catalunya). Sobre una injustícia no és possible d’erigir cap societat cohesionada i solidària.