El passat divendres, 13 de novembre, la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (DGPL) va presentar els resultats de la darrera Enquesta d’usos lingüístics de 2018 (l’EULP 2018) a la ciutat de Barcelona i el seu àmbit metropolità.

Com en ocasions anteriors, els representants de la DGPL es va esforçar a trobar la lectura positiva d’uns dades que apunten que de cap de les maneres no estem doblegant la corba, en aquest cas, la de la substitució lingüística del català per la llengua amb la qual s’identifica l’estat: el castellà. Ben al contrari: la progressió cap a l’extinció de la llengua catalana progressa adequadament, a bon ritme. A un ritme de manual, un manual que no sols els polítics, sinó el gruix de la ciutadania catalana, o bé no vol llegir, o bé no el vol entendre (per no parlar d’aquell qui l’entén perfectament i se’n frega les mans). Cal dir que si la qualitat gestió sanitària de les autoritats catalanes és deficient, resulta difícil de qualificar la de la gestió lingüística.

En aquest cas, els ponents van destacar que, a Barcelona, el 2018, 687.500 persones que no tenien el català com a llengua inicial, declaraven saber-lo parlar (sense que ens consti si molt, poc, una mica…), i que el nombre de persones que aquell any tenien el català ─sol o compartit─ com a llengua d’identificació (537.000 persones) i habitual (533.400 persones), superava els que la tenien com a llengua inicial (419.900 persones), unes xifres que, en treure’ls el filtre d’agregació de dades i restar-ne aquells que s’identifiquen amb el català tant com amb el castellà i aquells que declaren usar el català tan habitualment com el castellà (usos biligües), passen a tenir un aspecte no tan encoratjador: 436.800 barcelonins més grans de 15 anys declararien que el català és la llengua que els identifica (sobre un cens de 1.432.008 barcelonins de 15 o més anys d’edat, a data de gener 2019), mentre que serien 411.800 els barcelonins els qui declararien tenir el català com la seua llengua d’ús habitual. Dit d’una altra manera: que hi hauria 26.900 barcelonins que declaren identificar el català com la seua llengua pròpia tot i no tenir-la com la seua única llengua de casa, però que, alhora, hi hauria 7.100 barcelonins que, tot i ser estrictament catalanoparlants inicials, declaraven no fer un ús habitual preferent d’aquesta llengua.

És clar que se’ns podria dir que, en fer aquest càlcul, també estem posant-hi un filtre, i que si comparem, per una banda, la suma dels barcelonins que declaren tenir el català com a llengua inicial i dels qui declaren tenir-la conjuntament amb el castellà, amb, per un altre costat, els qui declaren usar habitualment el català o usar habitualment, a parts iguals, els català i el castellà, obtindrem que arribarien a 113.500 les persones residents a Barcelona que no tindrien el català com una de les seues llengües inicials (única o al costat del castellà), que declararien fer un ús d’aquesta llengua no menor que el que fan del castellà, una dada que, malgrat com n’és de complicat saber què s’entén a Catalunya per fer un “ús habitual” del català,[1] no deixaria de ser positiva… si no fos perquè, aquest mateix grup, deu anys enrere, el componien 244.200 persones, és a dir, molt més del doble (una davallada, en caiguda lliure, de gairebé el 54%).

Deixem de banda, però, les dades amb les quals es va creure que calia guarnir la presentació de divendres i fixem-nos en aquelles altres que trobem en el cos de l’estudi, i molt especialment en aquelles que fan referència a l’ús que els entrevistats del grup més jove d’edat (entre 15 i 29 anys) declaren fer del català, i també del que declaren fer-ne els del següent rang d’edat (entre 30 i 44 anys) perquè, al cap i al fi, aquest, juntament amb l’anterior, són els dos grups de barcelonins en edat reproductiva (convencionalment establerta, a efectes estatístics, entre els 15 i el 49 anys).

