1200_1571818247_Marxa_llibertat_bcn_foto_Sergi_Camara_2019-012-23102019

Els dos darrers anys del movimnet independentista han estat marcats pel desconcert que ha seguit l’ensulsiada de l’octubre de 2017.

Fins aleshores l’activitat de tot el moviment independentista, més o menys ben coordinat, girava al voltant d’un full de ruta que, tot i experimentar variacions significatives en el transcurs del temps, mai no va apartar-se de dues idees que, malgrat ser en realitat de difícil encaix, eren tractades de manera prou indefinida com perquè en la imaginació de la majoria apareguessin com a naturalment complementàries: per una banda, la idea que es podia passar de la llei espanyola que consagra la nostra subordinació i nega, no sols la sobirania del poble català, sinó la mateixa existència d’aquest, a una llei justament basada en la sobirania d’aquest poble i que institucionalitzés un nou estat que, a més, naixeria dintre de la Unió Europea o, si més no, dotat d’una relació especial amb aquesta darrera, que en facilitaria la incorporació plena en un temps breu, en el transcurs del qual no s’experimentarien canvis apreciables en les nostres relacions internacionals.

La negativa radical de l’estat Espanyol a reconèixer la legitimitat d’aquesta operació i la seua no menys radical oposició a tota iniciativa unilateral que avancés en aquest camí, no semblava fer-nos trontollar en la nostra convicció que tal transició de la llei i a la llei era possible, si bé ens induïa a postular una segona idea que, com dic, apareixia com a complementària d’aquesta: la que tal pas acabaria finalment sent acceptat per l’estat perquè la resistència pacífica, però activa i contundent del poble de Catalunya, un cop disposés de la legitimitat política que li atorgaria un referèndum d’autodeterminació (val a dir que no reconegut per l’altra part) venceria la resistència a ultrança d’aquell estat a acceptar la transició a la independència.

Per a reeixir en aquest torcebraç que, mai obertament, però sí que a partir de sobreentesos, concloíem que ens caldria mantenir amb l’estat, confiàvem amb la voluntat arbitral de les institucions europees o, si més no, d’alguns dels estat de la Unió, la qual, postulàvem perquè tot tingués sentit, no podrien girar-se d’esquena a la voluntat democràticament expressada d’un poble que és reconeixia com una entitat nacional diferent de l’espanyola, i que havia decidit exercir el seu dret inalienable a l’autodeterminació, sempre de manera pacífica i mogut essencialment per raons cíviques, que  no podrien girar-se d’esquena, en definitiva, a la voluntat d’un poble europeista que se sentia maltractat, sobretot per raons econòmiques i de governança, i al qual se li impedia, de maneres essencialment autoritàries, el trànsit ordenat fins a la plena sobirania.

El pressupòsits implícits sobre els quals s’edificava aquest full de ruta (en realitat conjunt de fulls de ruta) eren els següents:

  • Dubtem que el nostre poble (si més no una part significava d’ell, amb la qual ens cal comptar per ser majoria els qui en volem la independència) pugui assumir situacions d’incertesa política i econòmica que l’enfrontin a amenaces potencialment greus. Pensem, més aviat , que el gruix del nostre poble, en aquest moment històric, viu una situació de precarietat prou gran i/o experimenta un sentiment d’aversió al risc prou intensa com per desistir d’embarcar-se en processos polítics que li exigeixin sacrificis potencials significatius. Per això ens cal insistir en la idea d’una transició plàcida, i cas que aquesta no es produís com és el desig de tots, insistir aquesta s’acabarà imposant malgrat gràcies a la intervenció de forces exteriors contra les quals l’estat del qual volem emancipar-nos no podrà res. Aquest pressupòsit implícit, que traspassa els diversos fulls de ruta, porta, d’altra banda, a obviar qualsevol esforç de preparació de les condicions materials necessàries de la resistència popular davant del previsible l’embat l’estat. Amb la força dels aliats que sortiran, la confiança en allò que els líders saben i fan, però no diuen ni deixen veure, i la força de voluntat constantment alimentada per proclames, es compensaria la imprevisió material.
  • En qualsevol cas, l’estat no superaria determinats límits en l’exercici de la força i de la repressió. Aquesta postulat s’acompanya d’un altre de consistent amb un altre que podríem considerar derivat d’una consideració totèmica de la llei: l’executiu espanyol tindria límits que li impedirien d’ultrapassar o de deformar la llei, el legislador no aprovaria qualsevol norma arbitrària i ad hoc, i el poder encarregat de resoldre els conflictes legals, per molt que no ho volgués, hauria d’atenir-se al text i a l’esperit de la norma. Aquest altre postulat es resumeix en la idea sovint sentida en cercles independentistes que «això no poden fer-ho».
  • Tot i que un procés d’independència és, de fet, un procés d’alliberament nacional, tot i que el dret a d’autodeterminació pressuposa l’existència d’un col·lectiu de caràcter nacional, i tot i que les reivindicacions cíviques, de governança i de política econòmica no es tradueixen en la demana d’independència si no són elevades per un col·lectiu que es defineix a si mateix com a nacional, la component específicament nacional del procés engegat s’ocultava de manera vergonyant, segurament per una doble causa: d’un costat la incertesa que els canvis demogràfics del darrer segle han introduït al nostre país en relació amb el sentiment de pertinença de la població actual de la part del Principat sota domini espanyol, i de l’altre l’acomplexament amb que s’aborden les reivindicacions de caràcter netament nacional, estigmatitzades (però només en el cas del nacionalisme sense estat i, per tant, de naturalesa defensiva) en base a la falsa dicotomia entre nacionalisme cívic i nacionalisme identitari, quan en realitat questa distinció hauria de fer-se entre nacionalismes liberals i democràtics, per una banda, i nacionalismes il·liberals i poc democràtic, i a l’ensems, entre nacionalismes de dominació i nacionalismes d’emancipació (la identitat nacional defensada pels quals ha esdevingut un concepte criminalitzat ─a diferència del que passa amb la dels estats establerts i ufans─, en el que és una estratègia més de deslegitimació de les reivindicacions dels sotmesos). La identitat, apuntem-ho, no és ni bona ni dolenta: és i no es pot evitar. Només podem jutjat què pretenem justificar amb ella. D’altra banda, no caiguem en l’error de pensar que la identitat es tracta d’un afer estrictament personal: és un fet social que es concreta individualment, és a dir, tota identitat individual (que sempre és dinàmica) es troba en relació amb una o més realitats col·lectives de diversos ordres (socioecònomic, lingüísticultural, de gènere…)

La formulació, en els termes més amunt exposats i d’acord amb els postulats acabats d’enumerar, del camí a seguir per a assolir la independència política, ens conduïa a un desenllaç que només podia ser positiu per a nosaltres si es donava una molt improbable conjunció astral (de fet, no sols improbable: a una conjunció astral que desmentís els senyals que ja ens arribaven a mesura que ens atansaven a aquets desenllaç i cada cop més insistentment). Algú n’ha dit d’aquest manera de procedir «anar de catxa»; jo més a viat en diria jugar a favor del cavall més mal situat.

Al final va passar el que havia de passar: no sols no vam assolir el nostre objectiu sinó que vam propiciar que l’adversari fes passos(─155 en concret─ que en unes altres condicions difícilment hagués gosat fer.

Intervingudes les institucions catalanes i havent-hi entrat com un ganivet calent en manega tèbia, el precedent s’havia establert i allò que sostenia, precàriament, el respecte a un autogovern que sempre havien entès com una concessió: la por a la reacció catalana, va passar a revelar-se com una prevenció infundada. A partir d’aquí l’autogovern desapareix de facto i qualsevol es veu en cor de rifar-se’l. És més: els mateixos ciutadans el veuen com una mera estructura administrava a al qual no cal fer gaire cas, i per sobre del qual és fàcil de passar, calent-hi només pressionar-lo a través del mitjans o duent-lo davant d’instàncies judicials, les resolucions de les quals resulten sempre fàcilment previsibles.

Ens planyerem que el govern de la generalitat és impotent, i que el parlament resta devaluat a una mena d’assemblea de veïns on s’imposen els qui més criden, però havent jugant la partida en els termes que vam fer-ho, aquest resultat era, no dic que inevitable, però si el més probable.

Ens resta aquella de recanceta de pensar com haurien anat les coses si s’hagués complit el que s’havia dir que, cas de resultat positiu, la proclamació de la independència seria 48 hores després de fet el referèndum (per ser honestos, allò que de fet s’havia dit era que la proclamació seria 48 després de coneguts els resultats, la qual obria la porta a l’astúcia de dir que la calculadora s’havia espatllat o que les actes no acabaven d’arribar, una astúcia que, si realment es va valorar, ja posava de manifest que en realitat no es confiava en l’èxit del procés).

