1772
Aristòtil va néixer a Estagira, el 384 aC. El seu pare, Nicòmac, era el metge personal del rei Amintes III, de Macedònia. Aristòtil va ser educat com un membre de l’aristocràcia i, a l’edat de divuit anys, es va traslladar a Atenes per continuar la seva formació a l’Acadèmia platònica, on Plató va ser el seu mestre. Aristòtil va romandre a l’Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató el 347 aC.
Poc després de morir Plató, va marxar d’Atenes. Va ser en aquest moment quan va començar a elaborar les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre. Va viatjar a la cort del seu amic Hèrmies, tirà d’Assos, a l’Àsia menor i, més endavant, va anar, amb el seu amic Teofrast, a l’illa de Lesbos, on van investigar la seua botànica i la zoologia. Poc després de la mort d’Hèrmies, va ser convidat per Filip II, de Macedònia, per convertir-se en el tutor del seu fill Alexandre (era l’any 343 aC). Aristòtil va continuar com a preceptor d’Alexandre fins el 336 aC, quan aquest va succeir el seu pare (que havia sotmès Grècia dos anys abans, després de derrotar el grecs a la batalla de Queronea, el 338 aC).
L’any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, coneguda amb el nom de Liceu. Durant aquest segon període d’estada a Atenes, Aristòtil es va dedicar a la investigació i a l’ensenyament. Mentre estava a Atenes, va morir la seva dona i Aristòtil es va tornar a casar. Fruit d’aquest segon matrimoni va nàixer el seu fill Nicòmac.
És durant aquest període de mestratge a Atenes (que s’allargà dotze anys) quan es creu que Aristòtil va produir moltes de les seves obres. Aristòtil havia escrit escriure molts diàlegs, però només ens n’han arribat alguns fragments. Les obres aristotèliques que finalment han sobreviscut estan en forma de tractat i en la seua major part no havien estat destinades a ser publicades, sinó que es creu que servien de suport a l’ensenyament, com apunts de les  conferències que Aristòtil pronunciava davant els seus alumnes.
Després de la mort d’Alexandre (el 323 aC), el sentiment antimacedoni va incrementar-se a Atenes. Aristòtil va ser denunciat per no lloar els déus i, a conseqüència d’això, va optar per marxar a la propietat de la família de la seva mare a Calcis (illa d’Eubea). Allí va morir, per causes naturals, l’any 322 aC, a l’edat de 62 anys.

LiceoSpangenberg_Aristoteles

PRINCIPALS OBRES D’ARISTÒTIL (Corpus aristotelicum)

La Lògica (o Organon aristotelicum), 6 llibres

La Metafísica (o Filosofia primera), 14 llibres

La Física, 8 llibres

La Biologia, 4 llibres

La Política, 8 llibres

Ètica a Nicòmac, 10 llibres

Ètica a Eudem, 7 llibres

Magna moralia (o Gran ètica), 2 llibres

Retòrica, 3 llibres

Poètica, 2 llibres

De anima

De caelo


MATÈRIA I FORMA: UN MÓN DE SUBSTÀNCIES

La teoria metafísica que més influència ha tingut en el pensament occidental és la que va ser elaborada per Aristòtil. Aquest autor, que sempre va donar prioritat a l’observació de la naturalesa, va constatar que allò que caracteritzava la realitat en el seu conjunt era el fet que estava constituïda per una pluralitat d’éssers i entitats individuals i que es trobaven en perpetu canvi i transformació. En base a això, Aristòtil va determinar que la realitat estava formada per un conjunt d’entitats individuals que va anomenar substàncies. Al seu torn, cadascuna d’aquestes substàncies comprenia dos elements constitutius: la matèria i la forma.

