Taking one's hat off

Dues components conflueixen i expliquen el comportament lingüístic que segueix l’anomenada regla social de convergència al castellà, és a dir, l’hàbit −incorporat com a natural− que ens duu a abandonar la llengua catalana i a adoptar la castellana (en aquesta banda de l’Albera) quan l’interlocutor (o algun o alguns interlocutors, si la conversa n’involucra diversos) ens respon en aquesta darrera (o en una altra que desconeguem), un hàbit que s’ha generalitzar fins a fer que molts catalanoparlants habituals decideixin interpel·lar directament en castellà les persones desconegudes, preveient que és ben possible que aquestes no parlin català.

Component sociològica

El castellà és la llengua del poder; és la llengua de coneixement obligat i que no admet exempcions permanents, la llengua per defecte de les institucions estatals i dels mitjans de comunicació d’àmbit espanyol. És, a més, la llengua socialment necessària. El català, per contra, és un bé lingüístic vinculat a la idea de “riquesa lingüística”, però desvinculat de la dret polític i, aleshores, de la de deure legal. El català és optatiu, i voler-lo fer necessari, no ja en la vida social en general, sinó en un àmbit comunicatiu en concret, es percep com una extralimitació, com un excés.

Efectivament, existeix, derivada del diferent estatut social i juridicopolític del català i del castellà, una diferent percepció del valor cada una d’aquestes llengües. Aquesta doble valoració ens duu a considerar inadequat el manteniment de la llengua catalana en determinades situacions, perquè, al cap i al fi, parlar amb algú és penetrar-hi, introduir-se en el seu espai personal, i a per a això cal certa autoritat, una autoritat que l’estatut de la llengua catalana no proporciona al seus parlants.

És més, en la mesura que el català és una llengua optativa, a la qual, per a poder existir, li cal ser simpàtica (i, per tant, no presentar competència), a diferència del que passa amb el castellà, que és una llengua legitimada, socialment i juridicopolíticament, per a ser emprada en qualsevol situació, el seu ús davant d’un públic la competència lingüística del qual és desconeguda, o davant d’una o diverses persones no-catalanoparlants, tot i tenir competència passava en català, és percebuda quan un posicionament ideològic (de “la ceba”), quan la comunicació podria ser perfectament possible i/o legítima en llengua castellana.

Component psicològica

D’altra banda, cal  tenir el compte que la població catalanoparlant inicial està, universalment, bilingüitzada en castellà, mentre que la parlant inicial de castellà no necessàriament ho està en català (i de fet ho està majoritàriamnet majoritàriament, almenys no amb una competència similar en ambdues llengües), mentre que, pel que fa a les persones parlants habituals d’altres llengües, és molt més probable que, de ser políglots, incorporin en el seu currículum lingüístic el castellà que no el català, o el català i el castellà a l’ensems (i amb una competència semblant).

Això reforça el segon aspecte ja apuntat més amunt: si adreçar-se algú és ultrapassar els límits de la distància interpersonal generalment acceptada i acostar-nos-hi més que de qualsevol altra manera (tret d’aquelles que impliquen intimitat), fer-ho exigeix determinades prevencions, si és que no volem que tal intrusió sigui percebuda com a excessiva i, aleshores, com una agressió.

Si aquell a qui ens adrecem no parla la llengua amb la qual ens hi hem adreçat (o pensem que no parla la llengua amb la qual en principi ens hi adreçaríem), i en canvi nosaltres sí que parlem la seua (o qualsevol de les que puguin formar part del seu bagatge lingüístic), tendim espontàniament a entendre que el manteniment en la nostra habitual –i que l’altre no parla− pot ser entès com un acte d’autoafirmació prou fort com a per a ser valorat com a hostil, i això tant en el cas que el nostre interlocutor no entengui la llengua amb la qual ens hi adrecem (situació en què tal percepció seria raonable, si bé aquest raonabilitat no resultaria tan evident quan la llengua triada fos una llengua legitimada pel poder: tal influència té aquest sobre les nostres percepcions) com en el cas que, malgrat no parlar-la, la comprengui sense dificultat.

Fins i tot els parlants de llengües àmpliament conegudes i legitimades per una situació de domini poden trobar convenient canviar de llengua quan l’interlocutor ni la parla  ni l’entén i, en canvi, ells sí que disposen de certs coneixements en alguna llengua coneguda per aquell darrer. Molt més estrany serà aquest acte de cessió (perquè canviar de llengua sempre és un acte de reconeixement i, per tant, de cessió) quan l’interlocutor tingui almenys un cert domini passiu de la llengua dominant.

Ara bé, en el cas dels parlants d’una llengua minoritzada i desprovista de poder simbòlic, el manteniment en la llengua pròpia quan l’interlocutor no la parla és percebut sempre com un acte de desafiament: un veritable atac quan l’interlocutor és parlant d’una llengua dominant i un acte de descarat de prepotència quan ho és d’una llengua no dominant en aquell context. D’aquí surt la intuïció −mai no la reflexió conscient− que el sistemàtic abandonament del català per part dels catalanoparlants habituals davant d’una persona que, malgrat entendre perfectament aquesta llengua, no la parli (o no la parli amb fluïdesa) és un acte de cortesia, d’educació: no cedir és un acte de subversió o d’impertinència i, per tant, una insolència.

El parlant que es manté en català diu molt d’ell mateix i de les seues preferències. L’ús sistemàtic del català exigeix assertivitat per part del parlant, no simple inèrcia, i l’ús assertiu de la llengua marca el seu parlant.

Cedir sistemàticament, però, també diu de nosaltres (per poc reflexius que siguem), i no ens retorna un retrat agradable. Això ens mou a racionalitzar la nostra cessió sistemàtica, i d’aquí neix el fet que l’abdicació de la llengua no sols sigui intuït com una mostra d’educació, sinó que necessitéssim entendre’l així, i ens hi refermem.

Per a evitar el conflicte els gossos mostren el coll als seu rivals. Els catalans canviem de llengua. Fins i tot quan el rival potencial no ho és efectivament (perquè mai no se s’està segur de la recció de l’altre). És més: la persistència en la conducta cedidora resta registrada en les connexions neuronals, que ens hi predisposen (la repetició genera l’hàbit).

En aquesta cessió sistemàtica, que de fet és un acte de submissió, hi participen, com ja hem vist, elements de naturalesa psicològica i elements de naturalesa sociològica (o sociopolítica, si ens ho estimem més) que es retroalimenten tot teixint una xarxa de coerció social que es concreta en l’anomenada regla de convergència lingüística al castellà, la qual, en respondre perfectament a l’exigència social i a la predisposició psicològica, és integrada –i justificada− per cadascun de nosaltres fins al punt que la coerció ja no és sentida i podem afirmar, amb total sinceritat, que si canviem de llengua «és perquè volem».

Allò privat és polític. La consciència personal és socialment determinada. La conducta es troba preconfigurada en l’entorn i en el sentit de les relacions de poder que hi prevalen.

Què hi ha al darrere d’aquell voler aparentment tan espontani es posa de manifest quan algú gosa no voler. Aleshores, més d’hora que tard, sempre arriba l’ocasió en què al catalanoparlant contumaç se’l posa a lloc, ja sigui per la via civil (aplicada per algú que no vol cedir en el privilegi o per un altre catalanoparlant –o per un neoparlant de castellà- que té ben apresa la lliçó i que li retreurà la seua insolència), ja sigui per la via penal.