dasdf

L’ÀNIMA TRIPARTITA

Per a Plató, cada home és, fonamentalment, la seua ànima, que constitueix l’autèntic jo personal. En l’ànima humana podrem distingir-hi tres parts:[1]

  • Ànima racional (to logistikón): és la part superior i rectora de l’ànima humana. Controla la resta de les parts i la seua funció bàsica és la contemplació de la veritats (de les Idees) i el raonament. Plató la localitza en el cap (és a dir, que aquesta seria la part del cos amb la qual interactuaria).
  • Ànima vehement o irascible (to timoeidés): és font de passions nobles i elevades, aliada de l’ànima racional (totes dues, sota la direcció de la racional, controlarien la part inferior). Plató la situava en el pit (cor i pulmons serien les parts del cos amb les quals interactuaria).
  • Ànima apetitiva o concupiscent (to epimetikón): font de les baixes passions i dels excessos (passions innobles). Font, també, dels instints de conservació i de plaer. Plató la situava sota el diafragma.

EL “MITE DEL CARRO ALAT” (FEDRE, 246a-248d)

«[…]  descobrir com és l’ànima fóra cosa d’una investigació en tots els sentits i totalment divina, a més de llarga, però dir a què és semblant pot ser objecte d’una investigació humana i més breu, procedim, per tant, així. És, doncs, semblant l’ànima a certa força natural que manté units un carro i el seu auriga, sostinguts per ales. […] el conductor guia una parella de cavalls, després, dels cavalls, l’un és bonic i bo i constituït d’elements de la mateixa mena, l’altre es constituït d’elements contraris i és ell mateix el contrari. En conseqüència […] resulta necessàriament dura i difícil la conducció.
[L’ànima] recorre tot el cel, revestint unes vegades una forma i d’altres una altra. I així, quan és perfecta i alada, vola per les altures i administra tot el món; en canvi, la que ha perdut les ales és arrossegada fins que s’apodera d’alguna cosa sòlida on s’estableix prenent un cos terrestre que sembla moure’s a si mateix a causa de la força d’aquella, i aquest tot, ànima i cos units, s’anomena ésser vivent i té el sobrenom de mortal.
[…]
el gran cap del cel, Zeus, menant el seu carro alat, marxa el primer, ordenant tot i tenint-ne cura. […] Són molts en veritat, i beatífics, els espectacles que ofereixen les rutes de l’interior del cel que la raça dels benaurats recorren duent a terme cada un la seva pròpia missió, […] sempre que van al convit i al festí, marxen cap a les regions escarpades que condueixen al cim de la volta del cel. Per allà, els carros dels déus, ben equilibrats i dòcils a les regnes, marxen fàcilment, però els altres amb dificultat, ja que el cavall que té mala constitució és pesat i es decanta cap a la terra i fatiga l’auriga que no l’ha alimentat convenientment. Allà es troba l’ànima amb la seva dura i fatigosa prova. Car les que es diuen immortals, quan han arribat al cim, sortint fora, s’alcen sobre l’esquena del cel, i en alçar-se se les emporta el moviment circular en la seva òrbita, i contemplen allò que hi ha a l’altra banda del cel [el món de les Idees].
Aquest lloc supracelestial, no l’ha cantat cap poeta dels d’aquí baix, ni el cantarà mai com s’escau, però és una cosa com això —ja que s’ha de tenir el coratge de dir la veritat, i sobretot quan és d’ella de què es parla—: perquè, incolora, informe, intangible aquesta essència, l’ésser de la qual és realment ésser, vista només per l’enteniment, pilot de l’ànima, i al voltant del qual creix el veritable saber, ocupa, precisament, tal lloc. Com la ment del diví s’alimenta d’un entendre i saber incontaminats, igual que tota ànima que tingui interès a rebre el que li convé, veient-lo, al cap del temps, l’ésser, s’omple de joia, i en la contemplació de la veritat, troba el seu aliment i benestar, fins que el moviment, en la seva ronda, la torni al seu lloc. En aquesta gir, té davant la seva vista la justícia mateixa, té davant de la seva vista la sensatesa, té davant la seva vista la ciència, i no aquella a la qual li és propi la gènesi, […] sinó aquesta ciència que és del que veritablement és ésser. I havent vist, de la mateixa manera, tots els altres éssers que de veritat són, i nodrida d’ells, s’enfonsa un altre cop a l’interior del cel, i torna a casa. Una vegada que ha arribat, l’auriga atura els cavalls davant el pessebre, els dóna pinso i ambrosia, i els abeura amb nèctar.
Aquesta és, així, la vida dels déus. De les altres ànimes, la que millor ha seguit al déu i més se li assembla, aixeca el cap de l’auriga cap al lloc exterior, seguint, en el seu gir, el moviment celeste, però, revoltada pels cavalls, amb prou feines si arriba a veure els éssers. […] a estones, s’alça, a estones s’enfonsa i, forçada pels cavalls, veu unes coses sí i unes altres no. N’hi ha que, desitjoses totes de les altures, continuen endavant, però no ho aconsegueixen i acaben submergint-se en aquest moviment que les arrossega, picant de peus i amuntegant-se, en intentar ser unes més que no les altres. Confusió, doncs, i porfídies i supremes fatigues on, per malaptesa dels aurigues, hi resten moltes ranquejants, i a moltes altres se’ls parteixen moltes ales. Totes, en fi, després de tantes penes, han d’anar-se’n sense haver pogut assolir la visió de l’ésser; i, un cop que se n’han anat, els queda només l’opinió per aliment. El perquè de tot aquest afany per albirar on és la plana de la Veritat, es deu al fet que la pastura adequada per a la millor part de l’ànima és la que ve del prat que hi ha allí, i al fet que la naturalesa de l’ala, que fa lleugera l’ànima, d’ell es nodreix. Així és, doncs, el precepte d’Adrastea. Qualsevol ànima, que, en el seguici del diví, hagi albirat una mica de la veritat, restarà indemne fins al següent gir i, sempre que faci el mateix, restarà lliure de dany. Però quan, per no haver-lo pogut seguir, no l’hagi vista, i per qualsevol atzarós esdeveniment gravita plena d’oblit i deixadesa, a causa d’aquest llast, perd les ales i cau a terra.»

