¿Qué-es-una-comunidad-nacional

BLOC I. Sobre el sentit de la comunitat nacional:

  • La seua petitesa només permet a l’home viure plenament en un entorn proporcional a la seua humana mesura. les comunitats humanes són reduïdes o no són de dimensió humana. La globalització extravia l’home, presoner de la seua humanitat. Als humans ens escau un context que no ultrapassi les nostres possibilitats de comprensió i afectives (directes i indirectes). El món, considerat en la seua globalitat les ultrapassa i, per tant, no resulta habitable sense instàncies intermèdies. La nació es presenta aleshores com un context exigit per les dimensions social i moral de l’ésser humà.
  • La conducta altruista no centrada en la proximitat afectiva, o en l’emergència, exigeix l’existència d’una comunitat constituïda en base a una identitat compartida, que només podrà ser de caràcter prenacional o nacional. Aquest altruisme equival a una manera de ser pròpiament ètica i a l’existència d’allò que anomenem valors morals.
  • La nació és un context habitable per l’home que no nega (ni tan sols dificulta necessàriament) una acció que l’ultrapassi. Podem dir que la nació és el context usual de l’acció moral i aquell que donarà forma a tota acció que l’ultrapassi.
  • En absència del paradigma nacional la societat tendeix a la configuració comunitària (imprescindible per a donar sentit a la noció de valor) per d’altres mitjans. L’experiència ens mostra aquest altres mitjans (ètnia, religió…) com a menys flexibles i porosos. La nació és, per tant, un paradigma comunitari més obert i que permet, més fàcilment, l’entrada i la sortida dels individus, així com la coexistència d’individus amb construccions identitàries distintes en la mesura que comparteixin un mínim comú denominador de caràcter diferent segons la societat.

BLOC 2. Sobre la naturalesa de la comunitat nacional:

  • L’adaptació col·lectiva d’un grup humà al seu entorn material genera una cultura, que descansa sobre la capacitat simbòlica característica dels éssers humans. La mera necessitat de transmissió de les formes culturals genera la seua reformulació en termes de tradició. La tradició apareix quan una cultura esdevé conscient d’ella mateixa i, per tant, objecte de si mateixa susceptible de fossilització o reelaboració que, en bona mesura, es fruit de la imaginació humana (una facultat generalment desprestigiada però que, en realitat, parteix de l’experiència, no exclou la raó i té finalitats morals). L’autoconsciència de les formes de vida cultural generen l’existència de comunitats, que s’afirmen sobre elles en la mateixa mesura que es diferencien i contrapunten (i potencialment es contraposen) les unes a les altres. La creació d’una tradició és també la creació d’un “nosaltres” enfront d’un “vosaltres”, cosa que no admet judici moral perquè la humanitat existeix sempre en la forma de subjecte i, per tant, centrada en si mateixa i en oposició a l’objecte, però també al “tu” (confrontat amb un “jo”). Quan les condicions materials ho exigeixen, la tradició cultural adquireix forma nacional. Aquest pas exigeix una nova reelaboració. Les tradicions nacionals s’elaboren i reelaboraran en part de manera conscient i en part de manera inconscient.
  • La identitat nacional és un fet social en què l’individu és socialitzat. Aquesta identitat no és ─no pot ser─ una construcció ad hoc sorgida d’una voluntat espontània. Les qualitats que defineixen una societat com a prenacional poden ser etnicolinguístiques, etnicohistòriques o politicomaterials. En el primer cas, ens trobaríem davant d’una nació cultural ─dotada, o no, d’una tradició politicoinstitucional privativa més o menys desenvolupada─ que podrà adquirir (generalment enfront d’una amenaça, objectiva o no), consciència política i reclamar una sobirania estatal més o menys completa. En el segon, davant d’una nació cultural mancada de llengua d’identificació (o amb una llengua d’identificació reduïda a usos simbòlics), però certament dotada d’una tradició politicoinstitucional privativa més o menys desenvolupada, que podrà reclamar una sobirania estatal més o menys completa. En el tercer cas ens trobaríem davant d’una societat territorialment definida, amb interessos materials igualment definits, però privada de drets efectius de participació política. Aquest darrer cas ens fa pensar que cap la possibilitat que la nacionalitat política es desenvolupi sense l’existència prèvia d’una nacionalitat cultural, però sols en el cas que l’existència d’opressió política (és a dir, no reconeixement de drets fonamentals) i/o material d’un grup humà físicament separat del grup opressor amb qui comparteix, però, nacionalitat cultural, meni el primer a cercar de deslliurar-se’n i a cercar la seua singularització estatal. En aquest cas (i encara en el cas d’un grup territorialment localitzat en relació amb un altre d’opressor i clarament diferenciat d’aquest per raons infraestructurals i socioeconòmiques, però no culturals) la nació política que sorgeix cercarà ràpidament construir una nacionalitat cultural que legitimi l’aposta per l’estatalitat.
  • Les nacions no s’exhaureixen en els nacionals: són un realitat col·lectiva, un fet social que ultrapassa aquells a qui apel·la. I tanmateix només existeixen en els individus, en qui representen una component fonamental de la seua autoidentificació, és a dir, de la seua identitat. El menyspreu cap a una nació, no la crítica o fins i tot el menyspreu a un aspecte concret de la seua tradició, sinó el menyspreu al seu valor i a la seua mateixa existència, o el menyspreu a un dels seus aspectes concebuts com a axials, és un menyspreu a les persones que conforma.
  • Un entorn social pot presentar múltiples divisions internes que siguin a l’origen d‘identitats grupals diferents, emmarcades, però, totes elles, en la identitat que dóna consistència grupal a aquell entorn definit. Aquestes identitats grupals comporten assimilacions matisadament diferents d’aquella identitat general i poden ser causa d’estretes solidaritats específiques entre grups anàlegs de marcs socials (i identitaris) diferents. Tota identitat personal és, en definitiva, un cas d’individuació d’una identitat grupal. No existeixen, per tant, les identitats purament subjectives: la noció d’identitat és un noció amb una dimensió sobretot sociològica, alhora que també, però sols després, psicològica. I, en qualsevol cas, un no tria qui és; un accepta ─o no─ qui és. És veritat, tanmateix, que la coexistència d’entorns socials i, en els casos més complexos, la superposició de lleialtats grupals, de la mateixa manera que pot conduir a identitats igualment complexes (jeràrquicament organitzades), pot conduir a cruïlles identitàries. En aquest cas la confusió identitària del subjecte haurà estat motivada també socialment, i la seua resolució, quan es produeixi, es deurà, igualment, a la interacció social (al fet que la socialització és un fenomen continuat en la vida de l’individu).
  • Podem dir que ens trobem davant d’una nació quan una part significativa del grup humà que reivindica per a ell el caràcter nacionalitari manifesta la voluntat de definir-se en aquests termes, cosa que, al seu torn, pressuposa l’existència d’un seguit de característiques singularitzadores que causen aquella (auto)reivindicació. Una reivindicació real ha de tenir una causa real. La nació és sempre projecte (cal tenir present, però, que tot projecte ho és sempre d’un subjecte, és a dir, d’una singularitat que es pro-jecta sub-jectant-se a un objectiu). Una nació és un marc de referència social construït i constantment reconstruït, acceptat, i en què reposar.
  • La confrontació entre grups humans amb diferències culturals que, en algun punt comportin un abisme (llengua, religió…) i amb interessos divergents, ja siguin d’origen espontani o d’origen historicopolític, alimenta la cohesió interna de cada grup i la diferenciació respecte de l’altre. Cohesió i diferenciació consoliden la singularització, la voluntat de separació i la tendència a legitimar ambdues en base a l’elaboració sengles tradicions nacionals. L’autoconsciència que acompanya el procés des del mateix moment que es constata la confrontació fa néixer una voluntat de continuïtat que es renovarà mentre hi hagi motius per a aquella, és a dir, mentre hi hagi dos subjectes substancialment diferents (dues tradicions nacionals) que la mantinguin. L’afebliment de la seua tradició implicarà el desdibuixament del seu relat nacional, que tanmateix, encara que es desdibuixi en algun aspecte, pot compensar tal pèrdua amb una reelaboració que renovi el relat en base als materials encara disponibles. En el cas que cap dels grups aconsegueixi imposar-se definitivament a l’altre, com més virulenta sigui la confrontació, més s’aprofundirà la voluntat de ser i de singularitzar-se dels contendents.
  • La col·lectivitat cultural, sovint anomenada “nació cultural”, i la nació política són dues dimensions diferents d’una mateixa cosa entre les quals, però, pot donar-se un desfasament, és a dir, que la “nació cultural” pot precedir la “nació política” i aquesta pot promoure ─i per tant, precedir─ el desenvolupament de la nacionalitat cultural. En qualsevol cos, l’una condueix a l’altra ineluctablement, de manera que “nació cultural” no hi ha “nació política” i aquesta darrera inevitablement consolida la primera o en promou una de nova que substitueixi una forma històrica de la primera cas que aquesta es trobi en una situació crisi que l’hagi afeblit i en comprometi la continuïtat.
  • Els nacionals ho són de la nació política i de la cultural. Tanmateix, quan la pressió externa desencaixen totes dues dimensions de la nacionalitat, cap la possibilitat de trobar nacionals, políticament parlant, que encara no hagi accedir a la nacionalitat cultural, i nacionals, culturalment parlant, que s’identifiquin amb un altra nacionalitat política (cap a la qual voldran convergir també culturalment, tot abandonant la seua identitat cultural inicial o readaptant-la en termes d’identitat regional). Tot nacional que no posseeixi totes dues dimensions de la nacionalitat (política i cultural) ho és de manera deficient, mancada.
  • Quan una comunitat es concep a si mateixa des d’un paradigma nacional ja no pot tornar enrere. Si aquesta comunitat acaba perdent la tradició (en canvi constant) que serveix de relat legitimador del seu paradigma nacional no ho farà per a començar de nou, sinó per a adoptar-ne una de nova que li permeti mantenir el paradigma estructurador. Una nació succeeix una altra. Quan una tradició nacional s’extingeix a ulls dels qui s’hi identifiquen no n’apareix una de nova sinó que un altra ja existent substitueix l’extingida (que, en el millor dels casos pot conservar com a apèndixs alguns aspectes de la substituïda). Quan la substitució culmina, la comunitat es dissol i és definitivament incorporada al grup nacional que ha prevalgut. 
  • Quan una comunitat ja és protonacional, és  dir, quan ja ha iniciat el camí de reinventar-se com a nació, li cal culminar el camí. Només una intervenció intrusiva amb voluntat de domini, o un improbable col·lapse per raons internes, li ho podrà impedir. Allò començat sempre reclama ser acabat.
  • Quan es conserven aspectes de la tradició substituïda, com a apèndixs de la tradició substituïdora prevalent, és habitual l’aparició de sòlides identitat regionals (perifèriques). Una tradició protonacional forta però tanmateix desactivada frustrada en el seu desenvolupament fàcilment proporcionar els elements necessaris per a una identitat regional forta. Allò que caracteritza una tradició protonacional o nacional reduïda a escolis d’una tradició nacional aliena i, per tant esdevinguda, i encara en el millor dels casos, una mera tradició regional compatible amb la nacional hegemònica,  és la seua manca de capacitat de renovació. les tradicions nacionals són vives, es transformen i es reelaboren, com passa amb els llengües vives. Una tradició regional perd tota capacitat de reelaboració, roman sempre idèntica a si mateixa. Una identitat regional és una identitat morta i, com a tal, no és subjecte  sinó objecte i, per tant, desable i recuperable, com un vestit de Diumenge de Rams. Una tradició regional no apel·la allò que es viu i, per tant, no és exigent ni formula reptes. És, per això mateix simpàtica i fàcilment adoptable. Una tradició regional no és capaç d’imposar una relació dialèctica. 

