Que una reunió, una classe, una visita guiada, un xat, comencin ─o intentin començar─ en català, però prossegueixi fins a l’acabament en castellà és un problema quotidià, segurament incrementat pel reforçament de la bel·ligerància lingüística de l’espanyolisme, que sap que gaudeix, a l’hora de dictar els usos lingüístics, d’un avantatge molt consolidat, i que difícilment pot resistir-se a la temptació d’humiliar la catalanalla, sempre condicionada i insegura, obligant-la a canviar de llengua.

Efectivament, posar algú ―afectat per un sentiment molt interioritzat d’indefensió―  en la situació d’haver d’abandonar la seua llengua al seu mateix país (a casa seua) deu de proporcionar a qui la provoca una sensació de poder que deu compensar, ni que sigui només per una estona, les més profundes misèries i humiliacions personals (tant si qui ho fa parteix de pretextar falsament desconèixer el català o si, més improbablement, formula una exigència perquè sí, però també si, pretextant no saber-lo, diu una veritat tan certa com que tampoc no té cap interès a aprendre’l, vaja, porque yo lo vago). Molt millor que pegar-li al gos en tornar de la feina, o escridassar la parella, on vas a parar! Sobretot si tal renúncia es produeix en públic, davant d’un auditori una part del qual ―prou que ho sap el qui la promou― assistirà a l’acte d’humiliació sense gosar badar boca i, per tant, endut per l’ona expansiva de la vergonya. I el goig deu arribar a nivells libidinosos si se sap que la persona rebaixada ho fa a contracor, tot i que, de totes maneres, encara que el catalanoparlant curtcircuitat mostri una completa indiferència al menyspreu rebut, i l’audiència no s’adoni de què està passat, la sensació de superioritat, l’experiència de ser un demiürg lingüístic deu de provocar una pujada d’adrenalina difícil d’oblidar.

Segurament, però, la motivació reconqueridora no deu de ser la causa principal del fenomen, que bé pot partir de persones tinguin realment problemes de comprensió del català, o de persones que, penetrades fins al moll de l’os de la idea que el català és una llengua més desconeguda del realment ho és, difícil d’entendre (per cert, quin castellanoparlant inicial, o neoparlant, no entén allò que s’escriu en català en un xat?) i de coneixement inexigible, i pensant que la reunió social, la classe, l’acte públic o el xat inclou o pot incloure desconeguts o nouvinguts, s’avancen a imaginades peticions de canvi d’idioma i demanen, per tal de treure’s la tensió que possiblement només ells experimenten, que, en presència de tals desconeguts o nouvinguts, la llengua de la reunió passi a ser el castellà (que tothom entén i, si no, que hauria d’entendre, fins al punt que el seu desconeixement no és eximent de res, i no obliga ni a aclariments ni a traduccions complementàries). Això sempre quan l’orador, víctima del mateix conflicte intern, no se’ls avanci i opti per adreçar-se a la concurrència directament en castellà, o per demanar als presents en quina llengua volen que ho faci, despertant amb el seu dubte desitjos inconfessables o legitimant mandres injustificables o jerarquies lingüístiques discriminatòries.

Sent, com diem, aquestes les motivacions més probables, s’explica que el fenomen, com avançàvem, hagi esdevingut quotidià i adquireixi nivells d’epidèmia, una epidèmia l’època de rebrot de la qual és justament aquesta, època d’inici de classes, de reunions de tutors reunions amb els pares i de creació de xats de mares i pares (de coneguda perillositat també per altres motius).

I així, les xarxes van plens des de fa setmanes de les queixes de catalanoparlants violentats que no trobaven cap més manera de consolar-se que plànyer-se com a parlants en línia del que no van saber defensar com a parlants presencials, però també de parlants que van sobreposar-se a la situació i que, per causa de la tensió acumulada, van pensar a recórrer al desfogament via Twitter. L’efecte és de cascada: cadascun d’aquests episodis exposats fa que n’apareguin de nous, i que apareguin també persones que aconsellen la mena de resposta que caldria donar-hi (al costat dels qui se’n congratulen amb crits que esgarrifen de fricatives: «Que se jodan: ajo i agua», i de catalanets ben ensinistrats que troben normal renunciar a la llengua ―però només la catalana, que la castellana la sap tothom, i si no, que l’aprenguin).

