aaa

PUNT DE PARTIDA: LA CRÍTICA PLATÒNICA DEL CONEIXEMENT

Característiques que defineixen el coneixement:

  • El coneixement té per objecte “allò que és” (l’Ésser), i per aquest motiu és:
      – Necessari (absolutament vertader)
      – Universal (vàlid per a tothom en tot moment i en qualsevol situació)
      – Objectiu (no relatiu i descripció fidel de la realitat)
  • El coneixement versa sobre idees generals i conceptes universals, i no sobre els casos concrets, que són subsumits sota les consideracions generals que són l’objecte de la teoria (o que són emprats per arribar a aquestes consideracions generals, sobre els quals es bastirà tota teoria).
  • El coneixement és un saber sobre l’essencial i no s’interessa pels aspectes secundaris i accessoris, que seria allò que caracteritzaria els individus particulars (de fet, el coneixement consisteix, inicialment, en subsumir els objectes particulars i canviants sota conceptes universals i constants). Conèixer suposa ordenar i classificar.
  • En tota teoria es posen en relació deductiva uns conceptes amb els altres, o dit d’una altra manera: d’unes tesis se’n dedueixen unes altres.
Crítica de la percepció:
Plató afirmarà que el coneixement no pot basar-se en la percepció per les següents raons:
  • La percepció ens mostra realitats particulars (individuals) que, a més, es troben en canvi constant (com ja havia fet notar Heràclit), de manera que no pot constituir el veritable coneixement ja que, per la seua generalitat, aquest ha d’anar més enllà d’elles.
  • La percepció es troba en funció del subjecte que percep i, per tant, és, si més no en bona mesura, relativa (com ja havia destacat Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses”).
  • La percepció pot enganyar-nos (havia afirmat Parmènides). Així, per exemple, el rem sembla trencat sota l’aigua, o dos raïls paral·lels que s’estenen fins a l’infinit semblen convergir.
  • La percepció no és mai pura, ja que tot allò que percebem es troba modificat pels conceptes i les idees que constitueixen el nostre bagatge intel·lectual. Allò percebut, per tant, es troba ordenat i corregit pels nostres continguts teòrics previs (així, per exemple, després de Copèrnic, quan mirem el Sol, veiem en ell un astre immòbil, mentre que, abans de Copèrnic, vèiem en ell un cos en moviment, i no obstant, allò que s’ofereix a la nostra percepció després de Copèrnic és el mateix que s’oferia abans).
En base a aquestes consideracions sembla que podem concloure que, si hi ha coneixement, aquest no pot partir de la percepció, sinó de certes idees o consideracions teòriques prèvies, idèntiques per a tots i de caràcter fix, que mantindrien entre elles un ordre coherent que permetria passar, deductivament, de les unes a les altres. Aquestes idees farien possible superar i organitzar la multiplicitat en centrar-se en allò essencial dels objectes i fenòmens que integren la realitat (raó per la qual, ens possibilitarien parlar en termes universals).
Així mateix, aquestes idees, en ser les mateixes per a tothom, ens permetrien superar el relativisme i, per constituir el punt de partida de tot saber, impedirien els enganys en els quals les il·lusions de la percepció tendeixen a fer-nos incórrer.

EL CONEIXEMENT ÉS REMINISCÈNCIA (ANÀMNESI)

En base a l’acabat de dir, Plató apunta que el coneixement no és altra cosa que reminiscència (record, anàmnesi, en grec) d’idees de les quals pròpiament tenim un coneixement innat (innatisme cognscitiu) i que ens vénen a la ment amb motiu de l’observació d’allò que ens envolta, permetent-nos, aleshores, d’entendre-ho. Aquestes idees són el veritable objecte del coneixement, un objecte que no es donaria en la percepció sinó que seria previ a ella. Coneixement és, per tant, coneixement d’idees, unes idees que ja es troben en nosaltres i que ens caldrà recordar (així, l’estudiant de matemàtiques no aprèn el que el mestre li diu, sinó que se n’adona del que diu el mestre, entenent això en el sentit que li ve a la ment un coneixement que ja posseïa prèviament, però, que no fins aquell moment no li era explícit: l’alumne recorda amb motiu de la classe de matemàtiques).

