lamina-llibertat

El discurs de l’independentisme

L’estigmatització de la qual ha estat objecte tot discurs en clau nacional des de mitjans del segle XX, per causa, sobretot, dels grans trasbalsos mundials registrats en la seua primera meitat, justificats en bona mesura sobre consideracions de tipus nacionalista (però no solament per motivacions d’aquesta índole) ha propiciat que tota causa política que descansés en motivacions d’aquesta mena experimentés immediatament un fort rebuig i restés desautoritzada. De fet, d’aquesta tendència ja va advertir Rovira i Virgili als companys d’exili que continuaven fent servir l’adjectiu nacionalista de manera habitual i segurament massa ingènua.

Tanmateix aquesta estigmatització general del qualificatiu “nacionalisme” és abusiva. Igualment que es pot córrer per empaitar una víctima potencial i es pot córrer per salvar la vida, de manera que res no ens autoritzar a pensar que la idea mateixa de “córrer” faci referència a res d’intrínsecament pervers, nació i nacionalisme són termes que poden referir-se a causes justes i nobles, com s’esdevé quan la nació a defensar ─i, aleshores, el seu nacionalisme─ fan referència, respectivament, a un poble sotmès per causa dels seus atributs nacionals (i, molt especialment, sotmès en allò que fa referència aquests atributs) i a l’actitud de defensa activa de la seua existència lliure en termes d’igualtat amb les comunitats nacionals del món que són respectades.

En el cas concret dels catalans concorre un aspecte complementari al de l’estigmatització habitual del terme “nacionalista” (i encara del terme “nacional”), que es produeix de manera encara més intensa quan aquest és referit a una nació o comunitat protonacional sense estat propici i, per tant, com que no resta cap porció del món sense adscripció estatal, amb un estat a la contra.

En el nostre cas, la part majoria de la població amb residència en qualsevol dels territoris que el seu moment havien constituït els estats de matriu catalana ─o principalment catalana─ de l’antiga corona catalanoaragonesa és d’origen forani, ja es tracti de persones nascudes fora d’aquest territoris i traslladades aquí, ja siguin persones nascudes aquí però descendents d’immigrats o de treballadors qualificats o de funcionaris estatals destinats a terres catalanes. Això, que en principi no hauria de ser un problema, ho és el nostre cas (i de fet en tots els casos en què la societat receptora no és reconeguda com a subjecte polític i l’existència de la nacionalitat que constitueix no és acceptada, atribuint-se-li la del grup nacional hegemònic en l’estat en qüestió). És un problema perquè, majoritàriament, les persones nouvingudes d’origen castellà (grup nacional majoritari a l’estat Espanyol i amb el qual aquest estat s’identifica a tots els nivells, fins als punt que els caps de l’estat són numerats segons l’ordinal que els correspon en la tradició de la monarquia castellana) o d’origen francès (en el cas de les comarques del nord) no experimenten cap necessitat de catalanitzar-se en cap sentit en arribar a terres catalanes, raó per al qual, tret d’un percentatge minoritari, acaben no fent-ho i vivint al marge de la catalanitat històrica de l’indret, que toleren almenys en la mesura que els interpel·li de manera significativa. És més, el descendents d’aquest persones, també de manera majoritària, mantenen una actitud anàloga, tot i haver nascut ja en terra catalana. D’altra banda, les persones arribades als Països Catalans procedents de fora de l’estat Espanyol de seguida prenen consciència de la relació de domini-submissió que s’estableix entre la majoria hegemònica castellana (o francesa) i la minoria estructural i indesitjada (o si es prefereix: mal acceptada) catalana, percepció que condiciona decisivament la seua elecció a l’hora de fer l’esforç d’integrar-se a la societat d’acollida. Aquesta tendència és especialment clara entre les persones de procedència llatinoamericana, que veuen en l’hegemonisme castellà una avantatge que els afavoreix (anàlogament a com passa amb les persones procedents de territoris de l’antic imperi colonial francès traslladades a les comarques dels antics Comtats del nord, especialment en el cas d’aquells qui havien gaudit, en els seus llocs de procedència, del privilegi de la nacionalitat francesa).

Aquest segon factor, conflueix amb el primer i contribueix que els catalans, a l’hora de reivindicar els nostres drets nacionals, que són els únics que el nostre cas fan raonable la reivindicació d’independència (i això per no ser els catalans un poble colonitzat en els termes que la legislació internacional entén aquest pobles, sovint sota la denominació de “pobles no autònoms”).

En efecte, els catalans sentim repulsa a parlar de nacionalisme —i fins i tot de nació— per l’estigma que generalment s’associa a aquest qualificatiu (especialment, com ja hem dit, en el cas de les comunitats nacionals —o protonacionals— sense estat propici, a les qual se cerca de deslegitimar per tal de justificar la seua subjecció). Els sospitosos —perversos— “nacionalistes” serien, per tant, els qui corren per a defensar la seua vida, mentre el qui els empaiten serien neutralment “nacionals”, els quals, justament per ostentar l’hegemonia, no tenen necessitat de reivindicar allò que neguen als altres. A això cal afegir que el terme ha estat especialment demonitzat per sectors a qui els agrada de de definir-se d’esquerra internacionalista, però que tanmateix obliden que no hi ha internacionalisme sense nacions. De fet, l’acusació sortida d’aquest grups, que solen arrogar-se l’exclusiva de l’empatia social, resulta especialment feridora i efectiva, sobretot per a comunitats que, per causa de la seua feblesa estructural tenen una profunda necessitat de comptar amb simpaties exteriors i interiors, i contribueix de manera molt important al refús, no ja dels termes “nació” i “nacionalisme”, sinó de qualsevol reivindicació (com pot ser la lingüística) que tingui un caràcter inequívocament nacional (i que sol sobreviu sota la disfressa de reivindicació utilitarista o de reivindicació basada en al idea que prohibir és dolent per naturalesa i que, per tant, tothom ha de poder fer el que vulgui, fins i tot parlar un llengua minoritzada… o no).

Els catalans, però, d’acord amb allò que apuntàvem més amunt, també sentim repulsa a formular reivindicacions de caràcter nacional (un altre cop les lingüístiques, per exemple) perquè saben que no sols som minoria en el si dels estats que se’ns reparteixen (cosa que van fer sense el nostre permís, que si mai s’ha sol·licitat ha estat en contextos ja d’impotència col·lectiva, semillibertat, limitació de possibilitats i amenaça d’involució cruenta), sinó que en el transcurs dels darrers cent anys ja  hem esdevingut minoria (minoria majoritària, potser?) en el si del nostre mateix territori històric (malgrat la incorporació al nostre poble de moltes persones nouvingudes, sempre acceptades des del més gran dels agraïments perquè la seua incorporació ha estat sempre, en més gran o menor mesura, però sempre, un acte de generositat).

Minoria dins l’estat i, per tant, sotmesos a l’arbitrarietat, tant d’unes institucions que resten fora del nostre abast com de la majoria nacional castellana transmutada en espanyola (emparant-se del gentilici que corresponia a la denominació clàssica de la península i que, en un temps, afectava també les terres portugueses), però minoria també en terra catalana i, per tant, temorosa de la reacció irredemptista d’un espanyolisme (castellanisme) sempre a punt de ser majoria a les institucions catalanes i en disposició de decretar la repressió dels drets nacionals catalans, especialment els lingüístics, fins i tot des d’aquestes mateixes institucions (com de fet ja ha passat al País Valencià) i aixoplugant-se en allò que, a primer cop d’ull, podria semblar legitimitat democràtica; temorosos que la vida als nostres pobles i viles es faci realment difícil si és que aspirem a ser assertius en la defensa dels nostres drets (ara tot just tolerats de manera provisional i condicional), temorosos del linxament a què ens poden sotmetre, tant individualment com col·lectivament els mitjans de comunicació espanyols, militants en el seu nacionalisme suprematista i segurs de la nostra radical indefensió, temorosos per la nostra desempara judicial (perquè la democràcia espanyola i els seus poders són sempre de part: Espanya és castellana i defensa els interessos nacionals castellans), dolorosament sabedors que cada cop hi ha menys coses que depenguin de nosaltres (i és que, de fet, ja ni tan sol es troba exclusivament a les nostres mans la supervivència del nostre idioma).

