oklklkklxs

L’anomenat mite de la caverna és una narració al·legòrica que Plató empra en el llibre VII de la República per exposar d’una manera alhora sintètica i didàctica la seua teoria ontològica i epistemològica.

El mite ens convida a imaginar-nos un grup homes lligats de peus i mans a l’interior d’una cova. Els presoners estan lligats de tal manera que no poden girar el cap i, per tant, sols poden mirar cap endavant, on hi ha una paret il·luminada per la resplendor que es desprèn d’una foguera que hi ha tot just darrera seu, a l’altre costat d’un mur alt per darrere del qual passa una corrua d’individus duent a sobre del cap maquetes i reproduccions dels objectes i éssers que es troben en el món exterior.

Els presoners sols veuen les ombres d’aquests objectes, que en sobresortir per sobre del mur per darrere del qual passen els seus portadors, projecten llurs ombres sobre la paret cap a la qual miren els pobres desgraciats que es troben lligats i sense llibertat de moviments.

Els presoners, que mai no han estat fora de la cova, només coneixen aquestes ombres, i pensen que són elles tot el que existeix. No coneixen l’aspecte real de les coses, només aquestes ombres de reproduccions, que és tot el que els arriba, juntament amb els sons que emeten els qui desfilen darrere del mur, i que per a ells són tots els sons.

Un dia, un dels presoners aconsegueix deslliurar-se de les seues cadenes i gira el cap. Veu les maquetes i reproduccions les ombres de les quals era tot el que coneixia fins aleshores, i se’n meravella. Esperonat pel seu descobriment i per la llibertat tot just estrenada començar a avançar cap a la sortida de la cova. El camí és costerut i difícil, s’entrebanca sovint i li costa distingir el corriol per on avança. Però arriba a fora.

Un cop travessa el llindar de la cova la llum l’enlluerna i resta confós. Poc a poc, però, els ulls se li acostumen a la llum natural i comença a veure els éssers i les coses reals, tal com són. Finalment, ja plenament fet al món de l’exterior de la cova alça la seua mirada al Sol mateix, font de la llum que fa possible la visió i, alhora, font de l’energia que fa viure i créixer totes les coses.

L’antic presoner, ara lliure i savi, decideix tornar a l’interior de la caverna. No pot quedar-se només per a ell allò que ara sap, ha de compartir-ho amb els seus antics companys i dur-los a la llibertat. Retornar a l’interior de la cova, doncs. Però els seus ulls, acostumats ara la llum del Sol, no hi veuen en la foscor i el camí se li fa complicat. Avança a les palpentes i sembla desmanyotat, fora de lloc. Arriba finalment fins on són als seus companys i els explica què ha vist. Els diu que allò que tenen al davant no és la realitat i que viuen enganyats. Els presoners, però, se’l miren estranyats. Als seus ulls és un boig que diu coses impossibles i que els anima a fer coses impensables? Alliberar-se de les seues cadenes, abandonar els eu món subterrani? Què pretén aquest provocador amb el seus deliris  i extravagàncies.

Els presoners no escolten el seu antic company i, cansats de sentir-lo, opten per matar-lo.

EXPLICACIÓ DEL MITE

Els presoners encadenats representarien el comú de la gent, ignorant i coneixedora únicament d’opinions i referències indirectes, incompletes i més que inexactes. El presoners representen el món, immers en un estat d’eikasía.

El presoner que s’allibera seria l’home que rep educació i que, gràcies a ella pot abandonar prejudicis i observar les coses directament, no allò que es diu d’elles. Aquesta observació directa li permet accedir al coneixement que hem anomenat pístis.

L’home educat, desitjós de saber més, emprèn el dur i difícil camí de l’aprenentatge fins que, finalment, pot abandonar el món de les coses concretes i observar les essències eternes, que permeten d’entendre, ordenar, classificar i valorar amb justícia allò concret. Es trobarà aleshores en un estat de noèsi, al qual, però, només arribarà després d’acostumar-se la visió a la llum, és a dir, després d’un llarg entrenament basat en la dianòia (convé recordar aquí que, segons les cròniques, el frontispici de l’entrada principal de l’Acadèmia platònica estava presidit pel següent lema: “No entri aquí ningú que no sàpiga geometria”). Les matemàtiques, en tant que saber abstracte, acostumen la ment humana a raonar més enllà de les coses concretes.