9788429744286-es

La primera part de l’ànima (ànima racional) hauria estat formada pel Demiürg. En ella recau la virtut de la prudència (phrónesis). És immortal (cosa que no succeiria amb les ànimes irascible i concupiscent, creades pels déus) i, amb la mort del cos, retorna al món celestial on, durant 1000 anys, rep el càstig o la recompensa que mereixen els seus actes durant la vida passada. Passat aquest període, l’ànima immortal tria una nova vida terrenal (en funció, també dels seus mèrits, que l’haurien dotada de més o menys qualitats i, per tant, de més o menys capacitat de discernir què era allò millor per a ella) i s’encarnava. Cada 9 reencarnacions, l’ànima tenia novament la possibilitat de contemplar les Idees (per tant, això darrer succeiria un cop cada 10.000 anys).[2]

ewqewd

Les ànimes surten de les mans del Demiürg totes iguals, i a conseqüència de les eleccions que prenen en la vida que han portat a la terra, esdevenen millors o pitjors. Cadascú, per tant, és responsable dels seus actes i de les conseqüències que se’n derivin. Les ànimes que han dut vides més mundanes triaran pitjor en el moment de reencarnar-se i, a l’hora de contemplar les Idees, les veuran menys temps i més imperfectament (les ànimes, inicialment totes iguals, acaben, per tant, diferenciant-se les unes de les altres).

A l’hora de la reencarnació, l’ànima podia fer-ho en un animal (mai no, però, el primer cop) o en un ésser humà. La gradació que feia Plató de les diverses formes de vida era la següent (de més noble a més innoble):

  1. filòsof
  2. rei
  3. magistrat, home lliure
  4. artista (gràfic o els millors poetes), atleta o metge
  5. sacerdot o profeta
  6. poeta
  7. artesà o camperol
  8. demagog, sofista
  9. tirà

Les ànimes més perfectes poden sostreure’s de la cadena de reencarnacions i restar per sempre als Camps Elisis. Les més abjectes també acaben sostraient-se de la cadena de reencarnacions, aquest cop, però, per restar per sempre més al Tàrtar.

wsdwd

EL COS

Plató entén el cos com:

  • La presó de l’ànima.
  • Font de malalties, pors, necessitats i am-bicions.
  • Encadenadora de l’ànima als sentits i al món sensible.
  • L’ombra de l’ànima (que, recordem-ho cons-tituiria el nostre veritable jo).
  • Com a conseqüència d’aquesta visió del cos, Plató durà posteritat a valorar negativament el cos (la carn) i la matèria.