Davant d’això pensem (de manera més o menys conscient, més o menys inconscient, i de vegades fins i tot volent-ho, perquè hem assumit els pressupòsits estigmatitzadors que recauen sobre tota reivindicació de caràcter nacional) que és millor formular la reivindicació d’independència en base a un discurs legitimador utilitari. De fet, la catalana deu ser l’única nació del món per a la qual la independència política no és un objectiu en si mateix, l’única nació del món que renunciaria la seua llibertat col·lectiva si aquesta no comportés beneficis econòmics.

Els joves marxen de cas del pares perquè volen emancipar-se, i sovint, en fer-ho, passen uns anys difícils. I tanmateix els paga la pena, perquè fer el propi camí és més important que haver de pagar un lloguer o haver de començar a tenir responsabilitats de les quals fins aleshores no se n’era ben conscient. Nosaltres els catalans, per contra, si no hi troben avantatges econòmics, no volem la independència, que és sempre un mitjà i mai no un fi. No ens ha d’estranyar que una formulació de la qüestió en aquest termes sigui difícil d’entendre a fora, fins i tot que sigui difícil d’entendre a la mateixa Espanya. Sembla més aviat la reivindicació d’algú que té possibilitats de viure millor deixant anar, egoistament, llastre. I es comprèn aleshores la por que va suscitar entre nosaltres, els independentistes, la irrupció d’un grup polític com Podemos (i que la seua aparició pogués ser vista com un antídot a l’independentisme per certs sectors de la política espanyola). Tots ens vam esverar quan vam veure la il·lusió que durant un temps va semblar que aquesta formació despertava entre aquells dels nostre veïns que sabíem que es miraven la proposta independentista de reüll i que miràvem de seduir amb promeses de prosperitat per a tothom i de millor governança. Amb la formació morada sortia un grup que prometia el mateix i donava a entendre que per a assolir-ho no calia un pas sempre tan políticament traumàtic, i tan ple d’incerteses (també econòmiques), com la independència; perquè si el que es volia eren coses com una nova política fiscal, de finançament i d’inversions, un sector públic més fort, lleis contra l’evasió fiscal, una moralització de la vida pública i de l’economia, passar d’una monarquia parlamentària a una república, millorar el respecte als drets socials bàsics (sense aprofundir-hi, és clar, sense entrar a discutir com es feia tal cosa, perquè, d’entrar-hi, s’obriria la capsa dels trons: doble línia educativa… sanitat estrictament pública… limitació del paper de la banca privada… acceptació de les directives comunitàries en matèria de lliure competència?) Si això era el que realment es volia… per a què la independència? Sobretot si en termes nacionals la proposta era que, més que no una Catalunya independent (centrada en les quatre províncies de l’actual comunitat autònoma, això sí, perquè en termes de divisió administrativa sempre hem estat molt lleialistes), aspiràvem a una República Espanyola del Nord-Est.

El nostre recurs argumental per a desqualificar el reformisme espanyol va ser aleshores afirmar que «Espanya és irreformable», així que no tenia sentit apuntar-se al carro de les reformes, que hagués estat allò més sensat, sinó marxar corrents abans que l’Espanya irreformable s’enfonsés en la misèria i la ignomínia i ens hi arrossegués. Jo no sé com devien acollir els nostres veïns a seduir per ampliar la base de l’independentisme la idea que la seua terra de procedència estava poblada d’individus que formaven part d’un estat i una societat irrecuperables, per molt que els ho diguéssim en perfecte castellà. El que sí que sé és que jo mai no hagués gosat de dir-los una cosa així, de dir-los que quina sort que havien vingut a viure entre nosaltres perquè això els donava una oportunitat.

Però vam insistir-hi: que si la monarquia, que si el dèficit fiscal (qualificat d’espoli des del primer fins al darrer cèntim, sense cap concessió al principi de la fiscalitat progressiva), que si promeses —que flirtejaven amb la demagògia— d’inversions futures en el sector públic, que si la maldat de l’Íbex 35, que si el capitalisme d’amics espanyol (aquest totalment real), que si la promesa de garantir pensions i encara de millorar-les, que si garantir millor gestió (com si els catalans fóssim de millor qualitat gerencial), que si no tindrem rei, que si portes obertes a la immigració (aquí la demagògia se’ns n’anava de les mans, perquè ni als països socialistes tal cosa és possible; és més, als socialistes menys que a cap altre, perquè l’economia socialista exigeix planificació de la producció i dels objectius a assolir, per tant, de les forces productives i de els necessitats a resoldre, mentre que els fluxos global de població són més aviat una condició de possibilitat del mercat global desregularitzat i, per tant del sistema sobre el qual es fonamenta)… Què voleu? Sigui el que sigui ho tindreu, perquè la independència és una mena de Mr Marshall.

No vull dir que tot fossin promeses infonamentades: alguna cosa hi havia, però perquè tot això arribés a concretar-se calia que es complissin determinats postulats econòmics sense els quals tot aquest futur brillant s’enfonsava com un castell de cartes, postulats el compliment dels quals no depenia exclusivament de nosaltres. Calia, per exemple, no sortir de la Unió Europea, o sortir-ne de manera provisional, per poc temps i amb garanties que la situació no canviaria en allò substancial. I això no depenia de nosaltres. Es perfilava com a necessària també una reconversió industrial que equilibrés els secors productius del nostre país i superés l’especialització territorial que la pertinença al mercat únic de l’estat Espanyol havia propiciat (i que es concretava en un dependència excessiva del turisme i de la construcció, dos sectors els sous baixos dels quals només podien mantenir-se comptant amb una important inversió pública en àmbits com la sanitat o l’educació), una pertinença que a més havia facilitat la macrocefàlia, fora de tota proporció, de Barcelona i de la seua àrea metropolitana i que havia incentivat  l’arribada massiva de població immigrada, sobretot del centre (“la España vaciada”) i del sud peninsulars, el benestar de la qual depenia d’un constant creixement on els aspectes qualitatius no eren tan importants com els quantitatius, ja que allò principal era allotjar la població desplaçada (construcció) i abastir-la de serveis (incrementant la despesa pública fos com fos i, per tant, incrementant el ritme d’ingressos). Desenvolupament, en dèiem. I potser ho era. El model, però, no admet ser perllongat indefinidament.

I aquí vindrien els sacrificis a curt termini que per a molts hagués significat fer de Catalunya (de les quatre províncies) la Dinamarca del sud d’Europa, és a dir, si realment volíem fer allò que dèiem que ens proposàvem: que futur estat fos un entorn econòmic equilibrat que prioritzés la qualitat. Un projecte que comportava una replanificació econòmica que tindria perdedors sobretot entre els treballadors menys qualificats. En el nostre discurs, que no era discurs sinó propaganda, però, tot eren guanys pràcticament immediats.

No m’estranya que, a fora, n’hi hagués tants que no acabessin d’entendre’ns.

Demanàvem a la gent, per tant, que apostés per un hipotètic projecte de prosperitat ple d’incerteses i que, en aquesta aposta, s’hi jugués la seua seguretat present. Ben mirat, com a projecte polític no sembla un projecte guanyador, i molt menys que ho va semblar quan les advertències de les institucions europees van començar a arribar (advertències que, ebris de la nostra mateixa propaganda, van qualificar de catxes, d’avisos de cara a la galeria que ocultaven que en realitat s’estaven preparant per a rebre’ns amb els braços oberts).

Només se la juga per la independència aquell qui té alguna cosa a guanyar-hi, alguna cosa per la qual paga la pena posar tota la resta en perill. I en el nostre cas no era gens clar que hi guanyéssim diners, però era clar ─això sí─ que hi guanyaríem en termes nacionals, justament aquells que amagàvem vergonyantment, plens d’una mala consciència induïda per qui ens volia subjugats i sense capacitat de resposta, autoreprimits. I que amagàvem també inconfessadament convençuts que els nostres veïns d’origen castellà (o d’altres orígens i anhelant castellanitzar-se per a progressar socialment), que suposàvem incapaços del més mínim sentit de la justícia, incapaços d’entendre una reivindicació justa i de recolzar-la, potser no fins a reclamar la independència, però sí fins a no oposar-s’hi o fins a reivindicar, si més no, un canvi substancial en la distribució de poder entre grups nacionals en el si de l’estat, fins a entendre que no podien col·laborar, ni per activa ni per passiva, en un genocidi cultural.