Si pensem en les explicacions que els autors anteriors havien oferit de la formació de l’univers (és a dir, de la realitat), recordarem que, en general, tendien a considerar que, en el si d’una matèria caòtica inicial, es configurava un principi o element primordial en base al qual s’iniciava la configuració del cosmos. Doncs bé, si recorrem també nosaltres a aquest esquema (com, de fet, Aristòtil fa en algun moment) entendrem el que estem dient si imaginem que l’origen de l’univers es troba en la irrupció, en el si d’una matèria primera primordial, de les formes.

c42a563f-ebbb-43a3-a563-63a85e2df18b_570

Expliquem-ho ara servint-nos d’una imatge:

Imaginem-nos un full en blanc i centrem-nos en el fet que està en blanc, és a dir, que no conté cap cosa en concret: des d’aquest punt de vista, el full en blanc és tan sols un element material inespecífic. Passem ara a retallar-lo, a llevar-li tres porcions de paper i a donar-li la forma d’un triangle. Què és el que haurem obtingut després d’aquesta operació? Doncs precisament això: un triangle, és a dir, una cosa concreta a la qual li donarem també un nom concret. ¿I què hem fet per passar de tenir un element material inespecífic (i que, per tant, no és res en concret) a tenir un triangle, que és una entitat definible i amb un nom determinat? Doncs únicament li hem donat forma; l’únic que hem fet és agafar una matèria primera i l’hem moldejada segons una forma concreta. Així és, precisament, com Aristòtil ens convida a pensar la generació de l’univers i, aleshores, la constitució fonamental de totes les entitats que el conformen: la realitat sorgiria per la introducció de la forma en la matèria primera.

Per forma hem d’entendre allò que fa que una cosa sigui aquella cosa, és a dir, que una entitat pugui definir-se com un exemplar pertanyent a una espècie determinada de coses (un cavall, una casa, una pedra, aigua, aire, un núvol, una estàtua, un home, etc.). En el concepte de forma inclourem, no sols la figura externa, sinó també el conjunt de qualitats que caracteritzen una cosa i la fan ser d’un tipus o d’un altre (un exemplar d’un grup o d’un altre). La forma, per tant, ens permet determinar quina és l’essència de cada cosa, allò que ens permet definir-la (dir com és i en què consisteix) i classificar-la com a membre d’una espècie concreta de coses (podríem dir, per tant, que l’essència seria la transcripció, en termes lingüístics, de la forma). Així mateix, la forma és també allò que fa que una entitat es comporti i tingui les qualitats que té en comptes de tenir-ne unes altres i, en aquest sentit, direm que constitueix la seua naturalesa, és a dir, allò que la fa actuar i respondre d’una manera determinada.

En els ens artificials, és a dir, en aquells que han estat produïts per l’acció humana, la forma consistirà en la seua estructura concreta i en la figura visible que adoptin. Pel que fa als ens naturals, és a dir, a les substàncies existents a conseqüència de l’espontaneïtat natural i no gràcies a la mà de l’home, la forma és allò que els fa ser com són, tenir les qualitats que tenen, respondre com responen a l’acció externa i tenir l’efecte que tenen sobre allò que els envolta. D’altra banda, en el cas del éssers vius, la forma és també allò que els fa actuar de la manera com actuen.[1]

Si tota entitat existent està dotada de forma, igualment està dotada de matèria. Aquesta matèria és la base en la qual s’insereix la forma, allò que dóna consistència real a tota realitat existent. Ens cal, però, distingir entre matèria primera i matèria segona o pròxima.

La matèria primera és aquella matèria primordial a la qual ens referíem una mica més amunt quan plantejàvem com s’originaria l’univers. Es tractaria d’una realitat absolutament indeterminada i informe, i en la qual, en el fons, consistirien totes les coses (substrat universal). Recorda l’àpeiron d’Anaximandre o el caos d’Hesíode.[2] En tot cas, cal tenir en compte que no és sols que aquesta matèria primera ja no existeixi (perquè seria prèvia a la formació de l’univers), sinó que, de fet, en realitat mai no ha existit: Aristòtil deixa clar que no poden existir formes sense matèria ni matèria mancada de forma, de manera que no té cap sentit parlar d’una matèria primera realment existent en la qual penetrarien formes pures. L’esquema anteriorment al·ludit era únicament un esquema lògic i didàctic, no la descripció d’un procés real. L’empren únicament perquè ens resulta útil per a entendre què són matèria i forma i quina és la seua relació, i perquè ens permet entendre que, en el fons, la material que constitueix totes les coses (és a dir, totes les substàncies) és la mateixa.