Els motius de la demanda de canviar del català al castellà en les reunions públiques són coneguts (no tothom entén el català, i no tothom li dona la gana que el català sigui la llengua d’ús normal a Catalunya). El que resulta més enigmàtic és entendre per què aquests motius resulten acceptables a la gran majoria de la població catalana, fins al punt que, com ja hem dit, hi ha qui, quan ha de parlar davant d’un grup de gent, ja ni ho prova de fer en català, o es veu obligat a demanar permís («va bé que parli en català?», «parlo en català o en castellà», «tothom entén el català?»). Això els qui saben català i el parlen habitualment, perquè els qui no el saben parlar o no el solen fer anar, no tenen problema: a ells, el català «les cae lejos»… i tothom ho entén, que «aquí no hi ha cap conflicte lingüístic».

Allò que em preocupa més per què un orador que vol parlar en català generalment no troba manera d’oposar-se a la demanda que es passi al castellà, mentre que qui fa la demanda trobarà sempre, entre els altres assistents a la reunió, gent que li doni suport, o que no s’hi oposi, o que no gosi fer-ho. Parlo de per què, sovint, l’orador es trobarà sol si es resisteix a canviar de llengua, de per què tanta gent troba normal que hi hagi gent a Catalunya que pugui al·legar desconeixement del català i de per què el desconeixement del castellà, per contra, resulta inacceptable quan no inconcebible. Parlo, en definitiva, de per què hi ha gent ─sovint una sola persona─ que pugui doblegar lingüísticament una altra, ja sigui per inèrcia, ja sigui per militància, d’una manera tan fàcil, i que habitualment se’n surti sense costos (mentre que la resistència lingüística dels catalanoparlants, quan n’hi ha, es paga sempre).

La raó d’això és el marc ideològic de fons que s’ha normalitzat fins invisibilitzar-se i haver esdevingut el sentit comú lingüístic d’aquest país. Aquesta ideologia es recolza en una història de prohibicions i persecucions, de coaccions i d’intimidació, i és clar, en l’aparat legal espanyol, en la conversió dels catalans en una minoria nacional en el si d’un estat castellà fortament nacionalista, i en darrer terme, i com a resultat de tot això, en l’assoliment de la fita de la bilingüització en castellà de tots els catalanoparlants inicials de la part del país situada al sud de l’Albera.

El castellà és la llengua del poder; és la llengua de coneixement obligat i que no admet exempcions permanents, la llengua per defecte de les institucions estatals i dels mitjans de comunicació d’àmbit espanyol. És, a més, la llengua socialment necessària des del moment que tothom la sap (i l’ha de saber), el català no. Aquesta darrera llengua, per contra, és un bé lingüístic vinculat a la idea de “riquesa lingüística”, però desvinculat de la de “dret” i, aleshores, de la de deure legal. El català és optatiu, i un cop aquest estatut s’ha assimilat, voler-lo fer necessari, no ja en la vida social en general, sinó en un àmbit comunicatiu en concret, es percep com una extralimitació, com un excés. No tothom sap català perquè no tothom l’ha de saber (per això fem tantes festes quan algú vingut de fora aprèn al nostra llengua, tot i que sentim un gran desassossec fins que no ha après també el castellà… de fet és habitual sentir, en referència a un nouvingut, comentaris del tipus: «Encara no parla ni castellà»… perquè el castellà és bàsic).

Efectivament, existeix, derivada del diferent estatut social i juridicopolític del català i del castellà, una diferent percepció del valor cada una d’aquestes llengües, i és aquesta doble valoració que ens duu a considerar inadequat el manteniment de la llengua catalana en determinades situacions, perquè, al cap i al fi, per a persistir en el manteniment d’una llengua cal certa autoritat, una autoritat que l’estatut de la llengua catalana no proporciona al seus parlants.

