dsddsd

Sòcrates naix l’any 470 aC a Atenes (quan Èsquil ja havia estrenat la majoria de les seues obres, mentre que Sòfocles i Eurípides, els altres dos grans autors tràgics de l’Àtica encara eren adolescents), fill d’una llevadora (Fenaretes) i d’un obrer (Sofronisc, de qui algunes cròniques afirmen que era mestre d’obres), i viu l’època de més esplendor de la ciutat (abans del seu naixement s’havia produït la victòria definitiva dels grecs sobre els perses en la Segona Guerra Mèdica, en la qual Atenes havia tingut un paper essencial), però també el període de la Guerra del Peloponès, que acabaria amb la derrota d’Atenes, que perdria el seu imperi i iniciaria, a partir d’aleshores, una llarga decadència.
Durant els deu primers anys de la Guerra del Peloponès (en el transcurs de la qual participà, com a hoplita —soldat d’infanteria pesada— en tres destacades accions bèl·liques, excel·lint en elles per la seua resistència i el seu valor), va contraure matrimoni amb Xantipa, amb qui va tenir diversos fills.
Va començar la seua formació estudiant les teories cosmològiques (sobre l’origen, estructura i naturalesa de l’univers i de les seues parts) dels presocràtics, en especial la d’Empèdocles i, a través d’Arquelau, la d’Anaxàgores, a atret sobretot pel postulat, en la teoria d’aquest darrer, de l’existència d’una intel·ligència còsmica o Nous, responsable de l’inici del moviment de formació del cosmos. Més endavant, decepcionat d’aquestes indagacions (i decebut per l’absència, en Anaxàgores d’una anàlisi teòrica d’aquell principi diví que va anomenar Nous), abandonaria la reflexió metafísica i cosmològica.
 Segons ell mateix va manifestar, Querefont, un amic seu, en un viatge a l’oracle d’Apol·lo al temple de Delfos (la visita al qual era tradicional entre els grecs), va preguntar-li al déu si hi havia cap home més savi que Sòcrates. La resposta negativa de la pítia (la sacerdotessa per boca de la qual s’expressava Apol·lo) inspiraria en aquest la creença que, si era més savi que la resta, ho era únicament perquè ell coneixia la seua ignorància, mentre que els altres homes, tan ignorants com ell, no semblaven ser conscients de ser-ho, la qual cosa feia que ell sapigués, almenys una cosa que els altres no sabien. A partir d’aquí es va sentir motivat a cercar una veritable saviesa i, per tant, la veritat, començant a ocupar-se dels problemes ètics i polítics, els quals, en el context de l’Atenes del seu temps, eren especialment urgents.
L’any 406 aC, encara en plena Guerra del Peloponès, Sòcrates s’oposà, com a membre del Pritàneon (òrgan de govern permanent i màxim òrgan de representació de la ciutat, en el qual descansava essencialment la capitania de l’estat atenès), a què els generals de la batalla de els Arginuses[1] fossin jutjats en conjunt, en comptes de ser-ho per separat, en previsió que una condemna conjunta difícilment podria ser justa amb cada cas individual. L’actitud de Sòcrates en aquest cas li va valdre l’enemistat de membres poderosos del partit democràta de la ciutat, enemistat a la qual que s’uniria, uns anys més tard, la dels membres del partit oligàrquic, pel fet que, governant ja els Trenta Tirans (govern oligàrquic imposat per Esparta després de la derrota d’Atenes a la Guerra del Peloponès), es negaria a obeir l’ordre que aquests li havien donat de participar en la detenció de Lleó de Salamina, un ciutadà atenès ric a qui el govern oligarca volia encausar amb la finalitat de poder-li confiscar els béns.
Aquestes enemistats (i d’altres antipaties guanyades entre els ciutadans més poderosos de la ciutat)[2] van desembocar en l’acusació que, formulada per un ciutadà anomenat Ànitos (per instigació d’una altre, de nom Mèlitos), va acabar portant-lo a judici, poc temps més tard, quan el règim democràtic ja havia estat reinstaurat a Atenes després de la revolta, protagonitzada per Trasíbul, contra el govern dels Trenta Tirans. L’acusació en qüestió era doble: d’una banda s’acusava Sòcrates de no honorar els déus de la ciutat i d’introduir noves i estranyes pràctiques religioses en la ciutat (acusació d’impietat o asebeia), mentre que, per un altre costat, se l’acusava de corrompre la joventut atenesa.
