Crowd of children

[VILAWEB]

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és dxr-29211703-604x270-1-1.jpg

Crit d’alerta dels docents: vint-i-sis mesures per a normalitzar el català a l’ensenyament

Premisses marc:

  • Cal denunciar que, en no establir-se per a la llengua catalana en el text constitucional un estatut equiparable a aquell que s’hi estableix per a la llengua castellana, es consagra que els drets lingüístics dels catalanoparlants siguin sempre discutibles i sotmesos als atzars de la política. És més: el fet que les lleis estatals tinguin un rang superior a les autonòmiques, fa que siguin els no parlants de català (àmplia majoria entre els ciutadans de l’estat) aquells sobre els quals recaigui el dret legal de decidir els drets lingüístics dels catalanoparlants, amb la qual cosa es ratifica la desigualtat entre ciutadans.
  • Cal que el país reivindiqui la seua llengua i que no se la deixi prendre. La llengua catalana identifica tots els catalans i és part fonamental del patrimoni col·lectiu del país. El català és de tots els catalans i per a tots els catalans, i no sols d’aquells que el tenen com a llengua inicial. El suprematisme lingüístic de l’estat Espanyol ha dificultat la normal relació dels catalans amb la seua llengua, i sovint ha impedit que aquells que s’incorporaven al país poguessin incorporar-se també a la catalanofonia, com hagués passat en una situació de normalitat lingüística i d’absència d’imposició exterior. Cal, per tant, denunciar aquesta situació que afecta tothom (els catalanoparlants inicials, els neoparlants de català, i també aquells que encara no ha pogut incorporar-se a la catalanofonia i que, d’aquesta manera, han vist coartat el seu dret a ser a la integració plena i normal al país que han triat per viure-hi). Cal posar-hi solució de manera decidida i facilitar que mai més la possessió i el gaudi ple del patrimoni lingüístic del país sigui vetat a cap dels membres de la comunitat.
  • Cal fer notar que el bilingüisme que actualment es dóna a Catalunya és de caràcter asimètric i que afecta de manera generalitzada només als catalanoparlants inicials, cap ni un dels quals desconeix el castellà, cosa que, a l’inrevés, no es produeix en la mateixa mesura. Fet i fet, ens trobem, en el si de l’estat, amb d’un fenomen de bilingüització legalment imperativa en castellà de les comunitats lingüístiques diferents del castellà, cosa que dibuixa un mapa amb un grup lingüístic hegemònic i un seguit de grups lingüístics subordinats (en definitiva, no tots els pobles de l’estat són reconeguts en la mateixa mesura per aquest).
  • Cal tenir ben present que l’escola és una institució que juga un paper fonamental a l’hora de garantir el desenvolupament ple i lliure de la cultura i la llengua de la comunitat a la qual serveix, i que Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i les comarques de llengua catalana de l’Aragó tenen dret a tenir una escola catalana i en català, com les comunitats del domini lingüístic del castellà tenen dret a disposar-ne d’una en llengua castellana, com la que efectivament ja tenen i que ningú no els qüestiona (com la que tenen les comarques castellanoparlants de l’interior i de l’extrem sud del País Valencià, en contrast amb el que passa amb l’escola de les comarques catalanoparlants del nord, el centre i la costa de la mateixa comunitat).
  • Cal declarar que tot català té dret a rebre educació, dintre del domini lingüístic català, exclusivament en llengua catalana en tots els nivells del sistema educatiu (infantil, primari, secundari obligatori, secundari postobligatori i superior) i que les famílies amb infants en edat de ser escolaritzats que arriben a una comunitat de llengua catalana, tenen dret a què els seus fills gaudeixin de mesures necessàries i suficients per a la integració escolat plena i efectiva en aquesta llengua. Considerar, per contra, que amb els individus es desplaça un dret general a rebre una escolarització en la seua llengua d’origen, implica partir del supòsit que existeix el dret genèric a no integrar-se lingüísticament i a alterar, d’aquesta manera, els usos lingüístics de la comunitat d’acollida. Que l’exercici d’aquest inexistent dret dugui associada l’obligació del escolars de la societat d’acollida a canviar (totalment o parcialment) la llengua vehicular de la seua escola, constitueix un acte de violència moral que degrada qui el rep i qui l’exerceix.
  • L’escola és un agent de socialització que no pot sostreure’s dels valors socials que li donen sentit i en què socialitza. Demanar a l’escola que sigui apolítica és incórrer en contradicció lògica. L’escola no pot ser apolítica, a l’escola ha de promoure la justícia política.
  • Cal denunciar que la Generalitat de Catalunya, que no ha arribat mai a implantar de manera efectiva, a l’escola catalana, el sistema de conjunció lingüística, i que hi ha implantat només de manera parcial la metodologia d’aprenentatge immersiu, ara, en comptes de reconèixer els seus errors i indecisions, pretén fer de la necessitat virtut i promoure un nou paradigma lingüístic per a l’escola que admeti la reculada del català com a llengua vehicular i que, a més, obri la porta que aquesta reculada sigui encara més gran, amagant tal pretensió sota l’etiqueta ambigua i altisonant de “plurilingüisme”.

PROPOSTES

PUNT DE PARTIDA

Cal tenir en compte que, per a assolir la plena competència lingüística en català i ampliar el seu ús social, així com per a canviar l’actitud i la percepció dels parlants cap a aquesta llengua, l’escola constitueix un factor necessari, però insuficient.

Sense un discurs i una acció polítics transversals que propiciïn la realització d’un projecte comunitari que tingui en la llengua catalana i la integració lingüística efectiva en la catalanofonia un dels seus elements principal, l’escola, tota sola, fracassarà en l’assoliment dels objectius lingüístics normalitzadors que encara es proposa i acabarà esdevenint, en la mesura que hi perseveri, una institució conflictiva.

