12_01_lengua

A l’hora de comprar premisses majors mal intencionades, sorgides de prejudicis o de simplificacions o caricatures, els catalans en som uns campions. Fet i fet, seria ben difícil d’entendre l’èxit inqüestionable que ha tingut entre nosaltres la ideologia lingüística del Foro Babel sense assumir que ens mostrem ben receptius a tota mena de pressupòsits que soscavin els nostres drets lingüístics i deformin la situació sociolingüística i politicolingüística en què ens trobem.

Un d’aquests pressupòsits acceptats (abraçat sense matisos per l’independentisme menys donat a la matisació i més procliu a la demagògia) ha estat el de l’existència d’un col·lectiu anomenat el dels castellanoparlants, presentat com un grup etnolingüístic estructural de l’espai català.

Efectivament, s’ha dit i s’ha repetit prou que a Catalunya hi ha els catalanoparlants i els castellanoparlants, i tal categorització social s’ha instal·lat efectivament en el subconscient de la majoria de la població. Així, la llengua inicial ha passat a ser considerada com un signe diacrític que separa dues comunitats, poroses, però clarament diferenciables. Seria equivocat, per tant, parlar simplement de catalans, perquè, si bé catalans ho seríem tots, per sota d’aquesta consideració general caldria establir una diferència en funció de la llengua primera, que a la pràctica ─i en un exercici com aquells que fan els prestidigitadors que fan desaparèixer les coses davant dels nostres ulls gràcies a la rapidesa dels seus moviments─, passaria ser considerada la d’identificació, establint-se una relació biunívoca entre totes dues nocions.

Alhora, i en relació a la fluïdesa de la relació entre tots dos grups estructurals, aquesta restaria garantida pel caràcter de llengua franca que a la pràctica tindria el castellà, llengua en la qual serien bilingües tots els anomenats catalanoparlants de manera problemàtica i gairebé osmòtica.

Gràcies  a això, l’acceptació generalitzada, com a grup social estructural en el si de la societat catalana, dels anomenats castellanoparlants no comportaria cap problema per a la cohesió social gràcies a la bilingüització asimètrica de la població (l’únic grup plenament bilingüe seria el dels catalanoparlants inicials), amb la qual cosa el coneixement d’aquesta llengua passa a ser vist com a imprescindible. Se sanciona així l’hegemonia del castellà i, correlativament, la subordinació i la progressiva residualització del català, llengua que de fet apareixerà a ulls del general com a potencialment problemàtica. I això fins al punt que es considerarà com a perfectament possible ser català i desconèixer la llengua catalana, mentre que, paradoxalment, costarà molt més que algú que desconegui també el castellà pugui ser considerat com a tal. Serà català, per tant, aquell qui visqui i treballi a Catalunya, i parli almenys el castellà. Alhora, la idea de parlar només català, o de parlar català i alguna altra llengua (o algunes) diferents(s) del castellà, passarà a ser vist com a inconcebible, fet i fet com una mena de minusvàlua o, en el millor dels casos, com un mostra d’exotisme que només fa gràcia una estona. (D’aquí vindrà que ens resulti tan difícil considerar catalans els no-castellanoparlants del nord de la Cerdanya, del Conflent, del Capcir, del Vallespir o del Rosselló ─o que, de considerar-los-hi, ho siguin a títol d’«una altra mena de catalans»─ mentre que ningú no dubti seriosament que, posem per exemple, una xeresana que hagi viscut a Catalunya poc més d’una dècada sí que en sigui, de catalana, fins al punt que, quan se’n vagi, s’endugui amb ella aquesta consideració.)