Si totes les coses estan constituïdes de matèria i de forma i, aquesta darrera, en produir la totalitat de les característiques pròpies de cada entitat -incloent-hi les seues característiques materials concretes-, fa que la matèria que constitueix cada cosa sigui la que és, amb les seues qualitats concretes, haurem de concloure que la matèria que realment existeix és aquella que resultaria de la transformació de la hipotètica matèria primera en la matèria efectiva, aquella que coneixem i constatem, i que seria la que la que hem anomenat matèria segona o pròxima.

En definitiva, matèria i forma han d’entendre’s com els principis constituents de tota realitat, presents en cada entitat existent i indestriables l’un de l’altra.[3] Matèria i forma formen una unitat inseparable (un sínolon) que constitueix una substància.

En el text titulat Metafísica, trobem un exemple que segurament Aristòtil utilitzava per explicar aquesta qüestió als seus deixebles: suposem que un escultor ha de fabricar una esfera de bronze. Produeix el bronze?, és a dir, la matèria? No. Produeix l’esfera, és a dir, la forma? Tampoc: l’esfera (o l’”esfericitat”) no és res que ell creï o inventi. Aleshores, què és el que produeix? Produeix l’esfera de bronze, és a dir, l’escultura que li havia estat encomanada, i ho fa a partir de d’una cosa preexistent, el bronze -la matèria- a la qual li dóna una forma —l’”esfericitat”— igualment preexistent (en la mesura que ell no la inventa sinó que simplement la constata, la recull i l’aplica). L’artesà agafa una matèria (que, val a dir, en aquest exemple ja tindrà una forma determinada; la d’una peça de bronze) i passa a donar-li forma esfèrica. La producció, per tant, consisteix sempre en un procés d’in-formació: procés pel qual la matèria adquireix una forma (en el nostre exemple, una nova forma) i arriba a ser una substància concreta i definible.

B0PtKmzIMAAaFyk

EL PRINCIPI D’INDIVIDUACIÓ

Podem afegir ara una nova consideració: la forma és sempre la mateixa en cada individu de la mateixa espècie (la “cavallitat” seria la forma, sempre idèntica, de cadascun dels éssers que anomenem cavall, l’”aquositat”, seria la forma pròpia de qualsevol massa d’aigua, i així en tots els casos). Però, si la forma és sempre idèntica en cada ésser d’un mateix tipus, ¿com és que cada individu, cada cosa concreta, és un exemplar singular i diferent de la resta d’exemplars de la mateixa espècie? La resposta a aquesta dificultat l’hem d’anar a cercar en l’altre constituent de la substància; en la matèria, i és que, si bé la forma sempre és repeteix, la matèria particular de la qual consisteix cada substància presenta diferències individuals,[4] que fan que aquella forma, sempre idèntica, es manifesti de maneres diferents en cada ésser, en cada cosa (en cada substància). La matèria és, per tant, allò que introdueix en la realitat un principi d’individuació, és a dir, allò que fa que cada exemplar d’una mateixa espècie tingui característiques particulars i es diferenciï de la resta dels especímens del mateix gènere. Totes les coses d’un mateix tipus estan fetes segons un mateix disseny, però en base a materials no idèntics.

41526_1

L’EXPLICACIÓ DEL CANVI: ACTE I POTÈNCIA

En tot temps, els científics i els filòsofs d’una època s’ocupen dels problemes teòrics que els han llegat els seus antecessors. De fet, el desenvolupament de les ciències i la filosofia no és altra cosa que el producte d’aquest esforç per resoldre aquelles dificultats teòriques (llacunes, contradiccions, preguntes sense resposta o sense resposta satisfactòria…).

