nxvnvxn

Amb posterioritat al seu darrer viatge a Sicília, Plató emprendrà la tasca de redactar una trilogia de diàlegs. Aquesta trilogia hauria d’haver estat integrada per un primer diàleg, titulat Timeu, en el qual Plató exposaria la seua teoria cosmològica i física, és a dir, el seu pensament respecte al món natural, un segon, titulat Críties, en el qual exposaria la seua teoria sobre la societat ideal (en el pensament de Plató, una república agrària de dimensions mitjanes i allunyada de les aventures navals) i, un tercer i final, titulat Hermòcrates, que faria referència a la seua teoria política, és a dir, a les seues propostes de restauració de l’estat caigut en decadència. Per alguna raó, però (segurament pel fet que Plató, ja gran, pensava que les forces li fallarien abans d’acabar l’empresa de confecció dels tres diàlegs), la trilogia va restar inacabada. De les tres obres, Plató només en va escriure la primera, va deixar començada la segona[1] i no va arribar a començar la tercera. En comptes d’aquests diàlegs Plató va optar per elaborar un únic text, el darrer dels seus llibres, titulat les Lleis, i escrit també en forma de diàleg, en el qual va vessar el més important que tenia intenció d’incloure en el Críties i l’Hermòcrates.

A continuació exposarem el contingut del primer, i únic completat, dels diàlegs d’aquesta trilogia, el Timeu, en el qual, com ja hem dit, Plató aborda la qüestió de l’origen de l món sensible (la naturalesa), com a pas previ per al tractament de la república ideal, la qual constituiria, de fet, una continuació, en el pla social, de la configuració del món natural.

EL TIMEU: COSMOGONIA I FÍSICA

Plató descriu el món sensible a la manera com ho feia Heràclit, és a dir, com una realitat en perpetu esdevenir, com allò que “arriba a ser”, que “desapareix i torna a ser”. En ell res no és necessari, és dir, no té la raó de la seua existència en si mateix (ja que, de tenir-la, seria sempre i no deixaria mai de ser). Si no té la seua causa de si en si mateix, cal que tingui la raó de la seua existència fora de si mateix (en una realitat, necessària, una realitat més enllà d’ell, una realitat que, per tant, el transcendeix).

Plató recorre al mite del Demiürg per a explicar la relació existent entre el món de les Idees i el món material i sensible i l’origen d’aquest darrer i de l’ordre que en ell podem trobar.

El Demiüg seria una divinitat ordenadora (no creadora), un artífex diví que actua ordenant el caos, i ho fa perquè és bo de fer-ho. Les coses han de ser bones (belles, perfectes) perquè és inimaginable que, podent-ho ser, no ho siguin. El que arriba a ser ha d’arribar a ser tan perfecte com li sigui possible de ser (com succeeix amb la llavor que germina: germina per ser un exemplar tan perfecte com li sigui possible de la planta que ha de ser). En base a aquest plantejament podrem afirmar que la raó presideix el món, i és que la raó implica ordre i perfecció, els màxims possibles. El món de els Idees i el visible estan presidits per la intel·ligència (i no, com deia Demòcrit, per l’atzar).[2]

bdvgbxv

El Demiürg forma el món a partir d’”allò que mai no és i que sempre està a arribant a ser”, més concretament, d’una barreja primigènia i homogènia de les quatre qualitats primàries. Aquestes quatre qualitats primàries es troben en el “Receptacle”, és a dir, l’espai.[3] El Demiürg modela les quatre qualitats seguint el model de les idees (a imitació seua) i, tot seguit, en base a aquestes quatre qualitats elementals, confeccionarà totes les coses que existeixen, sempre, però seguint el model dels arquetips ideals de cada classe de coses (direm, per tant, que les coses adquireixen forma per participació en les idees).[4]

El Demiürg modela les quatre qualitats bàsiques donant-los forma geomètrica. El que fa és constituir, en primer lloc, els triangles fonamentals (l’escalè semiequilàter i l’isòsceles rectangle).

Document-page-003

Ara bé, la realitat es fa perceptible únicament a partir de la tercera dimensió, i aquesta resultarà de la combinació d’aquestes tres superfícies fonamentals acabades d’esmentar. Així, les partícules fonamentals (realitats bàsiques) dels diversos elements seran les següents:

  • Terra: l’hexàedre (el cub), les cares del qual estarien formades per triangles rectangles isòsceles.
  • Aire: l’octàedre, les cares del qual estarien formades per triangles rectangles escalens semiequilàters
  • Foc: el tetràedre, les cares del qual estarien formades per triangles rectangles escalens semiequilàters
  • Aigua: l’icosàedre, les cares del qual estarien formades per triangles rectangles escalens semiequilàters

El tetràedre, l’hexàedre, l’octàedre, l’icosàedre (i, a més, el dodecàedre, que més endavant se li atribuirà a les partícules elementals de l’èter, o “cinquè element”, del qual estarien fets els cossos celestes), constituirien el que en geometria es dia “solids platònics” (o políedres convexos regulars).

jkljj

Conseqüència d’aquesta distribució de formes són les consideracions que l’aigua, l’aire i el foc poden transformar-se els uns en les altres i que les seues combinacions resultaran estables. Contràriament, la terra no podrà transformar-se en cap altre element, i les seues combinacions amb ells no seran estables.