Si ens fixem en aquest dos grups veurem que tan sols el 20’2% dels barcelonins entre 15 i 29 anys d’edat declaren tenir el català com a llengua inicial, mentre que fa deu anys (en l’Enquesta d’Usos Lingüístic de la Població de 2008) aquest percentatge era del 32% (una davallada de gairebé 12 punts que representa, en xifres relatives, una caiguda de gairebé el 39%!) Per contra, en aquests deu anys, el castellà ha passat de ser la llengua inicial del 45,6% dels barcelonins entre 15 i 29 anys a ser-ho del 58,5%, més de 13 punts percentuals més (que representen un increment de gairebé un 29%). Entre els adolescents i els adults joves barcelonins, els castellanoparlants inicials ja són gairebé el triple que els catalanoparlants inicials, una desproporció tan gran que es fa notar en els usos lingüístics d’aquest darrers, perquè mentre la norma general és que, a Barcelona, el percentatge total dels qui usen habitualment el català (el 26’5%) sigui superior als qui declaren ser catalanoparlants inicials (29’3%), entre els més joves dels enquestats l´ús habitual del català cauria fins al 19’6% (un cas únic que no es dóna en la resta de rangs d’edat). Prendrem consciència encara més clara de la magnitud de la tragèdia si comparem aquest baixíssim percentatge (que de seguida ens duu a la ment aquell 14’6% de converses en català entre estudiants d’ESO als patis dels instituts de les zones urbanes de Catalunya de què parlava Plataforma per la Llengua en un estudi fet públic juliol de l’any passat) si fem la comparació amb les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2008, quan el 32’6% dels enquestats d’aquest rang d’edat declaraven fer un ús habitual del català i el 12% declaraven fer-ne tant d’ús com en feina del castellà. L’enfonsament és de 13 punts percentuals en l’ús habitual del català: gairebé el 40% menys que només deu anys enrere. En el cas del usos bilingües aquest enfonsament seria encara pitjor, perquè en l’enquesta de 2018 ja no constaria cap xifra en aquest apartat. Per contra, el castellà seria la llengua habitual de 60’6% de la població barcelonina entre 15 i 29 anys.

També pel que fa a la identificació lingüística (variable que s’ha observat que resulta especialment important a l’hora d’afavorir l’ús habitual de la llengua) obtenim les dades més pobres en el grup entre el 15 i el 29 anys, on només el 22’1% dels entrevistats afirma identificar-se amb el català (gairebé 9 punts per dessota del 31% general: gairebé un 29% menys d’identificació entre els enquestats més joves). Un altre cop el més feridor és la comparació longitudinal: entre 2008 i 2018 la identificació amb el català entre la població barcelonina entre 15 i 29 anys ha passat del 36’2% al 22’1% indicat: un caiguda de gairebé el 39%.

Pel que fa al grup d’edat entre 30 i 44 anys les dades indiquen que només un 18 dels barcelonins d’aquest grup tenen el català com a llengua inicial (davant del 24’6% de fa deu anys), mentre que en farien ús habitual un 20’4%, (davant del 26’1% de 2008), al qual podríem afegir un 7’4% que declararien fer-lo servir a parts iguals amb el castellà (un percentatge que en 2008 era del 14’7%, justament el doble), mentre que s’hi identificarien gairebé el 23’1% (davant del gairebé 30% de fa deu anys, al qual caldria afegir encara un 12,1% que aleshores declaraven identificar-se, alhora i a parts iguals, amb el català i el castellà, un percentatge que avui hauria minvat fins a no ser estatísticament fiable).

A arribar a aquestes xifres hi hauria tingut molt a veure l’evolució demogràfica general del país i, especialment, la de la seua capital, on el percentatge de població resident que ha nascut a Catalunya és del 57% en el rang entre els 15 i els 29 anys i del 50% en el rang entre els 30 i el 44 anys, bona part de la qual, a més, es compon de barcelonins fills de persones procedents de fora de Catalunya i de llengua no catalana (un canvi demogràfic a qual col·labora la baixa natalitat que caracteritza la població catalana, fenomen al qual caldrà afegir, a més, el significatiu increment registrat els darrers anys de l’emigració de la població autòctona jove més formada i el problema gentifricació que, de fet, afecta, en més o menys mesura, totes les franges d’edat de la capital catalana). Allò més important, però, seria que tots aquests immigrants haurien arribat a una Catalunya on el català és, de iure i de facto, només una llengua optativa que ha de conviure amb una llengua constitucionalment obligatòria (i que a més és la llengua inicial de molts d’ells), una llengua que pot no parlar-se i que, de fet, una part de la població no parla (mentre que una altra ni la parla ni l‘entén), una llengua que, per tant, ha esdevingut d’ús problemàtic, que durant dècades ha estat obertament perseguida i que ha acabat marcant aquells qui insisteixen a usar-la. La immigració és una variable, sí, però allò decisiu és allò altre: la militància en el suprematisme lingüístic castellà de l’estat i de gran part de la seua població (també d’una part de la població actual de Catalunya), que a més, deixem-ho apuntat, ha acabat deixant petjada en la psicologia col·lectiva del país i ha conegut un èxit ideològic més que notable les darreres dècades. Aquesta segona variable, la més important, en agregar-se a la de la immigració, no s’hi suma, sinó que fa que totes dues es multipliquin, sent-ne el producte el lingüicidi llargament desitjat i ara gairebé consumat al cap i casal i a la seua àrea metropolitana (on les dades encara són pitjors!) (I recordem-ho: la substitució lingüística comença per les grans ciutats, i és on primer es consuma, aquí i arreu. Com deia: de manual).