El segurament més important dels problemes teòrics heretats per Aristòtil dels pensadors que l’havien precedit era el de l’explicació del canvi i les transformacions constants que observem en la realitat. Així, resulta una evidència empírica[5] que allò que ens envolta (tant el nostre context social com el natural) es troba en un continu esdevenir (és a  dir, en moviment i immers en una constant transformació), un esdevenir del qual tampoc nosaltres mateixos no ens escapem (i és que el jo que som cadascun de nosaltres és en realitat un conjunt complex d’estats de consciència diversos, que se succeeixen i van canviant), però, alhora que l’observació revela aquest dinamisme constant, ens trobem amb una seriosa dificultat en el moment d’entendre’l –i explicar-lo-, i això perquè sembla que, al cap i a la fi, el canvi (tant aquell que implica merament desplaçament com aquell altre que suposa transformacions qualitatives en les substàncies) comporta el pas d’una forma de ser (del tipus de substància que s’és i de la manera de ser d’aquest ésser ara i aquí) a una altra de nova i diferent, la qual cosa implicaria un doble pas lògicament incomprensible: un primer pas de ser (quelcom i d’una manera) a deixar de ser (aquell quelcom que s’era) i un segon pas de no ser (allò que sorgirà del canvi) a ser (el nou ens, la nova realitat que irromp en el canvi). Per tant, l’esdevenir dels éssers, de les coses, duria implícita l’afirmació que allò que és pot deixar de ser (que l’existència és compatible amb la inexistència) i que d’allò que no és pot sortir alguna cosa (és a dir, que l’ésser, l’existència, pot sortir del no-ésser, del no-res), unes consideracions, aquestes, que és fàcil de veure, vulnerarien els principis més elementals de la lògica.[6]

Dificultats com aquesta no se les planteja l’home que viu plenament immers en la vida quotidiana i les seues urgències, però no passen desapercebudes a aquells que no sols miren de fer, sinó que també miren d’adquirir una comprensió radical (és a dir, fins a l’arrel) de la realitat.[7] Aristòtil va ser  conscient d’aquest problema, amb el qual ja havien topat d’altres pensadors abans que ell, sense, però, haver obtingut respostes veritablement satisfactòries, i va proposar-hi una solució que, en el fonamental, va ser definitiva, i que va determinar, des d’aleshores, la nostra manera d’entendre el món i el canvi constant que veiem que el caracteritza. La solució aristotèlica va consistir en la introducció de dos nous conceptes que enriquien la nostra concepció de la realitat: el d’acte i el potència.

Per acte hem d’entendre allò que una cosa és, efectivament, ara i aquí. Allò que una cosa (substància) és en aquest moment és el seu ser en acte. Totes les coses, pel fet de ser en acte el que són, estan dotades de determinades qualitats i posició en l’espai i són capaces de realitzar determinades accions o produir determinades conseqüències.[8]

Per potència (dýnamis) hem d’entendre la capacitat que tenen totes les coses (substàncies) d’esdevenir-ne una altra, o de canviar la seua forma de ser i estar actual per una de nova. Cal tenir clar que la potència és una cosa que es té, que es posseeix. La potència, de fet, és una altra forma de ser que tenen les coses (substàncies), de les quals, en la mesura que són actualment el que són, direm que tenen una existència en acte –determinada i efectiva-, mentre que, pel fet que poden arribar a esdevenir-ne unes altres (o canviar la seua actual manera de ser en una altra), direm que tenen, també, unes determinades maneres de ser en potència. Tot allò que una substància és en potència encara no ha realitzat, és a dir, encara no ho ha portat a l’acte, però disposa de la possibilitat de realitza-ho (o, podríem dir també, actualitzar-ho). Quan una substància, que és en acte A i en potència B, actualitza aquesta potència, deixa de ser A i passa a ser B. Així, per exemple, una eruga és en acte una eruga, però, al mateix temps, pel fet de ser-ho, és també, però en potència, una papallona. Quan haurà realitzat la seua metamorfosi, aquesta eruga haurà actualitzat la seua potència i, per això, haurà esdevingut, en acte, una papallona (és a  dir, allò que en principi era en potència, passa a ser-ho en acte).