Així les coses, gràcies al fet d’haver-se assumit aquest supòsit de l’existència d’una col·lectivitat estructural catalana identificada pel castellà, la situació de desigualtat que es dóna de fet entre el català i el castellà a Catalunya deixaria de ser vista com una desigualtat derivada d’una relació de poder (de subordinació-dominació) i passaria a ser considerada com una contingència històrica, certament alimentada pel pes demogràfic de la col·lectivitat dels castellanoparlants i per la desigual importància que la llengua castellana tindria en el si de l’estat en què Catalunya es troba integrada, però en cap cas caracteritzable com un fenomen de minorització d’una col·lectivitat forçada a l’assimilació després d’haver perdut el domini polític del seu territori històric.

Allí on no hauria arribat l’argument amb pretensions històriques que ens convidava a admetre que el castellà no era una llengua estranya al país, sinó una llengua quasi-endògena, adoptada des de la libèrrima voluntat (manllevo els adjectius d’un conegut discurs reial) i esdevinguda part de la família, hi hauria la idea que el castellà és una llengua tan catalana com aquella que equívocament s’anomenaria català, instal·lada en el pensament dominant via legitimació de la no-integració lingüística dels immigrants d’origen castellà i, per tant, pertanyents al grup nacional hegemònic en el si de l’estat. Un èxit del setge propagandístic estatal aconseguit amb l’ajut inestimable de la ingenuïtat local i la col·laboració d’un sentiment d’indefensió que hauria aconsellat als més insegurs de no enarborar discursos desemmascaradors de la mistificació operada (i legitimadors de la plena normalització lingüística del català) per tal d’evitar danys majors, ja siguin procedents de l’irredemptisme castellà a Catalunya (esperonat per l’experiència de la supremacia lingüística i dels privilegis que comporta, viscuts com a drets legítims), ja siguin procedents de les institucions estatals, ja siguin provinents d’ambdós fronts.

unnamed (1)

I tanmateix no hi ha, diguem-ho clar, una fractura entre grups etnolingüístics estructurals a Catalunya. En qualsevol cas allò que més s’hi acostaria seria la coexistència en el si de la nostra societat del grup històric català (a la constitució del qual han contribuït, durant segles, persones de procedències molt diverses que, tanmateix, s’han acabat integrat en la matriu catalana principal i definidora de la identitat cultural del territori) i de població arribada en onades migratòries successives durant el darrer segle, la integració de les quals, a conseqüència del seu volum i de les circumstàncies polítiques en les quals s’ha produït aquesta arribada, ha estat difícil i en gran part dels casos, avortada. Tindríem, per tant, dos grans grups de facto, per no de iure i aleshores estructurals: el vinculat a la identitat històrica de la terra i el de nous catalans naturalitzats al territori al marge de la seua catalanitat històrica. Dintre d’aquest segon grup, la part majoritària correspondria a persones arribades des d’altres punts de l’estat i pertanyents al grup nacional hegemònic en aquest, un percentatge desconegut de les quals es percep com la continuïtat catalana de l’espanyolitat dominant per definició: la castellana. Aquest grup, que s’ha mostrat en molt gran mesura com a inintegrable en termes lingüisticoculturals (sobretot en el cas dels arribats més tard, quan el grup en qüestió ja havia arribat a erigir-se en el demogràficament majoritari a Catalunya), seria aquell que des dels esquemes mentals catalans hauria estat reinterpretat com “l’altra comunitat catalana” a què ens hem referit més amunt, la dels castellanoparlants. Un grup al qual s’hauria sumat, en èpoques recents, un subgrup nou, cada cop més important en termes demogràfics: el dels llatinoamericans de llengua castellana, que majoritàriament se situen més a prop i més solidaris del dels catalans de llengua inicial i habitual castellana que no pas dels del grup històricament autòcton d’expressió catalana.

