images (1)

Els comportaments lingüístics dominants entre els parlants en contacte en el si del domini lingüístic històric de la llengua catalana segueixen pautes de conducta que els seus protagonistes consideren com a espontànies i gens condicionades.

Tanmateix aquest comportaments obeeixen a una ideologia social subjacent, fruit de les relacions de poder que en el nostre entorn s’han consolidat, i que inclou consideracions sobre el valor de les llengües en general i sobre les llengües en contacte en particular (essencialment el català i el castellà) que predeterminen què consideraran una conducta lingüística justa i, per tant, quins seran els drets lingüístics del parlants en contacte.

D’aquestes valoracions es deriven un seguit de premisses que constitueixen un marc de pensament a partir del qual podran deduir-se quins seran els usos lingüístics efectius, com si fossin teoremes sociolingüístics.

Certament, com que la ideologia lingüística de fons i les premisses en què es concretaria constitueixen un pensament hegemònic, resten invisibles a la consciència dels individus, que han estat socialitzats en ella i en les relacions de poder en què se sustenta, de manera que tals premisses tendiran a ser percebudes, no com un producte històric, sinó com a simplement… normals, amb una normalitat que les deixaria fora de qüestió, és a dir, que els invisibilitzaria a la consciència.

Aquesta ideologia només esdevindrà visible en un acte de reflexió que obligui el subjecte situar-se davant de les motivacions darreres de les seues creences i usos lingüístics. Un acte que ha de ser ineluctablement intencional i que, per tant, ha de trobar-se motivat per alguna experiència, com ara, per exemple, la humiliació personal (viscuda en un mateix o en un altre) o la percepció angoixant de l’extinció del grup lingüístic propi. En la mesura que aquesta reflexió imprescindible per a l’activitat crítica no es produeixi, el subjecte tendirà a pensar que el seus actes no obeeixen a res en concret i, per tant, que només obeeixen a la seua lliure voluntat. Des d’aquesta ceguesa, fer afirmacions com ara que cadascú parla la llengua que vol (o que en aquell moment li ve de gust), que convergència sistemàtica cap a la llengua d’un determinat grup de parlants diferent del propi es fa  «per respecte» o que el castellà és una llengua catalana més (o com a mínim tan catalana com el català mateix, i per descomptat més que no qualsevol altra, incloent-hi aquí el francès, l’habitual al nord de Catalunya, una regió ja no percebuda com una part del país per la naturalització del marc de relacions de poder estatal).

És més, el fet d’haver assumit una ideologia lingüística que s’oculta darrera de la seua hegemonia aclaparadora ens predisposa també a no escoltar els seus detractors crítics (que en la mesura que se situaran fora del consens general passaran a ser percebuts com a “extrems”) i, per contra facilita que parem l’oïda i atorguem credibilitat a les idees que, enunciades pels qui ostenten les posicions de domini, cerquen reforçar aquella ideologia quan es creu que corre el risc de ser desemmascarada, de manera que es considera que li cal, no sols més insistència, sinó nous elements que enriqueixin la mistificació. Per aquest motiu tendim a caure tan fàcilment en els paranys teòrics que ens paren (tal com passa amb aquell que voldria a identificar la llengua catalana amb una marca de classe o amb aquell altre que sosté o quasi-endogenitat del castellà a Catalunya).

El meu objectiu en escriure aquestes línies és enumerar de manera exhaustiva les premisses que componen aquesta discurs o ideologia lingüística hegemònica entre els parlants del domini lingüístic històric del català, amb la finalitat de posar el lector davant d’ell mateix i mostrar-li (cas que no ho hagués fet abans pel seu compte) què és el que pensa i que tanmateix creia no pensar, quines són, en definitiva, les creences que la seua socialització en el marc de les relacions de poder entre subjectes i grups que subjauen a la dinàmica social en l’estat Espanyol li ha fet familiars i acceptables, i que, de no respectar-les, obririen la porta a múltiples conflictes que li farien difícil la vida quotidiana, conflictes que constituirien, al cap a la fi, el mecanisme més potent del condicionament social que predeterminarà allò que es permetrà creure, allò que gosarà manifestar i els actes de la seua conducta lingüística efectiva, que consolidarà amb el costum (i amb les xarxes socials, amb el reforç positiu dels “m’agrada” i el càstig dels comentaris desagradables i/o insultants, si se’m permet l’incís).