El benestar físic i els bons hàbits corporals repercuteixen en la salut de l’ànima,[3] de la mateixa manera que la puresa i l’harmonia anímiques repercuteixen en la salut de cos.

LES PROVES DE LA IMMORTALITAT DE L’ÀNIMA

Prova a partir de l’anàmnesi (reminiscència):

  1. Els homes tenen coneixement de normes i valors absoluts (de les Idees, que no són produïdes per res anterior a elles i, per tant, no són relatives a cap altra cosa, i, per contra, són eternes, a més d’immutables).
  2. Aquestes normes i valors eternes i immutables, no existeixen en aquest món canviant (en el món sensible).
  3. En conseqüència: els homes hem d’haver adquirit aquest coneixement en una existència anterior, a la qual és natural que retornem després de la mort.

Argument del cicle etern:[4]

  1. Tota qualitat relativa té un contrari sense el qual no és possible que aquella es doni (així, per exemple, no hi ha dèbil sense fort, ni ric sense pobre, ni son sense vigília).
  2. Vida i mort són dos termes relatius: qualitats contràries que remeten l’una a l’altra.
  3. En conseqüència: no hi ha vida sense mort. La mort, per tant, segueix la vida i, al seu torn, la vida segueix la mort, de manera anàloga a com el son va seguit de la vigília i aquesta, un altre cop, del son.

Prova basada en la simplicitat de l’ànima:

  1. L’ànima és capaç de conèixer les Idees, essent cadascuna d’elles única (hi ha una sola idea de cada tipus).
  2. Com que només allò semblant coneix allò semblant (perquè les coses completament distintes no tenen punts en comú en base als quals entrar en contacte), haurem de concloure que cada ànima, igual que les idees és simple i única (sense multiplicitat).
  3. Però, la mort és descomposició, i només pot descompondre’s allò que té parts, és a dir que és complex i, per tant, que conté multiplicitat.
  4. En conseqüència: l’ànima, per ser simple, no pot descompondre’s i, per això, haurem de concloure que és immortal.

Argument basat en la divinitat de l’ànima:

  1. Les idees són eternes i immutables, i eternitat i immutabilitat són caracte-rístiques divines. Per tant, les idees són divines per definició.
  2. L’ànima racional té una funció rectora sobre la resta de l’esperit humà (i, fins i tot sobre el cos), de manera que podem dir que té rang diví. A més, com ja s’ha dit, allò semblant coneix allò semblant, i si l’ànima coneix les idees, que són divines, això també confirmaria la divinitat de l’ànima.
  3. En conseqüència: a l’ànima, com als déus, li escauen les característiques divines, com ara la immortalitat.

Prova a partir de la noció d’automoviment:

  1. L’ànima és principi vital i font d’animació i el moviment.
  2. Únicament pot morir allò que no té la causa de la seua vida en si mateix, si no en altri. Igualment, sols pot deixar de moure’s i morir (perquè mort implica cessació del moviment) allò que no té la causa del seu moviment en si mateix sinó en altri.
  3. En conseqüència: l’ànima, que té en si mateixa la raó de la seua vitalitat i del seu moviment, és immortal.

Argument en base a les possibles causes de la mort:

  1. La mort pot ser motivada per causes internes o externes.
  2. L’únic que pot afectar l’ànima des de dins són els mals morals, però aquests tan sols poden ser causa de degradació i en cap cas són raó suficient són per produir la mort.
  3. Com l’ànima és de naturalesa divina res del món (és a dir, cap causa externa) podrà destruir-la.
  4. En conseqüència: l’ànima és immortal.

sd

ÈTICA PLATÒNICA. LES VIRTUTS DE L’ÀNIMA

  • L’ànima racional és la seua de la intel·ligència. A l’ànima racional perfecta li correspon la virtut de la prudència (phrònesis)
  • L’ànima irascible és la seua de les passions nobles. A L’ànima irascible perfecta li correspon la virtut de la fortalesa (andreia).[5]
  • L’ànima concupiscent és la seu dels apetits, les pulsions i les baixes passions. A l’ànima concupiscent li correspon la virtut de la temprança (sofrosiné), que s’assoleix gràcies a l’acció combinada de l’ànima racional i de l’ànima irascible.