No, vam pensar que els havíem de convèncer brandant un feix de bitllets hipotètics davant seu, prometent-los coses que no depenien de nosaltres, assegurant-los que Espanya-Castella (i Extremadura, Andalusia, Madrid Santander o la Rioja són Castella, cosa que la nostra lleialtat a les divisions administraves estatals sovint ens fan oblidar) era un poble irrecuperable… i dient-los-ho, tot plegat, en castellà, recordant-los, per tant, que si eren catalans, ho eren d’una altra manera, recordant-los la diferència, alienant-los, fent-los present el seu origen. I després ens vam estranyar que el cinturó vermell passés a carabassa i que ara comenci a verdejar.

L’astúcia de l’independentisme l’ha dut a acabar tenint fins i tot dificultats per a identificar-se com a independentisme, i a acabar submergint-se en les reivindicacions pròpies de l’esquerra espanyola, que branda alhora que fa seu el discurs hegemonista castellà de la dreta (i de la major part de l’esquerra, val a dir). En aquest sentit ben pocs canvis es preveuen amb la independència: a Castella en castellà i a Catalunya… també. Pensàvem que tot es reduïda a aglutinar molta gent per un període curt de temps al final del qual saltaríem la paret…. i ja ho tindríem! I aleshores ja en parlaríem.

I ara, que ens hem estavellat contra la paret sense fer-li senyal, estem dispersats, desorientats i més espanyolitzats que mai. Perquè «això ja no va d’independència».

Moltes coses cal canviar en l’estratègia, però abans cal canviar el discurs. L’estratègia ha fallat, i amb ell el discurs que s’hi corresponia.

La nostra és una lluita d’alliberament nacional. És el primer que cal que no oblidem. Volem la independència perquè qualsevol comunitat nacional aspirar a adquirir una dimensió estatal, i perquè l’estat Espanyol no pot ser el nostre estat, ja que ni ens reconeix ni ens respecta, perquè aspira a la nostra assimilació forçada, perquè ja en el mateix text constitucional estableix la discriminació estructural per raons de llengua, perquè ens està residualitzant i ens sotmet sense defensa i ens ha categoritzat com l’enemic (en el sentit que li donava C. Schmitt), perquè per a ser espanyols ens obliga a deixar de ser catalans, perquè l’estat i la majoria que s’hi identifica (i amb la qual aquell s’identifica al seu torn) han emès contra nosaltres una sentència d’extinció que és la pitjor cosa que se li pot desitjar a un poble que vol existir, existir, existir.

Deia Vicens Vives que allò que més ens caracteritza com a catalans és la nostra voluntat de ser, doncs bé, aquesta voluntat de ser, que és voluntat de ser plenament, lliurement, és il·legal a Espanya, i com a tal és combatuda per tots els mitjans. Exili, mort, ruïna, humiliació, aquest és el destí que espera als més dignes de nosaltres en un estat que, salvant les distàncies i les maneres, ens reserva el mateix futur que l’estat Xinès reserva a poblacions com la tibetana. Cal que abandonem tota esperança. Això ens recorda cada dia Espanya, com ho feia el frontispici de la porta per on entraven a l’infern els condemnats en el poema de Dant. Rendició, residualització, regionalització, i per a aconseguir-les usen tots els mitjans al seu abast. Van tan lluny i tan de pressa com poden. I els agrada. No ens en deixen passar ni una, ni una! Perquè aprenguem l’abans possible, a base de perdre sempre, tant en les coses grans com en els petites, que estem totalment indefensos, i interioritzem aquesta indefensió fins que ens donem. I ho tenen tan a prop ja, que ens parlem des de l’excitació mateixa del triomf incontestable.

És per a evitar aquest crim que volem ser independents, només per això. La nostra reivindicació existeix perquè —encara— existeix una nació catalana. Podem parlar de dèficit fiscal perquè encara ens veiem com a nosaltres davant d’ells, podem imaginar que gestionaríem millor el nostre govern perquè encara pensem en termes de nosaltres i ells, podem imaginar un futur nostre perquè encara ens pensem com nosaltres, i sabem que no som ells, i ells també ho saben. I no ho suporten, perquè en la seua idea d’Espanya (antiga com Castella mateixa) no hi ha catalans, i mentre i n’hi hagi no tindran pau als seus cors nacionalistes. Castella ha tingut tant d’èxit que s’ha devorat a si mateixa, però que això no ens confongui: Espanya és la Castella triomfant. És a Castella que el Principat i els Regnes de valència i de Mallorca van ser annexionats (excepte el nord del Principat, annexat a França). No pas a Espanya: a Castella, que aleshores va passar ser coneguda, també oficialment, com a Espanya. Va començar aleshores la tasca de castellanització (al principi dita així mateix, més endavant disfressada sota el nom ambigu d’espanyolització). Els catalans érem uns estrangers difícils d’assimilar, repatanis, que ens estimàvem tant la pàtria que fins i tot, com deia un famós document del segle XVIII, aquest amor ens feia perdre la raó. Calia guarir-nos, calia que els deixéssim tenir Castella en pau (i França, neta). I ara ho veuen a l’abast, i nosaltres ens desesperem i volem la independència, i ells ens aturen amb les seues lleis, o canviant-les o rellegint-les, o fent-ne de noves o fent el que els doni la gana que per a això la llei és seua. I nosaltres cerquem arguments legals! Pobres il·lusos que sucumbim al tòtem de la llei, qual la llei la fan els qui poden fer-la, i la fan contra els qui no poden.

Impotents, fem dels advocats estrelles de la política i ens imposem hàbits grocs per a presentar-nos al món com a víctimes, tot esperant intercessió. Però, «qui se’n recorda dels armenis?» La frase ressona a les nostres oïdes des que va ser pronunciada aquella jornada, a la vora del llac Wannsee. A qui li importen realment els tibetans? I els gal·lesos? «No existeix el poble cors», deia la jove promesa de la democràcia europea poc després d’entrar a l’Elisi. Cada dia més sotmesos, més humiliats, més minoritzats i encara insultats com si fóssim nosaltres, els catalans, un poble agressor. I a tal setge som sotmesos que ens ho acabem creient, i clamem que no és per la nació que volem ser independents; que ho volem per raons eternes, per valors universals; com una empresa altruista, com una part de la lluita del bé contra el mal. No, «no som nacionalistes», ens diem, perquè l’autoimatge que ens fan els nostres linxadors no ens faci mal. No, «som nacionalistes» li diem al món excusant-nos, i implorant-los. No som una nació, som una terra de pas. «Mireu sí som bons que tots tenim cognoms que ens remeten a altres terres», i els esgrimim com medalles per a demostrar, paradoxalment, que els orígens personals no importen.

Però no és per diners, ni per raons eternes, ni per valors universals, ni per justícia social que volem ser independents. Ho volem ser perquè volem evitar que arribi l’alba en què s’acompleixi la sentència que pesa sobre nosaltres, perquè volem ser! Perquè volem tenir un tros del món que sigui casa nostra, perquè, com tothom, un tros de terra nostra, on descansar, un Born on retornar. Perquè volem  per a nosaltres el que tothom —també els espanyols— vol: una pàtria.

Tinguem-ho ben clar: si els catalans no prenen consciència de qui som i de quin futur ens espera si no ens sobreposem al nostre infaust present, si no assumim des d’ara mateix, i ho fa cadascun de nosaltres, un compromís diari amb la supervivència de la nació, sense esperar que hi hagi condicions polítiques que ens facin més fàcil gestos elementals −que ja s’han convertit en heroics per a molts− com ara el fet simple de parlar normalment català amb els seus veïns d’escala, si no proporcionem al nostre poble un discurs que li faci prendre consciència clara de quina és la situació i de què cal que faci, ja ara mateix, sense esperar l’arribada del dia miraculós de la independència, quan tot serà possible, si no aconseguim que tothom entengui que no és primer la independència i després tota la resta, sinó primer tota la resta i, al final, la independència, com una conseqüència ja inevitable; si no entenem que això no va de democràcia, ni de república, ni drets tampoc, sinó de supervivència, i aleshores d’independència i del dret inalienable a l’autodeterminació, no ens en sortirem i ja no hi haurà més oportunitats.