Cal parar esment en el fet que una de les dimensions dels triangles escalens semiequilàters rectangulars (un dels catets) és irracional (√3), i que també ho sigui una de les del triangle isòsceles rectangular (la hipotenusa: √2):

Document-page-004

Des del punt de vista de Plató (que, en això, parteix d’una perspectiva pitagòrica), aquest fet posarà de manifest que la matèria no és totalment racionalitzable (ja que conté un element d’irracionalitat). Dit d’un altra manera: en el més íntim de la realitat existeix una dimensió d’irracionalitat que fa que sigui impossible de conformar del tot amb la racionalitat del món de les idees. La conseqüència epistemològica d’aquest consideració fisicomatemàtica d’ordre ontològic serà que tot allò que conforma el món sensible ha ser, inevitablement, una aproximació imperfecta als arquetips ideals i que, a més, tot allò que mai podrem saber sobre la realitat material no superarà el caràcter de mera aproximació, creença, opinió (cosa que ja havíem conclòs, també, a partir del caràcter canviant, inconstant i temporal de totes les realitats materials, i que ara veiem refermada), de manera que la física no podrà ser mai una ciència exacta.

EL TIMEU: LES ÀNIMES

El Demiürg formarà també les ànimes, les quals introdueixen la vida i el moviment en el món visible. Així, crea l’ànima còsmica o ànima del món i les ànimes immortals (concretament la part immortal –racional- de les ànimes humanes). L’una i les altres estan formades d’”existència intermèdia”, “identitat intermèdia” i “diversitat intermèdia” (amb aquestes nocions, Plató ens indica que les ànimes humanes —i l’ànima còsmica— participen dels dos mons: el visible i el transcendent, de les idees).

bnfb

D’acord amb això, ens caldrà concloure que la part racional de l’ànima humana té origen i naturalesa divins i, per tant, pertany al món de les Idees (amb les quals es troba emparentada).

Per la seua banda, les parts mortals de les ànimes humanes (l’ànima irascible o vehement i la concupiscent o apetitiva) estan formades per les ànimes intel·ligents (i eternes i no formades, increades) dels cossos celest (els déus celestials).[5]

EL TIMEU: EL TEMPS

Per últim, el Demiürg crea una ombra (una imitació) de l’eternitat de l’Ésser (del món de les Idees): el temps, que, perpètuament, es repeteix. Plató definirà el temps com a semblança (de l’eternitat) que es mou segons nombre. El temps és el “moviment de l’esfera”, ja que té com a unitat el moviment diari del Sol (el qual, recordem-ho, és una analogia del Bé en si, que, en ser mantenidor en l’existència —en l’ésser— de totes les coses —les idees i les seues còpies—, és també el fonament de la seua permanència eterna; una eternitat perfecta pel que fa a les idees i una ombra de l’eternitat pel que fa a les coses).

nn

[1] En aquest diàleg inacabat Plató inclou una referència al país mític de l’Atlàntida, que hauria desaparegut a causa d’una catàstrofe natural ( passatge que, pel seu caràcter suggeridor, ha suscitat molts comentaris).
[2] I cal dir també que, de la mateixa manera que el món natural està ordenat intel·ligentment (malgrat que és una còpia imperfecta de la perfecció pròpia del món ideal), també el món social –la ciutat- ha d’estar-ho.
[3] És important que tinguem en compte que aquest “espai” platònic no és un indret on es troben les coses, sinó que és la realitat primigènia, el caos anterior al cosmos, que implica, alhora, entitat, material i volum. L’espai pròpiament dit no existeix com una entitat real, és únicament una magnitud que els humans emprem per a relacionar els objectes entre si, però en cap cas un lloc on les coses es trobin. Plató s’avança així a la caracterització de l’espai com una dimensió humana (i per tant, subjectiva), tal com farien, molts segles després Leibniz i Kant, i en cap cas com una realitat objectiva.
[4] Cal tenir en compte que no hem d’agafar-nos al peu de la lletra el mite platònic del Demiürg i pensar que, efectivament, una divinitat va formar la realitat sensible, de manera que degué d’haver-hi un moment en què aquesta realitat no va existir. La narració del Demiürg és un relat d’intencionalitat pedagògica (adreçat als qui no assistien a l’Acadèmia) i amb el qual Plató pretén donar a entendre determinades idees fonamentals (sobre la relació entre el món sensible i el de les idees o sobre el perquè de la realitat i el seu ordre). En cap cas és, però, la descripció d’uns fets.
[5] Plató troba d’aquesta manera un lloc per a les divinitats tradicionals. Val a dir que Plató accepta els déus antropomòrfics del panteó olímpic tradicional sense més i al marge de qualsevol justificació. Plató (que usa aquestes divinitats en alguna de les seues narracions mítiques) recomanarà de mantenir els cultes tradicionals i educar el poble en el temor dels déus (als quals caldrà sempre presentar com divinitats modèliques i, en cap cas, com a ésser vel·leïtosos, pusil·lànimes i venjatius, com feien els relats tradicionals), que apareixen, d’aquesta manera, com un recurs per al manteniment de la cohesió i la pau socials.