Platon_Cave_Sanraedam_1604

Podem mirar d’il·lustrar les nocions platòniques d’eikasía, pístis i noèsi recorrent a l’exemple concret que ens proporciona un determinat àmbit de la vida quotidiana, un àmbit que Plató tenia ben present i que, de fet, ocupava el centre de les seues preocupacions: l’acció política.

Així, si reparem en la dinàmica política quotidiana d’una societat (una polis), com ara Atenes, podríem veure i descriure realitats concretes en ella existents com ara l’organització dels tribunals de justícia, les institucions de govern i legislatives, el procediment per a l’elaboració de lleis i altres disposicions normatives concretes, el sistema d’ordre públic i, encara, eixamplant el concepte “polític” fins a equiparar-lo amb “social”, podríem incloure aquí també altres aspectes concrets com el conjunt d’hàbits mercantils o les relacions existents entre els diversos estaments socials o entre ambdós sexes.

Doncs bé, totes aquestes coses concretes serien això mateix, realitats concretes que un dia van començar a ser com ara són però que més endavant canviaran, modificant-se o desapareixent per donar lloc a unes altres de noves i diferents. Conèixer totes aquestes coses (lleis, esdeveniments, institucions, situacions, costums, procediments) ens situa en un estat de pístis: sols és coneixement de realitats de fet (totes elles variables). Ara bé, si en comptes de centrar la nostra atenció en tot això, ens girem cap a les idees[1] de Justícia, Llei, Tribunal, Ordre, Govern, Legislador o Comerç, allò que ara serà objecte del nostre coneixement, no seran realitats concretes que realitzen, d’alguna manera, aquestes mateixes idees (és a dir, tribunals concrets, més o menys perfectes, institucions de govern concretes, més o menys perfectes, lleis concretes, més o menys perfectes, etc.), sinó allò que un tribunal és i ha de ser, allò que la llei és i ha de ser, allò que la justícia és i ha de ser, i, en definitiva, la veritat sobre aquestes coses; allò que realment són i han de ser. No resulta difícil adonar-se, aleshores, que aquest coneixement és superior a l’anterior, i és que ara, ja no tenim un coneixement merament particular (d’una realitat concreta, particular i inestable), sinó un coneixement autènticament general que, a més, ens proporciona un criteri de judici per a decidir si aquell tribunal o aquella llei, o aquella institució o aquella organització política en concret, són bones o no, o dit d’una altra manera: com de perfectes són. Qui disposa d’aquest coneixement (qui s’ha girat cap a les idees) és aquell que realment sap, és el savi (el filòsof), que es troba en un estat de noèsi i és capaç de dirigir els afers públics (perquè no sols sap com són les coses sinó com han de ser). És més, en la mesura que, d’acord amb la tesi socràtica de l’intel·lectualisme moral (compartida per Plató), és virtuós aquell que coneix quines són i en què consisteixen les virtuts (perquè qui sap què està bé no deixa d’actuar d’acord amb aquest coneixement), el savi, no sols té la ciència suficient per a governar, sinó també la qualitat moral necessària per a fer-ho.

Fixem-nos ara encara en un altra cosa: si diem que conèixer les idees és conèixer allò vertader, i conèixer allò vertader és conèixer el que és i el que ha de ser, aquest coneixement se’ns presenta com un saber sobre l’autèntica realitat, una realitat que és com és perquè és així com ha de ser. Dit d’una altra manera: l’essència que s’expressa en les idees és la que és i no una altra perquè està justificat que sigui aquesta i no una altra, i això perquè aquesta essència és la que ha de ser, la que és bo que sigui. Simplificant: les idees són com són perquè participen del Bé. El Bé és l’expressió del valor absolut de les idees; totes elles són bones: el Bé les ha fet ser i les ha fet ser com són.