La primera acusació probablement descansava en el fet que Sòcrates s’hagués interessat, en un principi, per la cosmologia de pensadors com Empèdocles o Anaxàgores, que prescindien dels déus del panteó oficial i de les narracions religioses de caràcter mític a l’hora d’explicar l’origen i l’estructura de l’univers, així com també pel fet que alguns dels deixebles de Sòcrates havien protagonitzat, en el transcurs dels anys de guerra, accions blasfemes que incloïen la mutilació d’estàtues religioses (en aquest cas, els acusadors aprofitarien aquest fet per culpar-ne, indirectament Sòcrates, atribuint-li alguna mena de responsabilitat intel·lectual en aquest actes). D’altra banda, la segona acusació sembla motivada pel fet que la radical anàlisi racional practicada per Sòcrates en els diàlegs que mantenia amb els seus deixebles (habitualment joves de les famílies més destacades d’Atenes) introduïa en aquests una actitud crítica capaç de posar en entredit les creences i els principis eticopolítics i religiosos heretats i tradicionals a la ciutat. Així mateix, és força probable que aquesta segona acusació fos inspirada també pel fet que entre els deixebles de Sòcrates es trobaven personatges com el jove Alcibíades (que havia protagonitzat durant la guerra anterior alguns episodis que havien acabat en importants derrotes i que, finalment, havia acabat traint la ciutat) o Críties (un aristòcrata atenès que havia col·laborat amb els ocupants espartans i havia format part del govern dels Treta Tirans abans de ser mort en al revolta de Trasíbul, que, com ja hem dit, havia reinstaurat la democràcia ara governant).
Contràriament al que havia succeït en d’altres ocasions,[3] Sòcrates no intentà fugir d’Atenes en ser acusat i portat a judici, i això malgrat que les causes judicial d’aquell temps estaven mancades de garanties. La raó de la seua conducta cal cercar-la en una reflexió feta pel mateix Sòcrates: si fugia, donava a entendre als seus conciutadans que era culpable de les acusacions que se li feien, però ell era innocent i, per tant, no podia admetre la culpabilitat ni que fos de manera implícita, perquè, de fer-ho, a més de deshonorar-se i estendre una ombra de dubte sobre la seua tasca educativa i els seus ensenyaments, permetia que la falsedat s’imposés sobre la veritat. La seua integritat no li permetia amagar-se. Comparegué a judici i assumí la seua pròpia defensa (recollida per Plató en el seu primer diàleg: l’Apologia de Sòcrates).
El resultat del judici fou contrari a Sòcrates, que fou condemnat a mort per enverinament (la sentència l’obligava a beure una dosi letal de cicuta). De totes maneres, li restava encara una possibilitat prevista en el procediment judicial atenès de l’època: podia apel·lar a la pietat del tribunal i recolzar la seua sol·licitud de clemència tot aportant amics i familiars que imploressin que se li commutés la pena. La utilització d’aquest recurs solia donar bon  resultat, i l’habitual era que el condemnat veiés commutada la seua pena per una altra de més lleugera (en cas de pena capital, era freqüent que el tribunal perdonés la vida del reu i l’obligués, a canvi, a desterrar-se). Sòcrates, però, mantenint-se fidel a la seua integritat va rebutjar demanar perdó o portar ningú que el demanés per ell: no podia de cap manera admetre una falsa culpabilitat. Per contra, va reiterar-se en la seua defensa i, encara, va mantenir que el més just fóra que se li canviés la pena de mort per una recompensa: que se l’instal·lés permanentment en l’edifici del Pritàneon i, allí, fos mantingut per la ciutat en reconeixement als serveis que havia prestat a la comunitat educant les noves generacions. No obstant —i sembla ser que accedint a les súpliques de Plató— va acabar accedint a proposar al tribunal que se li commutés la pena màxima per una petita multa, pràcticament simbòlica. Davant d’això, els jutges va ratificar-li la pena de mort (i, aquesta vegada, ho van fer per un nombre més gran de vots que no el primer cop).
 Després del judici, romangué un mes a la presó mentre esperava que la sentència es complís (a Atenes estava prohibit executar una sentència de mort fins que no acabessin les celebracions religioses que la ciutat duia a terme anualment a l’illa de Delos, les quals no es consideraven oficialment finalitzades fins que no retornava l’embarcació que hi era enviada amb les ofrenes brindades per la ciutat). Durant aquest lapse de temps, els amics i deixebles de Sòcrates van preparar la seua fugida, subornant els seus guardians i procurant-li una nau que el duria lluny d’Atenes. Sòcrates, però, refusà fugir amb l’argument que, fer-ho, significaria burlar les institucions i les lleis d’Atenes, la qual cosa seria el mateix que trair la ciutat on havia nascut, per la qual havia lluitat i a la qual devia la seua formació i tot el que tenia.[4] Era millor, per tant, quedar-se i assumir el càstig: aquest era injust, però era pitjor patir una injustícia (que només fa pitjors els qui la cometen), que —ni que fos per una bona causa— cometre-la un mateix (perquè cometent una injustícia ets tu mateix qui quedes tacat).
Sòcrates moria per la ingestió de cicuta l’any 399 aC. Tal com diria Plató, aquesta va ser la fi d’un “home que del qual hauríem de dir que fou el més bo de tots els que hem conegut en el seu temps; més encara, el més intel·ligent i el més just”.[5]

