XCCVXVXC
Baruch Spinoza (1632-1677) va nàixer a Amsterdam, en el si d’una família jueva procedent de Portugal, d’on havia marxat, fugint de la Inquisició (la duresa de la qual s’havia incrementa per causa de la incorporació del reialme portuguès a la monarquia catòlica dels Habsburg hispànics). Si bé en principi, i per causa del seu talent, havia de ser format com a rabí, la lectura de Descartes el va apartar de la religió i va acabar sent expulsat de la sinagoga i desterrat d’Amsterdam. L’any 1670 va instal·lar-se a La Haia, on visqué gràcies a l’ajut d’alguns amics i a la seua feina de polidor de lents. La respiració de pols de vidre agreujaria les afeccions respiratòries que patia i acabaria morint als 45 anys.
Va freqüentar els cercles més liberals del seu país. En política va oposar-se a la Casa d’Orange (calvinista intolerant i partidària de l’enfrontament armat amb la monarquia catòlica hispànica, a la qual restarien incorporat els Països Baixos fins l’any 1648) i va optar clarament pel partit republicà de Jean de Witt, en defensa de la causa dels qual va escriure el seu famós Tractat teologicopolític, que suposà un gran escàndol. L’assassinat dels germans de Witt el va obligar a tenir una vida cada vegada més reclosa. Malgrat tot, mantingué una àmplia correspondència i va ser visitat per algunes de les persones més eminents del seu temps.

ZZXCVVZ

L’obra fonamental de Spinoza es titula Ethica more geometrico demonstrata, on el continguts s’organitzen segons una estructura anàloga a la trobem en els Elements, d’Èuclides. Així, en l’Ethica, Spinoza parteix de definicions i axiomes, en base als quals elabora llargues cadenes deductives d’enunciats. En aquest sistema racional tot parteix de la idea de Déu, del qual tenim una idea innata. Déu és l’única substància (per afirmar això, Spinoza es recolza en la noció cartesiana de substància, de la qual extrau, amb total coherència, les seues darreres conseqüèn-cies: si l’única substància a la qual li escau realment aquest nom és la substància infinita i les altres substàncies només ho són per analogia, llavors, pròpiament, l’única substància existent és Déu) i s’ha d’entendre com l’ésser absolutament infinit, que, conseqüentment, posseeix infinits atributs, dels quals, però, nosaltres sols en coneixem dos: el pensament i l’extensió.

Per ser Déu l’única substància, tot allò existent i que no és ell es troba, no obstant, en ell, o per dir-ho amb unes altres paraules: les coses (els cossos i les ànimes) no són res més afeccions de la substància única, és a dir, modificacions que es donen en ella i en els quals aquesta substància es concreta donant lloc a realitats finites i limitades. Tot és Déu i Déu és en tot. Els diversos éssers existents són immanents a Déu perquè sense Déu i fora de Déu no són possibles. Ell els fa existir i els manté en l’existència.[1] Spinoza es referirà a les coses definint-les com a modes de la substància infinita, entenent-se la relació existent entre aquells i aquesta de manera anàloga a la relació que existiria entre els accidents i la substància aristotèlics. Una única substància, infinits atributs i incomptables modes.

Spinoza resumeix aquesta descripció (de caràcter clarament panteista) amb l’expressió “Deus sive natura”, és a dir: Déu s’identificaria amb la naturalesa (la realitat), sense que això signifiqui, però, que hàgim d’entendre que Déu és el món i que el món és Déu, sinó més aviat en el sentit que Déu és la força motriu i la causa eficient que subjau al món i el fa ser mantenir-se actiu. Déu és la natura en tant que viva i creadora (natura naturans), mentre les coses concretes serien la natura feta ser, la natura creada (natura naturata).

Spinoza dinamitza l’univers cartesià, en el qual els cossos estarien condemnats, per si mateixos, a l’etern repòs, i on el moviment és una cosa sobreafegida, des de fora, per Déu (les realitats extenses necessiten que Déu les posi en moviment, de manera anàloga a com la voluntat converteix les idees de la raó en accions).

Per a Spinoza la naturalesa, divina i creadora, és activa. De cada un dels atributs de Déu parteix una cadena infinita de produccions: de l’atribut del pensament parteix una cadena (deductivament resseguible per la raó humana) d’idees, en les quals el pensament de Déu es desplega, i com que aquesta acció constitueix l’acte mateix de creació, va acompanyat de la producció d’una sèrie també infinita de cossos extensos que descansen en l’atribut diví de l’extensió. Les dues cadenes són coincidents: «L’ordre i la connexió de les idees és el mateix que l’ordre i la connexió de els coses.» (Ethica, II). Aquest paral·lelisme explicaria perquè les intuïcions i les deduccions de la nostra raó coincideixen amb l’estructura de la realitat i la descriuen: les idees no són res més que l’altra cara de la moneda de la realitat. Déu, principi de tot és qui garanteix la correspondència entre pensament i realitat física.

És en base a una consideració anàloga a l’anterior que podrem explicar la interacció entre ànima[2] i cos, i és que el sistema spinozià ja no tindrà sentit cercar la manera com la ment pot actuar sobre el cos i com aquest darrer influeix sobre la primera: ambdós són realitats finites radicades en una mateixa realitat infinita i entre totes dues, en ser només modes d’atributs d’una mateixa realitat, es donarà sempre un estricte paral·lelisme: a cada moviment de l’ànima li correspon un moviment de cos, i a l’inrevés.[3]

XZXCZ

[1] Spinoza ho dirà amb les següents paraules: “Tot allò que és, és en Déu, i sense Déu res no pot concebre’s ni existir.”
[2] Considerada per Spinoza un sistema d’actes de pensament i, per tant, una projecció finita de l’atribut diví del pensament. Quan el nostre pensament deixa de ser confús i, per tant, es troba constituït per idees clares i distintes deductivament encadenades, podem dir que tenim coneixement, no sent aquest, en el fons, res més que el pensament de Déu en nosaltres. Per a Spinoza no tindrà sentit parlar de la immortalitat de l’ànima, entesa com a supervivència personal.Altres autors, coetanis de Spinoza i, com aquest, influïts per Descartes, (d’entre els quals cal destacar el francès Nicolas Malebranche, 1638-1715) desenvoluparan, en aquest punt, una proposta diferent, però clarament emparentada amb l’spinoziana, en concloure que les veritats fonamentals i les lleis de les ciències no són res més que la visió que tenim en nosaltres del pensament de Déu. El caràcter absolut de la veritat revelaria la naturalesa divina d’aquesta (sent l’evidència la vivència d’aquesta caràcter absolut i diví de la veritat). Com ja diria Agustí d’Hipona: l’ésser humà veu en Déu els arquetips de totes les coses.
[3] És a partir d’aquesta consideració, un cop esporgada del panteisme spinozià, que Leibniz, desenvoluparia la tesi del “paral·lelisme psicofísic”.