dfncnbf.jpg

  1. Entre els principis fonamentals que defineixen l’estat democràtic i de dret hi ha el reconeixent ple del dret de les minories lingüisticoculturals i/o religioses a la seua existència incondicionada. Sense reconeixement explícit, institucionalitat, dret de vet de cada comunitat sobre els afers que l’afecten específicament i dret a l’autodeterminació no existeix igualtat jurídica entre les comunitats integrades en una unitat estatal. Igualtat de drets entre ciutadans vol dir igualtat de drets entre les col·lectivitat respectives. El no reconeixement explícit, per part de la majoria, d’una col·lectivitat minoritària, que tanmateix històricament s’ha reconegut a si mateixa i continua fent-ho, és un acte de força que assenta jurídicament la possibilitat d’abusos posteriors.

  1. Els drets lingüístics dels catalans, a banda de ser limitats i condicionats, es troben sotmesos a una permanent incertesa jurídica. Els catalans tenim dret que cap tribunal format per gent aliena a Catalunya i a la resta de comunitats de l’àrea cultural catalana decideixi sobre els nostres drets culturals i lingüístics. És de justícia que el futur de la llengua catalana deixi d’estar en mans dels no-catalanoparlants. Així mateix tenen ple dret a decidir les polítiques d’integració de la població nouvinguda i que ningú gosi, mai més, de decidir que el castellà és obligatori en elles i que el català hi és opcional o sobrer (que en el fons són la mateixa cosa).

  1. Totes les llengües són iguals: totes les llengües humanes tenen les mateixes qualitats i potencialitats expressives i comunicatives. Cap d’elles no és d’una naturalesa superior a les altres. No hi ha, per tant, parlants i llengües de primera i parlants i llengües de menys valor. Pensar que una llengua mereix ser usada amb llibertat i plenitud en el domini lingüístic en què ha aparegut i s’ha desenvolupat, però que d’altres parlants i llurs llengües respectives no mereixen la mateixa consideració en el si de llurs corresponents dominis lingüístics és una mostra de supremacisme lingüístic. La llengua catalana i els parlants en què existeix mereixen, en el seu domini lingüístic, el mateix respecte i consideració que qualsevol altra llengua i llurs parlants en el seu.

  1. Tenim dret a exigir que qui vulgui que Catalunya sigui Espanya, admeti la llengua i la cultura catalanes com a tan espanyoles com les castellanes, i que les doti dels mateixos recursos, drets, protecció, projecció i reconeixement, i que, si no es volen assumir com a pròpies, no se’ns obligui a romandre, als catalans, en la gàbia sense portes d’un estat que vol la nostra terra, però que no ens vol als qui hi vivim i li donem personalitat, en un estat que no s’entén sense nosaltres però que tanmateix no ens accepta perquè ens veu estranys, com un factor que distorsiona l’autoconcepció que els espanyols tenen del seu país, com una anomalia a eliminar. Aspirem que per a ser espanyols no se’ns obligui a deixar de ser catalans, a veure com la nostra llengua i la nostra cultura es residualitzen sense remei fins a extingir-se per ofec, exposades sense defensa possible davant de la globalització, legalment i judicialment assetjades, constitucionalment discriminades. Aspirem a superar la nostra situació actual d’indefensió.

  1. És un acte de despotisme que es gosi dir que restituir al català el terreny que li ha estat vetat i robat sigui una imposició, que se’ns insulti per voler per a nosaltres el que qualsevol comunitat viva i lliure vol per a ella mateixa, que ens desqualifiqui el qui ens imposa el mai no acceptaria que se li imposés a ell, i que es titlli d’innacceptable per a la llengua i cultura catalanes, en llur domini lingüístic català allò que hom considera plenament normal i inqüestionable per a les altres llengües i cultures en els Seus respectius dominis.

