FILOSOFIA I VIDA

EN RESPOSTA A UN ARTICLE DEL SENYOR ALBERT PLA NUALART

Fa uns dies, al vespre, mentre estava davant de l’ordinador acabant la feina del dia, un company em va fer arribar l’enllaç a un article publicat al diari Ara, i signat pel senyor Albert Pla Nualart. Com que l’enllaç me’l feia arribar un amic vaig decidir fer una pausa en la feina, accedir a la versió digital del diari i llegir l’article. Pocs minuts després m’envaïa una sensació d’indignació que, tristament, ja m’és familiar i que, n’estic segur, continuaré experimentant en un futur perquè no sé veure que puguem sobreposar-nos mai a allò que té la virtut de causar-me-la i que, en definitiva, no és res més que el sentiment de culpa que observo que acompanya tants catalans quan reivindiquen el seu dret a una existència equiparable, en les seues característiques, a aquella de què gaudeixen les nacions lliures del nostre entorn.

Començava l’autor de l’article donant a entendre que existiria una lluita contra l’assimilació nacional de Catalunya a Castella (a l’Espanya castellana) paral·lela a la lluita contra la dialectalització de la llengua. Ens trobaríem, per tant, davant de dues lluites diferents però paral·leles, davant de «les dues cares d’una mateixa moneda»:

«La lluita de Catalunya per no ser assimilada per Espanya -per no esdevenir una part més de la nació espanyola- té un clar correlat en la lluita del català per no ser assimilat pel castellà -per no ser considerat un dialecte del castellà-. Són dues ansietats que tenen en comú la voluntat de mantenir-se singular i diferent, però ¿són inseparables?, ¿són dues cares d’una mateixa moneda?»

He d’admetre que aquest començament em va costar d’entendre, perquè sempre havia pensat que allò que ens definia com a catalans era un conjunt d’elements entre els quals hi ha la llengua, de manera que la lluita contra l’assimilació lingüística, que té en la dialectalització del català una de les seues fases i manifestacions, és una aspecte ─el decisiu─ de la lluita contra l’assimilació i, per tant, contra l’extinció de la nacionalitat catalana, i no una lluita paral·lela. Dit d’una altra manera: la voluntat de pervivència dels catalans se centraria en la seua supervivència com a comunitat lingüística. Sense la llengua Catalunya ja no és Catalunya: és una altra cosa, en ara que dugui el mateix nom. L’assimilació lingüística suposaria l’assimilació nacional o, si es vol, l’any zero de Catalunya.

El punt de partida de l’article del senyor Nualart em va semblar, per tant, que contenia una afirmació injustificada, un exercici d’allò que se’n diu una “petició de principi”, és a dir, un apriorisme arbitrari, una mena de recurs que sol usar-se quan s’argumenta amb la intenció (conscient o inconscient) de crear una raonament circular en què la conclusió a què es pretén arribar ja estigui precontinguda en l’afirmació inicial. Però encara no entenia a on pretenia arribar l’autor de l’article.

Vaig començar a veure-ho, però, de seguida, quan, un cop feta la distinció entre les “dues cares de la mateixa moneda”  l’autor afirmava que la lluita contra l’assimilació nacional equivalia a un nacionalisme ètnic (una equiparació gratuïta però aparentment raonable des del moment que es posava la llengua a banda, en una altra lluita, restant de l’altra banda una indefinida lluita contra l’assimilació nacional), mentre que la lluita contra la dialectalització representava un purisme, que seria el correlat lingüístic del primer.

«[…] em sembla que es pot dir que hi ha una certa correlació entre nacionalisme ètnic i purisme lingüístic.»

Les coses s‘aclarien: la idea de l’article era condemnar l’actitud lingüística definida com a “purisme”, i fer-ho la partir de la seua equiparació amb un purisme (netejador) en el pla ètnic. Heus aquí la raó de tan forçada diferenciació de lluites.

Cal dir que, arribats aquí, vaig trobar el aquest exercici de multiplicació ontològica de les lluites no sols una arbitrarietat gratuïta, sinó una veritable irresponsabilitat, perquè veia que conduïa a abocar ─encara que fos sense voler─, sobre la resistència a la dialectalització, l’acusació de ser, en darrer terme, una manifestació de la voluntat de depuració ètnica, amb tot el que això implica. I amb un poble tan acomplexat com el nostre aquesta mena d’empanada pot ser molt perillosa.

