EQzqwHFXkAE4u03 - còpia (2)

Raons de fons (des de la perspectiva de la crítica social):

  1. L’existència de l’estat modern es justifica per la possibilitat que ofereix de proporcionar al seus ciutadans una més gran qualitat de vida que no la que es derivaria de qualsevol de les alternatives hipotètiques a aquest estat. És a més una exigència ètica essencial per a tot estat democràtic (i per tant basat en el principi d’igualtat) garantir l’accés igual i el tracte equitatiu de tota la població als serveis essencials necessaris per al seu benestar, per a l’efectiva igualtat d’oportunitats i la compensació de desequilibris motivats per raons no morals, i per a la conciliació de la vida laboral i familiar. Quan s’afebleix la pèrdua de control democràtic d’aquests serveis que justifiquen l’existència mateixa de l’estat (cosa que passa, per exemple, qual s’externalitzen i subroguen) es complica l’execució satisfactòria dels objectius eticopolítics que legitimarien aquest darrer.
  2. La llibertat de mercat i per tant la lliure concurrència en igualtat de condicions a les licitacions públiques són conceptes ideals i no factuals. El mercat té un baix de fet que fa inevitable la concentració i, correlativament, el desenvolupament d’un poder corporatiu que contrapesa i compromet el democràtic. Aquest fet constatat afecta directament la qualitat del treball i la dignitat dels treballadors, alhora que fa inviable la competència basada en la qualitat del servei o del producte.
  3. El poder corporatiu desapodera els ciutadans i promou el desenvolupament de col·lectivitats polítiques desmobilitza-des, submises i mancades de veritable autonomia perquè tendeix a fer del ciutadà un client que es realitza a través del consum i condiciona el desenvolupament humà a les exigències i les expectatives que deriven de les necessitats de les corporacions, sotmeses al seu torn a la tirania implacable del benefici pel benefici. Aquesta conseqüència de la colonització de la vida per part del mercat i dels interessos corporatius, si és sempre perniciosa, ho és encara més en una societat que aspira a la seua emancipació política.
  4. Un estat és, sobretot un mercat unificat. La unitat de mercat, en el cas espanyol incideix negativament en el procés d’auto-determinació del poble de Catalunya. L’obertura dels serveis públics a la concurrència de l’empresa privada representa un obstacle menys a la unificació del mercat estatal, que juntament amb la del medi comunicatiu i la de la xarxa de transports, contribueix a l’assimilació de la societat catalana a l’espanyola.

Anàlisi crític de l’avantprojecte de llei:

Resulta totalment tendenciós afirmar l’elaboració d’aquesta llei de contractes de serveis a les persones en els termes del seu avant-projecte sigui una exigència europea, ja que allò que els directives europees exigeixen és el desenvolupament de la legislació estatal, i si s’escau, subestatal, en matèria de la contractació externa de serveis a les persones per part de les administracions públiques, de manera que en aquesta legislació es garanteixi «que la prestació es durà a terme amb criteris de qualitat, continuïtat, accessibilitat, exhaustivitat i disponibilitat, que sigui assequible i que tingui en compte les diferents categories d’usuaris, els col·lectius més desafavorits i vulnerables, la participació dels usuaris i la innovació, amb subjecció als principis de transparència i d’igualtat de tracte dels operadors econòmics», com es recull en el mateix avantprojecte de llei, on també s’aclareix que «el dret europeu atorga, per tant, una àmplia llibertat als estats membres per a establir el règim jurídic que considerin més adient a la naturalesa i finalitat d’aquests serveis, règim que pot ser tant de naturalesa contractual com no contractual». Res no impedeix, per tant, que la titularitat i la gestió dels serveis a les persones siguin públics en tots els seus nivells.