Si no aprenem a respectar-nos a nosaltres mateixos, no serem mai prou forts per a enfrontar-nos als reptes que ens oposa qui ens ha sentenciat a l’extinció, i no serem capaços de guanyar-nos el respecte, i aleshores l’adhesió −o si més no la no bel·ligerància, que ja és molt, per què és un deixar fer− d’aquells dels nostres veïns que ara ens miren de reüll.

És en base al dit més amunt, i cercant això acabat d’apuntar en els dos darrers paràgrafs, que ens cal bastir un nou discurs, un discurs a edificar sobre unes noves premisses fonamentals, adreçades, en primer lloc, cap als independentistes mateixos, que massa tributaris encara del discurs anterior, hi presentaran resistència.

El nostre és un projecte obert a tothom, però obert a què vinguin a nosaltres i siguin nosaltres (sense renunciar a res, però acceptant la catalanitat identificativa d’aquesta terra i de la comunitat que s’hi ha desenvolupat al llarg de la història), no un projecte obert perquè fugim de nosaltres mateixos. Això és el que volen els nostres enemics, que els tenim, tot i no haver-ho volgut mai, ni haver fet res per tenir-los.

EL DISCURS LEGITIMADOR DE LA CAUSA INDEPENDENTISTA

PREMISSES MARC

SOBRE LA NATURALESA DE LA LLUITA

  1. La idea central que caldrà no perdre de vista mai a l’hora de comprendre rectament el cas català és que els catalans constituïm una minoria nacional estructural en el si d’un estat (de fet, de dos), amb voluntat d’esdevenir estat-nació homogeni, amb una clara majoria demogràfica castellana (francesa al nord) identificada amb una tradició nacional privativa, per la qual i sobretot per a la qual, l’estat existeix.
  2. La causa catalana és la causa d’una tradició nacional fortament consolidada amb dificultats per a sobreviure i amb antagonistes que li neguen el dret de ser. La causa catalana és, per tant, la d’una nació que cerca existir amb plenitud, alliberada d’aquells qui la neguen i aspiren a decidir, pels catalans, el futur de Catalunya, a condicionar llur existència, llur plena llibertat i llur integritat moral. La causa catalana és la d’una emancipació nacional, i li escau un discurs nacional.
  3. El Regne d’Espanya és el nom que rep l’entitat estatal sorgida de l’annexió a la corona de Castella (associada amb els estats forals bascos) dels estats de corona d’Aragó, la majoria dels quals no eren culturalment castellans i constituïen entitats protonacionals en el si de les quals, i molt especialment en el cas del Principat de Catalunya, es trobava ja molt avançada l’elaboració d’una tradició nacional pròpia que es completarà en els segles posteriors, ja en competència amb la tradició nacional castellanoespanyola. Espanya es forma per Castella i partir Castella. Tenint en compte que Castella no té més drets sobre el poble català que aquest sobre el castellà, l’actual situació política del poble català no mereix cap més qualificatiu que el de dominació.
  4. Tenint en compte que la violència no funda el dret, i tenint en compte també que les decisions preses sota circumstàncies coactives són més atribuïbles a qui coacciona que no al coaccionat, cal concloure que ningú no pot negar, als subjectes polítics que havien estat el Principat de Catalunya i els pobles dels antics regnes de Mallorques i de València, la sobirania que en el seu desenvolupament històric havien adquirit (i de la qual es van veure privats només en un acte de força que ha persistit en la mesura que mai no se’ls ha ofert la possibilitat de recuperar-la).
  5. No hi ha cap estatut polític just per als pobles, encara existents, del Principat de Catalunya i de l’antics regnes de Mallorques i de València, que no parteixi de la restitució plena del nivell de sobirania de què gaudien en el moment de la seua annexió forçada a Castella (o a França), annexió que, com ja hem dit, en el cas dels territoris al sud de l’Albera, va suposar la fundació de l’espai polític que des d’aleshores rebrà legalment el nom de Regne d’Espanya. Només des d’un exercici complet i honest de devolució es pot establir un diàleg igualment honest entre els pobles de la península que conformen aquesta entitat juridicopolítica anomenada Regne d’Espanya.
  6. Les alternatives polítiques per a Catalunya són la restitució (devolució) o la independència. Qualsevol altra alternativa és legitimar la força, cosa a la qual  ningú no té dret, i que a més tindria conseqüències per a tothom, ara i aquí, però també sempre i arreu.
  7. Seria legítim que Espanya es constituís com un espai polític (com un entramat institucional) que vehiculés un pacte lliure (i reversible) de solidaritats entre comunitats tanmateix diferenciades. Això implicaria renunciar als pressupòsits de la tradició nacional espanyola, que al cap a i la fi és una tradició nacional de caire imperialista castellana, i substituir-la per diverses tradicions nacionals que es miressin des del respecte recíproc. Espanya restaria com a simple confluència de solidaritats, una confluència institucionalment i legalment establerta. Tanmateix un espai com aquest es trobaria inevitablement revestit d’un valor simbòlic, que podria ser prou per a aquells que no volguessin renunciar a l’especificitat peninsular i que, en tot cas, seria l’únic pel qual es podria advocar sense incórrer en la temptació del domini suprematista. Espanya pot admetre la restitució dels drets de la nació catalana, pot mirar d’esdevenir Canadà, o Bèlgica, o Suïssa, o Dinamarca… o pot persistir en el camí de ser un factor més d’introducció de desordre en el món.
  8. La tradició nacional catalana no exclou la possibilitat d’un imaginari hispànic, imaginari que, de fet, ha format part de la tradició catalana, en més o menys gran mesura durant molt de temps. Tanmateix, aquesta idea hispànica seria diferent i alternatiu a la imaginat per la tradició nacional castellana.
  9. La nacionalitat catalana aspira, com tot subjecte històric, a la seua supervivència, seguretat i plenitud, però ho fa en conflicte amb una altra tradició que la nega (i que fins i tot permet que el ja de per si escàs respecte que reben els drets col•lectius fonamentals de poble de Catalunya sigui posat a votació en cada elecció).
  10. La tradició nacional castellana, autoconcebuda com la tradició nacional espanyola renuncia a incloure el poble portuguès, però elabora una interpretació del poble català en la qual aquest resta subordinat al castellà. Aquesta especificitat del pensament nacional espanyol genera un conflicte frontal amb la tradició nacional catalana que, justament en tant que nacional, rebutja, en qualsevol de les versions que aquesta es desenvolupa, tal subordinació. El problema pot resumir-se tot dient que Espanya no es concep sense nosaltres (sense la nostra minorització i subordinació), mentre que la tradició nacional catalana, en tant que tradició nacional, no pot acceptar, de cap de les maneres, aquesta perspectiva. Que la tradició nacional espanyola és tradició nacional castellana es posa de manifest de forma fefaent en el fet que les alienacions territorials o divisions i posteriors separacions patides per les comunitats peninsulars diferents de la castellana no són percebudes pels espanyols, ni pel seu estat, com a pèrdues pròpies, ni són, per tant, objecte de reivindicació (ni llurs poblacions objecte de tracte especial i preferent).
  11. Si algú dubtés quina d’aquestes dues tradicions fos més raonable que prevalgués, n’hi hauria prou a demanar-li per les conseqüències que de la prevalença de l’una o de l’altra es derivarien. Així, mentre la prevalença del pensament nacional català respectaria l’essencial de la tradició nacional castellana i l’existència de la nació castellanoespanyola, la prevalença del pensament nacional castellà hegemònic comportaria l’extinció d’un poble de la terra. Mentre a uns se’ls demana redefinir-se, a uns altres se’ls demana renunciar a si mateixos.

(Hi ha encara una manera més fàcil d’aclarir si la situació catalana és acceptable: demanem–nos si el tracte que rep la llengua catalana i el poble que la parla serien percebuts com a justos si els rebés la llengua castellana i el poble que la parla. Demanem-nos si les declaracions, les propostes i els programes polítiques, les lleis i les sentències judicials que fan referència a aspectes privatius de Catalunya serien acceptables de canviar-hi aquest nom pel de Castella.)