La idea manifesta de l’article era, com dic, desqualificar l’anomenat purisme lingüístic tot establint un paral·lelisme entre aquest i una cosa tan lletja com el “nacionalisme ètnic”. Abans, però, podíem rabejar-nos una mica en la maldat intrínseca del purisme en si mateix.

Al cap i a la fi, el terme “purisme” remet a dogmatismes i ortodòxies intolerants. Si s’havia gosat assajar un truc de prestidigitació tan complicat com fer aparèixer un hipotètic i sempre amenaçador “nacionalisme ètnic”, com no havíem d’aprofitar les possibilitats que ens ofereix  l’exercici bàsic de designar una actitud mitjançant un terme dotat de càrrega negativa, de manera que ens permeti de desacreditar-la sense baixar de l’autobús.

Sí, ja sé que el terme emprat en l’article que comentem no és cap novetat, i que és habitual de recórrer-hi per a designar l’actitud dels qui miren d’evitar l’assimilació lingüística per la via de la dialectalització, però que sigui habitual no vol dir res: el terme en qüestió, ni que inicialment aquesta no fos la intenció, constitueix un veritable parti pris.

És clar que el perill d’assimilació lingüística hi és (l’autor de l’article ho admet des d’un principi), i que aquesta assimilació es manifesta també en un procés de dialectalització del català, una evidència que novament l’autor admet obertament:

«Un cas molt comú de purisme es dona quan dues llengües estretament relacionades -una més dèbil, l’altra més forta- competeixen per ser llengua nacional. Els parlants de la forta tendeixen a considerar la dèbil un dels seus dialectes.»

Però que l’existència del perill i, per tant, el caràcter sanitós que en conseqüència revestirien els esforços per mantenir la genuïnitat de la llengua no ens facin pensar que el “purisme” potser no és tant dolent! No, no, el purisme és terrible, perquè s’abraça a solucions arcaiques, insòlites, a formes extingides:

«Els defensors de la [llengua] dèbil els responen potenciant al màxim tot el que la singularitza de la forta, fins i tot quan per trobar-ho han de desenterrar arcaismes. “Més pur”, doncs, pot acabar sent no pas el més central, general i viu sinó el més perifèric, insòlit i extingit.»

Fet i fet, mira si és dolent en si mateix, que el mateix mestre Fabra ens ho va advertir:

«La deriva perillosa del purisme lingüístic -contra el qual Fabra ja va topar: ell en deia “descastellanitzadors a ultrança”-és que, pretenent reforçar la llengua com a signe d’identitat, l’afebleix com a instrument de comunicació i n’acaba fent fora bona part dels parlants, que ja no es reconeixen en aquella “llengua pura”; que, si no la poden viure amb un mínim de naturalitat, se’n desentenen.»

Que Fabra cerqués una llengua genuïna, que en la seua obra filològica es concretés l’anhel dels estudiosos i també de tants escriptors que el van precedir de tenir una llengua moderna alhora que depurada, amb personalitat definida, i que en aquest esforç identifiqués múltiples interferències i proposés per a elles solucions que de vegades incloïen el recurs a arcaismes i la difusió de formes allunyades de les habituals, no ens ha de fer pensar que ell fos un “purista”, no: ell estava contra el “purisme” i, per tant, podem brandar el mestre com a argument d’autoritat contra aquells que ja han estat condemnats d’entrada, encara que, en realitat, no es proposin res més que continuar o si més no mantenir l’obra de Fabra. Perquè de què estem parlant quan parlem de “puristes” amb aquesta alegria? Dels qui efectivament tenen una tendència a la hipercorrecció o de tothom que pensa que allò de “limpia, fija y da esplendor”, si val per al castellà també deu valdre per al català? Per què hi val, no?

Doncs no queda clar, i més aviat es dóna a entendre que per al català allò que s’escau és predicar el “mestissatge”, que és un terme que sempre queda bé i fa trempar de cosmopolitisme.