Podem definir aquestes idees com a les essències generals de totes les coses físiques, dels esdeveniments naturals i socials, de les realitats socials o dels valors morals i polítics. En la mesura que representen allò que és cada classe de coses, de valors o d’esdeveniments, i constitueixen els models de cadascun dels individus, fets o exemplars d’aquestes classes (podem definir les idees, per tant, com a arquetips ideals).

Aquell que es centri en l’experiència, en les coses singulars, en els esdeveniments particulars, en els exemples concrets, en definitiva, en allò que és objecte de la percepció, no assolirà mai un veritable coneixement. Aquest seria el cas, per exemple, de qui, en comptes de saber què és la Justícia, en parla donant exemples de situacions, lleis o constitucions que se li apareixen com a justes (és a dir, que tenen, per a ell, l’aparença de ser-ho, que li pareixen justes). Qui actua d’aquesta manera no té veritable coneixement (epistéme) i és per això que els exemples que aporta poden ser mals exemples de justícia (com pot estar segur de trobar-se davant d’una situació veritablement justa si no sap què és la Justícia?). Per tant, qui actua d’aquesta manera és limita merament a tenir opinió (dóxa).

ELS TIPUS O NIVELLS DEL SABER

Plató distingeix quatre nivells de saber, que avancen des d’un pseudosaber basat en simples opinions, a un saber autèntic consistent en el coneixement dels idees, passant per dos nivells intermedis. Aquests graus de coneixement serien els següents:

Eikasía (traduït habitualment per ‘imaginació’ o ‘conjectura’): seria el saber basat en opinions i en còpies de coses. Les discussions o exposicions basades, no en coses, produccions concretes (exemplars vegetals o lleis i codis, per exemple), ni en fets concretes determinats (accions o esdeveniments singulars i definits), sinó en descripcions o valoracions de els unes i de les altres, constituirien el nivell de coneixement anomenat eikasía, el grau més baix de tot saber (pròpiament un pseudosaber) consistent en opinions (dóxai) que no recolzen ni tan sols en constatacions empíriques, sinó en referències indirectes i consideracions subjectives. Aquest és l’estat en què es trobaria el comú dels homes, que parlarien sense saber i es trobarien plens de prejudicis.

Pístis (traduït habitualment per ‘creença’): consistiria en el coneixement empíric, en el saber basat en l’observació directa i, per tant, en la percepció, i que, en conseqüència, manifestaria totes els limitacions d’aquesta. Es tractaria d’un saber insegur i sobre casos concrets que fa inevitable la diversitat d’opinions atesa la diversitat de les experiències individuals. El coneixement empíric, quan no compta amb el suport del saber de els idees (essències que permeten ordenar i classificar) és mera opinió (dóxa), múltiple i variable.

Dianòia (traduït habitualment per ‘coneixement discursiu o deductiu’): consisteix en el saber matemàtic. Aquest coneixement ja no descansa en la percepció externa, perquè el coneixement matemàtic parteix de nocions i principis abstractes, coneguts únicament per la raó. Es tracta, per tant, d’un veritable saber (epistéme), universal i necessari, però que, tanmateix no reflecteix totalment la veritat perquè els conceptes aritmètics i geomètrics en base als quals es formulen les inferències matemàtiques (que ens permeten arribar als teoremes) són únicament aproximacions a l’autèntica realitat, raó per la qual sovint condueixen a inconsistències lògiques. Els conceptes i axiomes matemàtics deriven d’idees encara més abstractes (essències) i de principis lògics, als quals s’aproximen i imiten, sempre, però, almenys en el cas dels primers, d’una manera del tot imperfecta (cosa que durà Plató a donar-los el nom d’hipòtesis, que etimològicament significaria ‘per sota de tesis’ o ‘menys que idees’).

Per entendre què volem dir amb això, cal que entenguem que en el món intel·ligible és possible distingir dos grans grups de realitats amb característiques generals clarament diferenciades.