Com veiem, amb la introducció d’aquest concepte de potència (i, correlativament, el d’acte), pot superar-se la dificultat teòrica que se’ns presentava, quan només disposàvem del parell de conceptes ser/no-ser, per a explicar en què consisteix el canvi i com és que aquest és possible, i és que, ara, tota transformació suposarà un pas del ser en potència al ser en acte, amb la qual cosa ens mantenim sempre dintre del terreny de ser (de l’existència): les coses no deixen de ser quan canvien ni les coses que apareixen ho fan a partir del no-res; tota transformació és un pas del ser d’una manera (merament en potència) al ser d’una altra manera (en acte). El moviment (canvi en l’espai) i la transformació qualitativa i quantitativa passen a definir-se com el pas de la potència a l’acte, com l’actualització del que s’és en potència.[9]

89804340_2842442072506724_3985669262420957408_n

ELS TIPUS DE CANVI

Tal com ja hem vist, Aristòtil entenia per canvi qualsevol tipus de transformació, ja fos una mutació de qualitats com un desplaçament (canvi en l’espai). D’acord amb això podrem distingir les següents menes de canvi (metabolé):

  • Canvi substancial: comporta la transformació d’una substància en una altra. Aquesta transformació és de fet, doble, per un costat implica la corrupció de la substància que s’era i la generació d’una nova realitat substancial.

Quan es produeix un canvi d’aquest mena, allò que ha tingut lloc és un canvi en la forma. Així, la substancia A, que, en acte, té la forma pròpia de A, però que, a més, en potència, té la forma de B, actualitza aquesta darrera, esdevenint, d’aquesta manera, la substància B (i sense, de fet, haver deixa mai de ser, és a dir, sense haver passat mai pel no-ser). Al cap i a la fi, allò que fa ser és l’element formal de la substància (la forma), mentre que l’element material d’aquesta (la matèria, el substrat material) és, fonamentalment, potencialitat, és a dir, un substrat –una base- amb la potència de transformar-se en el sentit que els elements formals determinin.

  • Canvi (o moviment) accidental: comporta la transformació d’una característica secundària de la substància, la qual, però, continua mantenint intactes els seus aspectes essencials.

En tota substància podem distingir dos grups de característiques: aquelles que entrarien en la definició -formal- de la substància en qüestió, és a dir, aquelles sense les quals aquella substància deixaria de ser el que és, o dit altrament: deixaria de pertànyer a l’espècie d’éssers a la qual pertany (així, per exemple, en l’ésser humà, la seua racionalitat), i aquelles altres que constituirien les característiques identificadores de cada individu en concret (la seua alçada particular, el seu pes, la seua duresa, la seua rapidesa, la seua posició en un moment determinat, la seua intel·ligència –en el cas dels humans-, la seua agudesa visual, el color de la seua superfície, cabell, pell…). Les característiques d’aquest segon grup reben el nom de característiques accidentals o accidents i són les que ens permeten diferenciar els diferents exemplars d’un mateix grup o espècie.

L’individu concret i real  ha de ser entès com una substància (constituïda per un element formal i element material) en la qual se substenten -es recolzen- un seguit d’accidents individualitzadors. La substància seria el substrat dels accidents. Quan el canvi afecta la substància parlem de canvi substancial  (que consisteix, en definitiva, en un canvi de forma), mentre que si es tracta d’un canvi en les qualitats no essencials, parlem de canvi accidental.