Per acabar, tornem a les nocions epistemològiques que enumeràvem en començar i referim-nos ara a la primera d’elles, de la qual encara no hem dit res: l’eikasía. Per saber que volem dir quan afirmem que el comú de la gent es troba en aquest estat haurem de pensar que, igual que el savi va més enllà de les coses concretes per observar les idees, hi ha qui també se separa de les coses concretes, però no per a girar-se cap a les idees, sinó per a passar a centrar-se en imatges d’aquelles coses concretes, és a dir, i seguint l’exemple que proposàvem: hi haurà qui desconegui com són els tribunals i el sistema de justícia d’Atenes, però alhora que tingui una opinió arbitrària de què ha de ser un tribunal i la justícia; qui desconegui les lleis i tingui notícia solament d’una interpretació concreta d’una norma legal determinada; o bé, qui prescindeixi dels debats legislatius en l’assemblea de ciutadans lliures i opini en base a una intervenció demagògica que pretén manipular aquests mateixos ciutadans. Tots aquests casos seriem exemples d’eikasía. Aquell que es troba en estat d’eikasía es troba, per tant, en un estat diametralment oposat a aquell que es troba en estat de noèsi: no sols no contempla les idees sinó que, allunyant-se fins i tot de les coses, se soterra en opinions i preferències, en tergiversacions, en adaptacions més o menys deformadores de les coses, etc. Qui es troba en aquest estat viu tancat en si mateix, ignorant de la veritat, creient que les coses són com no són i imaginant, conjecturant, que no sabent, com han de ser.

A partir del que acabem de dir podem veure que, per a Plató, existeix una veritat objectiva i absoluta. Concretament, aquesta veritat, pel que fa a l’exemple que aquí hem usat, seria investigada per la filosofia i les ciències socials,[2] i entre aquestes, la filosofia política i la ciència política i la sociologia. No és d’estranyar, per tant, que, en aquest àmbit Plató considerés que les discussions en el si de l’assemblea, les preses de decisions democràtiques o l’elecció dels càrrecs polítics en base a votacions o pel mètode d’insaculació es trobaven fora de lloc. I és que si ser un bon govern és una qüestió de coneixement, el bon govern ha d’estar en mans del savi, i si existeix un ideal d’organització política objectivament justa, sols l’organització política més propera possible a aquesta —recordem que en el món visible, la perfecció no existeix— ens valdrà.

És clar que sempre podem, com diria un escolàstic, negar la major, i afirmar que no és cert que existeixi una noció objectiva de justícia i un model objectivament perfecte d’organització política. En aquest cas la proposta política de Plató s’ensorraria, i el buit que deixaria hauria de ser ocupat per noves propostes com ara, per posar un exemple, la que consideraria que la justícia consisteix a assegurar que es doni la possibilitat que les decisions polítiques es preguin en base a consensos basats en raons, de manera que la societat aniria canviant a mesura que un consens comencés a percebre’s com desencertat o desfasat i es fes necessari arribar a un altre de nou.

En tot cas, hauríem d’adonar-nos que Plató és qui ha tingut el mèrit de plantejar teòricament la qüestió, i si bé és cert que cap la possibilitat que la solució per ell aportada ja no ens satisfaci, no és menys cert que qualsevol solució alternativa ho serà a un problema els termes del qual són, en definitiva els plantejats per Plató. Els filòsofs avui potser ja no pensen com Plató, però sí que ho fan en els termes que va deixar assentats aquest autor, o en base a uns termes nous que han sortit de l’enriquiment o de la crítica de la perspectiva platònica.

[1] Cal tenir en compte que, de fet, fins i tot quan ens movem en un estat de pístis, utilitzem, en certa mesura, les idees, i és que sense el recurs a alguna idea (al record d’alguna idea) no podem entendre la realitat, no podem identificar què són les coses que percebem.
[2] Pel que fa a la ciència natural, Plató pensava que tot el que es pogués dir en aquest àmbit no passaria de ser probable però no segur, mera conjectura raonable.