jerade1.jpg

Potser a més d’un li sobtarà això que direm ara, però cap societat no és bilingüe. Dit altrament: no existeixen les societats bilingües.

Si heu llegit la resposta a la qüestió anterior, no us haurà sorprès tant aquesta afirmació, i pensareu: «És clar, el que vol dir és que les societats no són bilingües, sinó que s’hi tornen», o: «És clar, en una societat bilingüe, no tothom n’és, així que, en propietat no és pot parlar de societats bilingües, sinó, en tot cas, de grups i sectors socials bilingües». Aquestes dues consideracions tenen sentit, però no. No és per consideracions com aquestes que diem que no hi ha societat bilingües.

Ho diem perquè les societats (sense les quals, però, no hi ha ús possible de la llengua, ni té sentit de parlar de drets lingüístics) no saben llengües i, per tant, no són ni bilingües ni monolingües. Els qui saben llengües (i, per tant, en poden saber-ne una o més d’una), són els individus. Ells seran, en tot cas, els bilingües. Resumint: el bilingüisme no és un concepte social (i, per tant, sociològic), sinó individual (i, per tant, psicològic).

El bilingüisme només es pot donar a escala individual, no únicament perquè el coneixement de llengües és una propietat individual, sinó perquè l’equilibri lingüístic, la simetria entre coneixement, ús i valoració de dos codis lingüístics que associem a la noció de “bilingüisme”, només es pot donar en un parlant en concret (tot i que, habitualment, aquesta simetria perfecta sigui tan freqüent com la bisexualitat perfecta, és a dir: molt poc freqüent). Per contra, en societats en què tots els individus ―o si més no, la majoria― saben dues llengües (i això al marge de si se n’hi parlen encara més, de llengües, les quals, llavors, de fet, ja no seran conegudes més que per grups més o menys extensos, però sempre minoritaris), una simetria, una paritat o equilibri d’aquest tipus és impossible perquè implica una despesa d’energia innecessària per fer efectiva la comunicació, l’expressió, l’emissió d’ordres o la persuasió.

Per què fer indicacions, orals o escrites, alhora en dues llengües, si amb una n’hi ha prou? Per què cal duplicar els coneixements lingüístics exigibles a les persones que atenen el públic, si amb la meitat n’hi ha prou? Per què carregar els currículums acadèmics amb matèries lingüístiques que no han de fer més efectiva la comunicació en cap cas? O com diu l’anunci: quin sentit tenen les promocions que t’ofereixen dos parells d’ulleres al preu d’un, quan, de fet, només n’has de menester un de sol?

Quan un grup d’individus que conviuen saben (tots o la majoria) les mateixes dues llengües s’estableix una diferenciació valorativa entre tots dos codis lingüístics disponibles, de manera que l’un passa a emprar-se per a determinades situacions comunicatives, mentre que, l’altre, es reserva per a unes altres situacions. Aquesta diferenciació, feta en base a considerar cadascuna de les llengües en contacte com a apta per a unes funcions específiques, acaba establint una jerarquia lingüística segons la qual una de les llengües, que pot ser vista com a perfectament escaient per als usos privats, familiars i personals, passa a ser considerada, tanmateix, com a inadequada per als usos públics, els formals i impersonals i els més solemnes, els quals quedaran reservats a l’altra llengua. Sols així, destinant, una llengua a certs usos, i l’altra a uns altres, té sentit mantenir totes dues (per això, a l’anunci a què ens referíem més amunt, et proposaven, en comptes de regalar-te un segon parell d’ulleres graduades, regalar-te unes ulleres de sol).