Metodològicament, això significa que és imprescindible i urgent arribar a un pacte nacional per la llengua, un pacte en què participi el sistema educatiu públic i concertat preuniversitari, l’ensenyament privat preuniversitari, les universitats, públiques i privades, l’Institut d’Estudis Catalans, els col·legis professionals, el sector sanitari (també tant públic com privat), els empresaris grans, petits i mitjans, les empreses de capital estranger i les catalanes, els sindicats i les agrupacions de treballadors assalariats i de treballadors autònoms, l’Administració i els funcionaris, les entitats financeres, el sector de l’ensenyament no reglat i les acadèmies privades, les llars d’infants, les escoles d’art i els conservatoris, els mitjans de comunicació, les plataformes de distribució de productes audiovisuals que operen al país, els treballadors autònoms, la gent de la cultura i els distribuïdors culturals, les organitzacions no governamentals, els llibreters, els comerciants detallistes i els grans distribuïdors comercials, les autoescoles, els clubs esportius, les associacions culturals, musicals i de lleure, els col·lectius d’immigrants, les esglésies… un congrés nacional per la cultura catalana on es posi sobre la taula, sense eufemismes, la situació actual de discriminació, de conculcació de drets i de minorització, un espai on es parli clar, sense paternalismes ni mitges veritats, sense amagar res, renunciant als silencis astuts, un fòrum on s’exposi l’actual situació i les perspectives terribles a què ens enfrontem, ja a curt i mitjà termini, si no fem res per impedir-les. Un pacte en el qual, finalment, acabi participant aquell qui realment vulgui i, per tant, on s’acabi prioritzant que hi siguin els qui de debò manifesten una preocupació i un compromís reals, honestos i sincers amb el país i amb la normalització de la seua llengua, amb la plenitud d’una cultura catalana que pugui mirar-se des de la horitzontalitat, d’igual a igual, amb la resta de cultures del món. Un pacte que, en definitiva, faci del català una llengua necessària al seu domini lingüístic, una llengua no prescindible i, per tant, una llengua el coneixement de la qual esdevingui una reivindicació del comú de la població. Una llengua l’ús de la qual passi a ser, no sols aproblemàtic, sinó veritable norma espontània de conducta expressiva i comunicativa en tots els àmbits (laborals, de lleure, acadèmics, periodístics, d’intercanvi comercial…)

De ben segur que en hi compareixerà gent que negarà les evidències i voldrà aigualir les propostes, quan no boicotejar qualsevol iniciativa o pla d’acció. Amb aquests no s’hi podrà comptar, i pactar-hi en nom del consens general fóra suïcida. Però amb aquells altres sectors i grups i individus de bona voluntat que entenguin quina és la situació i que estiguin disposats a treballar per una llengua i una cultura catalanes plenes, lliures, no condicionades i equiparables amb les altres llengües i cultures normalitzades en llurs respectius territoris, amb aquests caldrà arribar a un pla global per a la normalització (dotat d’un pla detallat, amb terminis i avaluable, d’implementació), un pacte nacional per la dignitat, que contemplarà iniciatives per a difondre, des del primer dia, l’ús de la llengua a tots nivells, per a formar i conscienciar les persones dels seus respectius entorns, per a canviar, dels del minut zero l’actual deriva d’abdicació, de renúncia, de substitució, d’extinció.

No cal dir que els mitjans de comunicació jugaran un paper fonamental en la planificació i l’assoliment dels objectius marcats. D’ells serà la responsabilitat de difondre, arreu, el coneixement de la situació en què ens trobem. Ells seran decisius en la conscienciació, la informació i la formació de la major part de la gent, i seran també decisius a l’hora de facilitar la tasca dels altres agents.

Cal canviar les mentalitats, difondre i fixar un nou paradigma que rebutgi l’actualment vigent, que fa bandera d’un bilingüisme social asimètric, i que promou les renúncies normalitzant-les com a inevitables, quan no com a actes de cortesia obligada. Cal aconseguir una nova actitud d’assertivitat lingüística, d’autoestima, de consciència de quins són els drets dels catalanoparlants al seu territori.

De bon començament caldrà ampliar aquest pacte a tots els territoris de llengua catalana, i mirar de difondre les iniciatives que s’hi acordin arreu dels Països Catalans (amb llurs respectius plans d’implementació que contemplin, si cal, estratègies específiques). En qualsevol cas, però, i volem subratllar-ho, cal que es tinguin ben clars quins son els objectius mínims irrenunciables i no rebaixar-los per mor d’ampliar el nombre i el volum dels grups, sectors i institucions involucrats; val més ser-ne menys però més decidits, que més però poc compromesos, menys i ambiciosos que pocs i contemporitzadors amb l’estatus quo que ens condemna a la residualització.

Si totes les iniciatives i tots els plans proposats no són traslladables íntegrament fora del Principat, caldrà promoure’n almenys una aplicació parcial que arribi tan lluny com sigui possible.

Anotem que caldrà valorar la possibilitat i conveniència que les iniciatives, les metes, els plans i les estratègies acordades no arribin a elevar-se al rang de normes legals, per tal d’evitar que la militància nacionalista dels tribunals espanyols no acabi fent que es girin en contra dels objectius que es volen aconseguir.

En qualsevol cas serà important tenir en compte que la plenitud lingüisticocultural no implica necessàriament la independència política. Són possibles els estats plurinacionals (Canadà, Bèlgica, Suïssa…) i aquells que no vulguin fer el pas d’apostar per una república catalana estan igualment cridats a fer efectiva la igualtat cultural i lingüística dins de l’estat Espanyol. D’aquest projecte només poden restar-ne exclosos els partidaris del suprematisme castellà, en el grau que sigui.

Finalment, caldrà tenir ben en compte que, quan parlem de cultura catalana, no ens referim a unes formes culturals determinades, sinó a tota producció cultural de qualsevol mena que es faci als Països Catalans (o a qualsevol indret del món) vehiculada en català. El nostre país ha rebut de ple l’impacte de la globalització, i això l’han transformat. I aquesta transformació no és ni bona ni dolenta, tan sols és, i benvinguda sia si comporta més vitalitat sense, però, desplaçar allò que li confereix especificitat a la nostra comunitat i a la cultura que s’hi fa: la llengua. La cultura catalana és i serà mestissa. Doncs que ho sigui! Tampoc no és cap novetat, de fet, el mestissatge, sempre i arreu, ha estat la norma.

A més, a Catalunya continuaran produint-se manifestacions culturals en altres llengües, naturalment, i això tampoc no és cap problema, ni cap disfunció: es propi d’una societat que ha experimentat l’impacte de la globalització en la mesura que l’ha experimentat la nostra. De l’únic que es tracta és que la llengua per defecte sigui la catalana, que la llengua comuna sigui la catalana, que la llengua d’identificació sigui la catalana. El català ens farà un sol poble, un nou poble, i garantirà que no acabem reduïts a ser una província d’una altra nacionalitat: ens centrarà i evitarà la nostra periferització. Ens atorgarà presència al món; farà que siguem un nosaltres. Nosaltres, els catalans.

