81xlXWn2LJL

ANTROPOLOGIA ARISTOTÈLICA

Per a Aristòtil, l’ésser humà (cada ésser humà), com la resta d’entitats existents, és una substància constituïda de matèria i de forma.

Pel que fa l’element formal que ens constitueix als humans (i que determina la nostra essència i la nostra naturalesa, és a dir, allò que som i la nostra forma d’actuar), Aristòtil l’identifica amb l’ànima. Així, pel que fa als homes (i, de fet, a totes els éssers vius, ja sigui animals o vegetals), els termes matèria i forma equivaldrien, en termes generals, als de cos i ànima, els quals, tal com els escau en tant que elements constitutius de la substància, serien indestriables, de manera que no tindria sentit parlar de l’ànima al marge del cos, de manera que haurem de considerar absurd imaginar-nos l’ànima (també la humana) com a immortal (i, per tant, l’existència d’una vida més enllà de la mort de cos, amb el qual es troba indissolublement unida).

L’ésser humà constitueix, per tant, un conjunt substancial hilemòrfic en el qual el cos i l’ànima s’han fusionat de tal manera que han donat lloc, no a una realitat composta, sinó a una entitat completament nova (cosa que també s’esdevindrà en la resta dels éssers vius), les propietats i accions de la qual ja no seran espirituals o corporals sinó integralment humanes (involucrant, alhora, ànima i cos). Per aquesta raó, en el marc del pensament aristotèlic, ja no podrem atribuir el coneixement (episteme) a una activitat purament anímica, sinó que haurem d’involucrar en ell , a un mateix temps, el cos ―i els seus òrgans sensorials― i l’esperit o ànima (la qual, d’altra banda, en no poder existir al marge del cos i, per tant, en no tenir cap mena de preexistència, no podrà disposar ―recalquem-ho— de continguts ideals previs a l’acte de percebre). No serà l’ànima la que senti o pensi, sinó l’home en la seua integritat.

TEORIA ARISTOTÈLICA SOBRE L’ÀNIMA

L’ànima és la forma del cos i, com a tal, és el principal dels elements constitutius dels éssers vius i allò que els dota de vida (l’ànima és principi d’animació: d’activitat i de moviment). Ara bé, en la mesura que hi ha tres tipus bàsics d’éssers vius: (vegetals, animals i humans) també haurem de parlar de tres tipus d’ànima:

  1. Ànima vegetativa: fa possible les funcions bàsiques del creixement, la nutrició i la reproducció. És l’ànima pròpia dels vegetals.
  2. Ànima sensitiva: fa possible les apetències, els desitjos, les percepcions sensibles i el moviment locatiu. És l’ànima pròpia dels animals.
  3. Ànima racional: sols es troba en els humans, als qui confereix la capacitat d’entendre i de pensar.

Si bé els textos que conservem d’Aristòtil no ho deixen clar, sembla que l’Estagirita pensava que els vegetals única disposarien d’ànima vegetativa, els animals tindrien, al mateix temps, ànima vegetativa i sensitiva (o una única ànima a dues parts o funcions diferenciables), mentre que els humans tindríem, alhora, ànima vegetativa, sensitiva i racional (o, potser millor, una única ànima amb tres parts diferenciables).[1]

xdasdasa

EPISTEMOLOGIA

Com ja s’ha dit, la teoria hilemòrfica d’Aristòtil estableix que, tota entitat del món és una substància composta de matèria i de forma, sent aquesta darrera allò que confereix a cada ens la seua essència i la seua naturalesa, de manera que l’element formal (morphé) desenvolupa, en la metafísica o ontologia aristotèlica, la funció que en l’ontologia platònica s’atribueix a les Idees. En Aristòtil, per tant, es reunifiquen les dues dimensions de la realitat, superant el dualisme ontològic platònic, a partir de la inserció de les Idees o arquetips en el món materials. Ara la dualitat es trobarà en cadascun dels éssers, que constitueixen un únic cosmos, si bé matèria i forma es troben tan íntimament units en cada substància, que no són pròpiament distingibles i resulten indestriables.[2]

Ara bé, Aristòtil, no entenia el coneixement d’una manera essencialment diferent a com el considerava Plató. També per a l’Estagirita saber significa, en definitiva, conèixer les idees i com es relacionen. Allò que separarà Plató i Aristòtil en la teoria del coneixement serà la diferent manera com l’un i l’altre entenen que es produeix aquest, és a dir, la manera com s’arriba a saber.

Per a Aristòtil, el procés de conèixer segueix un camí invers al que segueix en Plató, per a qui primer coneixem allò general (les idees) i, després, en base a elles, comprenem i coneixem allò particular. Per a l’Estagirita, per contra, coneixem abans allò particular i concret, i serà sols a partir d’això singular que arribarem a conèixer allò general (que és allò en què, al cap i a la fi, consisteix la ciència).