  1. Les reconstruccions històriques i reelaboracions de la tradició autocomprensiva d’Espanya va començar com a projectes intel•lectuals legitimadors d’una situació inexistent perquè era de fet un horitzó que se cercava d’aconseguir i de fer efectiu. Que entre els partidaris d’aquests projectes i dels actes que s’hi van fonamentar hi hagués catalans no els dota de legitimitat autèntica, i això no sols perquè aquest catalans no representaven tot el poble, ni tan sols la major part (de fet, si l’haguessin representada els esdeveniments haguessin estat uns altres), sinó perquè, si bé els actes d’una generació condicionen la següent, que n’hereta les obligacions, també és cert que les noves generacions hereten el dret d’esmenar les qui les han precedides, fins a recuperar, si més no, els drets que aquelles havien empenyorat, malbaratat o rebutjat. Al cap i al fi, una generació no té dret a negar -i molt menys a fer-ho fins a no permetre’n la restitució- la llibertat dels qui vindran al darrere i hauran d’assumir els seus deutes (ni ningú no pot, tampoc, en justícia, beneficiar-se d’un acte de desconsideració com aquest).
  2. La trajectòria històrica de la nacionalitat catalana i de llur configuració política pot resumir-se en les següents etapes i condicionants històrics:

Els inicis:

    • Absència d’un poder fort, amb capacitat unificadora, i feblesa demogràfica.
    • Dependència de l’imperi franc
    • Enfrontament a un projecte imperialista castellà que es consolida amb la dinastia borgonyona.
    • Estatalització autònoma però no plenament independent (Principat sense príncep, inserció en marc de la corona d’Aragó).
    • Estranyament del comtat de Ribagorça i alienació de les terres occidentals repoblades per catalans però lliurades a l’Aragó.
    • Catalunya es veu abocada al món hispànic des de Muret (1213) i l’expansió peninsular (regnes de Mallorques i València). Estranyament de l’espai occità definitivament confirmat en el Tractat de Corbeil (1258), que alhora confirma la desvinculació definitiva de la corona de  França.
    • Adveniment d’una dinastia forastera (Casp, 1412)
    • L’expansió mediterrània resulta en compromisos més que no en annexions i acaba arruïnant el país i la dinastia del Casal de Barcelona. Subsistència de l’enclavament de l’Alguer.
    • El Principat esdevé un “república coronada” en el si d’un estat compost.

L’única nacionalitat hispànica que aconsegueix escapolir-se de l’escomesa imperialista castellana és Portugal.

Època moderna: Catalunya com a part del nucli de la monarquia catòlica:

    • Catalunya bascula entre el refús i l’adhesió crítica al projecte de monarquia composta.
    • Decadència, paulatina castellanització, pèrdua d’autonomia.
    • Primer intent d’unificació espanyola “a l’estil i lleis i de Castella” i intent, reactiu, de separació del Principat (Guerra dels Segadors). Constatació de la feblesa estructural catalana i pèrdua del nord (comtat de Rosselló, antic comtat del Conflent i part del comtat de Cerdanya).
    • A la recerca d’un encaix. Aposta per la reforma hispànica: neoforalisme aus-triacista (reformes constitucionals que aprofundeixen en el caràcter representatiu de les institucions del Principat i en els drets i garanties dels seus ciutadans). Revoltes populars al regne de València.
    • Darrer intent de reforma hispànica: Guerra del Successió. Projectes agònics d’independència.
    • La desfeta: annexió a Castella, ocupació i Nova Planta. “Mort de la nació”. Ni el Principat de Catalunya, i encara menys els regnes de València i de Mallorques, no arriben a constituir-se mai en estats plenament moderns (no estamentals). Andorra esdevé un (co)principat independent.
    • Començament de la política d’assimilació forçada.

Entre el final de l’època moderna i l’inici de la contemporània:

    • Entre el replegament, la revolta i l’acceptació del nou status quo.
    • Continuació i aprofundiment de la política d’assimilació forçada.
    • Revolució industrial i triomf del liberalisme. Entre el republicanisme federal i el provincialisme. Les elits volen ser hispanocastellanes. El País Valencià: entre el cantonalisme i l’adhesió a l’estat modern hispanocastellà.
    • Fracàs de l’assimilació i del projecte espanyol (castellà) d’estat-nació. Renaixença cultural.
    • Renaixença política al Principat. Recuperació del projecte austriacista ajustat a les noves circumstàncies (Bases de Manresa): autonomisme, confederalisme. Revifada del separatisme.
    • Desenvolupament d’un procés de nacionalització català al Principat, en competència amb el projecte de nacionalització hispanocastellà.
    • Fracàs relatiu de la renaixença cultural al País Valencià i a les Illes. Fracàs complet de la renaixença política valenciana i parcial de la illenca. Immigració massiva de castellans a l’antiga Governació d’Oriola (castellanització del Baix Segura).

Segles XX i XXI:

    • Mancomunitat de Catalunya. Creació de l’Institut d’Estudis Catalans i d’una xarxa de noves institucions autònomes modernitzadores. El català recupera l’status de llengua de cultura.
    • Primera dictadura espanyola (Miguel Primo de Ribera): anul·lació de la Mancomunitat i repressió política i cultural.
    • Autonomia al Principat i projecte d’autonomia al País Valencià.
    • Comencen els grans moviments de població castellana cap als Països Catalans (especialment cap al Principat i el País Valencià).
    • Exacerbació del nacionalisme imperialista castellà; segona dictadura (Francisco Franco) i intent d’etnocidi. Irrupció dels mitjans de comunicació de masses, dels quals el català resta fora. Bilingüització definitiva, en castellà, de la població catalanoparlant (acompanyada de l’alfabetització massiva en castellà, mentre que l’alfabetització en català era prohibida o obstaculitzada).
    • Immigració massiva de població castellana als Països Catalans. Cas-tellanització de  l’Alacantí i del Vinalopó. Minorització de la població autòctona catalana als Països Catalans. Naturalització de la llengua castellana en territori català.
    • Afrancesament definitiu del Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya, cercat des de finals del segle XVII, aprofundit a partir de la Revolució Francesa i reforçat, al segle XIX, amb de les polítiques de la III República, i ja al segle XX, pels traumes de les dues guerres mundials (que, a banda d’ocasionar la mort de morts joves, en el cas del conflicte de 1914-1918, també contribueixen a estrènyer els llaços de solidaritat amb la resta ciutadans de la República Francesa) i per l’arribada de grans contingents d’expatriats d’Algèria (pieds noirs) i de nous residents procedents sobretot del nord. La població autòctona nord-catalana esdevé clarament minoritària al territori.
    • Mort de Franco, modernització de l’estat-nació espanyol i autonomia (sense sobirania efectiva) del Principat, del País Valencià i de les Illes Balears. Esforç de normalització lingüística malgrat la continuïtat del suprematisme castellà (constitucionalment reconegut i recolzat). Andorra esdevé de ple un estat de dret (amb el català com a única llengua oficial, estatut que tanmateix resta compromès per importància de la immigració no-catalana rebuda) i ingressa a les Nacions Unides.
    • Reflux espanyolista: governs nacionalistes espanyols al capdavant de l’autonomia valenciana i consolidació de la identitat valenciana com una identitat regional subordinada a la hispanocastellana. Increment del pes del mitjans de comunicació de masses en castellà. Consolidació de la ideologia bilingüista arreu dels Països Catalans (el discurs lingüístic sorgit de cercles bilingüistes espanyolistes esdevé hegemònic).
    • Nova onada immigratòria, ara de caràcter internacional (globalització). Arribada de centenars de milers de persones castellanoparlants procedents d’Amèrica llatina. Minorització definitiva de la població i de la llengua catalanes a llur territori (el català arriba a ser la llengua d’ús habitual de només un terç de la població, i la llengua inicial d’un percentatge no gaire superior al 30%). Dialectalització progressiva del codi.
    • Contraredacció (2010) del segon estatut d’autonomia del Principat (del 2006) per part del Tribunal Constitucional espanyol. Impuls de l’espanyolisme a les Illes Balears. Reforma insubstancial de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià. Increment de l’espanyolisme al Principat, especialment en la població d’origen espanyol no integrada i els seus descendents.
    • Reacció catalana: el “catalanisme” esdevé independentisme. La població autòctona recolza massivament un projecte separatista per al Principat. Part de la població nouvinguda i de llurs descendents recolzen aquest projecte. Èxits parcials del catalanisme al País valencià i a les Illes Balears. Radicalització, al territori castellà, del nacionalisme hispanocastellà assimilacionista. Catalanofòbia.
    • Incapacitat de l’independentisme de trencar amb l’estat Espanyol i crear un estat independent propi. Repressió de l’independentisme. Explicitació, entre els castellans, d’un projecte obertament centralitzador, suprematista i residualitzador de la llengua i la cultura catalanes. Polarització de la societat catalana entre independentistes (majoritàriament catalans de soca, però també immigrants antics, membres de segones i terceres generacions d’aquest grup i nouvinguts) i espanyolistes cada cop més obertament anticatalanistes i defensors de l’assimilació forçada i anticatalans (majoritàriament immigrants antics, segones i terceres generacions d’immigrants, i nouvinguts).