Nosaltres afegiríem que només estaria justificada la subrogació dels serveis que l’estat, per definició, s’obliga a garantir, quan la feblesa política d’aquest li exigís recórrer a una col·laboració externa privada que no pogués fiscalitzar. Aquest pot ser el cas d’una comunitat sense veritable sobirania política i infrafinançada fins a l’escanyament com la catalana. Cal, però, a l’hora de procedir a contemplar l’externalització  que aquest compleixi els següents requisits, sens els quals no seria admissible:

  • Només tindrà sentit si l’externalització comporta una abaratiment dels costos (ni un encariment ni un manteniment d’aquests, cosa que caldrà valorar tenint en compte el mitjà i el llarg terminis). Una condició més fàcil de satisfer si les empreses que aspirin a oferir els serveis són fundacions sense afany de lucre o cooperatives que cerquin sobretot l’autoocupació.
  • Ha d’evitar la pèrdua de qualitat dels serveis oferts.
  • Ha d’evitar tan com sigui possible la pèrdua de control democràtic de l’avaluació del servei externalitzat.
  • Ha de garantir l’accés universal i en igualtat de condicions (equitatiu, per tant) de tots els ciutadans als serveis subcontractats.
  • Ha de garantir que la subcontractació no representarà l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors que oferiran els serveis concertats, alhora que ha de garantir que no existeixin diferències injustificades entre les condicions d’aquests treballadors i els que presten serveis iguals o equivalents directament des de l’Administració.
  • Ha de promoure que les condicions per a la contractació prioritzin les empreses de petites dimensions i, molt especialment aquelles que, com les cooperatives, estimulen l’associacionisme empresarial i, per tant l’autonomia i al iniciativa ciutadanes.
  • Cal que, en el plec de condicions, s’incloguin, com a condicions essencials d’obligat compliment, totes les que calguin per a garantir que les polítiques compensatòries a què el sector públic s’obliga (igualtat de gènere, no discrimiNació per raons d’origen, religió o raça, igualtat i normalització lingüístiques…) continuen respectant-se i desenvolupant-se, amb total garantia quan el servei s’ha subrogat.

Ara bé, trobem l’Avantprojecte de llei de contractes de serveis a les persones es troba lluny de respectar cap d’aquests requisits.

Certament, cal dir que aquest avantprojecte cerca de defugir la lògica de subhasta que sovint ha presidit les concursos públics a l’estat Espanyol (i a la qual tants cop s’hi ha recorregut amb la confiança en sobredotacions pressupostàries a càrrec de l’erari públic, posteriors a la concessió), amb la qual cosa sembla oferir una oportunitat a les petites empreses i les cooperatives, i així estableix que: «En aquest sentit, la selecció del contractista incorpora la possibilitat de tenir en compte i valorar la responsabilitat social de les empreses o entitats licitadores segons la seva solvència, experiència i expertesa, i prohibeix de forma expressa l’ús del procediment de subhasta o bé un procediment en què l’únic criteri de valoració sigui el preu.»

Tanmateix, malgrat aquesta limitació de la importància que en els concurs s’ha de donar als preus (cosa a la qual cal afegir a més que «la proposta econòmica només es pot obrir un cop la mesa de contractació hagi valorat i puntuat la proposta tècnica»), en coherència amb allò establert per les directives europees, el cost proposat per les empreses concurrents continua tenint un pes significatiu (fins al 30% del total de la puntuació en la ponderació en el cas dels serveis sanitaris i fins al 40% en la resta), en  benefici de les grans corporacions el volum de negoci de les quals els facilita l’abaratiment dels costos, a més de permetre’ls complir les inevitables condicions financeres que la llei preveu exigir a les empreses concurrents amb la finalitat d’assegurar que, cas de pèrdues sobrevingudes, el servei continuarà oferint-se (i així s’hi especifica que: «el contractista ha de tenir un volum anual de negoci específic relacionat amb l’objecte del contracte igual o superior al 60%, en relació amb el total de la facturació dels darrers tres anys», afegint-s’hi que: «els requisits de solvència poden tenir el caràcter de condicions especials d’execució per als contractistes, i qualificar-se com a obligacions essencials en el plec de clàusules o document que regeix la contractació»). En el cas de els prestacions sanitàries destacades en l’article 27, punt 1, considerades en el punt següents com a “principals”, caldrà acreditar «una quantia referida al volum de negocis en l’àmbit de les activitats corresponents a l’objecte del contracte, en relació amb els darrers tres exercicis disponibles en funció de la data de creació o d’inici de les activitats econòmiques dels licitadors, a determinar en cada cas en el plec o document que regeix la contractació, i que en cap cas pot ser inferior al 75% de l’anualitat mitjana del valor estimat del contracte o lot al qual es concorre.»