Entenem, per tant, que les que proposarem a continuació, com a mesures per a avançar de manera ràpida i decidida en la normalització del català a l’escola (plenament compatible amb l’ensenyament d’altres llengües diferents de la catalana a partir del desenvolupament de la competència plurilingüe de l’alumnat), i per a fer de la institució escolar un bastió del procés de revitalització de la llengua del país, només podran tenir veritables sentit i utilitat si es desenvolupen com una part ─essencial, això sí─ d’un projecte i d’una política de normalització més amplis, condició possibilitat dels quals serà mantenir un discurs paradigmàtic clar sobre el paper que juga la llengua catalana en la societat catalana i sobre els drets dels parlants de català inicials, dels neoparlants de català (els nous incorporats a la catalanofonia) i dels futurs parlants de català (és a dir, els encara-no-catalanoparlants), perquè el català és cosa de Catalunya, és cosa de tots.

Apuntem, per últim, que les propostes que detallem a continuació només seran realment efectives si, a més, la inversió educativa és una de les prioritats dels governs dels Països Catalans i es garanteix una distribució equitativa dels diferents perfils d’alumnat. Sense la reducció de les ràtios, la inversió en formació del professorat i el combat contra la segregació no es donaran els condicions de possibilitat per a implantar, o desenvolupar de manera eficient, gran part d’aquestes propostes xoc, això com d’altres que poguessin complementar-les i aprofundir-les, com, de fet, no es donaran les condicions de possibilitat perquè l’escola compleixi cap de les funcions socials que la justifiquen com a institució pública.