Efectivament, les xifres exposades, totes elles ja molt per dessota del 30% que els sociolingüistes solen convenir que és el percentatge que marca el punt de retorn i aboca la llengua a l’extinció, palesen un procés de substitució lingüística avançat. En no haver aplanant la corba, els fronts es multipliquen, i l’UCI (mal finançada i legalment assetjada) ja no dóna l’abast. El català es troba connectat al respirador, però en aquest cas la respiració assistida ja no sembla una solució, només una  manera d’endarrerir el desenllaç, que les anàlisis anuncien proper, sense que ningú gosi parlar-ne a la família.

Epíleg: imagineu ara, per un moment, que les institucions catalanes cauen en mans d’aquells que en el millor dels casos deixarien el català sense respiració artificial (no parlo ja dels qui li tenen preparat un còctel lític), tot esperant que, després de tot el que ha passat i havent arribat a la situació que s’ha arribat, cerqui de respirar pel seu compte, i competint per l’aire que li cal amb una altra que té els pulmons molt més grans, i tot plegat en una habitació gens ventilada, és a dir, en llibertat (la de la pax hispànica) com els agrada de dir. Penseu-hi un moment abans d’anar a votar.

I sí, ja sé que les institucions catalanes no han estat a l’alçada, i que cada cop ho estan menys, i que no cal esperar-ne gaire cosa. Sembla que el català els cremi a les mans, i és innegable que, si més no en públic, coincideixen, amb aquells que es mostren amb el català tan liberals com mai no es mostrarien amb el castellà, en el negacionisme del fet que el bilingüisme social mena a la substitució de la llengua subordinada, de manera que renuncien  ala pedagogia i neguen a la gent el dret a saber la veritat. Però imagineu les institucions en unes altres mans i… preneu una decisió pensant en la llengua, que hauria de formar part de totes les decisions polítiques i personals dels catalans, no n’importa la matèria, perquè la llengua no s’oposa a res i ho acompanya tot.

Aristòtil deia que les persones justes es coneixen perquè ho són amb aquells amb qui no cal ser-ho (perquè ningú no els ho retrauria). Algú capaç de negar-li l’aire a una comunitat tan metòdicament afeblida com la catalana, algú capaç de ser injust amb una comunitat lingüística que només es té a ella mateixa i que viu assetjada en un estat que no la desitja, una comunitat l’extinció de la qual es vista com una eventualitat acceptable alhora que mai no la voldria per uns altres, algú així no és ningú en el sentit de la justícia del qual puguem confiar.

[1] I així, mentre que els enquestats que declaren usar habitual el castellà a Barcelona afirmen que és l’única llengua que usen a la llar en el 85’8% dels casos, l’única usada amb els veïns en el 78’7% dels casos, l’única amb les amistats el 77% dels casos, l’única usada amb les companys d’estudis en el 52’1% dels casos i l´única usada en el seu dispositiu de telefonia mòbil el 70’3% dels casos, aquests percentatges, en el cas dels qui declaren fer un ús habitual del català serien, respectivament: el 75’3% (10’5 punts menys), el 64’9% (13,2 punts menys), el 68’2% (8’8 punts menys), el 46’4% (5’7 punts menys) i el 52’8 (17’5 punts menys). L’àmbit laboral seria l’únic en que el percentatges adduïts pels catalanoparlants habituals presentarien registres superiors als indicats pels castellanoparlants habituals.