Cooperatives i fundacions, parteixen per tant d’una situació de feblesa que els fa poc competitives cara a aconseguir contractes de servei, cosa que, de fet, reconeix l’avantprojecte en preveure la possibilitat de reserva de la contractació per a corporacions d’aquesta mena (i per als serveis recollits en l’Annex II), o per a tallers protegits, que no existiria si no es veiés la necessitat d’afavorir-les atesa la seua feblesa inicial. Tanmateix, el fet que aquestes reserven puguin ser com a màxim (en nom de promoure la concurrència) per tres exercicis fiscals consecutius, fa difícil de veure que pugui realment afavorir les empreses cooperatives que, a la pràctica, haurien de concursar per contractes que no podrien renovar.

D’altra banda, la possibilitat, inclosa en aquest avantprojecte de llei, que es valori en el moment del concurs que «els usuaris o els associats formin part de les estructures de direcció o de la propietat i tinguin capacitat d’influència», que hi hagi el compromís de «reinversió total dels excedents a la finalitat de l’activitat econòmica, als mateixos serveis, als col·lectius atesos o a la comunitat» (mesures que afavorien cooperatives, empre-ses amb participació dels treballadors i fundacions) no canviaria, en l’essencial, la situació descrita, tant pel seu caràcter secundari com pel fet que no deixa de ser una mera possibilitat recomanada.

No es veu, per tant, de quina manera les administracions catalanes (autonòmica i locals) podrien aconseguir un estalvi i, per tant, un alleujament de la seua maltractada tresoreria amb una llei amb aquest.

D’altra banda, no podem deixar de recordar que és cosa sabuda que quan l’oferta d’un servei esdevé un negoci al qual s’accedeix per haver ofert (entre altres aparents avantatges) una reducció dels costos, la plusvàlua de l’empresa ha de sortir del plustreball dels seus treballadors o de la reducció dels mitjans o posats a disposició de l’usuari, cosa que, en tots dos casos derivarà en una pèrdua de la qualitat del servei ofert. Més enllà d’aquest handicap de principi, però, l’Avantprojecte de llei de contractes de serveis a les persones comporta problemes afegits.

Així, el text de la futura llei preveu expressament la possibilitat que cap dels licitadors garanteixi de manera satisfactòria el servei o serveis que aspira a oferir i pels quals es presenta a concurs. En aquest cas el redactat de l’avantprojecte no prescriu que el concurs hagi de restar desert, sinó que simplement deixa oberta aquesta possibilitat, autoritzant expressament que, al final, el concurs pugui resoldre’s entre competidors que no superin el llindar mínim de qualitat:

«En cas que cap licitador superi els llindars mínims, es pot declarar la licitació deserta o bé valorar les propostes dels dos licitadors més ben puntuats. Si només supera el llindar un licitador, es pot acordar valorar també la proposta del segon licitador més ben puntuat.»

A més a més, topem amb el problema que l’empresa contractada pugui restar apartada del servei o que pugui fer fallida o tingui algun altre tipus de dificultat que li impossibiliti de continuar atenent els usuaris. En aquest cas ens trobaríem amb una interrupció de la prestació que podria comportar conseqüències greus per als seus receptors. La llei preveu aquest problema i mira de garantir la continuïtat del servei amb un seguit de previsions, les quals, però, resulten insuficients en el cas que el poder adjudicatari no disposi de mitjans d’alternatius equivalents. Així, les possibilitats que es contemplen en aquest cas serien aquestes dues: «a) Gestió directa o gestió no contractual del servei. b) Licitació i adjudicació d’un nou contracte pel procediment que correspongui legalment.» Ara bé, perquè aquesta segona possibilitat pugui dur-se a terme caldrà que en l’anunci de licitació es faci «constar que existeix un procediment de resolució contractual i que l’adjudicació està subjecta a la condició suspensiva per al cas que no prosperi l’acció de resolució del contracte inicial», cosa que és d’esperar que dificulta trobar candidats a fer-se càrrec del servei suspès. A més, en qualsevol cas, «no es podrà iniciar l’execució per part del nou contractista fins la resolució definitiva del contracte anterior en via administrativa». La continuïtat del servei no resta en cap cas garantida (per molt que «en el plec o document que regeix la nova contractació es poden establir compensacions econòmiques per als contractistes en cas que es faci efectiva la condició suspensiva a la què fa referència el paràgraf anterior»).

