GUIA DE LECTURA

La raó (o bon sentit) és la facultat de discernir el que està bé del que està malament, es troba en tots els éssers humans (és universal) i, en tots ells, és igual (idèntica).

La diversitat d’opinions entre els homes (que contribueix a què ens sentim escèptics respecte a la possibilitat d’un coneixement vertader) és motivada, exclusivament, pel fet que, cada u, usa de diferent manera aquesta facultat universal i universalment idèntica que és la raó. En conseqüència, més important, que raonar és com es raona. Si usem bé la raó avançarem tots en la correcta direcció.

Descartes constata que el seu esperit (és a dir, el conjunt de les seues capacitats cognitives)no està especialment dotat (així, la seua agilitat mental, la seua memòria o la seua imaginació no són millors que les de la resta dels homes i, fins i tot, són pitjors que les de molts). De totes maneres, i coherentment amb el que ha dit en el paràgraf anterior, pel que fa a la raó, la seua és igual a la de la resta dels homes.

Descartes explica l’anterior usant categories escolàsti-ques (de l’escola) i, per tant d’origen aristotèlic. Així, explica que la raó constitueix allò essencial de l’esperit (el seu substrat essencial, el qual determina també la seua naturalesa, és a dir, la seua manera de ser i d’actuar), mentre que facultats com la memòria o la imaginació serien merament característiques secundàries o accidentals. La raó, per tant, és idèntica en tots els membres de l’espècie humana, mentre que les característi-ques accidentals com la imaginació o la memòria serien els aspectes en els quals es diferenciaran els diferents indi-vidus d’aquesta espècie (és a dir, aspectes, en base als quals es diferenciaran, s’individualitzaran, els diversos homes).

Reprenent allò que havia dir més amunt, en el sentit que el més important és la manera com raonem, Descartes afirma que ha elaborat un mètode, en base al qual, afegeix, ja ha recollit certs fruits (es refereix als continguts dels encara no publicats Tractat del món i Meditacions metafísiques) dels quals se sent prou satisfet (malgrat mostrar-se sempre humil i prudent) com per creure que la recerca de la veritat (tasca a la qual ell creu haver estat destinat a partir de l’episodi del 10 de novembre de 1619), no sols és possible per a l’home, sinó que és la millor i més important ocupació que l’ésser humà pot desenvolupar (si bé cal no perdre de vista les innegables limitacions humanes). Descartes fa notar també que hi ha veritats que quedarien més enllà de la raó, i per assolir les quals cal una ajuda sobrenatural (divina). Per això, els homes capaços d’abastar-les, com no les atenyerien recolzant-se únicament en si mateixos, en assolir-les no estarien sent “merament homes”.

Tot i que, possiblement, és massa indulgent amb si mateix quan afirma que ha aconseguit alguns fruits valuosos en el seu esforç per avançar en el veritat, vol mostrar al lector quin és el camí que ha recorregut i fer-ho de manera biogràfica, és a dir, a la manera d’unes memòries (intel·lectuals). Afirma, a continuació, que, procedint d’aquesta manera busca que qui el llegeixi jutgi si ha raonat de manera correcta i, poder ell, a partir de l’opinió del lector, esmenar-se i millorar. Per tant, no busca en realitat instruir sobre el mètode per a conduir bé la raó (i ésque no creu estar ell més ben preparat que altres per a fer-ho), sinó únicament explicar com ha procedit ell, sempre amb la intenció de ser útil i suposant que el lector trobarà coses de les quals considerarà digne prendre nota, encara que, segurament, al costat d’unes altres que serà millor no tenir en compte (en aquest punt del Discurs, Descartes es mostra prudent; no vol presentar-se massa segur d’ell mateix i, amb la seua humilitat, es resguarda dels possibles atacs dels teòlegs i de l’Església a algunes de els seus tesis).[1]