  1. El precepte constitucional que estableix que la llengua castellana és d’obligat coneixement per als parlants de les comunitats del seu domini lingüístic, però que alhora ho és també per als parlants de les comunitats de dominis lingüístics diferents, i que, a més, fixa que els parlants de llengua castellana tenen plens drets lingüístics, no sols en el seu domini lingüístic, sinó també fora d’ell, instaura la desigualtat legal entre ciutadans espanyols per raons de llengua i constitueix una expressió de supremacisme lingüístic i cultural que esbiaixa tot l’ordenament legal. La jurisprudència i la doctrina jurídica jurídic posteriors que s’hi fonamenten.

  1. La política lingüística de l’Estat Espanyol és una política que cerca, activament, i amb tanta rapidesa com li és possible en cada moment històric, el lingüicidi de les llengües no castellanes i l’etnocidi de les comunitats culturals no castellanes.

  1. En no reconèixer-se la llengua catalana en el text constitucional i no establir-se per a ella cap estatut equiparable amb aquell que sí que s’estableix per a la llengua castellana, es consagra que els drets lingüístics dels catalanoparlants siguin sempre discutibles i sotmesos als atzars de la política. És més: el fet que les lleis estatals tinguin un rang superior a les autonòmiques, fa que siguin els no parlants de català (àmplia majoria entre els ciutadans de l’estat) aquells sobre els quals recau el dret legal de decidir els drets lingüístics dels catalanoparlants, amb la qual cosa es consagra la desigualtat entre ciutadans. La igualtat i el respecte a l’altre són condicions de possibilitat d’una discussió decent, per tant, no és decent de discutir-los.

  1. Els catalans tenim dret a la igualtat plena amb el grup cultural i lingüístic castellà, identificat com l’espanyol per antonomàsia. Aspirem, per tant, que el català, a Catalunya, gaudeixi dels mateixos drets constitucionalment reconeguts al castellà en les comunitats històricament de llengua castellana. Aspirem a no ser menys iguals que els altres. Justícia és donar-li a cadascú el que li correspon: tractar igual el que és igual, tractat diferent el que és diferent. Justícia és equitat.

  1. Les llengües existeixen en el si de les comunitats que les parlen i dels individus que les componen. Qüestionar, limitar, interferir o atemptar contra la normalitat de l’ús d’una llengua en el si de la comunitat en què existeix (és a dir, contra la possibilitat que hi sigui usada amb plenitud, i llibertat) és un atemptat contra la integritat moral de les persones que pensen el món, l’expressen i el comuniquen en aquesta llengua.

  1. Tot catalanoparlant té dret a viure exclusivament en català, sense necessitat de conèixer cap més llengua, mentre visqui dintre del domini lingüístic català, sense que això li comporti cap mena de limitació dels seus drets civils i polítics. L’obligació que tenen els catalanoparlants de saber la llengua castellana i estar en disposició d’usar-la constitueix un abús que limita la seua llibertat d’elecció.

  1. Considerar els drets lingüístics drets estrictament personals, referits a l’individu en si mateix i no a l’individu en tant que parlant i, en conseqüència, en tant que part d’una col·lectivitat d’interacció lingüística, equival a fer prevaldre el poder demogràfic i a permetre que el grup més poderós en aquest sentit s’imposi al més feble, encara que tots dos siguin iguals en dignitat.

  1. Als parlants inicials de llengua castellana els correspondrien en justícia els mateixos drets lingüístics que els parlants inicials de qualsevol altra llengua quan arriben a una comunitat del domini lingüístic català. Aquests drets coincideixen amb els que els parlants inicials de català o de qualsevol altra llengua tenen en arribar a una comunitat del domini lingüístic castellà.

  1. Un poder sostingut en el temps es normalitza. La subordinació s’aprèn i aquest aprenentatge pot transmetre’s de generació en generació. Correlativament la supremacia s’aprenen, i aquest aprenentatge tendeix a transmetre’s de generació en generació. Els parlants subordinats acaben interioritzant que la renúncia a la llengua pròpia és un acte de normalitat. S’arriba a un moment que ja no cal prohibir usos lingüístics, sinó que els mateixos parlants s’autolimiten i s’autocensuren i acaben veient en la renúncia als propis drets lingüístics un acte de llibertat i en la substitució lingüística un acte de normalitat. La renúncia a l’ús normal de la llengua pròpia en el si del territori sobre el qual s’estén el seu domini lingüístic no és mai un acte espontani, sinó un acte de reconeixement d’una desigualtat.