És més, el català, en tant que llengua optativa, per a poder existir li cal ser simpàtica (i, per tant, no presentar competència), a diferència del que passa amb el castellà, que és una llengua legitimada, socialment i juridicopolíticament, apta per a ser emprada en qualsevol situació. Per això, l’ús català davant d’un públic la competència lingüística del qual ens és desconeguda i, no cal dir-ho, el fet de mantenir-s’hi davant d’algú que afirma no entendre’l (en cara que sigui un de sol entre molts) és percebuda com un posicionament extemporani, improcedent, i connotatiu d’un ideologia obcecada (de “la ceba”). Fet i fet, això mateix és el que trobem al darrere de la norma social de convergència la castellà en les converses davant d’una (o d’unes poques persones) que tinguin competència passiva en català però que no el parlin.

En el cas dels parlants d’una llengua minoritzada i desprovista de poder simbòlic, com és el cas del català, el manteniment en la llengua pròpia quan l’interlocutor no l’entén o simplement afirma no entendre-la és percebut sempre com un acte de desafiament (un desafiament que, si és públic, resulta encara més violent): un veritable atac si l’interlocutor és parlant d’una llengua dominant, o un acte de prepotència si ho és d’una llengua no dominant en aquell context (ara bé, si la llengua emprada fos, per contra, llengua dominant en aquell entorn, el seu ús en aquest darrer cas es veuria perfectament normal).

L’acabat de dir genera la intuïció −mai no la reflexió conscient− que el sistemàtic abandonament del català per part dels catalanoparlants habituals davant d’una persona que afirmi tenir dificultats per entendre’l, però fins i tot davant d’algú que, malgrat que l’entengui perfectament no el parli (o no la parli amb fluïdesa), és un acte de cortesia, d’educació: no cedir seria, al contrari, un acte de subversió d’allò considerat normal o una insolència, i en definitiva, una impertinència.

Així, per tant, el parlant que es manté en català diu molt d’ell mateix i de les seues preferències. L’ús normal d’una llengua anormalitzada és, en si mateix, anormal, i crida l’atenció. L’ús sistemàtic de la llengua anormalitzada exigeix assertivitat per part del parlant, no simple inèrcia, i aquest ús assertiu marca el seu parlant.

Ara bé, cedir sistemàticament també diu de nosaltres, i (per poc reflexius que siguem) no ens retorna un retrat agradable. Això ens mou a racionalitzar la nostra cessió sistemàtica, i d’aquí naix el fet que l’abdicació de la llengua no sols sigui intuït com una mostra d’educació ―com ja hem dit― sinó que necessitéssim entendre’l així per no menysprear-nos a nosaltres mateixos, i ens refermem en aquella interpretació. És més: la persistència en la conducta abdicadora resta registrada en les connexions neuronals, que ens hi predisposen (la repetició genera l’hàbit). La consciència personal és socialment determinada. La conducta es troba preconfigurada en l’entorn i en el sentit de les relacions de poder que hi prevalen.

Fins ara parlàvem de per què costa tant mantenir-se en català quan, en una reunió pública, se’ns demana que canviem de llengua, i de per què, per contra, costa tan poc doblegar un orador que es disposa a usar el català. Ocupem-nos ara de les respostes que apareixen quan un orador al qual se li ha demanat que abandoni el català, o un assistent a un reunió on tal cosa ha passat, fan pública (per exemple a Twitter) la situació que han viscut, unes respostes que, més enllà dels planys i de la cendra autoabocada sobre els caps de la comunitat catalanoparlant en el seu conjunt, és habitual que continguin consells, pretesament astuts, de com actuar, consells que generalment recomanen que, un altre cop, cas de petició impertinent, s’addueixi, per exemple, que l’orador «se sent més còmode en català» (cosa que, a hores d’ara, després de tant de militar en el bilingüisme enriquidor ja ningú no es creu), o que, després de parlar en català «es farà la traducció d’allò dit al castellà» (o, en versió reduïda, «es faran en castellà els aclariments que calguin»), un consell que té l’inconvenient de contradir el sentit comú; o que ―cas de cursos, per exemple― les primeres setmanes es parlarà en castellà i, després, ja es continuarà en català (un consell potser millor que d’altres però que en darrer terme només implica agenollar-se d’un sol genoll… però agenollar-se) o la més imaginativa ―cas que sigui una excusa i no un cas real― que algun dels presents digui que ve de la Catalunya Nord, o que és un fill d’emigrants catalans retornat, i que parla català però no castellà (aquesta sortida, que no és recomanable si no és veritat, perquè obliga a un exercici molt estressant de dissimulació, té l’inconvenient que, com que gairebé tothom a Catalunya considera, no sols que no hi ha excusa per a no saber castellà ―una cosa és la llibertat, i una altra el llibertinatge!―, sinó que l’existència catalanoparlant no bilingües en castellà és una excentricitat de mal gust, pot ocasionar que qui l’addueixi acabi sent catalogat d’antisocial o d’estranger inadaptat).

