4889.jpg

En el cas de la llengua inicial segur que no, perquè afirmar que es pot triar la llengua inicial equivaldria a afirmar que es poden triar els pares, i la societat en la qual es neix i es creix.

És clar que, segurament, quan algú fa una afirmació com la de l’encapçalament no està pensant en la llengua inicial, sinó en la llengua d’ús i relació habitual. Aquesta, sí, aquesta sí que es triaria. Tot i que… Tot i que ningú no triaria com a llengua d’ús habitual una que no dominés amb fluïdesa, ni tampoc una llengua l’ús de la qual fos problemàtic perquè fos fàcil trobar-se amb d’altres persones que no la parlessin o que, potser, fins i tot, no l’entenguessin.

Potser haurem de concloure que sols hi haurà autèntica llibertat d’elecció lingüística si es dóna el cas que totes les llengües entre les quals s’hagi de poder fer la hipotètica tria siguin, totes elles diem, igualment conegudes per tots els interlocutors potencials (o almenys per la gran majoria d’ells), una cosa que, en el cas català, atesa la situació sociolingüística en el nostre entorn, només és imaginable en la mesura que es mantingui l’actual model d’escola catalana i el mètode d’immersió lingüística. Sols sobre aquesta premissa el català seria triable, sols sobre aquesta premissa hi hauria llibertat per triar el català.

Si l’escola catalana és eliminable, o condicionable fins a impedir que l’alumnat que hi estudia en surti dominant el català amb fluïdesa, o optativa (i això en un context lingüístic on tothom sap parlar castellà ─i de fet no té dret a estar-ne exempt, de dsaber-ne─ però no tothom sap parlar català), en què deixem la llibertat d’elecció dels qui, per ventura, aspirin a parlar en català a Catalunya?

Però llavors sí, hem de suposar, llavors, si es garantís un coneixement suficient de les diverses llengües coexistents, seria possible triar en funció de preferències personals… oi?

O no?

O potser es triarà sempre en funció del prestigi que les instàncies de poder atorguen a una llengua sobre una altra o altres? Poder econòmic, polític, militar, demogràfic… Segur que les nostres eleccions lingüístiques són realment lliures? ¿Segur que triar una llengua diferent de la pròpia de la comunitat on visc és una possibilitat ben normal, lliure, gens forçada? La resposta és òbvia a poc que s’hi pensi. Al cap i a la fi, si la llengua d’ús fos conseqüència d’una elecció lliure i incondicionada es donaria sempre i a tot arreu, en totes les comunitats en què coincidissin parlants inicials de llengües diferents (cosa que, en el nostre món globalitzat és la norma). Però és això el que efectivament passa? Clarament la pregunta és retòrica.

No, la llengua no es tria lliurement, com de fet no es tria lliurement cap altre fet social. Ara fa cent vint-i-un anys, Émile Durkheim escrivia a Les regles del mètode sociològic: «Si sóc francès no estic obligat a parlar francès amb els meus compatriotes, ni a emprar la moneda francesa legal, però és impossible que actuï d’una altra manera. Si pretengués escapar a aquesta necessitat, el meu intent fracassaria miserablement». I això, perquè entitats com la llengua de comunicació efectiva constitueixen «[…] menes de conducta o de pensament no sols exteriors a l’individu, sinó […] dotades d’un poder imperatiu i coercitiu en virtut del qual se li imposen, vulgui o no vulgui. Sens dubte, quan hi estic completament d’acord, aquesta coacció no es fa sentir o ho fa lleument i per això és inútil [innecessària]. Però no deixa de ser un caràcter intrínsec [de qualsevol fet social], i la prova és que aquesta coacció se m’afirma des del moment que intento resistir-m’hi.» No, la llengua no es tria al marge d’estrictes condicionants.

Ara bé, potser, quan s’addueix la llibertat d’elecció en matèria lingüística, el que es vol dir en realitat és que un ha de tenir la possibilitat de triar no saber una llengua. Si és així, res a dir-hi: un pot triar què aprèn. De fet, saber-ho tot és impossible.

En el nostre cas, però, això voldrà dir triar la possibilitat de no saber, posem-hi per cas… català? (Perquè, fet i fet, no saber castellà és constitucionalment inviable i, a més, ateses les circumstàncies lingüístiques —el caràcter ambiental de la llengua castellana, la seua omnipresència— materialment impossible).

Si quan parlem d’elecció lingüística volem dir que hem de poder triar entre aprendre francès o anglès, per què no? Però, hi torno: el català, a Catalunya, ha de poder ser elegible? En què quedaria, aleshores, la llibertat dels qui aspiressin a poder viure en català, no a Noruega, ni a Grècia, ni a Salamanca, sinó… a Catalunya? Amb qui parlarien?

La llibertat és valuosa quan és per a tothom. Cas contrari no és llibertat, és abús.