xgxgh

Plató (el veritable nom del qual era Aristocles)[1] hauria nascut a Atenes entre els anys 428 i 427 aC, fill d’Aristó, un aristòcrata atenès la família del qual es feia remuntar fins al déu Posidó, i de Perictione, també membre d’una família aristocràtica a la qual havia pertangut Soló (legislador d‘Atenes i un dels “set savis de Grècia”) i l’arbre genealògic de la qual es feia remuntar també fins Posidó. Plató tingué dos germans (Adimant i Glaucó, que fa aparèixer en la República) i una germana (Potone).

Dos germans de la seua mare (Críties i Càrmides, que també apareixen en els seus diàlegs) vam ser destacats membres del govern dels Trenta Tirans, raó per la qual cal pensar que, de ben petit, Plató visqué en un ambient hostil a les idees democràtiques i partidari de formes de govern oligàrquic i aristocràtic. El con-trapunt a aquesta educació el degué representar Pirilamp, el segon marit de sa mare (amb qui es casà després d’enviudar d’Aristó), amic personal de Pèricles i que, probablement, va familiaritzar Plató amb les idees del partit democràtic.

Plató, que va aprendre tota mena de matèries (geometria, aritmètica, música, gimnàstica, art, dialèctica, etc.) va sentir-se inclinat, en la seua joventut, per a composició de poemes (tant de caràcter líric com ditiràmbic) i tragèdies, i si bé s’inicià molt aviat en les responsabilitats polítiques i organitzatives de la ciutat —com corresponia a algú de la seua extracció social—, no tardà a abandonar-les, enemistat amb el govern oligàrquic, en un primer moment, i decepcionat també per la democràcia, més endavant.

Ben jove encara, va conèixer Cràtil, deixeble d’Heràclit, que el va familiaritzar amb la idea que el coneixement sensible (l’experiència a través dels sentits) resulta enganyosa i poc fiable, i que de la múltiple i variable realitat física no pot obtenir-se un veritable saber (per definició universal i necessari i, per tant, amb característiques diametralment oposades a les d’aquella).

Cap als vint anys d’edat es convertí en deixeble de Sòcrates[2] (a qui devia de conèixer d’una mica abans), que li inculcà l’amor a la veritat i el desig de cercar-la mitjançant el raonament. Després de la mort del seu mestre, Plató hauria abandonat Atenes i marxat a Mègara, d’on, passat un temps, hauria tornat a Atenes per partir, tot seguit, cap a Cirene i Egipte (si bé aquest viatge no s’ha pogut confirmar i resulta dubtós). Més endavant (cap a l’any 395 aC) hauria retornat novament a Atenes i hauria participat, amb l’exèrcit de la seua ciutat, en les anomenades Guerres Corínties (aquesta, però, no hauria estat la primera experiència bèl·lica de Plató, que hauria participat ja en la batalla naval de les Arginuses, l’any 406 aC, en plena Guerra del Peloponès).[3]

Cap als quaranta anys d’edat viatjà a Sicília, sense que quedi clara la motivació que el dugué a emprendre aquest viatge i (que podria haver estat el desig de visitar els volcans existents en aquell territori o conèixer de primera mà les doctrines pitagòriques, o potser totes dues coses). Sigui com sigui, un cop allà, entrà en contacte amb el pitagorisme, de la mà d’Arquites de Tarent. Ara bé, l’esdeveniment més important que es produí en aquest viatge fou la invitació que rebé per anar a viure a la cort de Dionís I, tirà governant de la ciutat de Siracusa, que desitjava ser instruït i que, coneixedor de la fama incipient de Plató, cregué que en ell podria trobar el mestre que cercava.[4]

Les coses, però no van anar com Plató havia imaginat, i Dionís I, enutjat per la manca de respecte que, a parer seu, Plató li mostrava, va decidir lliurar-lo a un comerciant lacedemoni[5] perquè el vengués com a esclau, com així féu a la ciutat d’Egina.[6] Afortunadament per a Plató, un amic seu, de Cirene, Aníceris, aconseguí de rescatar-lo i el retornà a Atenes.