Totes aquest respostes tenen un tret en comú: manifesten un rebuig implícit a les premisses d’aquella ideologia lingüística de fons que ara mateix impregna massivament la mentalitat dels catalans, però no arriben a formular-hi una alternativa, que seria l’única manera d’anul·lar-la, perquè a una idea només pot derrotar-la una idea contrària.

Es tracta de respostes que es recolzen generalment, o bé en raons pràctiques: comoditat, un origen de fora de l’estat Espanyol i, per tant, fora de l’abast de les seues lleis i de les seues dinàmiques sociolingüístiques, a les quals, qui addueix una justificació (o una excusa) d’aquesta mena encara no s’hauria pogut emmotllar (i en alguns casos, si s’està de pas ─com pot ser el cas d’un visitant perpinyanès, per exemple─, no tindria per què fer-ho); o bé en l’argument de la norma, que per impersonal, situa la discussió més enllà de les voluntats individuals i rebaixa la tensió: com que a la guia del curs s’indicava que la llengua seria el català, m’hi mantinc, o en farem la llengua vehicular passat Nadal (en aquest darrer cas, però, si bé no es renuncia la llengua, sí que es negocia, com passa amb els oferiments de traducció, en què no es renuncia gens a l’ús de la llengua però sí a la seua exclusivitat, consideració que se li pressuposaria quan es parla de “llengua d’ús normal”). Passa, però, que aquestes raons és difícil que passin (a Twitter potser sonen bé, però en la reunió de tutoria potser se’ls veu el llautó), perquè ni el domini efectiu del castellà per part de tots els catalanoparlants del sud de l’Albera és deficient (almenys no més que el del català), perquè la normativa sovint no acompanya (i, quan ho fa, es tracta d’una normativa amb un llarg historial de vulneracions impunes) o perquè fer-se passar per nordcatalà costa (no dic res, però, dels casos reals, com tampoc dels casos en què el catalanoparlants és fill d’emigrants, tanmateix escassos).

Si volem efectivitat, la resposta assertiva del catalanoparlant qüestionat a casa seua hauria de passar per un altre camí: hauria de passar pel camí de negar la major i de qüestionar, obertament la ideologia hegemònica, tots els camins inferencials fets partir de les premisses de la qual duran al teorema de la minorització i de la renúncia. Defugir aquest qüestionament i refugiar-se en raons menors no serà convincent (i, per tant, tendirà a no funcionar) i ens exposarà a la possibilitat que se’ns expliciten les premisses no rebutjades i que, amb elles, ens facin callar.

Per tant, en casos com els que ens ocupen, la resposta hauria de descansar sobre consideracions d’una altra mena de la de les respostes habituals, en consideracions que destaquin que el català és un dret i que recordin que tot dret, comporta deures, consideracions que, no sols ens serviran per a defensar-nos, sinó que tindran la virtut d’actuar com a falques en el sostre invisible de la ideologia lingüística dominant, que ens limita i ens fa regirar-nos els uns contra els altres. Consideracions com aquestes:

  • El català és la llengua de Catalunya. Si actualment en aquest país hi viu gent que no parla català i que, fins i tot, té dificultats per a aprendre’l és perquè el català ha estat històricament una llengua prohibida i bandejada. No hi ha justícia allí on allò que ha estat injustament perseguit és simplement despenalitzat, sinó on és despenalitzat, restituït i rescabalat. Renunciar a l’ús normal del català és donar per bons els efectes de la persecució històrica, donar el vist-i-plau als efectes de la injustícia, i ningú pot voler tal cosa.
  • Allò que les comunitats de llengua i cultura castellanes consideren bo, just i convenient per a elles mateixes, també és bo, just i convenien per a les de llengua i cultura catalanes. Pensar el contrari seria partir del prejudici que no tots som iguals.
  • Catalunya té dret a tenir, sense limitacions, una escola catalana i en català, com les comunitats del domini lingüístic del castellà tenen dret a tenir una escola com la que ja tenen (íntegrament en castellà) i que ningú no els qüestiona.
  • La idea, i les lleis que aquesta idea inspira inspira, que la llengua castellana no sols és d’obligat coneixement per als parlants de les comunitats del seu domini lingüístic, sinó també per als parlants de les comunitats de dominis lingüístics diferents, de manera que, tothom ha d’entendre-la, i que, per contra, el català és una llengua secundària, fins i tot optativa en el seu mateix domini lingüístic i que, per tant, se n’hi pugui discutir l’ús, és inacceptable, consagra la desigualtat dels ciutadans per raons de llengua i obre la porta a situacions desagradables que hauríem d’evitar. I si encara s’intenta argumentar que, potser que això acabat de dir és veritat, però que el problema ara és pràctic: que aquí hi ha gent que no entén bé el català, caldrà respondre-hi que, renunciar ara aquest llengua, lluny de solucionar aquest problema i el de fons, els perllongaria i aprofundiria.

I dit això sempre es pot recordar que segur que la persona amb dificultats trobarà algú a la vora seua que l’ajudi i que, en tot cas, si li resten dubtes, al final de l’exposició se la podrà atendre personalment i solucionar-los-els.

A aquesta mena de consideracions (que, per descomptat, caldria adduir en un to adequat a la situació i cercant l’empatia de qui té al davant) se’ls poden afegir, quan sigui possible d’altres més impersonals de caràcter normatiu (per exemple, en el cas dels cursos universitaris es pot recórrer a la informació sobre la llengua que la guia editada com a part del procés de matriculació indicava que seria la vehicular de la matèria, i al principi de seguretat lingüística, i en el cas de la llengua de les visites turístiques i al patrimoni, el guia es pot remetre a la llengua en què s’indicava que es faria la visita (i de visites en català mai no n’haurien de mancar), mentre que en el cas de les reunions amb pares, no costaria gens suggerir que, si es pensa que hi haurà cap problema de comprensió, una bona idea seria portar-hi els fills perquè ajudessin els seus pares. Afegim, a més, que, en molts de casos, advertir a l’avançada que la llengua vehicular de la reunió serà la catalana, si és que es preveuen dificultats, pot ser un bona mesura preventiva i, en qualsevol cas, arribat el moment, tal avís podrà ser utilitzat com una recurs argumental més.

Sigui com sigui, la condicionalitat i, per tant, negociació lingüística i l’eventual renúncia el català haurien de quedar descartades si és que encara volem un futur per a la llengua, si la integritat moral d’una població històricament violentada té algun valor i si, en definitiva, fem de la justícia un valor central de la nostra comunitat.

Deixeu-me expressar-ho d’una manera encara més sintètica:

Relegar el català a Catalunya, obligar qui parla en català a  casa seua a canviar de llengua, qüestionar l’ús ple, lliure i normal del català a Catalunya, aprofundir en la ferida històrica de la discriminació lingüística, mentir per a fer mal a aquell que ve d’una història de minorització forçada, callar quan es vol imposar el privilegi del fort (o fer-li costat!) és actuar… malamente (llegiu-ho tot picant de mans).

Al lema, que faríem bé de recuperar, que el català és cosa de tots, potser caldria afegir-hi aquell altre que diu que no és no. El català és el dret d’aquest poble, i als dret no es renuncia.