La possibilitat de discontinuïtats és tan manifesta que la mateix avantprojecte les contempla implícitament quan afirma que «transitòriament, i fins que no es formalitzi la nova adjudicació prevista a l’article 26.2, es pot contractar amb una altra empresa o entitat, sempre que es donin totes les condicions següents: a) Que es produeixi una situació d’emergència o risc social que impedeixi la prestació del servei amb les condicions requerides. b) Que no es modifiquin les condicions essencials del con-tracte ni el pressupost base de licitació. c) Que s’acrediti que l’empresa o entitat que assumirà la prestació de forma transitòria compleix els requisits de solvència i capacitat i no es troba incursa en cap prohibició de contractar.» Caldrà, però, que tal empresa es trobi i que vulgui assumir el servei. Una operació així, d’altra banda, que pot abocar l’Administració afectada a una situació molt difícil i amb poques alternatives, pot comportar un cost elevadíssim per a l’erari públic.

L’acabat de dir esdevé especialment greu si tenim en compte que entre els serveis a contractar hi figuren, prestacions sanitàries de la importància i urgència de, per exemple: serveis d’urgències, serveis de diàlisi hospitalària i ambulatòria, serveis de diàlisi a domicili, serveis de litotrípsia, serveis de medicina nuclear, serveis de cirurgia major ambulatòria, serveis d’oxigenoteràpia; o serveis que exigeixen, per la seua naturalesa, que se’n respecti la continuïtat i se n’hi evitin interrupcions, com ara:  tractaments de reproducció humana assistida, serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva o serveis de transport adaptat; així com serveis com ara els «d’allotjament accessoris o integrats als serveis socials, de reinserció o sociosanitaris i els derivats de situacions d’emergència o necessitat per a la població».

Recordem, per últim, que l’oferta d’un servei esdevé un negoci al qual s’accedeix, també, per la reducció de costos, no costa d’entendre que la plusvàlua de l’empresa ha de sortir del plustreball dels seus treballadors o de la reducció dels mitjans o posats a disposició de l’usuari, cosa que, en tots dos casos derivarà en una pèrdua de la qualitat del servei ofert.

Si ens aturem ara en el problema del control institucional i democràtic dels serveis oferts per indirectament  mitjançant una empresa subrogada, cal dir que aquest és un punt en què la lectura de l’Avantprojecte de llei de contractes de serveis a les persones  genera més preocupació ja que es fa recaure aquest control a la figura d’un “responsable del contracte”, que actuaria «com a representant de l’òrgan de contractació en les relacions amb el contractista» i seria «l’únic interlocutor vàlid per a donar les instruccions d’execució al representant del contractista, i proposar la interpretació del contracte a l’òrgan de contractació», així com per a «fer el seguiment del compliment del contracte, mitjançant controls i informes periòdics».

Pel que fa als òrgans competents de l’Administració en matèria d’inspecció s’especifica que: «Determinades actuacions d’inspecció o auditoria tècnica es poden atribuir a altres òrgans de l’administració, d’acord amb les seves funcions i competències», és a dir, que se’ls atribueix un paper accessori i en tot cas de caràcter voluntari.