27 MESURES

  1. Caldria garantir que els criteris d’avaluació de la matèria de Català asseguressin que els estudiants, al final de l’ensenyament obligatori, haguessin adquirit, veritablement, la competència necessària (molt especialment l’oral, perquè un idioma és, primer de tot, instrument de conversa i relació orals) per a servir-se, amb plena naturalitat, d’aquesta llengua en la vida quotidiana. Certament, l’avaluació per competències ja focalitza l’atenció sobre els usos, però segurament el nivell d’exigència real per part del professorat de Català (contínuament exposat a la tirania de l’estadística, sistemàticament culpabilitzat del fracàs dels seus alumnes, i impartidor d’una matèria sota sospita d’inutilitat i cada cop més problematitzada) és massa baix com perquè puguem considerar que un alumne finalment aprovat sigui realment un alumne competent.
  2. Trobem necessari d’apuntar que l’actual normativa en matèria d’avaluació i promoció escolars sembla pensada per a disfressar que els resultats realment obtinguts per l’escola estan força per dessota de les expectatives i del que s’està disposat a admetre, també en matèria lingüística. El recurs a la consideració de si s’han assolit de les competències bàsiques per part de l’alumne, malgrat l’esforç d’objectivació via les cèlebres rúbriques, no deixa de ser una porta oberta a la subjectivitat (una subjectivitat que inevitablement sempre serà present a l’hora d’avaluar, però a la qual les valoracions qualitatives característiques de l’avaluació competencial ofereixen una porta d’entrada molt més gran ja que, a la pràctica, aquestes valoracions, adduïdes al costat de consideracions complementàries de caràcter psicològic i/o social, serveixen per a justificar qualsevol cosa). Així mateix, la permissivitat amb el nombre de matèries suspeses (recordem que, ara, els alumnes que han suspès —i fins i tot abandonat— diverses matèries acaben obtenint el certificat en ensenyament secundari obligatori, ESO, com si en realitat haguessin aprofitat els seus estudis), té l’efecte —costa de pensar que realment inesperat— de degradar l’ensenyament i de difondre entre l’alumnat la idea que no hi ha exigència i que no cal esforçar-se. Això sí: ens permet presumir d’estadístiques. D’altra banda, la inèrcia de les pràctiques docents tradicionals, poc orientades a la producció lingüística i centrades més aviat en exercicis estructuralistes i en el treball de les habilitats receptives, contribueix també que s’acabin considerant competents i, per tant, s’aprovin, estudiants de llengua inicial no catalana (que és el cas de la majoria dels nostres estudiants actuals) que en realitat no estiguin capacitats per a recórrer al català amb tant facilitat com ho farien a la seua L1, estudiants que hauran acabat promocionant més que no per la seua competència real, per haver estat capaços d’haver-se adaptat prou als mecanismes d’examen i/o com a conseqüència de la pressió ambiental i de les portes obertes per l’Administració en la normativa d’avaluació. Sense prestigiar la llengua i, per tant, la matèria de Català (cosa per a la qual l’escola és un factor necessari però insuficient), sense retornar al docent l’autoritat que ha vist qüestionada i erosionada, i sense una normativa d’avaluació exigent i gens contemporitzadora (cosa que sí depèn de l’autoritat educativa), ens limitarem a disfressar la incompetència de competència i a confeccionar memòries i informes autojustificatius.
  3. Cal garantir una alta competència lingüística —que actualment no es dóna— en tot el professorat, i molt especialment en el d’educació infantil i en el d’educació primària, així com entre el personal de les llars d’infants. La competència lingüística futura en català dels nostres estudiants, la seua comoditat en l’ús del codi, la seua fluïdesa i, per tant, l’espontaneïtat amb què hi recorreran (que depèn en gran mesura d’aquesta comoditat i d’aquesta fluïdesa) es decideixen sobretot en els primers anys de l’escolarització. La llengua no pot ser una matèria més de la formació dels futurs mestres; cal que en sigui un eix central, com també ho ha de ser la seua formació sociolingüística. Cal incidir en la qualitat de l’expressió a tots nivells (fonètic, sintàctic, lèxic…) i en les actituds.
  4. Els mestres han de comprendre el sentit dels seus usos lingüístics i la importància de la seua competència lingüística perquè esdevindran models de llengua i d’actitud i usos per als seus alumnes. De fet, no només models, sinó, gairebé sempre, els únics models, perquè l’entorn dels seus estudiants, o bé no tindrà el català com a llengua principal, o bé, cas de tenir-lo, tendirà manifestar actituds diglòssiques i a seguir el principi establert de convergència cap al castellà, actituds i pràctica en les quals el nen tendirà a socialitzar-se i que, de no tenir cap contraexemple, acabarà assumint. El mestre serà, en molt de casos, l’únic referent catalanoparlant per a l’estudiant, i en uns altres casos, l’únic model de conducta lingüística assertiva.
  5. En qualsevol cas, la competència lingüística en català i la formació sociolingüística també haurien de ser continguts centrals en els estudis del postgrau de professor de secundària en totes les seues especialitats. Perquè és essencial mantenir la continuïtat i la coherència en els usos lingüístics durant totes les etapes de l’ensenyament obligatori i en l’ensenyament secundari postobligatori.
  6. Pel que fa als mestres i professors de llengua i literatura catalanes, caldrà promoure la formació contínua en didàctica d’ensenyament del català a no catalanoparlants inicials, la formació en tècniques immersives, la formació en sociolingüística i els congressos i trobades per a l’intercanvi d’experiències d’èxit.
  7. Per suposat no es pot oblidar la necessitat de reciclar o introduir els actuals docents de tots els nivells i especialitats en coneixements sociolingüístics, així com de millorar la seua formació i competències lingüístiques.
  8. No són només els mestres i els professors els qui caldrà que facin ús sistemàtic i assertiu de la llengua i promoguin aquest ús entre els estudiants. Hi jugaran un paper molt important també la resta de treballadors que formen part de la comunitat escolar: monitors d’esport, monitors de menjador, vetlladors, personal d’administració i serveis… Tots ells han de tenir una formació lingüística i sociolingüística suficient i adequada, i han de comprendre el sentit que té que mantinguin una determinada conducta lingüística que afavoreixi el català. Coherentment, tret de casos específics i justificats, la llengua de les activitats extraescolars i complementàries cal que sigui la catalana
  9. Cal garantir que els estudiants de secundària obligatòria acabin els seus estudis amb coneixements suficients de la dinàmica sociolingüística i havent treballat les actituds lingüístiques (psicolingüística) de manera explícita. No oblidem que aquesta formació resultarà necessària per a l’existència de ciutadans crítics que sàpiguen desenvolupar-se en un entorn lingüístic amb la història del nostre, tot garantint els drets lingüístics i el progrés cap a la normalització de l’ús social del català.
  10. Cal ser especialment curosos amb els usos lingüístics en el moment de la transició de primària a secundària i de secundària obligatòria a secundària postobligatòria, així com en el pas d’aquesta darrera a la universitat, perquè, en tots tres casos, es tracta de moments canvi i renovació de les relacions socials especialment propicis als canvis lingüístics. Incidint en la composició de l’alumnat i en el capteniment lingüístic adequat per part de professorat podrem aconseguir que el català s’estableixi com a llengua de comunicació habitual entre estudiants que, fins aleshores, havien conservat una altra llengua com la de relació preferent o única. El contacte amb nous companys contribueix al canvi en les pautes de comportament lingüístic. Si un percentatge prou significatiu d’aquests nous companys és de llengua habitual catalana i si els professors estimulen l‘ús de la llengua i s’hi mantenen amb una actitud assertiva, facilitarem que els catalanoparlants habituals perseverin i ajudarem que el català esdevingui llengua habitual d’una bona part dels qui fins ara no la tenien com a tal, alhora que facilitarem la socialització i la integració lingüística en català dels estudiants nouvinguts, que trobaran, almenys en l’escola, un entorn catalanoparlant en què l’ús de llengua estarà dotat de sentit social.
  11. La retolació i la comunicació general amb les famílies i entre centres d’arreu el domini lingüístic haurien de ser sempre en llengua catalana.
  12. Un altra eina imprescindible en el nostre context actual és l’existència dels materials audiovisuals necessaris en llengua catalana per tal de poder-los fer servir com a materials didàctics a l’aula i que fossin, alhora, fàcilment accessibles als estudiants que, ja sigui a l’aula mateixa o a casa seua, facin recerques a internet. Cal tenir en compte el fet que, actualment, gran part de les sessions de classe impartides pel professorat que efectivament usa el català com a llengua vehicular acaben sent sessions bilingües català-castellà o monolingües en castellà pel fet que es recorre a materials audiovisuals fets en aquesta darrera llengua o doblats o subtitulats a ella. El doblatge de documentaris, films, curtmetratges, serials… la subtitulació de presentacions de diapositives, de vídeos breus… hauria de centrar gran part dels esforços i dels recursos d’una Administració catalana realment amoïnada pel futur de la llengua i executora d’una política lingüística competent. Igualment, caldria promoure la producció audiovisual feta directament en català, i involucrar-hi l’alumnat (sobretot el de secundària). En aquest sentit la introducció de l’educació audiovisual com un eix transversal podria estimular, a més de la formació de públic amb competència crítica, la producció, per part dels nostres estudiants, de material audiovisual de diverses menes, cosa que els podria dur-los a fer-ne també en el seu temps d’oci. En qualsevol cas cal, de totes totes, incrementar la presència del català en plataformes com Youtube i xarxes com Instagram i similars.