D’una banda trobem les idees enteses tal i com ho hem fet fins ara: com les essències (més o menys específiques, més o menys genèriques) de totes les coses, actes, situacions i institucions experimentables en el món sensible, mentre que per un altre costat, però, trobarem allò que Plató anomena tó matematikà o entitats matemàtiques, és a dir, aquells objectes dels quals s’ocupen els matemàtics (figures geomètriques i nombres), objectes que, per naturalesa, malgrat ser ens intel·ligibles (noetà, en grec) presenten característiques especials que fan que ocupin, sempre dintre del món de les idees, un espai a mig camí de les idees, tal i com les hem considerat fins ara, i les coses pertanyents al kosmos horatós. I així, si bé els objectes matemàtics són intel·ligibles i no realitats sensibles i, per això, es troben en el món de les idees i comparteixen característiques amb aquestes, se’n diferencien perquè: no són essències (és a dir, no són conceptes) sinó objectes concrets que responen a idees. Així, per exemple, els triangles o els cercles, entitats geomètriques ideals que no trobem en el món sensible (on, l’única cosa que podem identificar són objectes que respondrien de manera imperfecta a la forma dels triangles i dels cercles, als quals copiarien, però que, en ells mateixos no són triangles ni cercles sinó, posem per exemple, roques triangulars, rodes, botons…) no són la mateixa cosa que les idees de “triangularitat” i “circularitat”. Aquestes darreres recullen les nocions conceptuals —les essències— dels triangles i dels cercles, els quals, per la seua banda són exemplificacions d’aquestes idees, és a dir, còpies -no sensibles- de la “triangularitat” i la “circularitat”. Triangles i cercles participarien d’aquestes idees de la mateixa manera que els nombres 2 i 4 participarien de les de “dualitat” i “tetraïtat”.

Així mateix, al contrari que passaria amb les idees, els objectes matemàtics són múltiples, i així, la idea d’”hexagonalitat” —única— és exemplificada per múltiples hexàgons (són imaginables una multiplicitat d’hexàgons), que constituiran entitats intel·ligibles usades pels matemàtics en els seus càlculs i operacions.[1] Al seu torn, aquestes entitats matemàtiques, inferiors a les idees i còpies plurals d’elles, són representables[2], igualment en nombre indefinit, al mateix temps que exemplificats en certes formes naturals, com ara les cel·les d’un rusc (en aquests dos casos ens trobaríem ja, però, davant d’objectes sensibles, de coses pertanyents al kósmos horatós, que participarien dels tó matematikà, copiant-los, de manera anàloga a com aquest copiaven les idees superiors).

Resumint podem dir que els objectes matemàtics es diferencien de les idees perquè:

  1. No són essències.
  2. Constitueixen còpies d’idees (a les quals es poden reduir).
  3. Són multiples.
  4. Són representables.

Hi ha encara una altra cosa que cal destacar i que també distingeix els objectes matemàtics (noetà inferiors) de les idees, i és que podem pensar i operar amb ells sense atendre al concepte del qual participen i al qual exemplifiquen, és a dir, que podem multiplicar 2 x 8 sense atendre a les nocions de “dualitat” i “octonalitat”, i podem demostrar el teorema de Pitàgores usant  figures geomètriques concretes i enunciats algebraics determinats, sense, però, tenir presents les idees d’“hipotenusaïtat”,  “catetitat”, “tringularitat” o ”angularitat recta”, les quals, però, serien les nocions que farien possible aquell teorema i la seua demostració. Serà justament per això que Plató afirmarà que “els matemàtics parteixen d’hipòtesis”, volent significar amb això que donen per suposades les idees i, sense preocupar-se d’entendre el seu contingut,[3] passen a treballar amb els objectes que les representen o amb principis (axiomes matemàtics) que no són una altra cosa que relacions lògiques existents entre aquelles idees i que són acceptats sense qüestionar-se (com pot ser, per exemple, el principi que estableix que dues rectes paral·leles tallades en els mateixos punts per altres dues rectes paral·leles, són la mateixa recta). Els matemàtics, per tant, avançaran cap a conclusions (els anomenats teoremes) partint d’objectes i principis la fonamentació conceptual dels quals no hauran tingut en compte.