La virtut de l’harmonia (simetría) consisteix en la possessió, a l’ensems, de les virtuts de la prudència, la fortalesa i la temprança. Trobar-se en possessió de l’harmonia implica l’existència, en cada subjecte, d’una proporció justa entre l’activitat intel·lectual (que és l’activitat pròpia de l’home, si bé en cada individu en una mesura diferent) i els plaers corporals. De fet, l’harmonia s’identifica en Plató amb la justícia (dikaiosiné), ja que aquesta és entesa com a ordre, com a justa mesura i ubicació de cada cosa en el lloc que li correspon, de manera que podrem dir que l’una i l’altra serien noms diferents d’una mateixa cosa.

L’harmonia se’ns mostra bella (participada per la idea de Bellesa). Per aquest motiu l’ànima se sent impulsada a aconseguir-la: l’ànima sent un impuls eròtic (éros), amorós, cap a ella i cap a tot allò que la fa possible.

L’ànima justa i harmònica es pura perquè es desprèn de les seues passions i es perfecciona (és just per això que Sòcrates pensava que era pitjor cometre una injustícia que rebre-la). Diguem per últim, que la possessió les tres virtuts capitals més amunt enumerades, i per tant d’harmonia, comporta la felicitat (eudaimonía) de l’individu.

xsaxqsxs

La virtut pot ensenyar-se?

Si tenim en compte que la virtut que li correspon a l’ànima racional és la de la prudència, i que aquesta és una virtut racional (un saber sobre el bé i el mal), haurem de concloure que pot ensenyar-se, i que l’home realment prudent és el savi. La saviesa (sofía) serà la quarta virtut capital, i la seua possessió suposarà el coneixement veritable de les idees del Bé, la Bellesa, la Justícia (i, per tant, de l’Harmonia).

D’acord amb això, considerarem que si algú opta per alguna cosa contrària a la virtut el que en realitat fa és equivocar-se (la maldat, pròpiament, és error), ja que, en optar per alguna cosa contrària a la virtut, ho farà perquè, en la seua ignorància, la veu com un bé (o com diran els escolàstics: sub specie boni).[6]

Hem de concloure, per tant, que la virtut (areté), com ja hem dit, condueix a la felicitat, i que la virtut només pot assolir-se amb el coneixement (intel·lec-tualisme moral socràtic) de les idees de Prudència, Fortalesa, Temprança, Harmonia i Justícia, coneixement que ens duu a actuar d’acord amb la naturalesa (essència) d’aquestes idees.

Serà la Bellesa la que conduirà l’ànima, mitjançant un impuls amorós (eròtic), a la virtut i la felicitat (a través, com ja s’ha dit, del coneixement). L’areté (virtut) comporta, per tant, una tendència (éros) cap a un fi (télos): la veritat il·luminada per la Bellesa, i la vida feliç (l’ètica platònica, com l’aristotèlica, és eudaimonista).

Diguem per últim, que, com que l’home virtuós (i, llavors, feliç) és l’home savi, cal concloure que l’home feliç (virtuós i savi) és aquell que coneix la veritat o, el que és el mateix, l’ordre i el sentit de la realitat, que és tant com dir la voluntat i l’operació divina cap al món i en el món (l’ordre diví de la realitat). Així, el savi es fa semblant a Déu (veu el món com el veu Déu mateix: coneix l’ordre del món, la veritat sobre la realitat).[7]

L’home és el Demiürg de la seua pròpia vida (el savi dóna forma a la seua ànima).

27536

[1] Val a dir que, en diversos passatges de els seus obres, Plató, sembla parlar, més que no de tres ànimes diferents, d’una de sola constituïda de tres parts.
[2] Sobre la vida després de la mort i el cicle de les reencarnacions, Plató en parla en el llibre X de la República, en l’episodi conegut com a “Mite d’Er”.
[3] Paga la pena recorda aquí que Plató afirma també que certs tipus de música també incideixen en la millora de l’ànima.
[4] Aquest argument i els quatre següents poden trobar-se en el Fedó.
[5] Altres virtuts corresponent a la part vehement de l’ànima serien l’esperança, el valor, la fe…
[6] Entendrem millor això si considerem que els grecs mai no van arribar a distingir amb nitidesa entre les nocions de “just”, “bo” i “útil”.
[7] Recordem aquí les paraules de  Plató, a les Lleis: “Déu és la mesura de totes les coses d’una manera molt més alta del que cap dels homes pugui esperar-se que mai ho sigui.” Aquesta és la resposta final de l’objectivisme platònic al relativisme dels sofistes i, molt especialment, de Protàgores.