  13. Altres aspectes sobre els quals caldria tenir cura foren, per exemple, la llengua dels navegadors dels ordinadors dels centres educatius, que caldria que estiguessin permanentment configurats en català, l’actualització i millorament sistemàtics de la versió catalana de Viquipèdia i d’altres recursos similars en xarxa, la disponibilitat de materials didàctics en línia en llengua catalana, la quantitat dels quals caldria incrementar significativament (cosa que es podria estimular amb recompenses al professorat que els confeccionés i els fes públics), el fons d’e-booksen català, que també caldria incre-mentar (alhora que caldria millorar la facilitat per a accedir-hi), l’existència versions catalanes de totes les aplicacions informàtiques i dels sistemes operatius, el reconeixement del català per part dels assistents de veu (altaveus intel·ligents) i dels diversos programes disponibles pera  PC, Mac, i telèfons mòbils (tant amb sistema Android i IOS) que funcionin també mitjançant aquest sistema (de reconeixement de veu), i molt important: la traducció de textos divulgatius al català (ara, sovint, les fotocòpies lliurades a l’alumnat en concepte de material didàctic de suport són en castellà).
  14. La traducció al català de manuals, de textos de referència i de novetats editorials científiques (tant en forma de monografies com d’articles) hauria de ser part essencial d’una política lingüística seriosa, que cerqués garantir el prestigi de la llengua i la possibilitat de cursar estudis superiors, si no exclusivament en català, essencialment en aquesta llengua.
  15. És un objectiu estratègic fonamental aconseguir que plataformes com HBO, Netflix i similars, emetin tantes produccions en llengua catalana, o doblades la català, com sigui possible (i en el cas que una producció estigués disponible en més d’una llengua, que aquella a la qual accedís l’espectador per defecte fos la catalana). No cal dir, tampoc, que l’existència d’una més gran oferta de televisió convencional en català, especialment de canals adreçats al públic infantil i juvenil resultaria altament beneficiosa.
  16. Caldria subscriure tots els centres educatius als webs FIlminCAT i seriesencatalà.tv i divulgar insistentment entre el professorat la seua existència tot donant a conèixer, també, els productes que ofereixen. Podria valorar-se la possibilitat de regalar a tots els joves catalans a partir del 16 anys, una subscripció de tres anys a aquestes pàgines web (extensible a qualsevol altra que oferís de difusió en línia o en streaming en llengua catalana, sempre que aquesta hi ocupés una lloc exclusiu o preferent). Totes dues possibilitats podrien fer-se extensives a la resta de territoris del domini lingüístic català.
  17. Caldria, també, disposar una plataforma en línia de franc i de fàcil accés amb el contingut de la Filmoteca de Catalunya. Aquesta plataforma hauria de ser ben coneguda del personal docent.
  18. És de gran importància conscienciar la població en general que els joves catalans són el grup d’edat en què la competència lingüística en català es troba més estesa (malgrat no ser total, ni tenir sempre el nivell desitjable). L’objectiu d’aquesta conscienciació ha de ser garantir que la llengua per defecte a l’hora d’adreçar-se als nostres joves en les situacions comunicatives privades i públiques de la vida quotidiana sigui el català. No pot ser que els nois que han estudiat en català i que, en molts de casos, han esmerçat gran quantitat d’esforços a conèixer la llengua durant la seua etapa educativa, es trobin que, fora de l’escola, la llengua en què se’ls adrecen sigui la castellana perquè el seu interlocutor pressuposi, prejudicialment, que no és catalanoparlant (sovint per la seua fesomia, color de pell o, simplement perquè és un desconegut i en castellà s’arrisca que no l’entenguin, o que li responguin malament). Sovint es dóna el cas que dos catalanoparlants es comuniquen en castellà entre ells perquè aquesta ha estat la llengua que un d’ells ha triat per iniciar la conversa simplement perquè desconeixia l’altre i ha pressuposat que, com que potser no l’entendria o, cas d’entendre’l, potser no parlaria en català, fóra millor d’adreçar-se-li en la llengua que ara mateix és considerada de coneixement inexcusable i de caràcter neutral en la nostra societat: el castellà. I és encara més feridor veure com nois i noies que han estat escolaritzats en català sense tenir aquesta llengua com a inicial, després de formar-s’hi i d’adquirir-hi competència, s’adonen que els resulta difícil de fer-la servir perquè ningú o gairebé ningú vol adreçar-se’ls-hi, de manera que, finalment, opten per renunciar-hi i considerar els esforços esmerçats en el seu aprenentatge com a inútils.
  19. Caldria desenvolupar programes d’intercanvi centrats en la llengua i el coneixement del territori entre instituts dels diferents territoris del domini lingüístic català. Cal que ens coneguem millor, que ens adonem de les potencialitats de la catalanofonia, i de l’existència d’una comunitat lingüística ara invisible.
  20. Caldria que en els centres on es desenvolupessin programes educatius basats en projectes o es promoguessin les pràctiques d’ensenyament cooperatiu es vetllés (alhora de formar grups de treball, de proporcionar materials o de fer les indicacions pertinents perquè els estudiants efectuïn les recerques necessàries per a la realització de les tasques proposades) que la llengua de relació entre els estudiants fos la catalana i s’evités la reproducció, dins de l’aula, dels hàbits diglòssics que caracteritzen les relacions lingüístiques en la societat catalana actual. Així mateix, caldria aprofitar aquesta mena de pràctiques pedagògiques per a promoure les habilitats productives en llengua catalana dels estudiants, molt especialment la competència oral, habilitat en la qual caldria que tots els nostres estudiants arribessin a sentir-se plenament confiats i segurs.
  21. Caldria que cada centre organitzés, cada curs acadèmic, programes de parelles lingüístiques que contribuïssin, no sols a l’aprenentatge del català i a la socialització en aquesta llengua de l’alumnat nouvingut, sinó també a l’adquisició de l’hàbit d’usar el català com a llengua d’interacció per part dels alumnes que no el tenen com a L1 i estan avesats a usar-ne d’altres.
  22. Fóra important animar els estudiants a configurar en llengua catalana els sistemes dels seus dispositius electrònics i les aplicacions que tinguessin costum d’usar. Avesar-los a produir textos en català per a aquestes aplicacions hauria de ser també una activitat a tenir en compte, així com facilitar la seua creativitat lingüística (creació de nous mots, abreviacions, onomatopeies i d’altres tipus de produccions lingüístiques informals) en xats, fòrums i espais similars presents en les aplicacions que formen part de la seua manera habitual de relacionar-se.
  23. Cal garantir que els estudis universitaris, en totes les especialitats disponibles i en tots els nivells, puguin seguir-se exclusivament en català en qualsevol universitat pública del domini lingüístic. Això no té perquè ser incompatible amb l’existència de grups, línies o de cursos específics en altres llengües. En qualsevol cas, rebre l’educació superior íntegrament en llengua catalana hauria de ser un dret plenament garantit en qualsevol centre universitari públic dels Països Catalans.
  24. Fóra convenient que en tots centres d’ensenyament es formés una comissió de normalització lingüística (CNL) que, convenientment assessorada i orientada des de l’Administració, estudiés quina és la situació sociolingüística del centre i del seu entorn i identifiqués quins són els punts febles que dificulten, interfereixen o fins i tot bloquegen i impedeixen l’increment i la normalització de l’ús del català entre l’alumnat. Aquesta comissió, en base a aquesta anàlisi, hauria de determinar també, altre cop amb l’assessorament especialitzat necessari i sota direcció de l’Administració, quines haurien de ser les mesures a dissenyar i a implementar per tal de corregir els dèficits en la normalització i revertir el procés d’estancament i substitució lingüístics. Al capdavant d’aquesta la comissió de normalització caldria que hi hagués un coordinador de normalització lingüística, que hauria de ser un càrrec nou de l’organigrama de l’equip directiu dels centres i tenir la consideració i el reconeixement acadèmics i laborals consegüents. La comissió de normalització lingüística (CNL) elaborarà un Pla de Normalització Lingüística (PNL) i planificarà, amb caràcter anual, i d’acord amb allò contemplat en el Pla de Normalització Lingüística, un Pla de Normalització Lingüística Anual (PNLA) en què es contemplin un seguit d’objectius a assolir en aquell curs, i s’hi estableixin les actuacions que es duran a terme per tal d’abastar-los, es pressupostin els recursos que caldrà esmerçar-hi i es determinin els terminis per a la consecució de cadascun dels objectius prefixats. Així mateix, la comissió de normalització lingüística (CNL) avaluarà cada curs el nivell d’acompliment dels objectius previstos en el pla de normalització lingüística corresponent a aquell exercici.
  25. Cal conscienciar de la necessitat que els conductors dels programes de ràdio i de televisió en català i la resta de persones involucrades, així com els intervinents en les produccions audiovisuals en llengua catalana, evitin normalitzar pràctiques diglòssiques com la de la convergència lingüística cap al castellà o el recurs a aquesta llengua com a procediment per a aconseguir un efecte còmic o d’apropament a l’audiència. Així mateix, en el cas concret de les produccions de ficció en català caldria que, sempre que l’efecte dramàtic no ho justifiqués, s’evités també de naturalitzar-hi la presència habitual del castellà i de normalitzar-hi les actituds lingüístiques de subordinació del català (de manera anàloga a com, per exemple, es mira d’evitar de normalitzar prejudicis sexistes, racistes o d’altres tipus).
  26. El coneixement de la llengua i l’hàbit d’usar-la adquirits i promoguts a l’escola i a l’ensenyament postobligatori cal que tinguin continuïtat més enllà d’ells, en el món laboral; caldrà, per tant, una campanya institucional (assistida, si fos necessari, per entitats associatives i en qualsevol cas planificada conjuntament per totes les institucions autonòmiques i regionals dels diversos territoris de llengua catalana) de generalització del bilingüisme en el món laboral i dels negocis i en la retolació. A cap treballador català se li hauria de dificultar o impedir treballar en català i tots els consumidors haurien de poder accedir a qualsevol producte i serveis en llengua catalana als territoris del seu domini lingüístic històric. Si els actuals ordenaments jurídics espanyol, francès i italià imposen l’ús del castellà i del francès i de l’italià en el món dels negocis i del treball, no podrem obviar aquesta obligació, però sí que podrem, preferiblement recorrent a la persuasió i a reforços positius, posar el català al mateix nivell que aquestes altres llengües mitjançant un esforç planificat, sistemàtic i constant. La cada cop més estesa presència de la llengua anglesa tampoc no hauria de suposar el desplaçament i la residualització del català.