Les premisses a què ens referim podríem enunciar-se d’aquesta manera:

  1. Hi ha comunitats bilingües i comunitats monolingües i la catalana és una comunitat naturalment bilingüe. A més, és possible l’existència, indefinida en el temps, de comunitats bilingües.
  2. Per als catalanoparlants inicials saber també castellà és natural. A ningú no se l’obliga ni se’l condiciona de cap manera a aprendre’l. Per als catalanoparlants inicials el bilingüisme és natural.
  3. Per contra, per als castellanoparlants inicials, saber català és no és natural, i han de poder adquirir aquesta llengua fruit d’una opció personal que mai no podrà ser forçada. Els castellanoparlants inicials han de poder triar quines llengües aprenen i quines no.
  4. És normal que un catalanoparlant inicial acabi adoptant com a llengua habitual el castellà encara que visqui en el si del domini lingüístic del català.
  5. El castellà és una llengua tan catalana com el català. Es pot ser català sense saber català. Ara bé, aquell que visqui a Catalunya i no sàpiga castellà serà un estranger (i si entre les llengües que sí que parla hi ha el català, potser estranger no ho serà, però sí un ésser mancat i a esmenar).
  6. Saber només català no és una opció, és un defecte.
  7. La gent tria la llengua que parla, perquè la llengua és una qüestió d’elecció personal. La llengua no és, en cap cas, un fet social condicionat.
  8. Una Catalunya cohesionada la voltant del castellà seria tan raonable i acceptable com una Catalunya cohesionada la voltat del català (si no més, perquè el castellà és una potent eina de comunicació i el català una llengua que genera massa suspicàcies). En qualsevol cas, ningú no hi sortiria perdent en el primer cas o, si més no, cas que arribés a passar, tal cosa no implicaria l’existència de derrotats ni d’injustícia. A Catalunya és indiferent decantar-se per una llengua o per l’altra.
  9. De fet, les llengües serveixen només per a comunicar-se: l’important és entendre’s. Les llengües no tenen cap funció en la constitució de societats autocentrades i solidàriament cohesionades. En qualsevol cas aquesta darrera hipotètica funció de la llengua no podria dir-se mai del català, que és una llengua que pot arribar a ser excloent.
  10. La gent de llengua inicial castellana no té per què parlar català si viu a Catalunya, i té dret a usar només el castellà. L’ús ple del castellà, sempre i arreu, és un dret inqüestionable i mereix el màxim respecte. Aquest dret no el tenen els parlants de llengua inicial catalana en relació amb el seu idioma.
  11. El castellà és un dret, el català és una riquesa que paga la pena d’oferir, però mai d’imposar. En realitat, el català, a Catalunya, pot arribar a ser llengua d’imposició. Legislar a favor del català dintre del seu mateix domini lingüístic és un acte de dubtosa moralitat.
  12. El castellà és, de manera natural, llengua franca de l’Estat Espanyol, llengua comuna.
  13. Els parlants inicials d’altres llengües diferents del català i del castellà, i que viuen al territori del domini lingüístic català, no tenen dret a demanar que les seues llengües tinguin cap reconeixement públic.
  14. El castellà és una llengua fàcilment comprensible i adquirible per als parlants d’altres llengües. És normal adreçar-se’ls sempre en aquesta llengua. Fer-ho en català és rebutjable, de mal gust i fins i tot condemnable.
  15. Com en el cas dels castellanoparlants inicials, els parlants inicials d’altres llengües diferents del català i del castellà que viuen al territori del domini lingüístic català tenen dret a rebutjar aquesta llengua, però no tindria sentit que rebutgessin el castellà, ni això seria acceptable.
  16. Cadascú parla el català com vol, però té sentit dir que parlar malament castellà és una mostra d’ignorància. El català evoluciona. $El castellà també ho fa, però en aquest cas no de qualsevol manera.

A aquestes premisses se’ls afegeix ara, per reblar el clau:

  • El castellà s’ha parlat sempre a Catalunya, o almenys fa ja tant de temps que podem dir que s’ha parlat sempre.
  • A Catalunya, la noció de “castellanoparlant” constitueix, no un expressió descriptiva d’una capacitat lingüística concreta o d’un hàbit lingüístic simultanejable amb d’altres, sinó una categoria social estructural.
  • Els catalans són un grup social socioeconòmicament culpable o com a mínim sospitós. S’admeten caracteritzacions generals sobre el grau de culpabilitat del catalans com a col·lectivitat.

Tinguem sempre present que per a trencar el barrots de els gàbies que ens empresonen, abans cal trencar els que ens fan creure que no són barrots, sinó, columnes.