Si s’hagués anat de pressa, i tenint en compte l’estat d’ànim de la població després de l’1-O, potser s’hagués tingut alguna oportunitat… de totes maneres tendeixo a pensar que quan les coses estan madures no importen ni els errors i els endarreriments: acaben passant (48 hores després o 24 dies més tard).

Penso realment que, arribats al punt que vam arribar, i malgrat la migradesa de les forces de què disposàvem, aquesta hagués esta la sortida més assenyada, l’única que podia, si no dur-nos a independència, si almenys acostar-nos a una victòria política amb rèdits a mitjà termini. De totes maneres, potser l’absència de resistència que va caracteritzar la intervenció de les institucions autònomes ens donarà la pista de quina realment era la capacitat de resistència del país davant d’un estat decidit a imposar-se. Certament, no es va proclamar la independència en els terminis previstos ni es va cridar a la resistència, però també és cert que a un poble políticament madur i decidit no li calen crides.

No ha mancat qui hagi acusat els responsables de les institucions del desenllaç del procés l’octubre de 2017, no només per no haver cridat a la resistència i encapçalar-la, sinó perquè, de fet, no havien preparat les famoses «estructures d’estat» de què tant s’havia parlat entre 2012 i 2014. En aquest punt voldria fer avinent que la idea de crear un estat dins d’un estat per a fer-lo irrompre en el moment adequat, com si fos una serp que emergeix de sota la pell vella, i se’n desfà, era realment ingènua. I el fet que s’hagués utilitzat com a argument durant la major part dels anys de l’anomenat procés, posaria de manifest fins a quin punt aquest es basava en idees més aviat contradictòries, en la seua dimensió explícita, i en postulats improbables o erronis en la seua dimensió implícita.

Dit tot això, podem de mirar de centrar-nos en què ha passat aquest dos darrers anys:

Si el parlament sorgit de les eleccions del 21 de desembre de 2017 i el govern consegüent ho són només d’una diputació amb bandera i es debaten entre al gesticulació simbòlica i la impotència real, si els partits polítics des d’aleshores han d’admetre que, esclatada la bombolla del full de ruta només els resta la política espanyola (on sempre seran minoria i perifèria) i l’administració supralocal que és aquesta Generalitat pura façana (val a dir, però que als catalans ens agraden molt els decorats, com posa de manifest, per exemple, que ens agrada numerar els presidents de l’autonomia dels segles XX i XXI amb els números que els pertocarien en la sèrie històrica del presidents de la Generalitat, quan de fet l’única semblança de la Generalitat actual amb la d’abans de 1714 es troba tan sols en el nom i en els ganes d’autoenganyar-se), si el joc polític entre els partits no gira en l’actualitat al voltant de la confrontació amb l’estat, sinó que, passat el moment d’aquesta, se centra a veure qui pot deixar en evidència la seua renúncia més tard, de manera que deixi l’altre o els altres com a responsables d’allò de què tots són culpables, si el moment de la política institucional catalana ha arribat a aquest nivell de degradació… no es pot dir que els entitats polítiques de l’àmbit estrictament civil estiguin millor.

Aquest darrers anys, les entitats indepoendentistes de la societat civil han viscut, també, a remolc del procés que es va estavellar l’octubre de 2017. Tampoc elles, com passa amb els partits, gosen admetre els errors del període que va acabar ara fa dos anys i malda per mantenir-lo viu d’alguna manera per no perdre el prestigi que encara els resta davant de la població. Actuant d’aquesta manera es cau en l’esterilitat del simbolisme, que d’altra banda s’ha acabat centrant en la solidaritat amb els presos polítics (entre ells els mateixos president de les dues principals entitats civils independentistes) i els exiliats, que són allò més concret que resta d’aquell procés.

14717914904163

En coherència amb això, però sobretot, presonera de les febleses i les autosuggestions que s’amaguen darrere dels postulats sobre els quals van bastir-se els fulls de ruta i el discurs legitimador de la independència, lluny de revisar aquest i, en base a aquesta revisió i crítica, elaborar un discurs nou, menys determinat pel tacticisme i més ajustat a la naturalesa de la nostra reivindicació (és a dir, al fet que tot procés d’independència és un procés d’alliberament nacional) ha estta l’ANC qui ha continuat recorrent a les mateixes reivindicacions i fent el mateixos planys, ara, però, formulats d’un manera encara més afectada, més extremada, imagino que amb la intenció darrera de commoure aquella part de la població que encara es mostra indiferent (i així atraure-la cap a l’independentisme), commoure alhora aquella part que es refractària o fins i tot hostil (i així moure-la cap a la inhibició) i guanyar-se, finalment, el favor d’actors exteriors que puguin esdevenir els nostres aliats.