Aquesta situació (que els sociolingüistes no anomenen de bilingüisme, sinó de diglòssia) mai no és però, estable, sinó merament provisional. Efectivament, un cop establerta un jerarquia d’usos entre llengües, allò que queda establert en la mentalitat dels parlants és que hi ha una llengua més valuosa i una altra més d’anar per casa. Al cap i a la fi, quan a una llengua se li reserven els usos públics i formals és perquè el grup social més poderós (políticament, econòmicament, militarment, acadèmicament, demogràficament, culturalment…) l’ha triada per usar-la en els contextos en què aquest poder es manifesta, i la llengua triada pel grup social de referència (aquell que representa el nivell social al qual tothom aspira) passa a ser la llengua al coneixement i bon ús de la qual tothom aspira, la llengua important, la imprescindible, la inqüestionada. Correlativament, l’altra llengua, passa a ser la menys important, la prescindible, la qüestionada i, en una paraula, la que no cal, la que, cas de dubte, es llença, aquella que, quan es coincideix amb un interlocutor que fa ús de l’altra, s’abandona (tot dient que es fa per respecte: al cap i la fi, no forçarem ningú a posar-se unes espardenyes, si ja ve calçat amb sabates de les bones!).

La diglòssia implica l’existència d’una llengua A (millor) i una llengua B (no tan bona, i potencialment conflictiva). I, per això, és només qüestió de temps que aquesta llengua B desaparegui. No ho farà de cop, potser mai no ho arribarà a fer del tot (sempre es pot reservar el català per escriure els versets dels cartellets de les falles, o el basc per posar el nom als fills), fins i tot és possible que, abans de desaparèixer se li passi a donar un ús emblemàtic, simbòlic (el gallec sempre pot servir per posar el nom de les institucions de la Xunta). Amb el temps, però (i potser amb l’ajut d’immigracions), la llengua A envairà els usos en principi reservats per a la llengua B (al cap i a la fi els pares sempre volen el millor per als fills, i sempre serà millor per a ells que, ja d’entrada, coneguin i parlin la llengua important i imprescindible, una llengua que, a més, sovint, no és només de coneixement socialment imprescindible, sinó legalment prescrit, de manera que acabarà sent la llengua adoptada per al tracte amb la nova generació).

Per això és que diem que no hi ha societats bilingües: perquè tota societat aparentment bilingüe és pròpiament diglòssica i en trànsit a esdevenir monolingüe (encara que en el seu si puguin continuar existint persones bilingües durant molt de temps, sobretot de portes de casa endins).

En una societat en què conviuen més de dues llengües, una d’elles acaba sent la llengua comuna, mentre que les altres esdevenen les llengües de grups concrets. Quan les llengües en contacte són només dues, o bàsicament dues, una d’elles esdevé la llengua comuna i l’altra la llengua d’un grup cada cop més reduït (fins a l’extinció).

L’enunciat d’encapçalament, per tant, no té en realitat cap mena de sentit: no és que el bilingüisme social no sigui millor que el monolingüisme social, és que, simplement, és inviable, a mitjà o llarg termini.

Apuntem encara una darrera cosa que en el nostre cas convé destacar: els únics casos de contacte de dues llengües en els quals, aquella llengua que no esdevé la de referència col·lectiva i d’ús més generalitzat no tendeix a desaparèixer, sinó que es conserva i és usada habitualment per grups extensos de la població en situacions comunicatives variades, són aquells en els quals aquesta llengua és àmpliament coneguda, reconeguda i usada fora d’aquella societat en què el contacte lingüístic es produeix, i això perquè la potència i el prestigi d’aquesta llengua fa que els seus parlants inicials en mantinguin el conreu, malgrat que, com diem, hagi esdevingut, en un context social concret, una llengua B. Posant-hi noms: si el català no esdevé llengua A a Catalunya, té els dies comptats (i per al català, tenir els dies comptats en el seu domini lingüístic implica la seua completa desaparició), en canvi, el castellà continuarà sent, en qualsevol hipòtesi de futur, una llengua present i àmpliament coneguda i conreada a Catalunya (i, no cal dir-ho: fora d’ella, molt especialment en el seu domini lingüístic, que ningú no qüestiona).