Dos projectes nacionals confrontats (confrontació que naix, en darrer terme, d’un doble fracàs: el de l’estatalizació de Catalunya —un projecte amb inconsistències i dèficits estructurals molt antics— i el de la castellanització de la península —un projecte imperialista que sols ha comptat tardanament amb força política i mitjans suficients).

  1. El caràcter de minoria del catalans en el si d’un estat castellà (francès al nord) atorga als no-catalans el dret jurídic i polític a decidir sobre tots els aspectes de la vida col·lectiva dels catalans, inclosos aquells aspectes que els són privatius i definitoris. Els catalans són una minoria sotmesa a la tirania d’una majoria aliena que, en tant que s’expressa a través del sufragi (que no es nega als catalans, com sí que passa en els territoris colonials), aparenta legitimitat democràtica. El pensament nacional castellà (com el francès) es pren la llibertat de decidir per uns altres. Es tracta, per tant, d’un pensament expansiu i intrusiu, profundament irrespectuós i desconsiderat cap uns altres. Que qüestions com ara el futur de la llengua catalana en el seu mateix territori històric o la integració lingüística dels nouvinguts a la catalanofonia es trobin de iure i de facto en mans de la gent que ni parla català ni forma part de la comunitat catalana en cap sentit constitueixen exemples clars d’una relació de domini-submissió.
  2. La tirania de la majoria castellana permet l’apropiació de les institucions estatals per part seua, incloses les arbitrals, i llur utilització amb voluntat etnocida. Els catalans són una minoria indefensa en el si del Regne d’Espanya. La situació dels catalans a la República Francesa no difereix de la escrita en el cas espanyol.
  3. La indefensió dels catalans en el si de l’estat on són minoria gràcies a una infraestrutura juriocopolítica que els  impedeix l’exercici del dret de vet en aquelles qüestions que afecten a la seua existència col·lectiva i l’exercici del dret a l’autodeterminació, fa del Regne d’Espanya una gàbia sense portes on les esperances dels individus que componen el poble de Catalunya s’esllangueixen. D’altra banda, quan el Regne d’Espanya ha sentit que potser els barrots de començaven a cedir, s’ha afanyat a afegir una nova muralla defensiva que encerclés la gàbia politicolegal ja existent, tot cercant el suport de poders estrangers que li donessin suport. Podem dir el mateix en el cas dels catalans a la República Francesa.
  4. En una gàbia estatal, els individus més clarament identificats amb una tradició nacional diferent de l’hegemònica, assetjats i impel·lits a abandonar tota esperança, deixen d’imaginar horitzons col·lectius, renuncien a la comunitat, emmalalteixen moralment per la impossibilitat de dur a terme accions tendents al bé d’un comú amb el qual s’dentifiquin i es lliuren a projectes polítics delirants i a baralles fraticides (perquè, en no poder enfrontar-se contra els qui els sotmeten, orienten la ira que experimenten contra ells mateixos). Alhora també emmalalteixen, els clarament identificats amb la tradició nacional hegemònica, perquè han d’incloure en la seua vida quotidiana actituds agressives, expansives i intrusives que no els permeten viure en pau i els encadenen a l’absurd. En una presó, els carcellers també es troben encadenats.
  5. L’estat Espanyol, amb l’adhesió -espontània incitada o inercial- de la gran majoria dels ciutadans castellans que s’hi enquadren, situa els catalans en la cruïlla d’haver de decidir entre la seua existència nacional i integritat moral, per un costat, o la seua llibertat i el seu patrimoni, per l’altre.

L’afirmació pot semblar exagerada, desproporcionada, i tanmateix es mostra ajustada als fets des del moment que existeix un consens sense fissures, entre el conjunt de les institucions de l’estat i la totalitat ─o si es prefereix: la gran majoria─ dels seus agents polítics i socials, a l’hora de concebre la societat espanyola com una societat culturalment castellana en el si de la qual la nació política catalana no es reconeguda i només pot esperar avançar en el camí de la seua definitiva residualització, de la seua reducció a un conjunt d’identitats regionals. La praxi política, administrativa i judicial de l’estat, així com l’autoconcepció que els ciutadans castellans ─o inculturalitzats com a tals─ tenen de la funció que pertoca a la seua llengua i cultura, no deixen cap escletxa per a l’esperança de supervivència de la nació cultural catalana en el si de la seua jurisdicció. Davant d’això, als catalans només els resta la desobediència i la insurrecció, penalitzades sense per l’estat (amb la complaença de la immensa majoria de la població castellana) amb la incautació de béns, la privació de llibertat, la inhabilitació política i per a l’exercici de càrrecs públics, el linxament mediàtic i l’assenyalament a perpetuïtat dels qui hagin gosat alçar-se, i encara dels qui els mostrin simpatia o simplement comprensió. L’estat Espanyol, doncs, en aquest moment de la seua història, no executa formalment, però condemna a la mort civil aquells catalans que es neguin a acceptar la desintegració de la seua nació cultural i, per descomptat, que militin en el projecte de constitució d’una nació política catalana. Aquesta constatació aporta justificació suficient a l’exercici del dret a l’autodeterminació (interna) des de la perspectiva de la normativa emanada de Nacions Unides, especialment en relació amb d’allò establert  en el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i en el Pacte Internacional dels drets Econòmics, Socials i Culturals.

  1. La reivindicació de la sobirania apareix únicament com a legítima, a ulls dels agents no directament involucrats en ella, en la mesura que es presenti com un mitjà per a combatre i superar l’opressió de la nació cultural i/o com un mitjà per a superar l’opressió política (i, si el cas, material). En qualsevol cas, en absència d’opressió política o cultural, l’opressió material no és permet, per si sola, de justificar (ni, de fet, de promoure) la reivindicació d’independència.
  2. El poble català pot al·legar en defensa del seu cas i en suport de la necessitat de la seua emancipació una llarga llista d’humiliacions, injúries, greuges i maltractes que acompanyen la pèrdua de la seua sobirania i institucions, i en què aquestes pèrdues es fan notar especialment, humiliacions, injúries, greuges i maltractes, tots ells sostinguts en el temps amb més o menys intensitat i que ja experimentava abans de les annexions a França i a Castella (amb anterioritat, però sobretot després, de l’enfrontament de 1640-1659, i que esdevindran sistemàtics al nord des de 1659, i al sud, des de 1707-1715):
    • Menyspreu, persecució i minorització de la llengua.
    • Contrafaccions, incompliments legals, mala fe i deslleialtat institucionals.
    • Imposició de participació en guerres contra enemics de la Corona i en guerres colonials.
    • Unilateralitat en la presa de decisions fiscals i econòmiques.
    • Impagament de deutes i embargament de recursos propis.
    • Pèrdua de control sobre aspectes específics de la comunitat catalana (com passa amb la llengua).
    • Impossibilitat de desenvolupar una política pròpia en relació amb les migracions.
    • Entrebancar la integració lingüística dels immigrants.
    • Estranyament del poder judicial.