Descartes explica que, des de petit (des que va entrar a La Flèche), s’ha dedicat, amb fruïció, a l’estudi, creient que el que aprenia li seria profitós, però que, en finalitzar els seus estudis, es trobava tan ple de dubtes i en possessió de tants errors que pensava que l’únic que havia après era que no sabia res i que no havia adquirit cap coneixement (i això malgrat haver realitzat els seus estudis en una de les més prestigioses escoles d’Europa, en la qual, per tant, té raons per a pensar que els qui hi ensenyaven devien ser algunes de les persones més sàvies del món). En els seus anys d’estudis no va acontentar-se amb les ciències que s’impartien en l’escola, sinó que també va mirar d’il·lustrar-se en altres ciències (les més noves i aquelles altres que avui en dia qualificaríem d’esotèriques), però tampoc no va obtenir res d’elles. I, tanmateix, malgrat la seua ignorància no li semblava que els seus condeixebles sabessin més coses. Tampoc no semblava que la seua època fos menys culta ni amb menys persones eminents que cap de les anteriors. Tot plegat el feia arribar a la conclusió que, efectivament, no hi havia veritable ciència ni veritable coneixement entre els homes.

Ara bé, malgrat l’acabat de dir, apreciava el que se li havia ensenyat: el grec i el llatí són necessaris per a accedir a la lectura dels llibres dels antics, la literatura i la història eleven l’esperit (i la darrera ajuda a formar persones més sensates i entenimentades), sempre que es llegeixin amb moderació[2] (al cap i al fi, la lectura s’assembla a una conversa amb els autors, sols que una aquesta conversa esporgada de tot allò fútil i concentrada en els millors pensaments); els discursos inclouen belleses i la poesia és encisadora. Les matemàtiques, per la seua banda, són un exercici per a esperits curiosos que, a més, ens ajuda a millorar les tècniques que faciliten la vida dels homes. L’ètica ens proporciona consells útils, la teologia ens orienta per  salvar la nostra ànima (fixem-nos que, en referir-se a la teologia Descartes és breu i formula un judici que contrasta amb el que fa de la resta de sabers –excepte pel que fa a les matemàtiques, la utilitat de les quals no deixa d’admetre- perquè admetre que la teologia ens “ensenya com guanyar-se el cel” no és poca cosa), la filosofia, per la seua banda, ens parla de coses probables (i ens ensenya a semblar savis davant dels qui saben menys que nosaltres) i la medicina, el dret i la resta de les ciències ens serveixen per guanyar posició i diners.

Després d’afirmar –en un paràgraf ple d’ironia- que, malgrat el seu dubtós valor, de tot el que havia estudiat, no li dolien els seus anys d’estudis, i és que, almenys, s’ha adonat del valor precís dels pretesos coneixements que se li havien impartit, de manera que havia après a no ser enganyat per ells. Descartes ens diu també que, un cop acabats aquests estudis, va decidir-se a viatjar per tal d’aprendre “en el gran llibre de la vida”. A propòsit d’això, Descartes afirma que no té sentit pensar que els nostres costums són millors que els estranys sols perquè aquests són diferents (el mateix afirmaria en Michel de Montaigne en els seus Assaigs) i que cal deixar-nos ensenyar per tot el que veiem, lliures de prejudicis.

Caldrà, però, no ens disperséssim massa i que ens centréssim en les qüestions que esperen ser resoltes (de fet, per aquesta mateixa raó també serà convenient ser crítics amb els textos literaris i històrics que llegim, ja que d’aquestes lectures pot sortir un cert desinterès per l’aquí i l’ara, a més cal dir que aquests textos són parcials i ometen molts aspectes de la realitat). Descartes destaca aquí el seu esperit pràctic (en aquest sentit se’ns apareix com un home del Renaixement).

D’altra banda, Descartes afirma que l’eloqüència dels oradors i la bellesa de la poesia tenen més de dots innates que no de fruits de l’estudi (de la gramàtica, la retòrica, la mètrica i l’art poètica). Aquell que sap ordenar el seus pensaments construirà els millors i més convincents discursos i aquell que disposi d’una més alta inspiració compondrà els millors poemes.