Afegim, per acabar, una consideració complementària a propòsit de les aules d’acollida, unes unitats escolars d’especial importància per a la normalització lingüística dels nostres centres educatius en l’actual context de globalització i moviment de població en edat escolar són les anomenades aules d’acollida, que caldrà que estiguin dotades de professionals convenientment formats i en nombre suficient, i de mitjans constantment actualitzats que incloguin un ampli catàleg de recursos audiovisuals. La inversió en aquests aules no pot trobar-se sotmesa a retallades i la evolució dels estudiants que hi acudeixin ha d’avaluar-se de manera especialment rigorosa. Un pas fallit o insuficientment satisfactori per l’aula d’acollida llastrarà l’evolució acadèmica dels estudiants que s’hi hauran escolaritzat, alhora que repercutirà en l’assoliment dels objectius normalitzadors del centre. Fóra convenient, per tant, conèixer detalladament quines són les necessitats d’aquestes aules i subvenir-hi amb diligència, organitzar trobades d’intercanvi d’experiències entre els professionals en elles involucrats (a més de tenir cura de la formació i la motivació d’aquests ensenyants) i establir uns criteris rigorosos i específics d’avaluació de les competències adquirides pels estudiants que hi passin.

L’aula d’acollida ha de ser un espai de recepció, formació i socialització d’uns estudiants que, de bon començament, han de sentir-se membres de la comunitat i aspirar a plena i normal integració en ella. En conseqüència, els estudiants de l’aula d’acollida, si bé hauran d’ajornar la seua integració normal a l’aula ordinària, han poder participar de les activitats complementàries i extraescolars organitzades pel centre tan aviat com sigui possible (la qual cosa obliga a pensar aquestes activitats també com a complementàries de la formació d’acollida i, per tant a tenir cura especial de la seua dimensió lingüística).

VGR032CA001175414.jpg.jpg



RESUM DE PROPOSTES:

  1. Promoure de manera urgent arribar un pacte nacional per la llengua, un congrés nacional per la cultura catalana on es posi sobre la taula, sense eufemismes, la situació actual de discriminació, de conculcació de drets i de minorització, que parli clar, sense paternalismes ni mitges veritats, sense amagar res, un fòrum on s’exposi l’actual situació i les perspectives a què ens enfrontem, ja a curt i mitjà termini, si no fem res per impedir-les. Un pacte que, en definitiva, faci del català una llengua necessària al seu domini lingüístic, una llengua no prescindible i, per tant, una llengua el coneixement de la qual esdevingui una reivindicació del comú de la població. Es tracta que la llengua per defecte sigui la catalana, que la llengua comuna sigui la catalana, que la llengua d’identificació sigui la catalana. Cal que es tinguin ben clars quins son els objectius mínims irrenunciables i no rebaixar-los per mor d’ampliar el nombre i el volum dels grups, sectors i institucions involucrats. (Des d’un començament caldrà ampliar aquest pacte a tots els territoris de llengua catalana, i mirar de difondre les iniciatives que s’hi acordin arreu dels Països Catalans —amb llurs respectius plans d’implementació que contemplin, si cal, estratègies específiques).
  2. Cal difondre i fixar un nou paradigma que rebutgi l’actualment vigent, que fa bandera d’un bilingüisme social asimètric, i que promou les renúncies normalitzant-les com a inevitables, quan no com a actes de cortesia obligada. Cal aconseguir una nova actitud d’assertivitat lingüística, d’autoestima, de consciència de quins són els drets dels catalanoparlants al seu territori.
  3. Cal garantir que els criteris d’avaluació de la matèria de Català assegurin que els estudiants, al final de l’ensenyament obligatori, hagin adquirit, veritablement, la competència necessària (molt especialment l’oral, perquè una llengua és, primer de tot, instrument de conversa i relació orals) per a servir-se, amb plena naturalitat, del català en la vida quotidiana. L’actual normativa en matèria d’avaluació i promoció escolars sembla pensada per a disfressar que els resultats realment obtinguts per l’escola estan força per dessota de les expectatives i del que s’està disposat a admetre, també en matèria lingüística. Les pràctiques docents tradicionals, poc orientades a la producció lingüística i centrades més aviat en l’estructura i les habilitats receptives, contribueixen també que s’acabin considerant competents i, per tant, s’aprovin, estudiants de llengua inicial no catalana (que és el cas de la majoria dels nostres estudiants actuals) que en realitat no estiguin capacitats per a recórrer al català amb tant facilitat com ho farien a la seua L1.
  4. Cal garantir una alta competència lingüística —que actualment no es dóna— en tot el professorat, i molt especialment en el d’educació infantil (inclosos els tècnic en educació infantil, TEI) i en el d’educació primària, així com entre el personal de les llars d’infants. Els mestres han de comprendre el sentit dels seus usos lingüístics i la importància de la seua competència lingüística perquè esdevindran models de llengua i d’actitud i d’ús per als seus alumnes. De fet, no només models, sinó, gairebé sempre, els únics models, perquè cal tenir en compte que l’entorn dels estudiants, o bé no tindrà el català com a llengua principal, o bé, cas de tenir-la, tendirà manifestar actituds diglòssiques i a seguir el principi establert de convergència cap al castellà, actituds i pràctica en els quals el nen tendirà a socialitzar-se i que, de no tenir cap contraexemple, acabarà assumint.
  5. La llengua no pot ser una matèria més de la formació dels futurs mestres; cal que en sigui un eix central, com també ho ha de ser la seua formació sociolingüística. Cal incidir en la qualitat de la seua expressió a tots nivells (fonètic, sintàctic, lèxic…) i en les actituds. Pensem que el període de més gran receptivitat lingüística i, per tant, de més gran eficàcia en l’assimilació del codi en totes les seues dimensions és el que va dels pocs mesos fins als 6-7 anys. L’expressió lingüística mereixeria ponderar de manera especial en la formació dels futurs mestres i tècnics i trobar-se sotmesa a un sistema d’avaluació singularitzada respecte a la resta de continguts de la seua formació.
  6. Caldria que en els centres on es desenvolupessin programes educatius basats en projectes o es promoguessin les pràctiques d’ensenyament cooperatiu es vetllés (a l’hora de formar grups de treball, de proporcionar materials o de fer les indicacions pertinents perquè els estudiants efectuïn les recerques necessàries per a la realització de les tasques proposades) perquè la llengua de relació entre els estudiants fos la catalana i s’evités la reproducció, dins de l’aula, dels hàbits diglòssics que caracteritzen les relacions lingüístiques en la societat catalana actual.
  7. La competència lingüística en català i la formació sociolingüística també haurien de ser continguts centrals del postgrau de professorat de secundària per a totes les especialitats docents. És essencial mantenir la continuïtat i la coherència en els usos lingüístics durant totes les etapes de l’ensenyament obligatori i en l’ensenyament secundari postobligatori. Novament, l’expressió lingüística mereixeria ponderar de manera especial en la formació dels futurs mestres i tècnics i trobar-se sotmesa a un sistema d’avaluació singularitzada respecte a la resta de continguts de la seua formació.
  8. Cal una promoció constant dels estudis de filologia catalana (o de romanística amb especialitat de llengua catalana) limitant l’accés a la formació pública docent de llengua i literatura catalanes als titulats en aquests estudis.
  9. Caldrà promoure la formació contínua dels mestres i dels professors de llengua i literatura catalanes en didàctica d’ensenyament del català a no catalanoparlants inicials, la formació en tècniques immersives, la formació en sociolingüística i els congressos i trobades per a l’intercanvi d’experièn-cies d’èxit.
  10. Cal garantir el reciclatge dels actuals docents de tots els nivells i especialitats en coneixements sociolingüístics, així com millorar la seua formació i competències lingüístiques.
  11. Cal tenir en compte i garantir que no són només els mestres i els professors els qui caldrà que facin ús sistemàtic i assertiu de la llengua i promoguin aquest ús entre els estudiant, sinó també la resta de treballadors que formen part de la comunitat escolar: monitors d’esport, monitors de menjador, vetlladors, personal d’administració i serveis… Tots ells han de tenir una formació lingüística i sociolingüística suficient i adequada, i han de comprendre el sentit que té que mantinguin una determinada conducta lingüística que afavoreixi el català.
  12. Tret de casos específics i justificats, la llengua de les activitats extraescolars i complementàries cal que sigui la catalana. Caldrà, a més a més, promoure activitats extraescolars centrades en la llengua, en el seu perfeccionament i ús, tal com es fa amb llengües com l’anglès (al cap i al fi per a gran part de l’alumnat actual a Catalunya el català s’assembla molt a una llengua estrangera).
  13. Cal garantir que els estudiants de secundària obligatòria acabin els seus estudis amb coneixements suficients de la dinàmica sociolingüística i havent treballat les actituds lingüístiques (psicolingüística) de manera explícita.
  14. Cal ser especialment curosos amb els usos lingüístics en el moment de la transició de primària a secundària i de secundària obligatòria a secundària postobligatòria, així com en el pas d’aquesta darrera a la universitat, perquè, en tots tres casos, es tracta de moments canvi i renovació de les relacions socials especialment propicis als canvis lingüístics. Incidint en la composició de l’alumnat i en el capteniment lingüístic adequat per part de professorat podrem aconseguir que el català s’estableixi com a llengua de comunicació habitual entre estudiants que, fins aleshores, havien conservat una altra llengua com la de relació preferent o única. Cal tenir ben present que les identificacions i les fidelitats lingüístiques es forgen molt principalment en l’etapa de l’ensenyament secundari, justament aquell els usos lingüístics del qual més descurats han estat per l’Administració catalana. Si els ensenyaments infantil i primari han de garantir un domini suficient del codi, el secundari l’ha de perfeccionar i ha de contribuir a formar una joventut que s’identifiqui amb la llengua. No pot ser que el català hi esdevingui residual, minoritari o perifèric. Potser no fóra mala idea acollir-se a les sentències que, amb tota una altra voluntat han estat dictades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i ratificades del Tribunal Suprem (TS) i, recolzant-s’hi, garantir que la vehicularitat del castellà no superi, en cap cas, el 25% de les hores lectives en els centres en què ara té una presència més gran.