Aquest canvi en les característiques secundàries pot ser de tres tipus diferents:

  • Quantitatiu: afecta a la quantitat d’una característiques mesurable (com ara la temperatura, l’alçada o la intensitat) i, per tant, pot ser de dues menes: creixement o disminució.
  • Qualitatiu: implica l’alteració d’un aspecte qualitatiu i no quantitatiu de l’individu (el seu color, per exemple).
  • Locatiu: suposa el desplaçament o translació en l’espai d’una substància, és a dir un canvi de lloc o posició.

El-canvi-segons-Aristtil_3wwotdxk

LA TEORIA DE LES QUATRE CAUSES

Apuntem, per últim, que, segons dirà Aristòtil, no hi ha canvi o moviment sense una causa que l’expliqui, és a dir, que tot fenomen (que seria el mateix que dir qualsevol transformació) és motivat per alguna causa i que l’explicació científica -i, per tant, la ciència- no consisteix en altra cosa que en l’explicació d’aquesta causa, la qual, però, en realitat no serà mai una de sola, sinó un conjunt d’elles, de manera que disposarem d’un coneixement científic complet quan puguem donar raó de la totalitat de les causes que han intervingut en la producció d’un fenomen. Aquestes causes, concurrents en tot fenomen, són de quatre tipus:

  • Causa material: fa referència al substrat material que possibilita el canvi o fenomen. Així, per exemple, si el canvi consisteix en la transformació d’un bloc de marbre en un estàtua de la deessa Afrodita, la causa material d’aquesta transformació consistirà en la massa de marbre que empra l’escultor. Com que no hi ha substància sense element material (i, per tant, físic) i com que aquest món és un cosmos de realitats físiques, en qualsevol fenomen cal comptar amb un aspecte material que el possibilita.
  • Causa formal: fa referència a la forma a la qual tendeix el canvi, si és que aquest és de tipus substancial o a la nova qualitat accidental a la qual tendeix la transformació si aquesta afecta únicament un accident (o un grup d’ells). Així, seguint amb l’exemple anterior, la causa formal que operaria en la producció de l’estàtua d’Afrodita seria l’aspecte extern –la figura- amb què és representable aquesta deessa.
  • Causa motriu, motor o eficient: faria referència allò que fa efectiu el canvi, a allò que el fa possible i l’acaba produint. Aristòtil considerarà que tot canvi (que, recordem-ho, no consisteix en altra cosa que en un pas de la potència a l’acte, i podrà afectar, com ja hem vist, a l’essència o a una qualitat accidental de la substància), sols podrà produir-se en la mesura que alguna cosa que ja es trobi en acte respecte a la qualitat que ha de transformar-se -i que abans de la transformació sols es posseeix en potència- la porti a actualitzar-se (i és que sols allò que ja es troba en acte pot actualitzar –dur a l’acte- allò que sols es troba en potència). El canvi tindrà lloc en la mesura que existeixi aquesta causa i mentre aquesta causa actuï, donant-se per finalitzat quan aquesta causa (eficient) cessi. En l’exemple del que ens servim, la causa eficient és l’escultor, en la ment del qual ja existeix la forma que finalment ha d’adquirir el bloc de marbre que treballa), mentre que, per exemple, en el procés d’escalfament d’un metall, la causa eficient serà un focus de calor, el qual, respecte a la temperatura ja es trobarà acte i, aleshores, serà capaç d’actualitzar respecte a aquesta qualitat accidental la substància sobre la qual actua (el tros de metall), en la qual, la nova temperatura serà únicament una possibilitat potencial.
  • Causa final: per a Aristòtil, no es produeix cap canvi si no existeix un motiu perquè es produeixi, és a dir, si el canvi o fenomen en qüestió no té una finalitat que el justifiqui. Seguint amb el nostre exemple, la causa final de la producció de l’estàtua podrà ser l’ornamentació d’un temple o disposar d’un element religiós que estimuli el culte (o totes dues coses alhora), en el cas del canvi en la coloració d’un camaleó, la finalitat perseguida seria el mimetitzar-se amb l’entorn per raons defensives, o,  en el cas del pas d’un fluid d’un vas a un altre amb el qual es trobi comunicat, la raó del moviment seria la igualació de la pressió a la qual es trobi el fluid en cadascun dels recipients.