Tot seguit, Descartes destaca el valor que concedeix a les matemàtiques a causa de “certesa i evidència” que acompan-ya els seus raonaments, tot i que, afirma, no veia en elles cap altra utilitat que la que es desprèn de la seua aplicabilitat tècnica (càlculs relacionat amb la construcció d’enginys). La seguretat de les matemàtiques contrasta amb els escrits d’ètica (recordem que, en el programa cartesià, la moral apareix com la ciència més important i l’objectiu darrer de l’esforç cartesià per abastar la veritat a partir de l’ús de la raó), on s’exalten com a virtuts conductes que més aviat són vicis[3] (val a dir que, a partir dels exemples adduïts[4] queda clar que Descartes s’està referint, de manera implícita, a les obres dels pensadors estoics), de manera que, aquests textos, malgrat la seua aparent sensatesa, estan plens de contradiccions (cosa que, com ha dit, contrastaria amb el que s’esdevé en matemàtiques).

A continuació, es refereix a la teologia, en aquest cas, però, afirma el seu respecte per ella i li dóna una consideració diferent: els principis dels quals parteix la teologia[5] no poden ser jutjats per la llum natural de la raó. Sent el seu origen sobrenatural, sols poden ser examinat amb l’ajuda extraordinària de la providència i la gràcia divines.

Pel que fa a la filosofia, Descartes constata el caràcter controvertit[6] i la impossibilitat aparent que té d’arribar a cap coneixement que no sigui dubtós. El fet que els millors homes del passat s’hagin dedicat a aquestes qüestions sense haver arribat mai a conclusions segures duu Descartes a rebutjar les tesis dels filòsofs perquè, coherentment amb el rigor que s’havia imposat en les seues reflexions, no volia donar per bo res que no fos completament segur, de manera que havia de donar per fals allò que fos únicament versemblant (és a dir, que fos raonable i semblés veritat, però que, en realitat, no fos indubtable).

Pel que respecta a la resta de les ciències, afirma que tampoc no pot confiar en elles perquè –i aquesta és una perspectiva típicament cartesiana-, totes elles, arrelen en la filosofia (és a dir, la filosofia és la base de l’arbre de la ciència) i sent, com s’acaba de dir, que la filosofia és insegura, les ciències, que, com diem, parteixen d’ella, també ho seran. Així, Descartes també les rebutja, i encara més en la mesura que no va tenir la necessitat d’allò que li consta que sí podien proporcionar-li, és a dir diners, ni va valorar mai la posició que li haguessin pogut comportar, no perquè menyspreés el honors (com feien els antics cínics),[7] sinó perquè tal posició hagués estat enganyosa (en aquest punt Descartes anteposa la veritat als valors mundans, tal com faria el savi platònic). Pel que fa a les altres ciències ―d’índole esotèrica―, aquelles que no són dubto-ses sinó fraudulentes (i a les qual semblava haver-se referit més amunt de manera implícita), es limita a negar-los cap valor.

Tot seguit, Descartes torna a dir que, un cop arribat a aquestes conclusions, en finalitzar els estudis, va optar per viatjar, conèixer gent, adquirir experiències, formar el seu caràcter, però, sobretot, a reflexionar sobre tot el que veia i coneixia amb l’afany de distingir allò vertader d’allò fals i assolir una seguretat cada cop més gran. Descartes afirma que pensava que estaria més encertat si se centrava en aquelles qüestions que se li plantegessin i les conseqüències de les quals haguessin de caure sobre ell, que no en matèries abstractes a raonar en un estudi tancat i que no comportessin més dificultats que les purament intel·lectuals (és més, en les qüestions merament abstractes sempre s’incorre en el perill de desenvolupar raonaments molt allunyats de la realitat i del sentit comú).

Ara bé, aquesta experiència només li va servir per constatar un cop més la diversitat i inseguretat existents en les qüestions humanes, davant de la qual cosa va acostumar-se a confiar únicament en allò que hagués pogut comprovar per ell mateix, acostumant-se a evitar “els errors que poden ofuscar la nostra llum natural” (és a dir, segons ens aclarirà Descartes més endavant, les conclusions precipitades, els prejudicis i les falses creences). Finalment, passat un temps, va decidir començar a cercar la veritat en si mateix,[8] utilitzant els seus recursos (raó i altres facultats cognitives, espirituals en la terminologia cartesiana). Això li va donar més bon resultats que els seus viatges, confessa.


