pnhc1

No hi cap més remei que estar completament d’acord amb l’afirmació de l’encapçalament… sempre, és clar, que l’“algú” que inclou, faci referència a individus que no viuen, ni pensen fer-ho, a Catalunya.

La resposta que oferim a continuació parteix, per tant, d’aquest altre supòsit: que parlem d’aquells qui viuen a Catalunya (o pensen fer-ho, i fer-ho per un lapse de temps significatiu).

I encara una altra consideració prèvia: en la resposta a aquesta exclamació, partim també del supòsit que aquell que la formularia pensa que no es pot obligar ningú a saber una llengua si no vol saber-la, cap llengua. No respondrem, per tant, aquells que pensen que el coneixement del català hauria de ser sempre optatiu, però que, per contra, aquesta optativitat no seria aplicable a d’altres llengües. Perquè qui pensés en aquests termes es presentaria com un suprematista: un defensor de la idea que hi ha persones i grups humans millors que uns altres, ja sigui en tant que tenen un determinat color de pell, una religió concreta, un sexe determinat o són parlants d’una llengua en concret, que serien característiques que els dotarien d’un valor especial i d’una posició especial de domini justa i inqüestionable. Un argumentari no té cap efectivitat davant d’un suprematista, perquè aquest no pensa en base a arguments (justificacions raonades, és a dir, judicis) sinó en base a prejudicis.

Aclarit això, passem a respondre.

Ningú no tria quina serà la seua llengua inicial (de la mateixa manera que ningú no tria ser home o dona, ni negre o blanc, ni nàixer en una família rica o pobra, de fet un no decideix ni tan sols si vol néixer). I tampoc no tria quina acabarà sent a seua llengua habitual, per molt que no topi amb restriccions legals de cap mena en matèria lingüística, perquè un acaba sabent, i usant habitualment, la llengua o les llengües que la pressió del seu entorn social el duen a saber i a usar (sempre, és clar, que aspiri a mantenir una interacció completa amb aquest entorn, a banda queden els casos de vocació més o menys eremítica, sempre ben respectables). Per tant, i contràriament al que és creença habitual (una creença que, per tant, se’ns acaba presentant com un mer mite), la llengua o llengües que se saben i efectivament s’usen (tant oralment com per escrit) no es trien, de manera que no té sentit parlar d’obligació en aquest matèria.

L’obligació existeix quan, podent triar, no se’t permet fer-ho, cosa que implicaria una restricció de la llibertat personal. Ara bé, si no hi ha possibilitat de triar, no hi ha possibilitat d’obligar, perquè no hi ha entrat mai en joc la llibertat (i no es pot coaccionar el que no es dóna).

Només tindria algun sentit l’exclamació de l’encapçalament, si es donés el cas que el context que determina la llengua inicial d’un parlant fes que aquesta llengua inicial no fos només una, sinó més d’una, i que, a més, la pressió social posterior que el pogués decantar cap a l’ús d’una o altra d’aquestes llengües (o cap al coneixement i ús d’una d’aquestes llengües en el cas de persones nouvingudes a aquest entorn social, i no parlants de cap de les llengües allí presents), fos en realitat la mateixa per a cada un dels codis lingüístics en contacte. Ara bé, aquesta situació, com és fàcil d’entendre, constitueix un estat de coses merament ideal que no trobaríem en el món real, un món real en el qual, no obstant això, es fan sentir individus que reclamen el seu dret a no saber català (a Catalunya, s’entén) i, per tant, entre altres implicacions, el seu dret a no haver-se’l de trobar a l’escola (i a no haver d’aprendre-hi a usar-lo), o el seu dret a poder ser funcionari o jutge, sense haver de saber català, amb la qual cosa el que fan és, en realitat, reclamar el seu dret a pressionar els catalanoparlants habituals a deixar de ser-ho, si és que aspiren a continuar sent subjectes amb una vida social plena i normal.

Si realment s’advoca per una situació en què la llengua usada pugui decidir-se per mera preferència personal, sense constriccions de cap mena, llavors, justament cal començar per rebutjar reclamacions com la continguda en el pany de l’encapçalament, i això perquè només es pot triar entre allò disponible, de manera que l’exigència de poder realitzar una tria lingüística pressuposa el coneixement de les llengües entre les quals es pot triar, coneixement que, en un context com el nostre, només garanteix la immersió lingüística i el caràcter vehicular del català en el medi escolar. Així mateix, si la tria lingüística es reclama com dret per a tothom, i no només per a uns en concret, cal garantir que tots estem en condicions de fer efectiva la tria lingüística dels altres, cas que no optin per la mateixa llengua per la qual nosaltres hàgim optat, o dit d’una altra manera: hem de disposar dels coneixements lingüístics suficients per no acabar convertint-nos en un factor de coacció cap als altres. Un altre cop cal que rebutgem pretensions com la continguda en l’exclamació de l’encapçalament.