knight-6-e1535482121943

Si allò que entenem per “individu” és únicament una realitat formal absolutament mancada de cap mena de contingut material, una realitat, per tant intercanviable, les característiques materials de la qual (és a dir les característiques concretes que la definirien en cada cas) serien estrictament secundàries, accidentals; si aquesta és, com dic, la concepció d’individu i d’individualitat que tenim (i val a dir que aquesta sembla la pròpia del liberalisme en la seua versió més clàssica), de la no essencialitat -acabada d’apuntar- de les característiques dels subjectes concrets, se’n derivarà que són renunciables o bescanviables, i que constitueixen, en definitiva, un dret només en la mesura que de llur renúncia o privació se’n derivi una lesió per a aquell individu concret. Ara bé, de quina manera un individu formal, mancat de característiques materials de caràcter essencial, un individu definit, per tant, per les seues potencialitats (i no per cap matèria concreta) pot veure’s afectat en la seua integritat? L’única resposta possible sembla que aquest individu només es veu lesionat en la mesura que s’afecta la seua llibertat gairebé infinita (només condicionada, i de manera moralment irrellevant, pels seus límits físics i psicològics) i al seu plaer o satisfacció. Per això l’ètica que li correspon al liberalisme és la utilitarista (un hedonisme amb dimensió social) i, per això, el valor polític per antonomàsia que es correspon a una concepció antropològica d’aquest tipus és la llibertat (per damunt de la igualtat, que passa a ser un valor subordinat, de manera que, sempre que les circumstàncies històriques semblin recomanar-ho, la igualtat efectiva actual serà sacrificable en nom de la llibertat de l’individu que cerca ampliar les seues potencialitats al mínim cost i amb la màxima eficiència).

Les característiques materials adquirides per la influència de l’entorn social són simples incorporacions, bagatge no essencial, per a la possessió i conservació qual no té sentit reclamar un dret fonamental. La idea de “dret fonamental” li correspondrà a allò que proporcionés la màxima llibertat per al màxim nombre (i en cada moment històric allò que la proporcioni pot ser una cosa diferent, fins i tot pot ser que allò que sigui un dret fonamental en un moment històric concret o en un entorn social determinat, deixi de ser-ho en un altre moment o context). Un hom pot desprendre’s d’allò que ha adquirit sense minva d’ell mateix. Consideracions com ara la territorialitat o  la tradició històrica no aporten res al debat moral, perquè són característiques secundàries de qualitats igualment secundàries de l’individu-forma, tot ell llibertat i raó.

Des d’una perspectiva liberal es poden qüestionar com a immorals determinades accions polítiques en la mesura que les conseqüències que en resultin ─en el seu balanç final─ siguin menys beneficioses per a la llibertat i la utilitat del conjunt de tots individus que n’estiguin directament o indirectament afectats. I també poden qüestionar-se moralment (i, per tant, declarar-se il·legítimes) en la mesura que no aportin cap benefici segur i, per contra, suposin un patiment objectiu. I encara una altra precisió: aquestes consideracions sobre la utilitat real de les accions morals i polítiques (si tal diferència té cap sentit) es valoraran en les coordenades de l’aquí i l’ara, que són les d’aquell individu concret, a qui els greuges històrics no afecten pròpiament. Se’n pot doldre, és clar, però això no atorga legitimitat política a una possible reivindicació reparadora si aquesta no beneficia la majoria dels individus actuals (que són forma i potència, raó i llibertat perquè les essències materials no existeixen). La història és erudició. El temps de la política i la moral és el futur. Si la majoria gaudeix de determinades característiques materials contingents, aquestes prevaldran a l’hora de calcular el balanç final de benefici.

Això ens duu a una darrera conclusió: un dels principals factors de legitimació política des de la perspectiva del liberalisme és la demografia.

El liberalisme (molt especialment en la seua versió més classica) és una perspectiva filosòfica amb un biaix antropològic que resulta abellidor especialment per a l’imperi.

HOMO ECONOMICUS

El liberalisme és individualista per definició. I l’individu liberal i la societat són dues realitats separables, i possiblement no només de manera teòrica, sinó de fet. La societat és una possibilitat, o millor: és la millor possibilitat (el mal menor o fins i tot un horitzó inevitable i desitjable), però l’home és imaginable fora de la societat: en un estadi de naturalesa. La societat és un bé avantatjós, no pas una necessitat nascuda de la naturalesa del subjecte.

El liberalisme és una perspectiva antropològica, ètica i economicopolitica (no estrictament política) que es desenvolupa entre finals del XVII i finals del XVIII. No es formula d’una vegada per totes, sinó que es formula en un procés que va del contractualisme de Locke (on la societat es crea essencialment per raons econòmiques) fins a la societat travada mitjançant les relacions establertes en el procés -ecosistèmic- de divisió del treball de què parla Smith. No hi ha un liberalisme econòmic i un de polític: hi ha un liberalisme economicopolític que es la ideologia de la classe dirigent en el moment de transformació economicoproductiva del segles XVIII i XIX (i que a Anglaterra comença una mica abans amb el sistema de les enclosures). Per al liberalisme l’home és principalment un homo economicus, la sociologia és economia (això influirà en un Marx submergit des de jove en els escrits dels economistes anglesos), i la política una simple necessitat de l’economia que sempre resultarà sospitosa i que cal mantenir acotada i orientada en unes funcions molt determinades, sempre en el marc d’una democràcia legitimada en els mateixos pressupòsits antropològics que tot plegat (un individu racional competent, els drets polítics del qual descansen en el fet que tributa). De tot això que la perspectiva ètica del liberalisme sigui l’utilitarisme. No hi ha un liberalisme més social. Hi ha un liberalisme que revaloritza la societat com a tauler de jocs on l’individu (essencialment potència, llibertat i raó) pot desenvolupar les seues potencialitats.

Quan les previsions liberals fallen i la mà invisible no apareix per enlloc, vénen els retocs neocontractualistes de Rawls i Dworkin (discriminació positiva, fiscalitat progressiva, valoració del sector públic…), i tot seguit la reacció neoliberal.