BLOC III. Sobre nacionalitat i voluntat de ser:

  • La component principal de la nacionalitat política és la voluntat de ser-ho. Allò decisiu en la nacionalitat cultural són els elements estructurals que la defineixen (i que són fruit d’una selecció i reelaboració sociohistòrica). Sovint aquesta voluntat es trobarà també vinculada a raons històriques i podrà apel·lar a drets històrics. Fet i fet és molt probable que aquests promoguin aquella voluntat i que aquesta darrera es reforci en el record d’aquells.
  • L’elaboració d’una tradició nacional pressuposa i exigeix l’existència d’una voluntat de subsistir per part d’un col·lectiu culturalment singularitzat. Nacionalitat i voluntat van juntes i mantenen una relació directament proporcional: sense l’una no hi ha l’altra, i sense una autoconsciència clara no hi ha una voluntat sòlida. La sobirania política és sovint decisiva per a generar una voluntat sòlida.
  • La voluntat de mantenir-se en l’existència (voluntat de continuïtat) és característica de tot subjecte, ja sigui aquest un “jo”, ja sigui un “nosaltres” interioritzat en diversos “jo”que s’hi entenen com a concrecions individuals seues (de manera que la voluntat de continuïtat d’una comunitat singularitzada no es pot diferenciar pròpiament de la voluntat de continuïtat dels “jo” que s’han construït en relació a ella i per ella. Tenint en compte això, el trencament de la continuïtat d’una tradició nacional i, amb ella, de la nació que per ella existeix, només pot ser qualificat de fet traumàtic i motivat per un col·lapse intern no desitjat, per causa endògena o per totes dues raons alhora.
  • Tota voluntat persegueix un fi, aquest fi és la causa d’aquella voluntat. En el cas de la voluntat de reivindicació nacional el fi és assegurar la continuïtat i el desenvolupament ple de determinades característiques realment existents, unes característiques que tanmateix podran experimentar canvis rellevants en el transcurs de la història o que, fins i tot, en alguns casos podran ser substituïdes per unes de noves, amb l’única condició que aitals canvis no comportin, a ulls de la comunitat que s’identifica amb la tradició en contínua readaptació com un trencament d’aquesta, d’allò que permet la vinculació, ni que sigui merament imaginària, amb les generacions anteriors.
  • El trencament definitiu en la continuïtat d’una tradició és viscut de manera traumàtica per aquelles generacions que assisteixen al seu afebliment i a la seua interrupció, però és reviscut per les generacions següents, en forma de sentiment de pèrdua i de vergonya per haver perdut llur herència singular, en la mesura que el record de la comunitat extingida es mantingui viu. Correlativament, els individus identificats amb la tradició que haurà prevalgut es veuen forçats a reviure l’agressió comesa pels seus antecessors per tal de justificar la pèrdua infringida. I encara aquells en qui ressona el trauma l’extinció suposa se sentiran impel·lits a fer costat al discurs legitimador dels qui hauran prevalgut per tal de fer suportable la pèrdua i la vergonya (aquesta és l’explicació d’aquelles actituds que es resumeixen sota el nom d’autoodi). Tots dos fenòmens són ressons de la vella relació de poder existent entre els grups confrontats mentre tots dos encara mantenien llur singularitat.
  • No és d’esperar que la interrupció en la transmissió d’una tradició nacional sigui sobtades. Cap esperar situacions d’hibridació en que es combini una tradició (més o menys elaborada) progressivament recessiva i una tradició progressivament dominant.