Amb aquesta figura del “responsable del contracte” (que podrà ser un funcionari públic a qui se li atribueixi la consideració d’”autoritat”) limita i subjectivitza enormement la capacitat de control, per part de les administracions públiques, del servei i de els condicions en què l’ofereix l’empresa adjudicatària. Una figura externa a l’empresa, no necessàriament col·legiada (la possibilitat que la responsabilitat de control recaigui sobre una “comissió de seguiment” és únicament una possibilitat que l’avantprojecte de llei ofereix, però que no prescriu) suposa un instrument clarament insuficient pera executar de manera satisfactòria la funció de control que té assignada, com, fet, en el mateix text de l’avantprojecte ja es reconeix, quan s’hi afirma que es podran incloure, «com a mecanismes de control d’execució, inspeccions administratives i tècniques i auditories de qualitat que elaboren els serveis tècnics de l’administració contractant. En cas que no es disposi de mitjans suficients, es poden encarregar a altres administracions o a empreses especialitzades, que en cap cas poden ser competidores del contractista». Aquest punt, però, és només una recomanació, una possibilitat i, en cap cas, una obligació. Més endavant, encara es reiterarà que: «Els contractes objecte d’aquesta llei estan sotmesos als controls d’execució i a la supervisió del responsable del contracte. Determinades actuacions d’inspecció o auditoria tècnica es poden atribuir a altres òrgans de l’administració, d’acord amb les seves funcions i competències.»

Per a tenir una idea precisa de què significa aquest “responsable del contracte, allò millor és llegir amb detall l’article 20 de l’avantprojecte:

 Article 20. Responsable del contracte
20.1.   En els contractes objecte d’aquesta llei, l’òrgan de contractació nomena una persona responsable del contracte que, per al cas que sigui funcionari públic, té atribuïda la condició d’autoritat, en els termes establerts per la normativa de funció pública.
20.2. El plec o document que regeix la contractació determina les facultats concretes de control d’execució atribuïdes al responsable del contracte, que com a mínim són les següents:
  • Actuar com a representant de l’òrgan de contractació en les relacions amb el contractista; ser l’únic interlocutor vàlid per a donar les instruccions d’execució al representant del contractista, i proposar la interpretació del contracte a l’òrgan de contractació.
  • Fer el seguiment del compliment del contracte, mitjançant controls i in-formes periòdics.
  • Verificar el compliment de les condicions especials d’execució, inclòs el manteniment dels requisits de solvència del contractista i dels subcontractistes.
  • Informar sobre els incompliments contractuals i proposar a l’òrgan de contractació la imposició de penalitats o, si escau, la resolució del contracte.
  • Proposar a l’òrgan de contractació, si escauen, les modificacions i les pròrrogues del contracte.
  • Certificar la correcta execució de la prestació, als efectes de reconeixement de l’obligació de pagament.
20.3.    En el marc de les funcions d’assistència i cooperació amb els ens locals, i d’acord amb el que estableixi la legislació vigent, els òrgans supramunicipals i el departament competent en matèria d’administració local assisteixen els municipis que ho requereixin en les funcions del responsable del contracte.
20.4.     L’òrgan de contractació pot nomenar una comissió de seguiment com a responsable del contracte, amb les mateixes funcions i requisits.
20.5. Els responsables del contracte i els membres de les comissions de segui-ment han de subscriure el Codi de principis i conductes recomanables en la contractació pública i les declaracions de béns i/o interessos que reglamentària-ment s’estableixin.
20.6. L’òrgan de contractació, en cas que s’aparti d’alguna proposta del respon-sable del con-tracte en el seu àmbit de competències, ha de motivar per escrit la decisió.

No oblidem, a més, que entre els poders adjudicadors es troben les administracions locals, que amb freqüència seran les més necessitades d’externalitzar els serveis que ofereixen, per causa de les seus limitacions pressupostàries però que, justament per raó d’aquestes limitacions, en molts de casos es tracta d’administracions que difícilment poden dur a terme la funció de control de manera exhaustiva i satisfactòria (per no dir res de les distorsions que, en una funció com aquesta pot introduir la proximitat entre auditor i auditat en petits municipis). Fixem-nos també que, com acabem de veure, en l’avantprojecte de llei s’especifica que: «En el marc de les funcions d’assistència i cooperació amb els ens locals, i d’acord amb el que estableixi la legislació vigent, els òrgans supramunicipals i el departament competent en matèria d’administració local assisteixen els municipis que ho requereixin en les funcions del responsable del contrac-te.» És a dir, que l’autonomia municipal resulta clarament reforçada, cosa que podria anar en detriment de la igualtat en les característiques i possibilitats dels serveis rebuts pels usuaris, uns serveis, en general de gran importància i, en alguns casos, vinculats directament amb els drets bàsics de la població.