Així, el coneixement partirà de les dades que ens proporcionen els sentits (Aristòtil, per tant, al contrari del que passava amb Plató ―i amb Parmènides―, és un empirista): tot coneixement arranca d’una percepció sensible, obtinguda a partir d’alguna realitat física (d’un esdeveniment o d’una substància), i l’ànima no podrà pensar res en absolut si no disposa de representacions proporcionades pels sentits (no hi ha res en l’enteniment que abans no hagi estat en els sentits).

En el procés de conèixer es passa per diversos nivells, que coincideixen amb les fases successives que cal recórrer per arribar a adquirir un veritable saber general són els següents:

  • Sensació: recepció de les dades, sensorials, procedents de la realitat que ens envolta (o del nostre propi cos). Aquesta forma de coneixement es dóna tant en homes com en animals.
  • Percepció: el conjunt de les diverses dades procedents dels diferents sentits s’organitza formant una representació mental o percepció gràcies a la facultat, igualment existent en humans i en animals, de la koiné aísthesis o sentit comú (és a dir, la facultat de posar en comú tots els sentits).

Sensació i percepció constitueixen l’empireia o experiència sensible, la qual, a més, ens proporciona els materials ―emmagatzemables en la memòria― que permetran l’exercici de la imaginació.

  • Enteniment: és la facultat de la comprensió i el raonament, exclusiva de l’home i que avança d’allò més simple a allò més complex. Dintre de la facultat de l’enteniment podem distingir entre:
    • Enteniment pacient o passiu: no és altra cosa que la facultat de l’enteniment entesa com a facultat potencial (o en potència), és a dir, és la nostra raó abans de raonar, quan es limita a rebre les representacions formades en nosaltres a partir de les dades sensorials.
    • Enteniment agent o actiu:[3] és el nostre enteniment quan realitza l’operació d’abstreure l’element formal de la substància aprehesa pels sentits.

L’enteniment agent fa que l’enteniment passiu passi a estar en acte, és a dir, que s’actualitzi la nostra capacitat de saber, sent la seua funció principal, la d’abstreure o distingir allò d’essencial existent en les substàncies percebudes, de manera que se separi, ―en la nostra ment― la forma de la matèria i, alhora, els aspectes secundaris o accidentals d’allò que constitueix el substrat essencial, fent-se-nos possible, així, la visió d’aquest darrer. Arribats aquí podrem disposar de conceptes generals (que s’emmagatzemaran en l’enteniment pacient) en base als quals raonar i elaborar teories científiques.

A la visió d’una essència s’hi arribarà a partir de la realització de múltiples observacions de diversos exemples d’una mateixa mena de substància, de l’abstracció, per part del nostre enteniment, de l’element formal existent en cadascuna d’elles i de la comparació entre aquestes diversos elements formals, que ens facilitarà la identificació depurada de tot allò que aquelles substàncies tenen en comú i de tot allò que les diferencia i particularitza (accidents), i que no interessa a la ciència.

xccx

[1] Alguns fragments de la psicologia aristotèlica deixen la porta oberta a entendre que l’ànima racional (o la part racional de l’ànima humana) podria ser immortal i, per tant, sobreviure a la mort de la substància (en qualsevol cas és impossible extraure en aquesta qüestió cap conclusió dels textos disponibles).
[2] Aristòtil lamentava que Plató hagués “separat” les idees, cosa que, com li agradava de recordar, mai no havia fet Sòcrates
[3] Si realment hi hagués alguna ànima en l’home (o alguna part de l’ànima humana) immortal, aquesta hauria de coincidir, exactament, segons el que permeten interpretar els textos d’Aristòtil, amb l’enteniment agent. De totes maneres el que diu l’Estagirita al respecte és realment molt fosc. Val a dir que, fins i tot, hi ha hagut comentaristes d‘Aristòtil que han interpretat l’enteniment agent, no com una part o aspecte ―corruptible o no― de l’ànima racional o de la part racional de l’anima humana, sinó com l’acció de Déu sobre l’enteniment humà, amb la qual cosa aquest enteniment agent se’ns apareixeria com a una realitat universal, és a dir, que tots compartim ―comuna a tots els homes―, i que, en tant que divina, seria, certament, immortal). Aquesta interpretació, defensada, entre d’altres, per Alexandre d’Afrodísia (un successor d’Aristòtil al capdavant del Liceu) i per Averrois (un dels més destacats pensadors hel·lenístics del món islàmic) ajudaria a comprendre la diferenciació entre enteniment pacient i agent, que pròpiament passarien a ser, respectivament l’enteniment humà (impotent per ell mateix) i l’acció de Déu sobre aquest.