  1. La subordinació lingüística és una subordinació simbòlica que manifesta, en el pla cultural, una subordinació política i econòmica que descansa, en darrer terme, en la dominació política. La nativització del castellà al domini lingüístic català només ha estat possible en el marc del sotmetiment polític de la comunitat lingüística catalana. Aquesta nativització del castellà no ha fet de Catalunya una comunitat bilingües, sinó bilingüitzada de manera asimètrica. Aquest bilingüisme asimètric constitueix una etapa del procés de substitució lingüística del català pel castellà en l’antic domini lingüístic d’aquest. Les llengües no moren: són substituïdes i tot desplaçament és sempre forçat.

  1. Quan la bilingüització és asimètrica i afecta només els parlants inicials d’una llengua però no els d’una altra, es posa de manifest quin grup ostenta l’hegemonia politicosocial.

  1. Els subjectes poden ser bilingües o políglots, però les societats no les comunitats lingüístiques naturalment bilingües no existeixen. El bilingüisme social no existeix i aquells casos que es posen com a exemples de la seua existència són només situacions provisionals, intermèdies entre etapes de monolingüismes social. És el principi d’economia el que condueix al fet que, en tota societat cohesionada existeix una llengua comuna, que per defecte facilita la relació entre individus desconeguts i els actes comunicatius públics.

  1. Les expressions culturals en llengua catalana (de qualsevol tipus: audiovisual, escrites, etc.) han de competir, en el territori del seu domini lingüístic, sense protecció, de manera nua, oberta i, per tant desfavorable i injusta, amb una cultura de gran projecció internacional que, a més, es recolza en el poder polític, en la bilingüització forçada dels catalanoparlants inicials i en el bilingüisme asimètric instaurat en els receptors potencials, en les inèrcies d’un consum cultural històric en règim de monopoli protegit i en la seua potència demogràfica i econòmica; amb una cultura que, per tant, lluny de limitar-se a ser present, pot aspirar, i de fet aspira, a assumir la funció que li pertocaria a la cultura expressada en català. Així mateix, és insostenible que Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i les comarques de llengua catalana de l’Aragó no puguin constituir un espai comunicatiu comú i ni tan sols decidir sobre els mitjans que, com l’espai radioelèctric resulten decisius per a la vitalitat de la nostra llengua. Aspirem a ser presents en termes d’igualtat en les noves tecnologies de la informació.

  1. Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i les comarques de llengua catalana de l’Aragó tenen dret a tenir una escola catalana i en català com les comunitats del domini lingüístic del castellà tenen dret a tenir una escola com la que ja tenen i ningú no els qüestiona (com la que tenen les comarques de l’interior i de l’extrem sud del País Valencià, en contrast amb allò que passa amb l’escola de les comarques catalanoparlants del nord, el centre i la costa de la mateixa comunitat). Tot catalanoparlant té dret a rebre educació, en tots els nivells del sistema educatiu (infantil, primari, secundari obligatori, secundari postobligatori i superior) i dintre del domini lingüístic català, exclusivament en llengua catalana.

  1. Les famílies amb infants en edat de ser escolaritzats que arriben a una nova comunitat, amb una llengua diferent de la de llur comunitat d’origen tenen dret a què els seus fills gaudeixin de mesures necessàries i suficients per a la integració escolar plena i efectiva. Considerar, per contra, que amb ells es trasllada el dret general a rebre una escolarització en la seua llengua d’origen, manifesta una mentalitat suprematista des de la qual es justifica un inexistent dret a no integrar-se i a alterar, d’aquesta manera, els usos lingüístics de la comunitat d’acollida. Que l’exercici d’aquest inexistent dret dugui associada l’obligació dels escolars de la societat d’acollida a canviar (totalment o parcialment) la llengua vehicular de la seua escola, constitueix un acte de violència simbòlica que degrada qui el rep i qui l’exerceix.