Se m’agrairà si resumesc una concepció tan essencial, tan nova, en quatre tesis: així en facilitaré la comprensió, així provocaré la polèmica.

Primera tesi. Els arguments amb què qualifiquen «aquest» món d’aparent, fonamenten, al contrari, la seua realitat, —és totalment impossible demostrar un altre tipus de realitat.

Segona tesi. Els atributs que s’han assignat al «vertader Ser» de les coses són els atributs del No Ser, del no-res, —s’ha construït un «món vertader» en contraposició al món real: i és en realitat un món aparent, en tant que mera il·lusió opticomoral.

Tercera tesi. Fantasiejar amb «un altre» món diferent d’aquest no té sentit, a menys que opere en nosaltres un instint de calúmnia, de mensypreu i de sospita davant la vida: en el darrer cas, ens vengem de la vida amb la fantasmagoria d’«una altra» vida «millor» que aquesta.

Quarta tesi. Dividir el món en un de «vertader» i un altre d’«aparent», siga al mode del cristianisme o a la manera de Kant (qui va ser, en definitiva, un cristià astut), no és sinó una suggestió de la décadence, —un símptoma de vida descendent… Que l’artista aprecie l’aparença per damunt de la realitat no és una objecció contra aquesta tesi. Perquè en aquest cas «l’aparença» significa la realitat una altra vegada, tot i que a través de la selecció, la intensificació i la correcció… L’artista tràgic no és cap pessimista, precisament diu sí a tot allò problemàtic i aterridor, és dionisíac…

COMENTARI

  • PRIMERA PROPOSICIÓ: el món aparent és anomenat així perquè és el que se m’apareix, i precisament perquè se’ns fa present és l’únic que té realitat.
  • SEGONA PROPOSICIÓ: l’estructura metafísica que subjauria a la realitat (formada per lleis i principis teòrics, valors morals i veritats de fe) no és res. S’afirma per contraposició al món que se’ns apareix… i allò que és contrari a allò que és real (el món dels sentits) no és res més que una mera il·lusió (és irreal).
  • TERCERA PROPOSICIÓ: la metafísica i la teologia naixen per contraposar-se a la realitat i a la vida real, són, per tant, contraris a aquestes. Transcorren sobre ficcions i cerquen proporcionar-nos una vida millors (menys difícil i caòtica).
  • QUARTA PROPOSICIÓ: convertir l’única realitat en mera aparença i contraposar-li una realitat imaginària (i pretesament millor) és propi ―resulta simptomàtic― d’aquell que no és prou fort per viure la vida tal com és. Aquesta és la manera de procedir dels cristians i d’aquells que, sense ser-ne obertament, s’acaben mostrant coma criptocristians (aquest seria el cas de Kant, que no arriba a assegurar l’existència d’una altra realitat i una altra vida, com faria Plató, però que, en la seua tesi dels “postulats de la moral” afirma que, si finalment aquestes no existeixen, la realitat i la vida presents no tenen veritable sentit (per a Kant, aquest món i aquesta vida tampoc no són prou bons).

Nietzsche salva de la seua crítica l’artista, ja que, malgrat que aquest també crea una nova realitat en la seua obra, no ho fa per fugir de la vida present, sinó per assaborir-la més intensament: recrea la vida per submergir-s’hi. No cerca substituir la realitat, sinó que l’accepta tal com és , sense qüestionar-la i, tal com fan els herois de la tragèdia antiga, accepta el seu destí (encara no li vegi sentit).

Amb les quatre proposicions que componen aquest aforisme, Nietzsche cerca millorar la comprensió de les seues tesis sobre el valor de la raó i de la metafísica (i, alhora, fer nàixer en el lector la consciència de la contradicció en què descansa la seua creença en l’objectivitat la raó i en l’existència una estructura metafísica de la realitat).