LA DIALÈCTICA SOCRÀTICA

 Sòcrates, coetani del sofistes[6] i coneixedor de les seues discussions, va adonar-se del fet que, malgrat les posicions dels uns i dels altres eren molt diferents i, sovint, antitètiques, no obstant no semblava que tinguessin cap mena de dificultat a entendre’s i a saber de què estaven parlant. Així, per exemple, si discutien sobre la naturalesa de la justícia, podien mantenir opinions molt allunyades, però, tanmateix, era evident que si els diversos interlocutors eren capaços de mantenir la disputa i negar-se, recíprocament, els respectius punts de vista sobre la qüestió tractada, havia de ser perquè tots ells, en el fons, parlaven de la mateixa cosa i no de coses diferents. Potser dissentien en què era just (quines actituds, quines lleis, quines decisions…), però no en què era la justícia en si mateixa. I si parlaven d’una mateixa realitat, aleshores calia concloure que era impossible —lògicament inacceptable— dir d’ella, a un mateix temps, coses incompatibles, i que l’únic esforç raonable d’aquelles discussions, si és que pretenien ser honestes, havia de ser intentar arribar a una definició del tema abordat única i de validesa universal. Arribar a una definició d’aquesta mena era, de fet, el mateix que arribar a conèixer la veritat sobre el tema tractat, i la veritat és, al cap i al fi, l’únic interès de la filosofia. Per contra, tot el que no fos això no passava de ser vana eloqüència, mera discussió per interessos o pel simple gust de disputar. Davant d’això, Sòcrates passaria a ocupar-se de l’anomenat problema de les “definicions universals”, preocupant-se especialment per descobrir el significat veritable dels conceptes que designen els valors ètics, perquè, al cap i a la fi, serien aquests els que permetrien construir una ciutat justa.

Un cop conegut el significat veritable d’un terme disposem d’un model, d’un patró que ens permet comparar amb ell les seues concrecions pràctiques i, aleshores, valorar fins a quin punt s’hi apropen o n’estan molt allunyades (de manera anàloga a com el patró or ens permet determinar el valor del objectes o de les monedes que contenen aquest element i establir que aquells que en tenen en més quantitat i de més gran qualitat —amb menys mescla— són més valuosos). Les definicions obtingudes tindran, per tant, una funció regulativa.

Així, per exemple, coneixent què és, pròpiament, la bellesa, podrem saber quan ens trobem davant d’alguna cosa o d’alguna acció o fet veritablement, autènticament, bells. De manera anàloga, si ens trobem davant d’una roca, només podem saber si recorda a una figura geomètrica determinada (un triangle, un icosàedre, un cub, etc.) en la mesura que coneguem les definicions i els arquetips de totes elles.