Un cop novament a la seua ciutat, Plató va decidir de fundar-hi una escola que anomenà Acadèmia (pel fet de trobar-se ubicada en un paratge a dos quilòmetres d’Atenes, conegut com Hekademeia, on la tradició afirmava que hi havia estat enterrat l’heroi mitològic, Academ). L’Acadèmia platònica es consagrà a l’estudi i l’ensenyament de  la matemàtica, la física, l’astronomia, la biologia i la música, sent la culminació del seus programa d’estudis, la filosofia (entesa com a dialèctica, o raonament dialogat, en aquest cas a l’estil socràtic).[7]

Vint anys més tard, mort Dionís I, Plató rebé de Dió (cunyat del tirà mort, amb qui Plató entaulà una ferma amistat en la seua primera estada a Siracusa) una invitació per traslladar-se novament a la cort d’aquella colònia grega a Sicília, aquesta vegada amb l’encàrrec d’ocupar-se de l’educació de Dionís II, fill de l’anterior tirà. Plató acceptà l’encàrrec i començà la formació de l’hereu, que aviat es cansà dels ensenyaments del filòsof. Al mateix temps, un partit contrari a Dió i que recelava de la seua influència sobre el jove governant, va aconseguir convèncer aquest que el seu oncle intentava destronar-lo i que era necessari desterrar-lo de la ciutat.

Poc després de ser expulsat Dió, Plató (qui en tot moment s’esforçà per reconciliar oncle i nebot), que s’havia quedat sense el seu principal valedor a la cort, deixà de ser consultat pel seu deixeble i es trobà en una situació difícil, de la qual sols aconseguí sortir-se’n quan convencé el seu pupil que l’autoritzés a tornar a Atenes sota la promesa de continuar la seua formació per carta.

Anys més tard, el 361 aC, quan Plató rondava els 66 anys d’edat, emprengué un tercer viatge a Siracusa, accedint a les demandes de Dionís II, que li havia promès autoritzar el retorn de Dió (qui, mentrestant, havia fixat la seua residència a Atenes). Segurament, aquesta vegada el veritable objectiu de Plató era redactar la constitució d’un projecte de confederació de les ciutats gregues de Sicília que en aquell moment s’estava plantejant, motivada per la necessitat de conjurar l’amenaça d’una invasió cartaginesa. Aquest cop, però, novament, l’estada de Plató a Sicília resultà del tot insatisfactòria, ja que, una altra vegada, no aconseguí influir realment sobre Dionís II.[8]

Plató acabà retornant —ara de manera definitiva— a Atenes. Passà els seus darrers anys ensenyant a l’Acadèmia, fins que morí, l’any 347 aC, quan devia tenir uns vuitanta anys d’edat.[9]

kjhjkjhkj

EL DIÀLEGS PLATÒNICS

L’obra escrita de Plató està constituïda per un seguit de diàlegs (arquetips de la dialèctica socràtica) a través dels quals cercà de divulgar alguns dels aspectes centrals de les seues doctrines i donar a conèixer el seu programa filosòfic i les finalitats que perseguia.

Generalment, els diàlegs platònics (en els quals sempre hi apareix la figura de Sòcrates i que porten el nom del personatge principal a qui s’adreça) es classifiquen en quatre etapes:

Etapa socràtica o de joventut:

Inclou: Apologia [de Sòcrates], Ió, Critó (sobre el deure cívic) , Protàgores (sobre la virtut), Laques (sobre el valor), Trasímac (sobre la naturalesa i l’origen del dret), Lisis (sobre l’amistat), Càrmides (sobre la temprança) i Eutífron (sobre la pietat i sobre la justícia).

Aquests diàlegs tracten els temes que havien centrat la reflexió de Sòcrates i se centren a discernir el significat propi de nocions de transcendència ètica i política. El contingut de l’Apologia seria, pretesament, la defensa que Sòcrates hauria fet de si mateix en el judici que acabà amb la seua condemna a mort. En aquest grup de diàlegs, Plató encara no exposa les seues pròpies idees.

sgfhhgf

Etapa de transició (388-385):

Inclou: Gorgies (contraposició entre justícia i força), Menó (impossibilitat d’ensenyar la virtut) Eutidem (contra els sofistes), Hípies Menor (sobre la mentida), Cràtil (hi apareix, per primer cop, la teoria de les idees) Hipies Major (sobre la bellesa) Menèxen (sobre la justícia, la bellesa i el deure).

Es tracta de diàlegs escrits després del seu primer viatge a Sicília (388-387), i la fundació de l’Acadèmia (387). Hi apareixen, al costat de temes eminentment socràtics, d’altres ja pròpiament platònics (en els quals es nota especialment la influència pitagòrica).