Específicament en el cas de les parts subjectes a dominació castellana:

    • Mesures d’excepció discrecionals, polítiques o policials, que es repeteixen quan es creu convenient i que ni tan sol es té cura sempre que tinguin aparença de legalitat.
    • Guerra d’agressió de 1936-1939.
    • Insults i amenaces habituals llançats, amb total liberalitat i plena impunitat, des de tots els estaments i grups socials identificats amb l’estat.
    • Assetjament a les iniciatives legislatives emanades dels organismes autònoms catalans, inclosos els de caràcter parlamentari.
    • Exili de líders polítics i quadres intel·lectuals.
    • Infrarepresentació electoral (especialment en la segona cambra legislativa prevista per la constitució de 1978).
    • Institucionalització d’un àrbitre constitucional parcial que ultrapassa les seues funcions (abús extensiu) i que, en base a un mal ús, igualment abusiu, de les seues prerrogatives, exerceix les funcions intrusives de tercera cambra legislativa inapel·lable (reinterpretació de la llei orgànica de l’estatut d’autonomia de Catalunya) i de poder constituent a posteriori (reinterpretació de les disposicions en relació a les competències de les governs autònoms del títol VIII de la CE o de la noció constitucional de “nacionalitat”), tot arrogant-se un poder que, pròpiament, no es troba constitucionalment previst i que, a la pràctica, comporta la suspensió de les garanties constitucionals (com s’esdevindria en el cas d’un cop d’estat).
    • Imposició d’un estatut d’autonomia no votat ni pel parlament ni pel poble del Principat de Catalunya.

Específicament en el cas de les parts subjectes a dominació francesa:

    • Dilució de de la territorialitat catalana en una regió aliena.
  1. Espanya podria ser un estat dels catalans sempre que els reconegués drets iguals als de la resta dels ciutadans espanyols, també en l’odre lingüístic, la qual cosa exigiria un canvi constitucional radical (una “mutació constitucional” en termes de refundació) que partís del reconeixement del poble català com un dels pobles fundadors de l’estat (federalisme des de baix). A partir d’aquí es podrien compartir àmbits de sobirania, traspassant-los, de manera lliurement acordada, a instàncies generals i reservant-se sempre el dret de recuperar-los, així com el d’exercir el dret a l’autodeterminació, dues possibilitats que descansarien, altre cop, en el principi constitucional bàsic de la igualtat dels espanyols, tant en qualitat d’individus (drets individuals estrictes) com en qualitat d’individus membres de col•lectivitats nacionals (drets col•lectius). L’exercici de transformar Espanya en un espai polític de solidaritats lliurement pactades, legalment assegurades i simbòlicament valorades equivaldria a un exercici de restabliment, convenientment actualitzat i adaptat al nou context internacional, de l’antic d’estat compost previ a la consumació de l’expansionisme castellà i a la “nova planta” que aquest va imposar. Aquesta restitució del respecte i la llibertat hispànics no seria complet sense la reivindicació de la reunificació del Principat de Catalunya i sense eliminar qualsevol obstacle legal, no sols a la confluència instrumental, sinó també a la vinculació en un espai polític privatiu, dels pobles del Principat, del País Valencià i de les illes Balears i Pitiüses.
  2. La defensa de l’assoliment d’un estatut d’estat lliure associat, formulat en termes de devolució-restitució, en base a un reivindicació assentada en un discurs nacional que, a més, contemplés les necessitats economicofiscals específiques dels territoris catalans, que permetés llur federació i que no intentés excloure legalment el dret a l’autodeterminació, podria ser el punt de trobada d’una gran majoria de la població resident actualment en territori català i l’horitzó que facilités la mobilització d’aquesta població en el camí de constituir una comunitat integradora que s’orientés al bé comú. Aquesta construcció de la comunitat seria, a la pràctica, un procés de reconstrucció-construcció de la nació i de la seua tradició, alhora que un exercici de confecció de solidaritats internes i externes.
  3. Les altres sortides possibles serien l’establiment d’un estat català lliure associat amb sobirania com a mínim sobre les matèries en què l’estat català ja era —explícitament o implícitament— sobirà fins a la imposició de la Nova Planta que donà forma al nou Regne d’Espanya (i que, en qualsevol cas, caldria derogar perquè és el punt de partida, il•legítim, sobre el qual descansa tota iniciativa juridicopolítica posterior) o la plena independència nacional dels catalans.
  4. La causa catalana ha de bastir un discurs clarificador per a catalans i no catalans, un discurs basat en el dret de la nació catalana a existir en plenitud i en la indecència de tota pretensió a negar aquest dret (perquè no es pot negar als altres allò que es considera just per a un mateix), un discurs que ofereixi als més joves un horitzó de sentit per a llurs vides, que recomprometi els més grans amb la seua comunitat i que desperti en els nous catalans el sentit de pertinença i de solidaritat amb el seu nou país, en base llur sentit del deure i a la consciència de llur importància per a l’èxit de la causa. La causa de Catalunya ha de ser viscuda com un contracte social formulat en termes clars, entenedors, rectes i irrefusables per a qualsevol que amb sentit de la justícia. La causa catalana no pot escatimar la ciutadania alhora que no pot renunciar a la continuïtat de la tradició nacional catalana. L’actual significant buit, l’actual causa desnacionalitzada i, per tant dessubstancialitzada d’una independència republicana anacional, cal que sigui substituït per un discurs de valors forts, adult, formulat en clau de projecte nacional de futur, de projecte que exigeixi en la mateixa mesura que ofereixi.
  5. Aquest procés reconstrucció-construcció de la nació no implicaria, en cap cas, un procés d’uniformització cultural, sinó el bastiment d’una tradició nacional comuna capaç de sobreposar-se a les tradicions nacional portades per individus concrets. La subordinació només és possible quan es nega la plenitud, però, quan aquesta es troba garantida, les tradicions nacionals poden coexistir sense interferències d’importància en el si dels individus i sense comportar el sotmetiment d’un grup humà a un altre. Perquè això sigui possible cal, però, que es respecti una condició bàsica: les diverses tradicions nacionals coexistents en un individu han de tenir espais d’existència plena diferents (independents) on realitzar-se. Si aquesta condició es dóna, les diverses tradicions es troben en un pla d’igualtat, sempre necessària per a un efectiu respecte mutu, el qual, al seu torn, permetrà que un individu identificat amb diverses tradicions alhora n’anteposi una en un entorn concret sense que això vagi en detriment de l’altra (o de les altres amb què s’identifiqui). En aquest cas, la priorització significarà només l’acceptació de la pertinència de la imposició d’una tradició com a predominant en un espai que és el seu propi (en termes històrics). D’acord amb això es pot ser català i alhora més coses, sense necessitat de combinar les diverses tradicions amb què un hom s’identifica en un matriu prioritària, sinó limitant-se a establir entre elles una jerarquia canviant en funció del context. No està subordinat allò que, malgrat considerar-se com a improcedent d’imposar-se en un context, es manté tanmateix complet i, en un altre context, pot passar a esdevenir prioritari.

SOBRE COMUNITAT I VALORS:

  1. Els valors morals són conceptes que esmenten tipologies de comportaments socialment valuosos. Els comportaments socialment valuosos ho són en tant que resulten útils, i aquesta utilitat sempre és la de l’acció d’un individu que serveix als altres. Servir és ser útil i el servei és valuós. La condició de possibilitat del valor és, per tant, l’existència d’una societat a la qual servir. D’acord amb això, un entorn social no pot ser de qualsevol manera, sinó que cal que satisfaci una condició fonamental: ha de constituir una comunitat cohesionada de subjectes que mantinguin entre si llaços de solidaritat especial, llaços afectius que neixin del seu recíproc reconeixement, del fet que es veuen com a parts d’un tot. Sense comunitat no hi ha valors, sense cohesió no hi ha comunitat, sense identificació no hi ha cohesió. En una societat esdevinguda marc de relacions normatives entre individus autocentrats, els valors tendeixen a ser egoistes. 
  2. Sense una llengua comuna no hi ha identificació comunitària.
  3. No qualsevol llengua serveix, però, al fi de la cohesió comunitària: des de la generalització d’una llengua a partir d’un acte de força, d’una agressió sostinguda en una coacció permanent que desemboqui en la substitució de la llengua del vençut per la del vencedor, no es construeix cap mena de cohesió. Sobre la força no es basteix el dret, i on no hi ha dret i justícia no hi ha solidaritat, només recerca del benestar propi i indiferència cap a l’altre: una comunitat no pot bastir-se sobre la injustícia, perquè la injustícia és corrosiva.