El mètode emprat per Sòcrates per arribar a descobrir aquestes definicions és l’anomenada dialèctica socràtica, que es duria a la pràctica en el marc d’un diàleg en el qual podrien distingir-se dues fases:

  • Ironia: en un primer moment, el mètode dialèctic socràtic s’esforça a posar de manifest la ignorància dels qui dialoguen. La raó d’aquest primer cas rau en el fet que sols els qui se saben ignorants es troben en condicions d’aprendre, perquè només se cerca allò que no es té, i el que creu que sap, no sent la necessitat d’adquirir coneixement.

Sòcrates duu a terme aquest primer pas a partir de bateries de preguntes que posen de manifest les contradiccions existents en les creences dels interpel·lats, els quals, finalment, es veuen obligats a admetre la buidor de les  seues opinions.

  • Maièutica: el terme maièutica fa referència l’expressió grega per designar l’art de les llevadores (professió de la mare de Sòcrates, recordem-ho) i resulta molt indicada per referir-se a l’objectiu final de la dialèctica socràtica, que no és altre que traure a la llum un coneixement que tenim, ocult, inconscient i desdibuixat, en el fons de nosaltres: la definició dels termes que emprem en les nostres converses, definicions que ens permeten valorar tot allò que ens envolta, i que, sols si els convertim en conscients, podrem usar amb propietat i ens permetran emetre judicis encertats sobre actes, fets i coses.

Altre cop, Sòcrates recorre en aquest segon moment del seu mètode dialèctic a les preguntes. Aquesta vegada, però, formulant-se amb habilitat per polir les respostes obtingudes i avançar cap a una definició inqüestionable.

L’INTEL·LECTUALISME MORAL

Sòcrates  mai no va escriure res perquè sempre va considerar la paraula escrita com a paraula morta, incapaç d’engendrar cap mena de canvi en qui la llegia, i és que allò que precisament cercava Sòcrates era canviar els seus interlocutors, fer-los millor (o, com diria ell: millorar les seues ànimes), cosa que considerava que sols podia aconseguir ajudant-los a treure a llum, per ells mateixos, el significat veritable que s’amaga darrere dels termes que designen els valors morals o conceptes com la justícia o la bellesa.

Per a Sòcrates la maldat i el vici eren sinònims d’ignorància. Qui sap realment que són la bondat, l’amistat, la justícia o la bellesa, per posar alguns exemples, no pot deixar de valorar-les i voler-les i, per aquest motiu evitarà tot allò que pugui allunyar-lo d’elles.

Entendrem millor això si pensem que, en realitat, ningú no actua malament pensant que està actuant malament, per contra, tota acció incorrecta o desencertada es deu al fet que qui la duu a terme creu que allò que aconsegueix amb ella és correcte i encertat, si bé passa, en realitat, que s’equivoca: és un ignorant. Ara bé, si sabés què és realment correcte i encertat (que sempre és el mateix per a tots els homes, perquè idèntica és la naturalesa humana i la raó en tots nosaltres), aleshores ja no voldria continuar actuant com ho ha fet fins aleshores i, contràriament, passaria actuar d’acord amb el seu nou coneixement, i és que l’home sols vol el millor,[7] el problema és que, sovint, no sap què és millor. Si la maldat i el vici són ignorància, la bondat i la virtut són saviesa. Aquesta és la idea central de la teoria socràtica de l’intel·lectualisme moral, una conseqüència immediata de la qual és la consideració que la virtut pot ser ensenyada i que, per tant, l’educació és necessària per millorar les persones i fer bons ciutadans.

És ara que podrem entendrem millor perquè Sòcrates va preferir el diàleg directe (la paraula viva) a l’escriptura (paraula morta): amb el diàleg (socràtic), l’interpel·lat experimenta la vivència de la pròpia ignorància per, tot seguit, descobrir per ell mateix el veritable significat del concepte que abans interpretava malament. Donant a llum una significació veritable se la fa seua, l’assimila i la incorpora (cosa que no succeiria si, en comptes de ser l’artífex del nou coneixement, fos, simplement, algú que està aprenent una lliçó, sense, però, viure-la). El fonament de l’intel·lectualisme moral és el poder convicció que té sempre la veritat.