Època de maduresa (385-391):

Inclou: Convit (sobre l’amor), Fedó (sobre la immortalitat de l’ànima), República (Politeia, la primera part de la qual pertanyeria, de fet, a l’època anterior) i Fedre (diàleg centrat en l’educació i la naturalesa de l’ànima que constitueix un compendi del pensament platònic).

Aquest diàlegs constitueixen el centre de la producció platònica. En ells apareixen exposades (al marge de la ironia socràtica) les principals teories i tesis de l’autor.

hdhjsdhfjdhfjdhfj

Època de vellesa (391-360):

Inclou: Teetet (sobre la naturalesa del saber), Parmènides (sobre la teoria de les idees) Sofista (sobre l’ésser i la teoria de les idees), Polític (sobre els condicions dels governants), Fileb (sobre el saber i la plenitud humana), Timeu (cosmologia i física platòniques), Críties (la ciutat justa) i  Lleis.

Aquests diàlegs foren escrits entre el segon i el tercer viatges a Siracusa i després d’aquest darrer dels seus altres dos viatges a Sicília. En alguns casos Sòcrates deixa de ser-hi el personatge principal (de, en les Lleis, ni tan sols hi pareix). S’hi tracten les dificultats de la teoria de les idees i s’hi exposa la cosmologia platònica. Les Lleis representen el testament polític d’un Plató decebut per la seua experiència vital.

A banda d’aquests diàlegs, Plató hauria estat també autor d’un seguit de cartes. Les Epístoles o Cartes de Plató són una sèrie de tretze cartes, de els quals, en l’actualitat, només es consideren amb seguretat obra seua, la setena i la vuitena (aquesta darrera, però, amb alguns dubtes).

gh

[1]  Plató seria un renom procedent de l’expressió platys, que significaria ‘ample’. No existeix acord sobre l’origen d’aquest malnom, però la creença més divulgada afirmaria que l’hauria inspirat l’amplada del front del seu propietari (o potser de l’amplada de les seues espatles).
[2] Plató seria qui hauria convençut a Sòcrates de demanar que, en el tràmit d’apel·lació de la sentència que s’havia dictat contra ell, se li commutés la pena de mort per una multa de 30 mines (en comptes d’una de sola, que seria tot el que el filòsof s’hauria avingut a pagar en un principi).
[3]  Com sabem, aquesta guerra acabaria amb la ruïna d’Atenes, davant de la qual Plató decidiria dedicar-se a la filosofia, amb la vista posada en dotar a la seua ciutat del millor i més just sistema de govern, d’aquell que pogués assegurar-li ordre, seguretat, pau i prosperitat.
[4] D’altra banda, Plató veié en aquesta invitació l’oportunitat de posar en pràctica la seua idea que el govern havia de trobar-se en mans dels millors (és a dir dels més instruïts, d’aquells que coneixen de manera més perfecta què són la justícia i el ), i que si no era possible elevar fins a les posicions de poder els més savis, una bona alternativa seria instruir aquells que les ostentaven en l’actualitat perquè esdevinguessin autèntics filòsofs. Dionís I podria esdevenir, de la seua mà, un exemple de filòsof-rei (i Siracusa un exemple de ciutat justa).
[5] Lacedemònia és la regió de la qual és capital Esparta i, per tant, en lliurar-lo a un lacedemoni, Dionís feia Plató a mans d’un enemic de la seua ciutat natal.
[6] Un altre cop una ciutat enemiga d’Atenes.
[7] Plató estava convençut que la millor formació, i també el millor entrenament per a la vida pública, no consistien en l’aprenentatge de l’oratòria , la retòrica i l’erística, punts forts de l’ensenyament dels sofistes, sinó, més aviat, en la prossecució de la ciència i el saber per si mateixos i en el foment de l’amor desinteressat del coneixement pel coneixement. Plató es mostrava segur que la persona així formada, en la seua actuació pública, no actuaria d’una manera poruga, oportunista i interessada, sinó que, moguda pel seu amor a la veritat en si mateixa, actuaria d’acord amb veritats eternes i, per tant, d’acord amb els veritables ideals de justícia i bondat.
[8] Ni aconseguí tampoc el perdó per a Dió, qui, a més, veié com el seu patrimoni era, finalment, confiscat.
[9] Mentrestant, Dió seria assassinat, quatre anys després que intentés fer-se amb el poder a Siracusa.