Per últim, recalquem que Plató ens presenta sempre els objectes matemàtics com a realitats subsistents. Els objectes matemàtics, per tant, si bé no serien arquetips, sí que serien entitats realment existents en el món intel·ligible, accessibles únicament pel pensament i que, per tant, no haurien estat inventades pel matemàtic, sinó descobertes per ell (que, a continuació, intentarà determinar quines són les seus característiques i relacions).

Noèsi (traduït habitualment per ‘coneixement racional’ o “intel·ligència”): consistiria en el coneixement de les essències universals o idees. Aquest coneixement s’aconseguiria mitjançant el record (anàmnesi) d’allò que l’ànima ja sabria per haver-ho contemplat abans de nàixer tancada en un cos, quan residia en el món al qual pertany pròpiament , i que no és el món de els coses, sinó l’etern i diví de les idees. La noèsi equivaldria a la intuïció intel·lectual, a la revelació de al veritat mitjançant un exercici d’introspecció reflexiva a partir de les pistes obtingudes per l’observació. És el saber (epistéme) pròpiament dit, pel qual es revela la veritat a l’ull de la raó.[4] La veritat es reconeix en l’experiència que anomenem e-vidència.

EL SÍMIL DE LA LÍNIA

agag

D’acord amb l’acabat de dir, i fent servir ara una imatge que el mateix Plató utilitza en el llibre IV de la República, la realitat s’assemblaria a una línia que dividíssim en dos segments desiguals (un més llarg que l’altre). La porció més llarga representaria el món de les coses, de les seues còpies i de les opinions. Com les coses són moltes i les seues còpies i imatges innumerables (com també ho serien les opinions) se li reserva el segment més gran. Si ara partim aquest segment en dues noves porcions també desiguals: la primera i més llarga hauria d’atribuir-se a l’estat d’eikasía, perquè tindria com a objecte les infinites còpies i opinions possibles de les coses i dels esdeveniments concrets, mentre que la segona porció, més curta, correspondria a l‘estat de pístis, és a dir, al coneixement sensible, que té per objecte justament tots aquestes coses i fets. Tant en un cas com en l’altre, ens trobem enmig d’un saber parcial, dubtós, insegur i variable: mera opinió (dòxa).

El segon segment correspon al del veritable saber (epistéme), si bé en ell també podem fer-hi una divisió i distingir-hi un a porció més llarga i un altra de més curta. La primera correspondria als múltiples objectes matemàtics i, per tant, al pensament del qui opera amb ells (amb la limitació en el saber que això suposa) ,que es trobaria en estat de dianòia, mentre que el segment més curt correspondria al món de les essències, de les idees úniques (una única idea per a cada conjunt de coses i, per tant, no tan abundoses com aquestes), font del veritable saber (noèsi).

[1] El matemàtic pot imaginar dos cercles secants, però no la “circularitat” tallant la “circularitat”: d’una banda, la idea de “circularitat” és una de sola i, d’altra banda, el seu caràcter d’essència abstracta fa que sigui impossible d’operar amb ella. Anàlogament, el matemàtic mai no multiplicaria la “dualitat” per la “dualitat”.
[2] Cosa que, pròpiament, no passa amb les idees o, almenys, no en la mateixa mesura.
[3] I, tot sovint, sense ni tan sols adonar-se que aquests principis no són altra cosa que convencions que, de fet, no responen a la realitat. Així, per exemple, el geòmetra se servirà per a les seues operacions de punts representables i, per tant, de caràcter tridimensional quam, en realitat la idea de punt n’estableix la unidimensional (o l’aritmètic simplificarà sistemàticament els nombres irracionals per tal de fer càlculs amb ells, quan, de fet, aquests nombres són xifres amb un nombre infinit de decimals).
[4] Recordem que, en grec, “veritat” rep el nom d’alétheia, que podríem traduir per “desvelament”,  “desocultació” o “revelació”, i que dóna a entendre que la veritat és un objecte que sempre ha estat davant nostre, si bé ocult , i que conèixer-la no significa altra cosa que veure-la, mirar-la un cop apartat tot allò que l’amaga: discernir-la sota el vel que l’entela.