SOBRE EL DRET I LA LLEI, I LLUR VULNERACIÓ

  1. La força no pot ser mai fonament del dret. Un dret basat en un exercici cec de poder que no respecti la igualtat de les parts afectades és pròpiament un privilegi. Tota norma legal que no sigui fruit del consens racional aconseguit per part dotades d’iguals drets i oportunitats és il•legítima.
  2. La subordinació s’aprèn, i aquest aprenentatge pot transmetre’s de generació en generació. Correlativament la supremacia també s’aprèn, i aquest aprenentatge tendeix a transmetre’s de generació en generació. No hi ha dalt si no hi ha baix, no hi ha est sense oest, ni ric sense pobre. No hi ha subordinat sense subordinador, amo sense esclau. La subordinació i la supremacia s’amaguen rere racionalitzacions: el subordinat pensa que la seua posició s’escau i no implica dominació; el dominador pensa igualment que la seua posició és natural.
  3. Igual com la parla explicita el pensament que s’oculta en la consciència, els usos lingüístics expliciten els relacions de poder que s’amaguen en el rerefons social.
  4. Entre els principis fonamentals que defineixen l’estat democràtic i de dret hi ha el reconeixent ple del dret de les minories lingüisticoculturals i/o religioses a la seua existència incondicionada. En la mesura que les decisions polítiques d’un estat democràtic i de dret descansen sobre el principi de majoria, se suscita un problema en relació amb el respecte d’aquest dret fonamental. Tots dos principis només poden fer-se compatibles en la mesura que les minories siguin explícitament reconegudes en els pactes constitucionals i se’ls reconegui la institucionalització necessària per a garantir i desenvolupar el seu dret a ser, a més de la possibilitat de vetar la vigència sobre la pròpia col•lectivitat d’aquelles decisions generals que l’afectin. Així mateix, com a complement necessari d’aquest dret a una institucionalitat pròpia i del dret al vet, cal admetre, en el cas de les minories nacionals, el reconeixement del dret a la lliure determinació, pel fet que aquest es la garantia perfila com la definitiva i necessària del respecte degut a la minoria, que només en possessió d’aquest podrà negociar realment d’igual a igual, amb plena llibertat (una llibertat imprescindible per a arribar a consensos racionals i allunyar decisions basades en la força), amb el grup majoritari. Sense reconeixement explícit, d’una institucionalitzat pròpia, del dret de vet de les decisions que afectin la seua continuïtat incondicionada, i del dret a l’autodeterminació, no existeix igualtat juridicopolítica entre les comunitats integrades en una unitat estatal, i cal tenir ben present que igualtat de drets entre ciutadans vol dir igualtat de drets entre les col•lectivitats subestatals. El no reconeixement explícit, polític i legal, per part de la majoria, d’una col•lectivitat minoritària que, tanmateix, històricament s’ha reconegut a si mateixa i continua fent-ho sobre la base d’una singularitat objectiva, és un acte de força que assenta jurídicament la possibilitat d’abusos posteriors.
  5. L’article tercer de Títol preliminar de la Constitució Espanyola és un exemple d’abús suprematista, que mira la diferència des de la superioritat d’allò propi. En aquest cas, l’aspecte menyspreat de la nacionalitat minoritària és la llengua (totes les llengües no castellanes). La interpretació constitucional feta per part de les instàncies executives, judicials i arbitrals espanyoles, però també per la majoria demogràfica castellana, els costums que n’emanen, el corpus normatiu, la jurisprudència i la doctrina, consecutius a allò establert a la Constitució i coherents amb ella, han consolidat i aprofundit la minorització i l’assetjament del poble català i han declarar fora del costum i de la llei, no sols la seua existència normal i plena, sinó el mateix dret a aspirar-hi.
  6. Partint de la consideració que el marc legal espanyol (ja des de la seua mateixa constitució) consagra la supremacia castellana i condemna les nacionalitats no castellanes al no reconeixement i la residualització, qualsevol acció política encaminada a superar aquest status quo serà qualificable de subversiva (especialment si el sistema polític esdevé una “democràcia militant”), perquè fàcilment xocarà amb els límits imposats i abocarà els membres de les nacionalitats dominades a la desobediència. Ara bé, qui desqualifiqui els resistents amb l’argument que incompleixen la llei, o que la forcen, o que simplement no s’hi sotmetin actua de mala fe, i és inadmissible caure en el seu joc, cosa que de fet fem cada cop que neguem, després d’haver intentat forçar l’ordenament legal, haver dut a terme tal exercici. Les lleis no són neutrals i si bé és recomanable respectar-les, això no pot exigir-se sense més quan aquestes lleis incompleixen el principi, elemental en tot estat de dret, de protecció de les minories. Recordem que les lleis poden ser criminals i que la desobediència mai no és crim si es fa en legítima defensa o en defensa del feble.
  7. L’autoritat política és una combinació de poder (capacitat de fer-li fer als altres allò que no farien per ells mateixos) i legitimitat (reconeixem del dret a usar aquells poder). Quan la legitimitat es qüestiona, el poder es manifesta i s’exerceix en tota la seua cruesa (si bé procura, en la mesura que s’ho pot permetre, emmascarar la seua naturalesa de pura força en una hipotètica legitimitat estrictament legal). Aquest és l’origen del que anomenem lawfare o dret penal de l’enemic. La llei es fa, refà, reinterpreta o deforma sobre la marxa i a conveniència. La lawfare és expressió d’un poder que, en sentir-se amenaçat, es radicalitza alhora s’amaga darrere dels codis convenientment reinterpretats i en la legislació feta a mida. Aquesta pràctica és habitual, perquè, en darrer terme, l’objectiu del poder sempre és el poder mateix, i gaudeix de la comprensió d’altres poder similars.
  8. En el marc dels règims polítics històrics, l’estat Espanyol és un exemple de democràcia imperfecta, però en cap cas és un estat autoritari i molt menys feixista. En els estàndards internacionals Espanya és el que s’anomena una “democràcia completa”, dotat d’un poder judicial homologable. Ara bé, l’estat Espanyol és un estat profundament nacionalista identificat amb Castella, i que no està disposat a cedir gens en la imposició de la supremacia castellana. La divisió de poders a l’estat Espanyol pot ser imperfecta (com de fet ho és arreu, tot i que en el cas espanyol pot ser-ho més que en molts altres casos), sigui com sigui, en relació amb el cas català i la seua repressió judicial, aquest no és el problema. El problema rau en el fet que la democràcia espanyola és una democràcia castellana i per als castellans, de manera que qualsevol dissident català (o de qualsevol altra nacionalitat minoritària en si de l’estat) que qüestioni aquella hegemonia no pot esperar un judici just: s’haurà alçat contra l’hegemonia castellana i la seua gosadia serà jutjada per jutges castellans, que, per tant, s’erigiran en jutge i part (no ens ha de sorprendre, per tant, la cura que els tribunals espanyols posen que certs presumptes delictes no siguin mai jutjats per tribunals amb seu a Catalunya i amb possible presència de catalans). Aquell qui se situï fora del consens general al voltant de al supremacia castellana se situa en posició de ser considerat un no-ciutadà de l’estat nacionalista, un enemic. Per a ell s’escau l’excepció.
  9. Aquell que ha gaudit de cert grau de sobirania política no pot cedir-la sense que aquesta cessió no sigui, ella mateix, un acte de sobirania (un acte fet des de la sobirania, és a dir, des de la possessió d’un mateix) i, per tant, reversible (perquè quan s’és subjecte, un mateix conserva la clau de la seua dessubjecció). La Constitució Espanyola potser funda un etapa històrica nova, però no és una fundació absoluta. Si la Constitució Espanyola és un contracte, aquest, d’acord amb el que acabem de dir, pot rescindir-se. D’altra banda, si pretén ser alguna cosa més que un contracte, cal que el poble en què diu fundar-se tingui prou legitimitat com per erigir-se en “demos” constituent únic i indivisible, això, però, ens remet a l’experiència històrica, que revela l’existència d’un poble català, al seu momnet estatalment organitzat i dotat d’una sobirania (que mai no va cedir voluntàriament sinó que li va ser arrabassada), en cap cas a un abstracte “poble espanyol” atemporal. Negar-ho és adherir-se al mite.
  10. La llibertat és un deure. Abolir les conseqüències de la Nova Planta és un deure dels catalans mentre encara n’hi hagi.

logoCasCat