vnmvnvm

Aureli Agustí naixerà a Tagast, al nord d’Àfrica, l’any 354, fill de pare pagà (que es convertiria poc abans de la seua mort) i de mare cristiana (santa Mònica).

Agustí duria de jove una vida desenfrenada (de la qual se’n penedeix amargament en les seues Confessions). Tindria una amant, amb qui tindria un fill.

Ara bé, ja de jove Aureli Agustí sent un viu desig per trobar un sentit a l’existència i que el duu a cercar apassionadament la veritat. Amb aquesta finalitat s’aproximà a diverses doctrines filosòfico-religioses (entre els quals, aquella que va deixar-li més profunda petjada va ser el maniqueisme)[1] fins que, havent-se traslladat a  Milà, la coneixença que fa del bisbe d’aquesta ciutat, sant Ambròs, juntament amb la lectura de els Enèeades de Plotí[2] i la relectura del Nou Testament l’apropen definitivament al cristianisme. Es batejarà, juntament amb son fill, l’any 387. Tot seguit retorna a l’Àfrica i funda en la seua ciutat natal de Tagast una comunitat monàstica. Més endavant, és ordenat sacerdot (391) i el 395 és consagrat bisbe auxiliar d’Hipona.

L’any 430, els vàndals assetgen Hipona. En el transcurs d’aquest setge morirà Aureli Agustí.

Les seues obres són molt nombroses i en totes elles destaca una radical sinceritat i uns plantejaments que parteixen sempre de la pròpia experiència vital. Entre els títols més importants podem destacar: les Confessions, la Ciutat de Déu, Contra els acadèmics i Sobre la Trinitat. D’altra banda, sant Agustí va escriure un gran nombre d’obres polèmiques en els quals refutava les principals tendències herètiques del seu temps, amb la qual cosa va contribuir enormement a la fixació de al doctrina ortodoxa de l’Església.

[1] El maniqueisme és el corrent religiós que deriva del pensament exposat pel profeta persa Mani (o Manes) i pels seus seguidors. El maniqueisme és una religió sincrètica (que fusiona elements proce-dents de religions diverses, prenent sempre coma base l’antiga religió zoroastriana) que parteix d’una distinció dualista entre el principi del bé (Ormús) i el del mal (Ahriman) els quals es troben en lluita constant, sent aquesta lluita el principi que motor que subjau a la història de la humanitat. Agustí creu trobar en el maniqueisme la millor explicació racional  del problema del mal.
[2] Plotí era un pensador platònic del segle III dC que va reformular el pensament de Plató i va fondre’l amb diverses tesis aristotèliques i estoiques donant lloc al corrent de pensament conegut com a Neoplatonisme, el qual va ser, de fet, l’única forma de platonisme que va ser coneguda a l’Occident llatí durant els darrers segles de l’edat Antiguitat i durant l’alta Edat Mitjana, ja que, fins al segle XIII l’únic diàleg platònic que podia trobar-se en versió llatina era el Timeu, i encara no més una part d’aquest. Les Enèades, per la seua banda, havien estat traduïdes al llatí per Porfiri, un deixeble de Plotí (el mateix Plotí havia ensenyat filosofia a Roma).