Ho dic d’una altra manera: l’ANC (però no sols ella) no ha fet autocrítica (de fet, més aviat ha cercat traslladar les responsabilitats ─principals o exclusives─ del que ha passat d’altres actors), i en absència d’autocrítica no ha pogut escometre la imprescindible revisió del discurs legitimador de l’independentisme, que penso que és una de les funcions principals d’una entitat com la nostra, que fa política des de fora de les institucions.  L’ANC (però no sols ella) hauria de ser avantguarda ideològica, i l’entitat promotora, planificadora i proporcionadora de l’estratègia i la logística d’accions de  d’accions de resistència i desobediència (no simbòliques, per tant) en defensa dels drets fonamentals del catalans, definits d’una vegada com el que som: una minoria nacional sotmesa i condemnada, contra el dret internacional i els principis d’una moral universal, a la seua residualització.

Els catalans vivim tancats en una gàbia estatal la llei fonamental de la qual consagra la seua discriminació lingüística i, per tant, cultural i nacional, experimentem cada dia un tracte desigual i vexatori que, per la seua freqüència i perquè ha generat en nosaltres un sentiment d’indefensió apresa (paral·lel al sentiment de supremacia que ha desenvolupat la majoria identificada amb l’estat, a la qual s’ha assimilat un part de els elit catalanes), hem acabat normalitzant, i això fins al punt que sovint la repressió de l’estat i de la majoria no catalana ha esdevingut innecessària, perquè ja som els catalans mateixos els qui ens neguem i limitem. De fet, el discurs hegemònic en l’independentisme és una mostra d’aquesta autonegació, que es posa de manifest en prejudicis íntimament assumits com ara la creença que la nostra llengua, al nostre país, produeix divisió i alienació d’una part de la població respecte als nostres legítims objectius col·lectius, o que el prejudici mateix que basar les nostres reivindicacions en els aspectes que ens defineixen nacionalment ens desqualifica, quan de fet aquests aspectes són els únics que permeten que se’ns entengui, tant a fora com a dins. La independència no és un negoci per als catalans, és, sobretot, un dret inalienable, una exigència de la nostra dignitat i una necessitat pera  la nostra supervivència.

Hi ha hagut entitats han acabat recargolant de tal manera el seus principis fundacionals, allò que era el sentit de la seua mateixa existència, que ara mateixa ja ni tan sols saben què són i per a què serveixen. Això mateix no li ha passat a l’Assemblea, però sí que li ha passat que ha avançat cap a la irrellevància a base d’aferrar-se a etapes superades i a discursos plens de limitacions, i vergonyants amb allò que és un procés d’independència: un procés d’alliberament nacional.

Desorientats, fent voltes en cercle, presoners de silencis i prejudicis, nostàlgics del període anterior a l’octubre de 2017, no hem sabut llegir el moment actual i reubicar-nos-hi. I així es perd la capacitat de lideratge i passem a ser presa fàcil de d’una colonització partidista que cerca repartir-se les seues despulles. Qui no lidera és engolit. I no es lidera sense discurs, i sense objectius concrets, ben pensats, coherents amb aquest discurs i que ens proporcionin victòries limitades però certes.

L’horitzó és la independència, però sobreviure i mantenir la nació viva en la nova generació és la nostra principal urgència. No hem de pensar en la victòria, sinó en la lluita. Mantenir viu el procés cap a la independència és mantenir la nació viva i cada cop més forta (cosa que implica també pensar-la oberta, com a projecte més que no com una realitat estàtica, atractiva i substancial alhora). Això ens acosta a l’objectiu darrer.

La victòria arriba, no després del gran torcebraç formulat quan es produeix el momentum, arriba després de lluites parcials que ens reforcen i reforcen el nostre orgull en la mateixa mesura que soscaven el domini del sotmetedor i minen la creença en el seu dret a sotmetre’ns. Un poble que no s’excusa, que s’afirma sense abassegar però sense vergonya, un poble així sobreviu, es fa fort i es guanya l’autorespecte i el respecte dels altres.

images