L’exemple és l’anglès:

«El purisme -contra un prejudici o mite molt estès- no millora una llengua des d’un punt de vista comunicatiu o expressiu: només la reforça com a signe d’identitat. L’anglès mestís, d’aiguabarreig, de Shakespeare ho evidencia des del mateix centre del cànon occidental.»

Un model, no cal dir-ho, totalment escaient per a una llengua minoritzada, subordinada i amenaçada de desaparició com la nostra. És veritat que  l’anglès és una llengua germànica molt influïda pel llatí a través de la incorporació de cultismes però també per causa de la influència del francès importat pels conqueridors normands. Sols que l’anglès i el francès (i el llatí) són llengües prou diferents com perquè la influència de la segona sobre la primera no pogués suposar-li mai una amenaça de dialectalització, és a dir, que mai no l’amenacés amb allò amb que justament sí que amenaça el castellà hegemònic al català subordinat (essent com són, totes dues, llengües properes i de la mateixa família).

Contra el purisme «la via més sensata per mantenir viu el català és basar l’estàndard en el que és més central, general i viu: en tot el que està plenament integrat en la llengua al marge de quin sigui el seu origen (incloent-hi l’origen castellà). El que fa una paraula catalana, com diu molt bé el lingüista valencià Josep Lacreu, no és el seu origen sinó “el seu arrelament en el cos social”»

Doncs res a dir si aquesta és la «via sensata». Qui voldria semblar insensat? El maniqueisme apriorista va que vola, i és que tot plegat no deixa de ser un argument circular: el “purisme” és dolent, per tant allò sensat és allunyar-se’n. Quant? Tant com calgui. Fins a qüestionar l’obra de Fabra, es pot pensar legítimament. Com veiem, uns quants exercicis  senzills de retòrica sofistica ens poden dur a posar Fabra contra Fabra.

Però encara no hem acabat. Falta la traca final.

Per si encara no hagués quedat clar com n’és de pervers el purisme, l’autor de l’article es disposa a arrodonir-lo recuperant la distinció ad hoc, feta al començament, entre lluita contra l’assimilació i lluita contra la dialectalització i l’assimilació lingüística, perquè quedi clar que el “purisme” no sols és un excés filològic, és també un excés moral. No és només inadequat, és que és dolent, pervers, i és que el rebuig a la interferència lingüística ja no serà una pràctica que es mourà en el terreny lingüístic, i no en cap altre, sinó que, en la mesura que hi ha una resistència nacionalista ètnica, i un altra de lingüística, paral·leles però sincronitzades, l’excés depurador lingüístic s’acompanya  inevitablement d’una excés depurador ètnic:

«És el mateix que fa catalana una persona quan es parteix d’un nacionalisme cívic i no pas ètnic. Per això no resulta gaire sorprenent que els mateixos que ens comminen a dir-ne cinyell del cinturó acabin volent decidir qui és català i qui no.»

Per a arribar aquí l’article ja ens havia anat preparant: «deriva perillosa», «El purisme és la sublimació d’unes frustracions polítiques»

I ja ho tenim. D’aquí a veure delicte d’odi en bona part dels filòlegs hi ha un pas molt estret… que més d’un a Twitter ja deu demanar que es faci i així aturar aquesta deriva

Recordo que el senyor Nualart, fins no fa gaire, solia repetir en els articles que publicava a l’Ara la idea que, potser algun dia ens caldria renunciar a la llengua per salvar la convivència, en un exercici argumentatiu (una falsa dicotomia) que em recordava aquells que afirmaven sense manies que la manera d’acabar amb l’atur d’una vegada per totes era que les dones tornessin a casa. Ara en el fons, es tracta, però en aquest cas, allò que ens cal abandonar és la genuïtat.

No tinc res a dir sobre la idea que cal evitar que els parlants no es reconeguin en l’estàndard, i que, per tant, cal defugir l’ultrancisme. Però amb aquest article l’autor ha volgut anar més enllà: ha cercat una condemna moral de determinades propostes filològiques, i ho ha fet amb un exercici de  mestissatge, d’aiguabarreig argumental sorprenent que m’ha entristit, perquè serà usat en contra nostra.