Restarien encara el nous catalans procedents d’arreu i de llengua inicial no-castellana. A aquests, però, ningú no els reconeixeria legitimitat per a ser considerats, en funció de les seues diverses expressions lingüístiques, com a grups etnoculturals estructurals de la societat catalana, fet i fet, ni tan sols ni s’acceptaria que restessin exempts de la integració lingüística, per molt que en alguns casos representarien proporcions significatives de la població total. D’aquesta manera es posaria de manifest fins a quin punt la transformació en grup estructural dels castellanoparlants és, en realitat, una conseqüència del seu caràcter hegemònic a nivell estatal, la conseqüència de l’exercici d’una relació de poder en què els catalans de llengua inicials catalana són la part subordinada, amb la qual pocs s’hi identifiquen i a la qual pocs aspiren a integrar-se, a diferència del que passaria amb el grup de fet dels castellanoparlants, triat per aquests nous catalans com a aquell amb el qual confondre’s.

El fet és que la jerarquització lingüística existent legalment i de facto en el nostre entorn social i que estableix el castellà com a llengua per defecte i com a llengua exigible es dóna per neutral i aproblemàtica. No hi hauria, per tant, cap injustícia en l’exigència del coneixement del castellà, que resulta un hàndicap per al treballador immigrat de fora del domini lingüístic hispànic. Per contra, el coneixement de la llengua catalana, relegada a l’estatut de llengua optativa en el seu mateix territori històric, és generalment vist com un problema, i tota iniciativa que cerqui fer-lo tan necessari com el coneixement del castellà apareix com una imposició, i no com un dret per a la integració efectiva, als ulls de qui ha assimilat com a natural (com una fatalitat inqüestionable) aquella desigualtat i jerarquització.

El coneixement del castellà, per ser legalment necessari i haver-ho acabat sent també de facto, és vist com un dret. El del català, per ser aquesta una llengua optativa, tant legalment com a la pràctica, és molt habitualment vist com una imposició. Aquest contrast, cercat intencionalment i aconseguit després de segles de lleis i polítiques lingüicides, és aprofitat per qui, negant-se a conveniència a tenir una visió completa del problema, vol recolzar-se en la feblesa de català per a declarar-lo, definitivament, una ruïna sense valor que cal enterrar per a construir-hi a sobre. Fins ara ho feia qui s’asseia a la dreta d’Espanya. Ara s’hi afegeix una part dels qui s’asseuen a la seua esquerra. Tots plegats castellanocèntrics.

Però recordem-ho un cop més. sense la dominació castellanoespanyola no hi hauria els castellanoparlants, només catalans de llengua catalana i amb diferents capitals lingüístics complementaris en funció de l’origen familiar o de l’aprenentatge reglat o optatiu, com passa en qualsevol societat que no pateix dominació estrangera. En el nostre cas, però, els nouvinguts del grup nacional dominant a l’estat poden reservar-se el dret de no integrar-se lingüísticament i alhora exigir la integració al seu grup dels altres nouvinguts, al mateix temps que la bilingüització dels qui ja hi eren. Esdevenen un grup legalment dotat del dret a traslladar la normalitat lingüística que tenien en els seus llocs d’origen (o d’origen dels seus pares o avis) a una nova terra on la normalitat era una altra, i això alhora que neguen aquest dret a la resta. Dit d’una altra manera: si els castellanoparlants existeixen com a categoria social a Catalunya només com a conseqüència de l’annexió del nostre país a Castella.

La dominació política d’una comunitat per una altra genera molta violència, tant externa com interna. Segurament hem de cercar aquí la facilitat amb què una part del poble que ja parla català ara, o que encara no ho fa, però que és cridat a fer-se seua aquesta llengua i a parlar-la ─i al qual la voluntat obstaculitzadora de l’estat els ho impedeix (o fins i tot els predisposa en contra)─ assimila prejudicis i dóna per bons estereotips fins acabar malinterpretant la defensa del dret a la plenitud lingüística del català com una actitud potencialment hostil. Hem assumit que la hostilitat contra el català és normalitat, i que la reacció defensiva i assertiva és, per contra, desestabilitzadora, agressiva i desagradable.

Tampoc no és tan estrany: el cavall criat en captivitat no prova de saltar la tanca que l’encercla. El seu mon és un clos i el seu amo el seu amic.

