bilingüisme.png

Els catalans som com tothom. No som especials i, per tant, no som per naturalesa bilingües, perquè les societats s’articulen al voltant d’una llengua i ningú no en sap ni n’usa una altra si no li cal, és a dir, sense l’existència de condicionants afegits. Les societats i llurs individus són, per tant, monolingües per principi, i si no ho són és perquè no han pogut mantenir-se en el monolingüisme (la resposta a la qüestió «qui és bilingüe?» és, per tant: per regla general, qui no pot ser monolingüe). Volem –ens toca─ aprendre les llengües dels qui tenen poder sobre nosaltres, dels qui tenen alguna cosa que ens cal. Fet i fet, les comunitats que han assolit una posició de poder en front d’unes altres manifesten un interès escàs per aprendre llengües.

Catalunya no és, per tant, una societat naturalment bilingüe: ni les societats naturalment bilingües existeixen, ni la naturalització d’una llengua diferent de la catalana a Catalunya ha estat un procés espontani.

Si baixem al nivell individual, però, les coses caldrà explicar-les amb una mica més de detall.

Generalment s’accepta que tots els individus tenim una llengua inicial o, almenys, una llengua inicial preferent. Aquesta seria la primera llengua que parlaríem o aquella llengua que, alhora que mantenim contacte amb d’altres, que també comencen a ser conegudes per nosaltres, seria la primera que dominaríem i la que faríem servir com a llengua per defecte i de referència.

D’acord amb això, no podríem dir, amb propietat que els catalans fóssim, sense més ni més, bilingües (de fet, ningú no seria, inicialment, bilingüe), sinó que ens hi fem. Dit d’una altra manera: que la omnipresència de dues llengües (català i castellà) en el nostre entorn més immediat fa que, malgrat la llengua de relació familiar sigui una, ben aviat, a través del contacte sovintejat amb l’altra, aquesta sigui absorbida i incorporada al nostre bagatge lingüístic, de manera que, ben aviat, esdevenim bilingües d’una manera que podem qualificar d’involuntària. De fet, seria això el que realment es vol dir quan s’afirma que «els catalans som bilingües», si bé, quan es diu tal cosa, es dóna a entendre que el nostre bilingüisme seria una mena d’herència biològica: els catalans serien bilingües, com els escocesos serien pèl-rojos. Ja estaria bé, si no fos que no és veritat ni pot ser-ho (si més no pel que fa a la primera qüestió).

Sí que, passa, però, que a Catalunya, una bona part de la població és monolingüe (i a Escòcia hi ha gent que no és pèl-roja, val a dir). I tots els monolingües de Catalunya comparteixen una mateixa característica: tenen com a llengua inicial el castellà.

A Catalunya, tots aquells que tenen com a llengua inicial el català esdevenen, ben aviat, bilingües en castellà (en casos molt concrets, fins i tot plurilingües: seran competents en català, castellà i en alguna altra llengua). Anàlogament, tots els qui tenen com a llengua inicial alguna diferent del català i del castellà, ben aviat esdevindran bilingües almenys en castellà (i potser només en castellà).

Per contra, no tots els qui tenen com a llengua inicial el castellà esdevindran bilingües (en català o en alguna altra llengua). Una part significativa d’aquest col·lectiu continuarà sent, al llarg de tota la seua vida, estrictament monolingüe, fins i tot, una part d’aquests, ni tan sols desenvoluparan competències passives en cap altra llengua (tampoc en català), és a dir, que no arribaran a entendre mai cap més llengua que la castellana.

Així són les coses i així se li mostren a qui les vol veure. I a la vista d’això és evident que hem d’abandonar definitivament la idea que «els catalans som bilingües» (i que els escocesos són pèl-rojos).

No tots els catalans arriben a ser bilingües (en català i en castellà, que és del bilingüisme que parlem quan parlem de bilingüisme en aquest país) perquè, en realitat, el català i el castellà no tenen la mateixa presència a Catalunya.

El castellà és omnipresent (d’entrada es troba a totes les llars de Catalunya, on arriba a través de la televisió, la ràdio, els videojocs, Internet, les xarxes socials, els DVD…) mentre que el català, senzillament, no ho és. Certament, la llengua del país hi  té presència (si bé tot just estrenada o recuperada), però innegablement inferior a la del castellà i, a més, sempre en discussió. (Algú tem pel futur de RTVE? I per contra: té garantit el futur TV3? Quines cadenes de televisió públiques han desaparegut amb l’excusa de la darrera crisi econòmica? En quina llengua emetien? Doncs això.) Del cinema no cal ni parlar-ne, ni de la llengua del comerç o de la indústria. I podríem continuar per altres àmbits i sectors. Enlloc la situació no és diferent. I per això és que no tots els catalans són bilingües en el sentit que havíem aclarit.

Hi ha, però, una inexactitud en l’acabat de dir. Sí que hi ha un àmbit públic on el català té, ara per ara, un estatut prioritari, on és la llengua preferent i pel qual ningú no pot passar-hi prescindint de la llengua del país (cosa que pot fer tanta gent en la resta d’àmbits i que de fet fa, fins al punt que és possible néixer, viure i morir a Catalunya sense arribar a ni tant sols a entendre el català). Ens referim a l’escola: l’escola catalana, en llengua i continguts és l’únic àmbit públic en el qual, la presència del català és alta, i per això és l’únic àmbit que ens permet avançar cap allò que sovint es presenta com un ideal: que tots els catalans siguem bilingües. I tanmateix és justament l’escola l’àmbit que centra totes les crítiques en matèria de d’organització lingüística. Curiós, no?

De fet no gens.

Ara bé, més enllà de si som naturalment bilingües i de si hi ha societats naturalment bilingües podem formular-nos la qüestió de si  és realment un objectiu desitjable arribar a ser bilingüe (o plurilingüe)?

Sembla que tots coincidiríem a respondre afirmativament a aquesta pregunta, tant aquells que són profans en matèries lingüístiques i pedagògiques, com els experts en aquestes disciplines: tots coincidiríem a dir que el domini de més d’un codi lingüístic és una cosa desitjable en la mesura que incrementa les potencialitats individuals i ens obre a noves realitats, i ho seria també en la mesura que incrementaria les nostres capacitats cognitives, promovent la flexibilitat cerebral i facilitant l’aprenentatge d’encara més llengües. La desiderabilitat del bilingüisme semblaria quedar fora de dubte, per tant.

En tot cas, la qüestió seria: cal que l’altra (o les altres) de les llengües (més enllà de la llengua original del país) en què és desitjable que esdevinguem bilingües (o plurilingües) sigui, obligatòriament, el castellà, o podria ser qualsevol altra llengua? Aquí el dubte restaria obert, si bé no es veu com podria donar-se-li cap resposta afirmativa si fos a partir de consideracions estrictament de força (com ara: «és la llengua de l’Estat») o xovinistes (que es resumirien en la idea que «el castellà té qualitats especials que el fan prescribible»). Vostès mateixos.