09geopoliticus

En termes estrictament lingüístics, és a dir, pel que fa a la seua capacitat de comunicar idees, formular ordres i instruccions, i expressar desitjos i estats d’ànim, totes les llengües es troben en un pla d’igualtat. Aquesta és una qüestió prou evident en la qual no cal aprofundir i, de fet, tan clar és que no és en realitat això el que es vol dir quan es formula un enunciat com el de l’encapçalament. El que es vol dir és que, el català, en la mesura que és una llengua parlada habitualment per un 1% de la població europea i coneguda per gairebé un 2% d’aquesta mateixa població, en principi no sembla que permeti fer arribar les nostres idees, ordres, desitjos i emocions a tanta gent com podrien fer-ho llengües com l’alemany (parlat habitualment pel 18% de la població de la UE, i coneguda pel 32%), l’anglès (parlat habitualment pel 13% i conegut pel 51% de la població de la Unió), el francès (conegut pel 14% i parlat pel 24%, dels europeus), l’italià (12% i 16%, respectivament) o el castellà (amb uns percentatges del 8% i del 15%, respectivament).

I, d’entrada, pot semblar que tinguin raó, perquè, certament, el català (amb percentatges de parlants habituals i de persones que el saben parlar semblants al búlgar, l’eslovac, el danès, el finlandès, el lituà o l’eslovè) pot arribar, amb plena eficàcia comunicativa, a un audiència simultània o acumulada potencialment menor que les llengües citades més amunt i algunes altres (però, atenció, igual o superior a la de la majoria de les llengües del món, perquè el català es trobaria entre les 100 llengües més conegudes i parlades del planeta).

Ara bé, tingueu present que parlem d’audiències potencials. Una altra cosa, però, serien les audiències mitjanes efectives i reals, perquè el cert és que, en la realitat, hi ha ben poquíssimes persones amb capacitat de tenir una audiència simultània, o acumulada, posem-hi, d’un 0’05% de la població mundial. No sembla, per tant, que tenir audiències potencials molt elevades sigui una possibilitat ni real ni freqüent entre els humans, i molt menys encara que no disposar-ne suposi un problema, atès que sempre existeix la possibilitat de la traducció, que segur que no ens faltaria de tenir un missatge que, efectivament, volgués escoltar, posa-hi, el 20%, o el 50%, o el 75% o el 93% de la humanitat (un percentatge, aquest darrer, que, de fet, correspon als qui no parlen ni entenen el castellà).

D’altra banda, com més parlada o coneguda sigui la llengua per a arribar als altres (a la recerca d’un públic extens), més gran serà la dificultat per trobar canals de difusió del missatge efectius, perquè la competència per al nostre missatge serà també molt més gran, cosa que ens obligarà a preocupar-nos, no sols d’allò que volem dir, sinó de trobar les estratègies de difusió adequades. Sembla més fàcil reeixir inicialment entre una audiència inicial a mesura humana i, sols si s’ha aconseguit, intentar anar-ne més enllà recolzats en l’aval que aquest èxit inicial ens proporciona. (És clar que ens estem referint a missatges i continguts potencialment valuosos, no a entreteniments trivials fets per algú que desitja la notorietat per la notorietat i que s’adreça a un públic que sols cerca distracció simple. En aquest cas, en comptes de recórrer  a una llengua coneguda per una porció significativa de la població mundial, potser millor produir les imatges mudes o acompanyades de poques expressions típiques.)

Pot ser, a més, que mentre escrivim aquesta resposta, la tecnologia hagi avançat prou com per facilitar-nos, pel que fa a la difusió de continguts audiovisuals, l’emissió en una multitud de llengües diferents a seleccionar pel receptor, i amb subtítols opcionals, també en una multitud de llengües. Fet i fet, tot sembla indicar que cada cop tindrà menys sentit l’esforç per la recerca del mitjà de difusió òptim.

Certament, amb això no volem dir que no puguin donar-se situacions comunicatives concretes i definides, entre catalanoparlants i no-catalanoparlants, per a les quals el català no es presenti com l’eina comunicativa més pràctica d’entre les disponibles, però és que això mateix li passa a qualsevol altra llengua, i per això se n’aprenen (unes, o unes altres, en funció de la freqüència real d’aquestes situacions i la importància que cada u els atorgui, dues coses, aquestes, que, cal dir-ho, no sempre valorem encertadament).

I tanmateix, si tenim en compte que, en realitat, passem la major part de les nostres vides en un radi de pocs quilòmetres al voltant de casa nostra, i a més, no perdem de vista que les llengües no sols serveixen per comunicar, ordenar, indicar, expressar-se o persuadir, sinó que també constitueixen el principal instrument d’identificació i cohesió col·lectives, de manera que resulten del tot fonamentals per convertir en una veritable comunitat el nostre entorn social (i pensem que la pertinença a una comunitat és condició necessària per a l’existència de valors, perquè, al cap i a la fi, tot valor fa referència a una actitud digna de ser mantinguda o desenvolupada pel fet de resultar beneficiosa, alhora per a un mateix i per als altres i, per tant, per a la comunitat), si tenim en compte tot això, diem, llavors el català és una llengua utilíssima. Tan útil com qualsevol altra (ni més ni menys que qualsevol altra) i, de fet, l’única que serveix per desenvolupar, alhora i amb efectivitat, aquesta doble funció —ser un vehicle de comunicació de proximitat i amb capacitat cohesionadora— a Catalunya (i això no perquè sigui inimaginable una Catalunya on la llengua de vertebració fos una altra, sinó pel fet que, perquè tal cosa passés, caldria, prèviament i com a condició necessària, negar el dret dels catalanoparlants a viure plenament i normalment en català a Catalunya, i poques coses se’ns poden acudir de menys adequades per bastir una comunitat cohesionada, justa i dotada de valors cívics i morals, que edificar-la sobre la negació d’un dret fonamental).

Encara una darrera reflexió: quan es fan rànquings entre llengües, de manera que passen a considerar-se’n unes de més importants que unes altres, acaba passant el mateix que succeeix amb les classificacions esportives: el campionat, al final, només té un guanyador. I així, anàlogament, quan establim una jerarquia entre llengües (seguint el criteri que sigui, sovint de caràcter estrictament economicista i sempre en base a les exigències d’un model econòmic competitiu i creador de desigualtats, també lingüístiques), de guanyadora només en pot quedar una. Al principi potser hi haurà més classificades que passin a una segona fase, però al final de la competició, només en restarà una, de vencedora. I ja n’és tothom conscient, de què significa això?

Com s’explica que hi hagi qui es preocupi per la conservació del patrimoni cultural del passat i que s’esgarrifi davant la manca de consideració que alguns manifesten cap a restes arqueològiques o les obres fruit de la creativitat artística humana, que s’entristeixi davant l’espectacle de Notre-Dame en flames però que, alhora, menyspreï un altre patrimoni, aquest ben present i no de menys transcendència, com són les llengües humanes vives, i el menyspreï fins a propiciar-ne la desaparició? Perquè la jerarquització lingüística porta justament a això: a l’extinció. En termes de patrimoni cultural de la humanitat i d’importància per al manteniment de la diversitat humana, totes les llengües tenen, exactament, la mateixa importància.

En termes de justícia, però, entre cada una de les poblacions humanes, només una en preval.

ingles-idioma-mas-hablado.png