Assumim les premisses de la ideologia lingüística que ens condemna a la residualització, valorem els seus arguments, que als nostre ulls no apareixen com el que són:  coartades ad hoc, sinó que ho fan com a possibilitats valorades i dignes de ser tingudes en compte, com a mínim al mateix nivell que els clams d’emancipació i el discurs que apuntala la normalització lingüística. El català i els drets dels seus parlants en el seu mateix domini lingüístic són negociables, i organitzem debats al seu voltant, cosa que mai no faríem amb els drets dels parlants d’altres llengües en els seus respectius espais històrics. El castellà en les comarques castellanoparlants de l’interior del País Valencià és un dret innegociable dels seus parlants. El català, en les comarques valencianoparlants del nord, del sud i del litoral és discutible. El català a la Franja és una qüestió política en què val més no ser extremistes. El castellà en la resta de l’Aragó és un dret absolut i allò que resultaria un extrem seria dur-lo al debat polític.

Acceptem amb facilitat la idea que el terme castellanoparlant és epígraf d’un grup estructural i indissoluble del país, i ho fem sense adonar-nos de la contradicció que suposa no concedir el mateix valor a nocions com araboparlant o romanesoparlant, sense adobar-nos que, a Castella, el terme catalanoparlant mai no significaria el mateix. No reparem que aquesta manera d’entendre les coses es dóna i es promou només des d’una relació de poder en què els parlants de català són la part sotmesa. El catalans, els catalanoparlants (és a dir el grup encara majoritari entre els nascuts a Catalunya) són reclosos en ells mateixos i es nega el sentit, la conveniència i la justícia que tothom que no en formi part d’entrada (és a dir, tothom que no tingui el català com a llengua inicial) tingui el deure de, sense haver d’abandonar el seu capital lingüístic previ, integrar-s’hi. Assumit això, els arribats de nou de parla inicial ni catalana ni castellana ja no seran nous catalans, sinó uns altres catalans, els catalans de la nova Catalunya, castellanoparlant, que tindrà continuïtat en la segona, la tercera i en totes les generacions que vindran, i que es basteix al costat i per sobre del poble que parla català, les crides a la integració sorgides del qual seran considerades com a molestes, sobreres, com a reclamacions il·legítimes, hostils.

En qualsevol cas, dels nous catalans de parla inicial ni catalana ni castellana se n’esperarà, i de fet se’ls exigirà, la integració lingüística al grup de fet, i ara estructuralitzat i legitimat, dels castellanoparlants, l’status de membres del grup nacional políticament dominant de l’estat dels quals els converteix en individus capaços d’exercir dominació i atorgar-se privilegis per raons de llengua.

Però ni ho veiem ni ho volem veure. Tendim sempre a caure en els paranys que ens paren. Hi caiem, ja sigui per manca d’altaveus propis i sobreabundància d’aliens que difonen la ideologia del suprematisme castellà i el seus arguments malintencionats, o perquè, a base del menyspreu que ens vomiten, generació rere generació, ja han aconseguit fer-nos sentit tan insegurs de nosaltres mateixos que acabem pensant que potser sí que la nostra normalitat seria un atemptat contra la justícia.

De fet, quants de vosaltres que acabeu de llegit aquest article heu acabat sospitant de la qualitat moral de qui el signa?