BLOC IV. Sobre tradicions nacionals:

  • Les tradicions nacionals, en les seues elaboracions i reelaboracions fàcilment recorren a incongruències i simplificacions que deriven en mites cap als quals es pot sentir una forta adhesió emocional. Les tradicions nacionals de caire mític són veritables tradicions nacionals en la mesura que consolidin una un grup social en comunitat nacional de manera efectiva. Tanmateix, malgrat aquesta efectivitat real, són moralment condemnables i resulta necessari sotmetre-les a crítica des del moment que han preferit el mite a la veritat. No és el cas que com més forta, consolidada i segura se senti una comunitat nacional (o si més no, com més segura estigui del seu caràcter nacional, malgrat que es trobi en una situació precària) menys tendència tindrà a adherir-se als seus mites nacionals, però sí que passarà que més fàcilment admetrà la crítica.
  • La creació d’una tradició nacional servirà sempre als interessos dels grups dominants de la societat que tendeix a articular comunitàriament. Això, però, no ens permet de reduir el paradigma estructurador nacional a la seua d’instrument de dominació. Una tradició nacional és sobretot condició de possibilitat d’un paradigma estructurador. Aquest paradigma s’haurà constituït sempre al servei del grup o grups socials més poderosos (que es configuraran, així mateix, segons formes coherents amb ell), als qual, però, no pertanyerà, perquè, en tant que paradigma, va més enllà de les parts que articula. L’evolució de la tradició serà paral·lela als canvis en les correlacions de poder entre els grups socials, però el fet mateix de l’existència d’una tradició nacional i, amb ella, d’una nació transcendiran cadascun d’aquests grups.
  • La persistència en la confrontació quan una de les dues tradicions nacionals no ha arribat a consolidar-se o s’ha difuminat sense possibilitat de reelaboració o recuperació transforma la confrontació inicial en un conflicte de discriminació social d’un grup social o estament social contra un altre.
  • Quan l’afebliment i la crisi d’una nacionalitat cultural és conseqüència de l’opressió d’un altre grup humà i de la pressió assimiladora que aquesta exerceix sobre el grup oprimit poden aparèixer individus que vulgui marcar distàncies amb aquesta la tradició cultural afeblida per tal de mantenir forta la voluntat de ser que caracteritza la nació política. Si aquest distanciament es produeix en un moment en el qual la tradició cultural afeblida encara mostra certa vigoria i capacitat de refer-se, els qui el promoguin acaben col·laborant, objectivament, amb l’opressor. (Aquest fenomen es produeix actualment als Països Catalans i, molt especialment, al Principat de Catalunya, tant el la seua vessant nord com en la seua vessant sud.)
  • Que des d’una tradició nacional es qualifiqui una altra d’invenció és un acte de mala fe: totes les tradicions nacionals són creacions elaborades en situació (contextualitzades). El fet mateix que existeixi una elaboració d’aquest tipus és el que evidencia l’existència d’un substrat apte per a autoestructurar-se com a nació. Quan un substrat com aquest es dóna, dificultar que construeixi el seu propi paradigma nacional ja suposa un acte d’intrusió motivat per una voluntat de dominació.