Encara en relació amb el control democràtic dels serveis oferts voldria destacar la sorpresa que causa que aquest avantprojecte de llei contempli entre aquells a externalitzar alguns que tenen a veure amb l’execució de les sentències judicials com els vinculats amb programes de justícia restaurativa i d’atenció a les víctimes, en tots dos casos, com el mateix text reconeix, pertanyents a «l’àmbit de l’execució penal per a la jurisdicció d’adults i menors».

Si ens centrem en la garantia d’accés universal i en igualtat de condicions de tots els ciutadans als serveis subcontractats, l’Avantprojecte de llei de contractes de serveis a les persones contempla que els serveis oferts «poden incloure, com a part de la contraprestació del contractista, les aportacions dels usuaris en forma de tarifa, taxa o preu públic, que aquest pot percebre directament com a part del preu». Certament això no és res de nou. La qüestió és, però, un cop feta aquest previsió quins seran els seus límits, no tant pel que fa a quantia sinó a conceptes facturables? No cal dir que aquest dubte posa en qüestió l’accés universal en condicions d’equitat als serveis que l’estat ha de garantir. En qualsevol cas, i per ser honestos, cal destacar que en el punt tercer de l’article 27 d’aquest avantprojecte s’hi especifica que «els contractes que se subscriguin per a la prestació de serveis sanitaris han de garantir que es presten de manera gratuïta i en condicions d’igualtat per a totes les persones usuàries».

D’altra banda, en el text es consideren com a “condicions especials d’execució”, possibles, però en cap d’exigència necessària, requisits que tanmateix, de no complir-se, es posaria en risc l’accessibilitat universal dels usuraris als serveis prestats. Hem refereixo a les «obligacions vinculades a l’accessibilitat dels serveis per a persones amb capacitat de mobilitat reduïda o amb dificultats especials» i les «obligacions de prestació del servei en un radi geogràfic concret i amb facilitats d’accés mitjançant transport públic.»

Fet i fet, l’avantprojecte de llei deixa coma requisit possibles però no necessaris molts d’altres l’incompliment dels quals repercutiria de manera directa sobre la qualitat dels serveis oferts. Així podem trobar-hi indicacions com ara (el subratllat és meu):

«Es pot exigir que l’empresa o entitat acrediti una determinada qualificació o experiència, directament vinculada a l’objecte del contracte, respecte de les persones adscrites a l’execució del contracte. Es pot exigir també que el contractista comuniqui qualsevol canvi en el personal adscrit a l’execució del contracte i que acrediti que el nou personal té com a mínim la mateixa experiència i titulació que l’anterior.»
«En aquells serveis que requereixin una atenció especial a les persones, es pot tenir en compte la capacitat i experiència dels equips professionals en l’atenció integral a les persones, o valorar les propostes innovadores en aquest àmbit.»

Així mateix, en relació amb els contractes de formació per a l’ocupació s’hi especifica que «es podrà exigir algun dels requisits de capacitat i solvència tècnica següents: a) La inscripció en el Registre de centres i entitats de formació del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya, en l’especialitat i família corres-ponent. b) La certificació de l’organisme que correspongui que acrediti que l’entitat o empresa pot impartir formacions conduents a titulacions oficials. c) Que l’àmbit d’activitat del contractista en el sector productiu estigui directament relacionat amb l’àmbit d’activitat de la formació objecte del contracte.» Resta clar, per tant, que s’autoritza a impartir formació a empreses privades que no desenvolupen pròpiament activitats formati-ves i, per tant, que s’autoritza al sector privat a tenir, en consideració d’educand, persones que es possible que acabin desenvolupant una activitat professional que no els serà retribuïda).