Finalment, si aquell que és educat assoleix el zènit de la saviesa, podrà comprendre el sentit darrer de tot allò existent i mirar directament a la font del coneixement (de la visió) i de l’existència que és la idea del Bé, representada en el mite pel Sol, que el món sensible seria l’equivalent al Bé en el món intel·ligible. Assoliria així la saviesa completa.

Llavors, però, impregnat pel coneixement de les idees del Bé i de la Justícia, comprèn que ha de compartir el que sap amb els qui es mantenen en la ignorància. S’adreça a ells, per tant, però en conversar-hi se’ls apareix com a desmanyotat, perquè ha perdut l’hàbit de parlar i pensar com ho fan els qui no saben. Sembla ridícul i no se’l creuen, perquè explica coses que no entenen o que els semblen desencertades i, fins i tot, perilloses. Si el savi, mogut pel sentit de justícia, hi insisteix, posarà en perill la seua vida, perquè els ignorants, injustos i mesquins, preferiran la seua lamentable situació a veure la llum i, desitjosos de mantenir-se com estan, podran a arribar a destruir-lo.

kjdkldj

TEXT. CAPÍTOL I, II I III DEL LLIBRE VII DE LA REPÚBLICA

GLOSSARI D’EXPRESSIONS:

  • “regió intel·ligible” (517a)

Món de les idees, on troben les idees o primers principis (arkhai) i els objectes matemàtics (realitats intel.ligibles inferiors, o noetà inferiors)

  • “l’amo de la llum” (517b)

Plató, torna a fer servir l’analogia de la Idea del Bé en si amb el Sol. Amb aquesta expressió fa referència, concretament, al Sol, com a font de la llum (i, per tant, “visió”, metàfora del coneixement) en el món visible (topos horatós).

  • “en el món intel·ligible ella és la sobirana que produeix la veritat i el coneixement” (517b)

Plató fa referència a la Idea del Bé en Si, entesa com a principi epistemològic.

  • “les ombres del just” (517c)

Amb aquesta expressió Plató es refereix a les opinions dels homes sobre la justícia, sobre el que és o no és just.

  • “les figures de les quals són ombres” (517c)

Plató fa referència a les lleis de les ciutats, sobre els quals els homes opinen. Les interpretacions (opinions) que d’aquestes lleis fan els homes són còpies imperfectes (inferiors) seues, anàlogament a com aquestes lleis són, al seu torn, concrecions -exemples- imperfectes de la idea de Justícia en si.

  • “justícia en si” (517c)

Idea de la justícia present en el món de les idees, arquetip de tots els exemples de justícia existents en el món visible.

  • “en el món visible ha engendrat la llum” (517b)

La Idea del Bé en si, principi de l’ordre racional existent en el món de les idees (i que és, per tant, també, el principi darrer de l’ordre, imperfecte, del món de les coses visibles, el qual és, al cap i a la fi, còpia imperfecta de l’ordre del kosmos noetós), fa possible la visió racional (coneixement, comprensió, intel·ligència) de les idees i és la causa de la racionalitat i del coneixement possibles en el món visible. És, per tant, principi epistemològic.

Cal tenir en compte una cosa molt important: Plató fa servir el Sol com a metàfora del Bé en si, com una imatge didàctica que li permet caracteritzar per analogia la Idea suprema (el Bé). Però no penseu que ens està dient que, efectivament, el Sol és una còpia imperfecta de la Idea del Bé en si, el seu doble en el món visible. El Sol és, com a molt, allò més diví i pefecte existent en el món visible i, per això i pel fet que permet la visió, podem agafar-nos a ell per intentar explicar la Idea del Bé en si, però l’ordre i la racionalitat que puguin existir en aquest topos oratós no es deuen al Sol, ni tampoc l’existència d’aquest món sensible li hem d’agrair al Sol. El món visible existeix perquè és bo que a la matèria se li doni una forma i un ordre a imatge dels del món de les Idees, encara que aquesta forma i ordre siguin una còpia imperfecta d’aquells existents en el kosmos noetós. (Plató no és cap “adorador del Sol”.)