TEOLOGIA I ANTROPOCENTRISME

Sòcrates es mostrava convençut que totes les coses (la Terra, la llum, el Sol, el animals, tots els objectes, les estacions de l’any, etc.) existien per a l’home i adaptats a les seues necessitats. Per tant, considerava l’univers presidit per un ordre intel·ligent que disposava totes les coses en funció de l’home i per a utilitat seua. D’altra banda, Sòcrates veia en la raó humana una porció de la “raó universal”, que, d’aquesta manera, estaria present en tots i cadascun de nosaltres permetent la nostra adaptació  i facilitant els nostres actes.[8]

Apuntem, per últim, que Sòcrates sembla haver cregut en una divinitat única a la qual no tindria cap sentit adreçar-li peticions o súpliques, més enllà de demanar que es fes la seua voluntat.

[1] Victòria naval d’Atenes que, no obstant, va costar un gran nombre de baixes entre els mariners de la seua armada, molts dels quals moriren ofegats davant la negativa dels seus generals a rescatar-los (per tal de no dificultar les maniobres estratègiques de la flota).
[2] A causa del seu costum de practicar amb els ciutadans més distingits i poderosos de la ciutat el seu mètode dialèctic, mitjançant el qual pretenia arribar a un conclusió inapel·lable, però sempre a partir d’haver posat de manifest que el seu interlocutor, contràriament al que s’imaginava, ho ignorava tot sobre la qüestió a tractada, de manera que, un cop conscient d’aquesta ignorància, era capaç d’abandonar els seus prejudicis i de posar-se a la tasca de començar a aprendre. Podem imaginar que quan l’interlocutor havia de reconèixer la seua ignorància, sentia que havia quedat en evidència.
[3] Recordem que, per exemple, Protàgores i Anaxàgores, que també en el seu moment havien estat acusats d’impietat, van optar per fugir abans de ser portats a judici (més endavant, Aristòtil, davant de la enemistat manifesta, per raons polítiques, d’una part significativa de la població atenesa, emprendria, ell també, el camí de l’exili voluntari).
[4] Cal tenir en compte que, per als grecs, les lleis i les institucions de la ciutat equivalien a la mateixa pàtria, perquè, les unes i les altres, eren el que la feien possible, li donaven forma i n’asseguraven la continuïtat. Burlar les lleis d’Atenes equivalia, per tant, a un acte de traïció (que, val a dir, molts altres no van dubtar a cometre).
[5] PLATÓ: Fedó, 118a
[6] Val a dir que, si bé és habitual diferenciar entre Sòcrates i els sofistes (fonamentalment per la diametralment oposada consideració que li valien a Plató aquests darrers i el seu mestre), el cert és que Sòcrates, en tant que dedicat a l’ensenyament, crític amb les creences i tradicions, mestre consumat en l’art de a dialèctica i preocupat principalment pels problemes ètics, mantenia moltes semblances amb aquells.
[7] Els grecs veien en la felicitat el fi de les nostres accions i, coherentment amb això, consideraven com el millor i més encertat tot allò —tots aquells actes— que, per resultant-nos més útils, avantatjosos i satisfactoris, ens apropaven a la felicitat. Això ens permet entendre millor la relació directa que troba Sòcrates entre el coneixement d’allò que és encertat i virtuós i transformació de l’individu que ha adquirit aquest coneixement i de la seua conducta. I és que… qui deixaria d’actuar de la manera que sap més beneficiosa per a ell?
    Sigui com sigui, apuntem que Sòcrates sempre va considerar que la justícia i la rectitud són allò que resulta més satisfactori i útil a l’home (molt per damunt de els riqueses, els plaers o els honors). La justícia en si i el bé en si van ser sempre els principals objectes de preocupació per a Sòcrates, que també valorava l’interès general per damunt dels interessos particulars.
[8] Encara que no guardi relació directa amb aquesta tesi, no està de més apuntar aquí que Sòcrates va afirmar sempre que, des de petit, l’acompanyava un daimon (un esperit) que l’aconsellava i el guiava. Costa saber què és el que volia dir Sòcrates exactament quan afirmava això. De totes maneres cal tenir en compte que els grecs (almenys els d’èpoques més reculades) solien atribuir els seus estats mentals a l’acció dels déus i que personificaven en divinitats moltes nocions abstractes. No ens hauria de sorprendre, per tant, que Sòcrates identifiqués la “veu de la [seua] consciència”, amb algun tipus d’entitat individual i concreta.