Si atenem, finalment a com es garanteix en l’avantprojecte de llei que les polítiques compensatòries a què el sector públic s’obliga (igualtat de gènere, no discriminació per raons d’origen, religió o raça, igualtat i normalització lingüístiques…) continuen respectant-se i desenvolupant-se, quan el servei s’ha subrogat, ens trobarem amb la  sorpresa que s’hi considerin qüestions com ara «la implementació de mesures [més enllà de els que la llei prevegi explícitament] d’igualtat de gènere i no discriminació de les persones treballadores de l’empresa o entitat» o «el compromís amb el compliment de la legislació tributària i, específicament, amb la que exigeix la no realització d’operacions financeres contràries a la normativa tributària en països que no tinguin normes sobre control de capitals i siguin considerats paradisos fiscals per la Unió Europea», condicions possibles però en cap cas necessàries en els plecs de condicions dels concursos per a accedir a un contracte. Així mateix ─si bé això seria una cosa que, lamentablement, ja no ens sorprèn─, l’avantprojecte de llei no preveu cap ni una condició en matèria lingüística i de normalització de la llengua catalana, ni tan sols en relació amb els serveis educatius que s’obre a externalitzar o mantenir com a externalitzables (ensenyament preescolar, serveis d’educació especial, ensenyament per a adults, serveis de tutoria ─!?─ i uns inespecífics «altres serveis d’ensenyament», cap dels quals, a més, es preveure que puguin ser reservats per a entitats especialitzades de caràcter associatiu, cooperatiu i/o sense afany de lucre), molt menys encara, per tant, amb les serveis relacionats amb la inserció laboral, els serveis esportius i els de lleure, malgrat tractar-se d’àmbits en què una decidida acció de promoció de la llengua catalana seria necessària i urgent.

Fet i fet, aquesta avantprojecte de llei, en la mesura que preveu la possibilitat d’externalitzar i, per tant, desvincular de l’Administració tantes serveis a les persones sense preveure cap condicionalitat lingüística el que fa és anul·lar de facto el requisit lingüístic per a accedir al desenvolupament de tasques i serveis de titularitat pública i adreçats a les persones, incloent-hi serveis educatius no obligatoris[1] o no obligatoris i no reglats, serveis de formació qualificació professional i ocupacional, i serveis de  i serveis d’acollida de persones nouvingudes (inclosos els menors tutoritzats), que podran desenvolupar-se íntegrament en llengua no catalana (com de fet ja passa en l’actualitat de manera força generalitzada en el marc del serveis de benestar social de la Generalitat de Catalunya).

Per contra, pel que fa als contractes de restauració i allotjament, es contempla un condicionat molt més estricte en relació a requisits com ara:  «servir un percentatge mínim de productes procedents de la venda de proximitat, productes de temporada, productes de qualitat diferenciada, productes de la producció agrària ecològica o productes de la producció integrada. Així mateix, també s’ha d’incloure com a condició especial d’execució, l’obligació del contractis-ta de dissenyar els menús d’acord amb la dieta mediterrània.» Aquests requisits seran obligats i inclosos en els plecs de condicions en concepte de condicions especials d’execució. Tanmateix, com ja hem dit, cap requisit en relació amb la llengua del servei, ni tan sols quals aquest es desenvolupi en centres d’ensenyament.

No voldria acabar aquest informe sense mostrar la meua sorpresa davant del fet que, enquadrant-los en una llei de contracte de serveis externs per part de els administracions públiques, es contemplin coma finançables per l’Administració serveis com els homeopàtics, uns inconcrets “serveis para-mèdics” o una misteriosos “serveis religiosos”.

[1] O quan fa referència a l’ensenyament preescolar hi inclou l’ensenyament infantil i no sols es refereix les llars d’infants fins als 3 anys? Perquè d’incloure aquest nivell educatiu s’estaria posant en perill ─encara més─ la immersió lingüística en català.

unnamed

L’oposició tomba la llei Aragonès en comissió al parlament