Com dèiem, qualsevol explicació científica serà incompleta si no inclou l’exposició d’aquestes quatre causes, les quals intervenen en tota transformació, si bé, val a dir, les més importants seran sempre la formal i la final.

mini_magick20180819-14446-inw6ak

[1] En els éssers vius, element formal s’identifica sempre amb la seua ànima, que és també allò que els confereix vida i, si és el cas, moviment autònom. Tots els éssers vius estan dotats d’ànima, sent però, diferent l’ànima dels vegetals de la dels animals, i aquestes dues de l’ànima humana.
[2] En primer lloc, de la matèria primera sorgirien els elements fonamentals (aire, aigua, foc i terra) i, a partir d’ells, i sempre gràcies a l’acció de l’element formal (la forma), es constituirien la resta de les coses.
[3] Aquesta teoria metafísica rebrà el nom d’hilemorfisme, pel fet que, en grec, ‘forma’ rep el nom de morphé, i ‘matèria’ el d’hylé.
[4] Recordem que, si bé la matèria primera seria un substrat homogeni, les substàncies de les quals consta el món, no estan fetes a partir de la imbricació directa de la forma sobre aquesta matèria primera, sinó a partir de l’acció de la forma sobre els elements primordials (aire, aigua, terra i foc), en els quals, en un primer moment, s’hauria diferenciat la matèria primera (gràcies, això sí, a l’acció de les formes corresponents a cadascun d’aquests elements).
[5] El terme “empíric” procedeix del grec empireia, que significa ‘experiència’, ‘observació’.
[6] Concretament, el principi de no-contradicció que establiria que no es pot afirmar al mateix temps, d’una mateixa cosa, una qualitat i la seua contrària (i així, no és pot dir del que és –i que, per tant, té la qualitat de l’existència- que no és -perquè això significaria que posseeix, al mateix, la qualitat de la inexistència- i, correlativament, del que no és, que és).
[7] Tinguem en compte que filosofar és fer un parèntesi en la vida per mirar-se–la amb perspectiva (per mirar-se la vida des de fora del corrent vital), i per això no té, d’entrada, cap finalitat pràctica. La filosofia no s’ocupa de solucionar les necessitats immediates i, per tant, no és cap instrument al servei d’una altra finalitat. La filosofia, en la mesura que no s’ocupa d’allò urgent, sinó d’allò important, és una finalitat en si mateixa i no es troba al servei de res: té valor per ell mateixa i no per la seua possible aplicació pràctica. De totes maneres, tinguem ben present que de les respostes que donem a les preguntes pel sentit de la realitat i de nosaltres mateixos (preguntes essencials a les quals s’enfronta la reflexió filosòfica, i qüestions del tot inevitables, ja que podem intentar evitar respondre-les, però no podem evitar plantejar-nos-les) derivaran la nostra forma de ser en el món i la nostra forma de conduir-nos-hi, de manera que, en el fons, la transcendència pràctica de la filosofia resulta del tot indubtable.
[8] Val a dir, per tant, que hi ha, pròpiament dues maneres de referir-se al concepte d’acte. Així, per una banda, ser en acte designa allò que efectivament i actualment, s‘és, i, alhora, ser en acte pot entendre’s també com allò que es té la capacitat de fer o produir actualment (per a dir “acte” indicar aquest sentit, Aristòtil emprava el terme enérgeia, mentre que, per a referir-se a “acte” en el primer sentit, emprava el terme entelékia).
[9] Ara, la comprensió del canvi ja no comporta l’afirmació de la transformació d’una cosa en el seu contrari, és a dir, del ser en no-ser i del no-ser en ser, transformació lògicament impossible perquè no suposaria modificació sinó desaparició seguida d’un salt incomprensible al ser.