[1] En aquest sentit hem de recordar que Descartes tenia ben present la condemna a Galileu del 1633. Com a conseqüència d’aquesta, Descartes va decidir no publicar el seu Traité du monde, que ja tenia preparat i, en comptes d’ell, publicar un text molt menys ambiciós com el Discurs del mètode.

[2] En cas contrari ens podria passar el que a aquell manxec, de nom Quijada, Quesada o Quijana (“que en esto hay alguna diferencia en los autores que deste [sic] caso escriben”), que, pel fet que “se daba a leer libros de caballerías con tanta afición y gusto”, es cregué cavaller, i volent emular Amadís de Gaula, va fer-se dir Don Quijote de la Mancha.

[3] En terminologia ètica vici es tot allò contrari a la virtut. El terme “vici” no té, per tant, en aquest context, la significació d’hàbit nociu, que se li dóna en el llenguatge habitual.

[4]Amb la “insensibilitat”, Descartes al·ludeix a l’apatheia (apatia, imper-torbabilitat) estoica, l’”orgull” faria referència a la consideració que el savi estoic, curull de virtuts, no temeria res i res no el pertorbaria. Finalment, “desesperança” faria referència al fatalisme del pensament estoic (l’home no pot fer res per canviar el seu destí, la seua única llibertat és merament interior: la llibertat de triar la manera com encara tot allò que, sense poder-ho evitar, li succeeix) i, amb “parricidi”, al·ludiria al consell de recórrer al suïcidi quan la vida resulta insuportable (aspecte, aquest, en el qual l’estoïcisme coincidiria amb l’epicureisme). Descartes assenyalarà que l’estoïcisme és una ètica que ensenya a morir, però no a viure.

[5] Descartes fa referència aquí a l’anomenada teologia dogmàtica, és a dir, a la reflexió teològica que parteix dels enunciats continguts en els textos sagrats (en el nostre cas, la Bíblia), la veracitat dels quals no s’afirmaria racionalment, sinó a partir de la certesa que proporciona la fe, ja que es considera aquests enunciats (dogmes) com a veritats revelades sobrenaturalment.

  La teologia racional diferiria de la dogmàtica en què, en comptes de partir de d’afirmacions acceptades fideísticament i, per tant dogmàtiques (no justificades racionalment), basteix les seues tesis a partir de raonaments (com ara els arguments ontològic, cosmològic, climacològic o teleològic sobre l’existència de Déu).

[6] Val a dir que, fins i tot en la metodologia d’ensenyament escolàstic se solia fer ús de la discussió. Em refereixo al mètode anomenat disputatio, en el qual hom partia (primer pas) de la presentació d’una qüestió (thema), davant de la qual, tot seguit, s’esgrimien arguments contraris (segon pas), passant-se aleshores la discussió (tercer pas). La disputatio acaba amb la presentació de conclusions per part del moderador.

[7] L’escola cínica va ser fundada per Antístenes d’Atenes (30-370 aC). Els filòsofs cínics van fer bandera de l’austeritat socràtica i van negar tot valor i veritat a la ciència en base a la humilitat i la ironia socràtiques. Rebutjarien els convencionalismes i les pautes socials ja que, pensarien, la felicitat rauria en viure segons la naturalesa. Entre els seguidors d’aquesta es troba Diògenes de Sínope (413-327 aC), que dugué els principis cínics fins a l’extrem (en aquest personatge es basaria, actualment, el nom que es dóna a la “síndrome de Diògenes”, és a dir, a l transtorn psíquic que es caracteritza, entre altres símptomes, per la tendència acumular escombaries i a viure entre elles i d’elles).

[8] Amb aquesta afirmació Descartes resumeix el plantejament del racionalisme (basar-se en la raó per a la construcció del coneixement) i se situa en una línia històrica que parteix de Sòcrates (que extrau la veritat del seu interior, en el moment dialèctic de la maièutica) i Plató (per al qual el coneixement parteix de les idees, precontingudes –innates- en l’ànima)