5733-e1qv6od2cg3jb5i


Si fem una revisió de tots els relats que s’han fet servir per defensar el bilingüisme estructural català-castellà del país, abans que es defensés aquesta existència, a Catalunya, d’un grup etnolingüístic estructural d’expressió castellana, l’estratègia s’havia centrat a demostrar que el castellà no era realment una llengua al·lòctona, sinó una llengua que, si bé no es podria qualificar d’endògena (seria anar massa lluny), tindria a Catalunya una tradició tan important i tan antiga, una presència tan arrelada, que ens haurien d’induir a considerar-lo “l’altra llengua catalana”.
Des d’aquesta perspectiva, se’ns convidava a admetre que el castellà no era una llengua estranya al país, sinó, pròpiament, una llengua del país, una mena de llengua, adoptada des de la libèrrima voluntat (manllevo els adjectius d’un conegut discurs reial) i esdevinguda part de la família, fins al punt que hauria adquirit drets inqüestionables, en peu d’igualtat amb l’endògena, amb aquella que anomenem, des d’aquest punt de vista de manera clarament equívoca, “catalana”.
L’argument comptava a favor seu amb el fet que la penetració del coneixement i de l’ús del castellà Catalunya són tan antigues com la satel·lització i posterior subordinació del Principat (i de la resta dels estats de la corona catalanoaragonesa) a Castella, que com tots sabem van culminar amb la seua annexió (juntament amb la resta d’estats d’aquella corona) al Regne de Castella, que a partir d’aleshores començaria adoptar, ara ja de manera plenament oficial (en un procés que de fet aniria des de 1716 a la coronació d’Isabel II), el nom d’Espanya.
El coneixement i l’ús del castellà, a partir del segle XV, per part de monarques, cortesans i clerecia importats, i progressivament ampliats per la bilingüització diglòssica que aviat va començar a manifestar una part ─cada cop més grossa─ de les classes dirigents del país, seria adduït pels defensors d’aquella idea a què aquí al·ludim, com a testimoni d’una presència espontània del castellà a Catalunya en base al fet que s’hauria produït en absència d’una política lingüística explícita que la promogués.
Evidentment, l’argument ometia el context polític de supremacia política i dominació de fet que Castella en general i les elits castellanes en particular exercien sobre el país, i que inevitablement havien de tenir conseqüències lingüístiques i sociolingüístiques. Un oportú oblit selectiu que no ens ha d’estranyar gens si tenim en compte l’escassa importància que aquests mateixos constructors de relats acaben donant a aquesta política lingüística quan passa a ser explícita, declarada i rubricada: aleshores l’extensió de la diglòssia i la progressiva bilingüització de la totalitat de la població catalana seran caracteritzades com a fenòmens, en essència, igualment espontanis, en aquest cas pel fet que no hi hauria hagut coacció personal directa sobre cadascun dels parlants. El fet que la majoria d’aquests se sotmetessin a la lletra i a l’esperit de la llei sense fer gaires escarafalls ens hauria d’induir a creure que en el fons ho feien per convenciment, un convenciment que llavors es dóna a entendre que no partia de cap condicionament sociopolític, sinó que coincidia amb la voluntat del legislador i executor. Una mica com si la despossessió dels petits propietaris i la progressiva proletarització dels treballadors agraris que es van produir arreu d’Europa durant els segles XIX i XX, haguessin estat tendències poc o gens condicionades i molt o totalment desitjades.
Les mostres d’adhesió conservades de molts prohoms de l’època a favor de l’adopció del castellà iportada_otra-cataluna_sergio-vila-sanjuan_201806261227 l’absència de testimonis de resistència generalitzada per part de la població a aquest procés d’imposició de la llengua del poder estatal i de la majoria demogràfica del nou reialme es farien servir com a proves a favor de la legitimació d’aquest procés: en absència de resistència general, aquiescència universal. En un exemple d’utilització d’aquella mena de sofisma de falsa prova que a què solem referir-nos amb l’expressió fal·làcia de recurs a la ignorància, que de generalitzar-se a d’altres casos i a qüestions no historicolingüístiques, acabaria portant-nos a negar qualsevol mena d’opressió, si més no a partir del moment a partir en el qual aquesta hauria esdevingut familiar i assimilada per opressors i oprimits fins a tornar-se invisible a ulls dels uns i dels altres (per no recórrer a l’exemple de la víctima de violació que finalment és acusada de consentiment per no haver-se defensat prou, encara que la força que la sotmetia li resultés irresistible).