  15. Cal promoure decididament i amb caràcter d’urgència l’existència dels materials audiovisuals necessaris en llengua catalana per tal de poder-los fer servir com a materials didàctics a l’aula i que siguin, alhora, fàcilment accessibles als estudiants que, ja sigui a l’aula mateixa o a casa seua, facin recerques a internet. Cal tenir en compte el fet que, actualment, gran part de les sessions de classe impartides pel professorat que efectivament usa el català com a llengua vehicular acaben sent sessions bilingües català-castellà o monolingües en castellà pel fet que es recorre a materials audiovisuals fets en aquesta darrera llengua o doblats o subtitulats a ella. El doblatge de documentaris, films, curtmetratges, serials,… la subtitulació de presentacions de diapositives, de vídeos breus… hauria de centrar gran part dels esforços i dels recursos d’una Administració catalana realment amoïnada pel futur de la llengua.
  16. Cal promoure la creació i l’aplicació de projectes educatius i de producció audiovisual fets directament en català per part de l’alumnat. En aquest sentit, caldria introduir l’educació audiovisual com un eix transversal que podria estimular, a més de la formació de públic amb competència crítica, la producció, per part dels nostres estudiants, de material audiovisual de diverses menes, cosa que els podria dur-los a fer-ne també en el seu temps d’oci.
  17. Cal garantir l’existència de versions catalanes de totes les aplicacions informàtiques i dels sistemes operatius, el reconeixement del català per part dels programes que funcionen per reconeixement de veu (tant en ordinadors com en dispositius de telefonia mòbil o tablets), la inclusió del català entre les llengües disponibles per a la interacció amb assistents de veu, i molt important: la traducció de textos divulgatius al català (ara, sovint, les fotocòpies lliurades a l’alumnat en concepte de material didàctic de suport són en castellà).
  18. Caldria tenir cura que els sistemes operatius i els navegadors dels ordinadors dels centres educatius estiguessin permanentment configurats en català. Aquesta hauria de ser una exigència que l’Administració hauria de traslladar, no sols als centres i als coordinadors TIC (als quals caldria fer arribar instruccions clares), sinó també als proveïdors de material informàtic.
  19. És necessari, també, l’increment de la presència de materials didàctics en línia en llengua catalana (cosa que es podria estimular amb recompenses al professorat que els confeccionés i els fes públics), a més de l’increment del fons d’e-booksen català, (que caldria que s’acompanyés d’una més gran facilitat per va localitzar-los i accedir-hi).
  20. Cal posar en marxa programes anuals de traducció de manuals, de textos de referència i de novetats editorial científiques (tant en forma de monografies com d’articles), l’existència dels quals és condició de possibilitat per a poder cursar estudis superiors, si no exclusivament en català, si almenys essencialment en aquesta llengua.
  21. És un objectiu estratègic fonamental aconseguir que plataformes com HBO, Netflix i similars, emetin tantes produccions en llengua catalana, o doblades la català, com sigui possible (i en el cas que una producció estigués disponible en més d’una llengua, que aquella a la qual accedís l’espectador per defecte fos la catalana). No cal dir, tampoc, que l’existència d’una més gran oferta de televisió convencional en català, especialment de canals adreçats al públic infantil i juvenil resultaria altament beneficiosa.
  22. Paral•lelament, caldria subscriure tots els centres educatius als webs FIlminCAT i seriesencatalà.tv i divulgar insistentment entre el professorat la seua existència tot donant a conèixer, també, els productes que ofereixen. Podria valorar-se la possibilitat de regalar a tots els joves catalans a partir del 16 anys, una subscripció de tres anys a aquestes pàgines web (extensible a qualsevol altra que oferís de difusió en línia o en streaming en llengua catalana (sempre que aquesta hi ocupés una lloc exclusiu o preferent). Totes dues possibilitats podrien fer-se extensives a la resta de territoris del domini lingüístic català.
  23. Caldria, també, disposar una plataforma en línia de franc i de fàcil accés amb el contingut de la Filmoteca de Catalunya. Aquesta plataforma hauria de ser ben coneguda del personal docent.
  24. És de gran importància conscienciar la població en general que els joves catalans són el grup d’edat en què la competència lingüística en català es troba més estesa (malgrat no ser total, ni tenir sempre el nivell desitjable). L’objectiu d’aquesta conscienciació ha de ser garantir que la llengua per defecte a l’hora d’adreçar-se als nostres joves en les situacions comunicatives privades i públiques de la vida quotidiana sigui el català. (És feridor veure com nois i noies que han estat escolaritzats en català sense tenir aquesta llengua com inicial, després de formar-s’hi i d’adquirir-hi competència, s’adonen que els resulta difícil de fer-la servir perquè ningú o gairebé ningú vol adreçar-se’ls-hi, de manera que, finalment, opten per renunciar-hi i considerar els esforços esmerçats en el seu aprenentatge com a inútils.)
  25. Cal desenvolupar programes d’intercanvi centrats en la llengua i el coneixement del territori entre instituts dels diferents territoris del domini lingüístic català.
  26. Cal promoure a tots els centres, l’organització, cada curs acadèmic, programes de parelles lingüístiques que contribueixin, no sols a l’aprenentatge del català i a la socialització en aquesta llengua de l’alumat nouvingut, sinó també a l’adquisició de l’hàbit d’usar el català com a llengua d’interacció per part dels alumnes que no el tenen com a L1 i estan avesats a usar-ne d’altres.
  27. Cal garantir que els estudis universitaris, en totes les especialitats disponibles, i en tots els nivells, puguin seguir-se exclusivament en català en qualsevol universitat pública del domini lingüístic. Això no té perquè ser incompatible amb l’existència de grups, línies o de cursos específics en altres llengües.
  28. Cal la formació, en tots centres d’ensenyament, d’una comissió de normalització lingüística (CNL) que, convenientment assessorada i orientada des de l’Administració, estudiï quina és la situació sociolingüística del centre i del seu entorn i que identifiqui quins són els punts febles que dificulten, interfereixen, o fins i tot bloquegen i impedeixen l’increment i la normalització de l’ús del català entre l’alumnat. Aquesta comissió de normalització lingüística (CNL) caldria que elaborés un Pla de Normalització Lingüística (PNL) de centre i que planifiqués, amb caràcter anual, i d’acord amb allò contemplat en el Pla de Normalització Lingüística, un Pla de Normalització Lingüística Anual (PNLA) en què es contemplessin un seguit d’objectius a assolir en aquell curs, i s’hi establissin les actuacions que caldria dur a terme per tal d’abastar-los, es pressupostessin els recursos que caldria esmerçar-hi i es determinessin els terminis per a la consecució de cadascun dels objectius prefixats. La comissió de normalització lingüística (CNL) hauria d’avaluar cada curs el nivell d’acompliment dels objectius previstos en el pla de normalització lingüística corresponent a aquell exercici. Al capdavant de la comissió de normalització caldria que hi hagués un coordinador de normalització lingüística, que hauria de ser un càrrec nou de l’organigrama de l’equip directiu dels centres i tenir la consideració i el reconeixement acadèmics i laborals consegüents.
  29. Cal conscienciar de la necessitat que els conductors dels programes de ràdio i de televisió en català i la resta de persones involucrades, així com els intervinents en les produccions audiovisuals en llengua catalana, evitin normalitzar pràctiques diglòssiques com la de la convergència lingüística cap al castellà o el recurs a aquesta llengua com a procediment per a aconseguir un efecte còmic o d’apropament a l’audiència. Així mateix, en el cas concret de les produccions de ficció en català caldria que, sempre que l’efecte dramàtic no ho justifiqués, s’evités també de naturalitzar-hi la presència habitual del castellà i de normalitzar-hi les actituds lingüístiques de subordinació del català (de manera anàloga a com, per exemple, es mira d’evitar de normalitzar prejudicis sexistes, racistes o d’altres tipus).
  30. Cal una campanya institucional (assistida, si fosnecessari, per entitats associatives i en qualsevol cas planificada conjuntament per totes les institucions autonòmiques i regionals dels diversos territoris de llengua catalana) de generalització del bilingüisme en el món laboral i dels negocis i en la retolació.

TR0706601.jpg